Hi
ha temps que és tant suau i discret que, només es fa tangible sota
la pressió de l'aparell de mesura, que algú va idear per tal de no
deixar-lo escapar.
Jo
no parlo d'aquest, temps amable i amic...
Del
temps que jo parlo, és un temps que primer se't posa a la boca. No
el pots ni mastegar ni empassar, i quan ho fas, se't menja les
entranyes.
És
tan lent que, si fos possible, l'empentaries fins al fons de
l'infern.
Et
deixa sense forces, sense oïda, sense vista... està suspès.
No
veus res tan sols el seu pas feixuc, lent i ple de malastrugança...
La
ciutat et cau a sobre amb tota la seva hostilitat.
La foscor t'embolica i, per contrast llums rapides que fugen... i sons eixordadors...
desitges que, per res del món tinguin res a veure amb tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada