LA ENFERMEDAD del DOMINGO. Ramón Salazar.

UN FILM MUNTAT MÉS SOBRE QUI ESCOLTA QUE, SOBRE QUI PARLA.

Paraules dites per en Ramón Salazar en una entrevista feta per la Beatriz Martínez, amb data 18 de gener de 2018 i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2018.

Director i guió, Ramón Salazar.

Espanya, 2017.

Duració, 113 minuts.

SINOPSI

Una dona d'uns quaranta anys cerca a la seva mare, després de 35 anys que, aquesta la va abandonar sense acomiadar-se. Quan la troba, només li demana una cosa: que passi amb ella deu dies en una casa de camp. La mare accedeix... 

El director Ramón Salazar.

NÚRIA opina.

Una història dramàtica, molt dramàtica, explicada sense ni un xic de dramatisme, deixant que l'espectador entri a la història, a poc a poc, com aquell que no gossa, per no trencar la intimitat de dos éssers que s'han protegit amb molta cura, per tal de no pertorbar la seva treva emocional.

Un director en estat de gràcia que ens ofereix una pel·lícula sobre uns temes universals, però en femení des d'un masculí. Una nova generació d'homes que els interessa allò que experimenta l'ésser femení des del seu gènere i com a observadors implicats, en volen fer una radiografia amb el màxim respecte i delicadesa.

Un director que cerca la poesia i la bellesa buscant un estil propi, una manera de filmar des de la veritat amb depuració i senzillesa, deixant que el tempo cinematogràfic es fusioni amb el tempo de l'espectador per gaudir d'una història de ficció que la seva veritat rau en el fet que, ens la puguem creure.

Unes intèrprets que estant magnífiques i ho donen tot amb la seva interpretació.

Uns paisatges escollits amb molta cura perquè res trenqui l'encís de la narració.

Una temàtica que s'escampa per fora com les arrels de l'arbre que surt a la pel·lícula i que permet a l'espectadora, ser el tronc i centrar-se en un tema o deixar-se anar i fer una introspecció amb els dos personatges femenins i acompanyar-los sense rubor.

Magnífica, però dura. Toca.

MARTINA opina.

Aquesta obra dirigida per Ramón Salazar és pura poesia, un peça profunda i en essència un relat d’allò més afligit. Una mare i una filla es retroben donant pas a un nou comiat.

Davant de determinats drames considero que hom no té més remei que obrir-se, aprendre i deixar-se portar per un relat que explica els detalls de la història concreta.

I en aquest cas, gaudir de dues actrius que són una extraordinària mostra de talent. Susi Sánchez i Bàrbara Lennie, omplen quasi totes les escenes, que a més ens endinsen en el seu món particular.

Es tracta d’una opció de cinema pausat, construït en el detall i que és capaç de conquistar mitjançant dolçor i bellesa, la dificultat d’una situació amargant.

Pel meu gust ha sigut una molt bona manera d’entrar al món d’aquest director. Que no coneixia i que sense cap dubte, amb molt de talent, proposa una forma particular de fer cinema.

Més informació el interessant:
https://www.filmaffinity.com/es/film442016.html