GRANS
PEL·LICULES COM Million Dollar Baby, Banderas de nuestros padres,
Cartas de Iwo Jima i Gran Torino, ENTRE D'ALTRES, IMPEDEIXEN QUE
AQUEST AUTOR QUEDI REDUÏT A L'ESTATUT DE REPRESENTANT DE LA DRETA
AMERICANA.
Paraules
de Jean-Michel Frodon, en el seu artícle “Las flores del cine y
las espinas políticas” per a Caimán Cuadernos de Cine, març
2019.
Guió:
Nick Schenk, fonamentat en l'artícle de Sam Dolnick.
EUA,
2018.
Duració,
116 minuts.
Distribuidora
Warner.
SINOPSI
Earl
Stone un home que ha superat els vuitanta anys, egoista i que tota la
vida només ha pensat en ell. Comença a anar-li malament el seu
negoci de jardineria, a causa de la crisi econòmica i no només ha
de tancar, sinó que degut a una hipoteca, esdevindrà arruïnat i
endeutat. La seva família el detesta, perquè sempre anteposa les
seves necessitats a qualsevol dels esdeveniments familiars
importants.
Li
proposen una feina que sembla molt fàcil i per la que obtindrà
molts diners, convertir-se en un correu- fent de mula- per traslladar
droga d'un estat a un altre. Ho fa tan bé que, cada vegada li
demanen més entregues.
 |
| El director Clint Eastwood que farà 89 anys, ara. |
NÚRIA
opina.
Sospitava
que anar a veure aquesta pel·lícula seria un error, però no
sospitava que fos d'aquesta grandària.
La
proposta va ser meva, ja que, la crítica en general la deixava bé i
les revistes que jo llegeixo particularment bé. Tot plegat una
enredada, per una pel·lícula que com més hi penso menys qualitats
li veig, tot i que estic buscant quines qualitats crítiques en puc
treure del fet d'haver-la anat a veure, sobretot i tenint en compte
que, en aquesta no t'apliquen cap dels descomptes habituals.
La
pel·lícula fins a la meitat aguanta força bé el ritme de la
narració i les expectatives de l'espectadora, respecte a allò que
passarà. Més tard allò de què passarà i com passarà és d'una
evidència convencional tan aclaparadora que, resulta excessivament
cursi i carca.
La
veritat és que jo no vaig al cine perquè m'expliquin com són els
nord-americans, conservadors, excombatents de nefastes guerretes
imperialistes, egoistes, masclistes i borratxos que, han deixat a la
seva dona i filla tirades per pura desídia, pensant que les seves
obligacions com a mascle passaven i es redimien per mitjà dels
diners. Doncs bé, quan el nostre protagonista, busca la seva
redempció i perdó pel seu passat per part de la seva família,
també ho acaba fent per mitjà dels diners... Però ah, senyors i
senyores!! aquesta vegada surt del circuit establert pel
neoliberalisme salvatge i es passa a l'enemic, el carter de la droga
mexicà, ahhh, i això no es pot consentir i haurà de pagar el seu
error anant a parar en una presó privada on pagarà la seva culpa
presoner, mentre fa allò que li ha agradat més fer a la seva vida,
cultivar flors. Així ensenyarà als altres presos a ser útils i
feliços mentre paguen la seva culpa i enriqueixen el sistema una
mica més; potser alguna televisió els farà un reportatge,
explicant el bé que viuen els presoners en aquesta presó i els
governadors faran servir aquesta propaganda perquè la gent els voti
en les eleccions vinents.
M'ha
agafat urticària a tot el cos i he de deixar d'escriure per anar-me
a rascar... disculpeu.
No
continuaré...
MARTINA
opina.
Cada
cineasta consolidat que té un estil propi causa unes expectatives
inevitables als espectadors que en seguim la seva obra, pendents
encara que sigui sense impaciència de la següent estrena. Vull dir,
que un públic com la meva mare i jo, que devorem cinema de manera
periòdica i religiosa un cop a la setmana des de fa uns deu anys, no
ens perdem mai les estrenes de determinades icones del cinema. Dels
que esperem que ens provoquin alguna cosa.
El
cinema de Clint Eastwood a mi m’ha ensenyat a gaudir de tot un
gènere, del western, que al meu entendre poden explicar-nos de
manera molt higiènica qüestions molt primàries de l’errant
naturalesa humana. Per la seva llunyania temporal i d'imputs
limitats, movent-se a ritme pausat, ajuda al fet que puguis entendre
un relat de més profunditat. Fent un cinema que captiva a les
masses, capaç de parlar un llenguatge visual clàssic i universal.
En
la meva experiència aquest artista, ha significat descobrir les
virtuts que pot tenir narrar amb diligència, elegància i podent
explicar qualsevol cosa que es proposi. Sempre fent un cinema
inclusiu, políticament correcte i apte per moltes generacions. Fet
que no apunto en sentit negatiu, sinó tot el contrari, considero que
la genialitat d’aquest artista és la gran capacitat que té per
explicar les coses de manera senzilla.
Però
aquesta darrera obra m’ha avorrit, simplista i popular, m’ha
indignat el missatge paternalista d’un home que posa de manifest
com tota una generació fa silenci davant d'actituds masclistes,
racistes i narcisistes. Avalats i exempts de culpa, per la institució
de família constituïda de manera tradicional, obviant les seves
falles evidents i retratant la necessitat del treball sense jutjar-ne
ni una mica l’esclavisme al qual sotmet a la majoria dels mortals.
Jo
francament d’un home com ell, transparent, capaç de donar la cara
tot i la seva avançada edat fent de protagonista de les seves
trames, esperava un esperit més crític. Com deia, les expectatives
d’un home a qui considero un geni, intel·ligent i dotat de molt de
talent, m'han condicionat. En fi, a mi aquesta m’ha avorrit,
semblant-me una gran cursileria i no n’he gaudit gens, ni mica.
La única crítica que comparteixo en quasi tot, és la que fa Jean-Michel Frodon amb el títol de "Las flores del cine y las espinas políticas" que he intentat penjar l'enllaç en aquest blog i no es pot. Us la recomano està a la revista Caimán de març de 2019.
Malgrat tot, aquí en teniu algunes altres:
La única crítica que comparteixo en quasi tot, és la que fa Jean-Michel Frodon amb el títol de "Las flores del cine y las espinas políticas" que he intentat penjar l'enllaç en aquest blog i no es pot. Us la recomano està a la revista Caimán de març de 2019.
Malgrat tot, aquí en teniu algunes altres:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada