THE BIG SHORT. LA GRAN APUESTA. Director, Adam Mckay.

Nacionalitat, EUA, 2015.

Gènere: drama, comèdia, biografia. 

Duració, 130 minuts.

SINOPSI

Quan en el 2008 l'economia dels EUA, es fa esfondrar, va arrossegar darrere seu a bona part del món. Però, va haver-hi entesos en economia que això no els va estranyar gens perquè ja ho havien predit.

La pregunta clau però, va ser: Qui s'havia adonat del risc que comportava pensar que, els preus sector immobiliari sempre estarien a l'alça ?

A començament de 2000, quatre persones, fora del sistema de les altes finances, van predir la bombolla del crèdit i de l'habitatge. Van descobrir que, els grans bancs, els mitjans de comunicació i el govern, es negaven a reconèixer el col·lapse de l'economia.

Està fonamentada en el best-seller, The Big Short, de l'escriptor Michael Lewis d'EUA. Aquest llibre es va mantenir durant 28 setmanes en la llista de best-seller de New York.

Informació treta, adaptada i traduïda, de sensacine.com

El director, Adam Mckay

NÚRIA opina.

Aquest és un gènere del cinema que m'agrada quan tracta d'algun tema que desconec o parla d'alguna cosa que vull tenir més informació de la que disposo. Aquest film parla d'un fet molt concret en relació a la crisi econòmica que ens ha arrossegat a molts a la misèria, i a d'altres, com sempre, encara els ha enriquit més.

Concretament parla de la predicció que, alguns entesos van fer del que passaria. Utilitza una terminologia econòmica que a mi em costa d'imaginar i al final se m'acaba fent avorrida i pesada, donat que, ja sé que passarà i com s'acabarà.

MARTINA opina.

En un moment no gens llunyà és on cal situar aquesta història basada en la novel·la “La gran apuesta ”de Michael Lewis. La qual retrata la crisi immobiliària de 2008 originada a Wall Street.
Es tracta d'una pel·lícula amb un repartiment de luxe (Brad Pitt, Christian Bale, Finn Wittrock, Karen Gillan, Ryan Gosling, Marisa Tomei i Steve Carell) i d'una producció amb molts dels tòpics americans. On els visionaris, són éssers asocials que treballen en ambients de negocis . Encara que no brillen pels seus dons socials, sí que, han aconseguit que la societat els hi proporcioni espai, per poder-se anticipar als fenòmens econòmics del moment.
Aquesta pel·lícula és densa, en termes i conceptes de finances, però crec que fa un retrat apte per tots els públics de l'operativa d'un sector de l'economia, on els seus usuaris no importen. El ritme frenètic, sembla que deshumanitzi als agents que hi treballen i on els números són totalment determinants en moltes coses, molt més enllà de les pantalles que els relacionen.
A mi, m'agraden aquest tipus de produccions, on es barregen tantes coses; històries ben narrades, personatges carismàtics, cinema espectacle i varies possibles lectures d'un mateix relat. Entenc però que, no és un tipus de cinema on hom se li remoguin les entranyes, ni tampoc on puguis descobrir grans coses, ni traslladar-te en nous horitzons.

ALGUNES CURIOSITATS

*Té cinc nominacions als Òscars 2016. Millor pel·lícula, Millor director, Millor actor de repartiment, Millor guió adaptat i Millor disseny de producció.

*El Dr. Michael Burry interpretat per Christian Bale, és real, abans de convertir-se en un gestor de fons, era neuròleg. Home d'una extraordinària personalitat.

L'actor abans d'interpretar-lo, per preparar el seu paper, es va trobar amb ell.

Burry, per tal de trobar el desllorigador de la seva sospita, va estudiar milers i milers d'hipoteques, per poder trobar un esquema d'acció.

Va ser per mitjà de la seva anàlisi de les pràctiques hipotecàries durant el 2003 i 2004 que, en el 2007 va pronosticar la bombolla immobiliària que col·lapsaria l'economia `poc després.

*L'escriptor i periodista, Michael Lewis, en el que està basat el guió del film, ja havia escrit un altre llibre amb molt d'humor i sarcasme, “El poker del mentiroso” que, parlava sobre les finances dels anys 80, un dels escàndols més sucosos de la història, el crac de Salomon Brothers, la més gran inversora d'els EUA.

*El Nobel d'economia, Paul Krugman, la va recomanar en el New York Times. El seu argument principal és que cal aprendre les lliçons del passat i no oblidar-les. Perquè sembla que, hi ha algunes persones volen que torni a passar el mateix.

Informació treta, adaptada i traduïda, de sensacine.com