diumenge, 15 de novembre del 2015

UN DIA PERFECTE PER VOLAR. Director, Marc Recha.

Espanya, 2015.
Duració, 70 minuts.

SINOPSI

Un pare i un fill immersos en un paisatge estepari del nostre país. Intenten fer volar un estel que el pare li ha fet. Parlen i construeixen un conte. 





El director Marc Recha i el seu fill Roc
NÚRIA opina.
Aquesta setmana, tot i que hem anat el cinema dues vegades, no ha plogut a gust de tothom... Vaig tenir la sort de poder anar acompanyada al cine per la Martina i en Roger que, no els va agradar gaire la proposta d'en Marc Recha ens fa per aquesta pel·lícula.
Com diu la Martina i estic totalment d'acord amb ella, potser no és el seu moment. Però el meu si.
Aquesta és una petita gran pel·lícula, senzilla com la història que ens explica, sense pretensions, ni ambicions.
Una història íntima que, el director ens ofereix si és que tenim ganes de compartir-la durant els 70 minuts que hi dedicarem.
És una història contemplativa i ... Segurament que, res més. No és que això sigui poca cosa, però és un estat mental que pot ser que no tinguis ganes d'assolir i tothom té dret a decidir sobre allò que creu que li convé o no.
Per mi la pel·lícula és un bombonet i com a protagonistes un nen en estat de gràcia, com la majoria de nens d'aquesta edat, un paisatge i una imaginació que ens permet explicar-nos el món d'una altra manera. I, un temps real on passen moltes coses, però que sembla que no passi res.

És per persones que tinguin ganes de gaudir d'un estat contemplatiu, durant 70 minuts, tancats en un cinema, contemplant un paisatge, un nen un estel i la narració d'un conte.

MARTINA opina.
Com que aquesta setmana hem fet doblet cinematogràfic, en aquesta segona sessió, vam convidar al Roger a compartir l'última pel·lícula del Marc Recha amb nosaltres, Un dia perfecte per volar. Malauradament, al pobre, no li ha agradat gens.
A mi, tampoc he connectat amb l'obra. Tot i que era conscient que, ens trobaríem amb un cinema lent, contemplatiu, introspectiu i proper.
Reconec que, m'ha avorrit profundament. Uns plans molt tancats, on les converses entre un pare i un nen petit, marquen un caminar progressiu cap al vincle que uneix aquests dos éssers.
Una narració que, he trobat massa simplista per ocupar una obra sencera. On pel meu gust, es desaprofiten els recursos cinematogràfics que componen aquest art tan ric. Sense gairebé so, imatges molt repetitives, dos personatges i un guió, molt poc canviant, es va omplint el temps amb una situació casual, on moltes persones s'han pogut trobar quan eduquen o crien a un infant.
Potser no he entès algun més enllà ocult, o senzillament, m'ha semblat una cosa massa contemplativa pel meu gust.
En definitiva, la definiria com una opció de proximitat on et pots submergir en l'interior d'un individu que construeix una història d'un gegant per explicar el món al seu fill.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada