APRENDIENDO a CONDUCIR. LEARNING to DRIVE. Directora, ISABEL COIXET.

USA, 2014.
Duració, 1h i 45 minuts.

Sinopsi

Wendy (Patricia Clarkson), és una escriptora de Manhattan que decideix treure's el carnet de conduir quan el seu matrimoni està fent aigües. Li dóna classes, Darwan (Ben Kingsley), un refugiat polític hindú de la casta sij que, es guanya la vida fent de taxista i professor d'una autoescola.

Amb un guió original de Sarah kernochan es configura una comèdia etnoromàntica construïda per oposició, escriptora grandeta amb marit infidel a la recerca de la reafirmació de la seva independència versus professor d'autoescola sij a punt de consecució d'un matrimoni concertat.

Fragment extret de la crítica de l'Enric Albero a la revista Caimán, número 40, juliol -agost de 1015.

La directora, Isabel Coixet.

Enllaç de la pàgina de l'Isabel Coixet

http://misswasabi.com/

Em sembla interessant l'opinió d'en Juan Jose Roldán en el seu blog, perquè diu algunes coses que jo també les he pensat...

http://pantallasonora.blogspot.com.es/2015/07/aprendiendo-conducir-amable-comedia.html

Una entrevista de l'Andreu Lafuente a la Coixet, on explica algunes curiositats de la pel·lícula prou interessants. De conya en conya diu algunes veritats...

http://www.lasexta.com/programas/en-el-aire/entrevistas/isabel-coixet-primera-pelicula-que-hago-que-dan-ganas-cortarte-venas_2015052600016.html

NÚRIA opina

La Martina i jo som incondicionals d'alguns directors, com la Coixet o en Woody Allen, l'Almodobar. Esperem les seves pel·lícules i les anem a veure totes, malgrat que, no totes tenen la mateixa categoria, sabem que sempre podran satisfer algunes de les nostres expectatives i així és, tot i que alguna vegada també podem sortir-ne decebudes, però són poques.

Aquesta comèdia l'he trobat divertida i desimbolta.. amb poques pretensions. Una bona opció per passar una bona estona, amb un guió basat en una història real d'una escriptora de Manhattan. La pel·lícula està rodada a Nova-York.

Els que no els agrada la Coixet dramàtica, potser ara trobaran un motiu per estimar-la una mica més.

MARTINA opina

Isabel Coixet ha fet una obra que per mi podria ser perfectament un “Summer Hit”. És una comèdia fresca, profunda, internacional, realista, crítica i amb un aire feminista.
Parla d’un matrimoni que en la seva maduresa se separa. L’home ha trobat una altra dona i ella es troba madura, sola, decebuda, limitada i havent d’afrontar molts canvis quan tenia una vida assentada i còmoda entre la classe benestant de Nova York.
M’agrada molt l’univers en el qual sempre em trasllada aquesta directora. Un món on les persones són molt humanes i tenen sentiments profunds i defectes. On les relacions són complexes i les vides de les persones sofisticades. Aquesta vegada però reconec que he trobat que no es tracta d’haver creat un clímax especial o haver explicat una història anormal, potser al meu entendre i sense que sigui negatiu, m’ha semblat una pel·lícula d’humor, amb ètica, però que podria ser perfectament un producte comercial apte per tots els mercats audiovisuals del món i per tot tipus de públic.
Una història on els personatges es creuen amb perfils que a priori i socialment semblen molt allunyats però que ells mateixos s’adonen i reflexionen sobre com en realitat no ho són tant.
Una narració que no et deixa indiferent, aproximant situacions i descobrint la complexitat de la llibertat, la lleialtat, el matrimoni i les cultures.
Una vegada més una peça d’art d’aquesta creadora que potser cada vegada més s’acosta a tots els tipus d'audiència i crec que es presenta com una bona opció per una sessió de cinema d’estiu, lúdic i fresc. Potser els detractors d’aquesta directora també poden acostar-se al seu treball, ja que considero que el tema és força universal.

PHOENIX. Director, Christian Petzold.

Alemanya, 2015.
Duració 98 minuts.

El director, Christian Petzold.

Sinopsi

Juny de 1945. La Nelly, una supervivent d'Auschwitz, torna a la seva Berlín natal greument ferida, amb la cara destrossada, acompanyada per la Lene, de l'Agència Jueva i amiga seva abans de la guerra. Poc temps després de passar per una traumàtica operació de reconstrucció facial, la Nelly s'obstina a buscar el seu marit, el Johnny.

                                                                                         Tret de La Vanguardia, dissabte 6 de juny de 2015.

NÚRIA opina

Una enigmàtica pel·lícula sobre la reconstrucció d'un país. En ruïnes físiques, psíquiques i morals. Amb una convivència fragmentada per la culpabilitat, l'horror i estupor dels fets i un retorn a la normalitat que, no es pot fonamentar amb els valors d'abans i tots, hauran de trobar uns nous valors. No hi ha vencedors ni vençuts, perquè tots n'han sortit molt malparats.

L'holocaust és un tema que des de ben jove m'ha interessat. És un interès que crec que ve donat per l'estupor i incomprensió total dels fets. No hi ha respostes possibles que, donin una engruna de sentit a tot el mal fet. Ni ara, ni mai, podré entendre la maldat de l'odi a l'altre pel fet de ser diferent. I menys que algú pugui plantejar-se la seva exterminació i el món sencer, no clami en un rebuig unànime.

El marc de fons concret és el de la reconstrucció d'Alemanya després de la guerra, a Berlín. Tots els alemanys, jueus i no jueus, hauran de reinventar-se i tirar endavant. De jueus però, pocs, la majoria han mort als camps d'extermini i els pocs que han quedat, molts opten per emigrar a la seva conflictiva nova pàtria.

El personatge protagonista d'aquesta història, Nelly Lenz, estava destinada a morir, ja que, totes les circumstàncies hi apuntaven. Però malgrat tot, ella sobreviu. Sortint de l'infern que hagut de patir, cerca la veritat en lloc de l'oblit i el canvi.

Aquesta determinació del personatge que, cerca talment com un zombi, quelcom per donar sentit el seu present per mitjà de l'explicació del seu passat, és allò que el fa especialment captivador i atraient.

Tots els altres personatges, crec que es defineixen per contraposició a aquest. Lene, per exemple, l'antiga amiga de Nelly que, l'ha rescatat de la seva mort. Ella, sembla que vulgui reconstruir la seva vida participant en la creació del que serà el nou estat de tots els jueus, Israel. Allà estarà aixoplugada de tot el mal que els han fet a ella i a tots els jueus. És molt difícil deixar de ser alemanya, francesa, italiana, búlgara... per passar a ser només jueva. Quan aquest fet, no determinava la procedència, l'origen. La seva realitat ho demostra.

Pel·lícula que destil·la un ambient òptim de narració, gràcies a l'estètica, el tempo, el guió, la interpretació, la llum. Amb uns temes tan complicats i profunds, no és gens fàcil fer una pel·lícula bona i creïble.

Molt bona.

Recomanable pels que tinguin ganes de reflexionar sobre qüestions, que avui, amb unes cares i colors diferents estan a l'ordre del dia, només cal recordar els multi atemptats d'aquests últims dies.

MARTINA opina

Les ferides, depenent de la seva gravetat, deixen marca. Crec que mitjançant aquesta pel·lícula es fa un paral·lelisme entre els danys físics i els psíquics d’una situació bèl·lica.
Potser la història d’una cantant, a qui després d’estar en un camp d’extermini li han de reconstruir la cara, ens deixa que ens submergim en aquesta cerca de poder trobar un camí per recuperar-te de les ferides.
Un retrobament amb el seu ex-marit, marca el ritme d’una narració que pel meu gust és original, detallista, compassada i que indaga en les profunditats del molts sentiments extrems d’aquesta ressaca, per la que van haver de passar els supervivents de la desfeta nazi.

Aquest enllaç pels que volen saber on la fan i altres informacions:
http://www.guiadelocio.com/cine/archivo-peliculas/phoenix-2014

UNA PALOMA se POSÓ en una RAMA a REFLEXIONAR sobre la EXISTENCIA. Direcció, Roy Andersson.

Suècia, Alemanya, Noruega, França, 2014.
Guanyadora del Lleó d'Or a Venècia, 2014.
Duració, 101 minuts.

SINOPSI

El no relat, el podem seguir per mitjà de dos personatges en Sam i en Jonathan, homes de negocis que viatgen per un Gotemburg fantasmal, on intenten vendre uns articles de broma totalment obsolets. Mantenen una relació un xic estranya, s'estimen i s'odien, però es necessiten, malgrat ells estiguin farts l'un de l'altra.

Amb la frase: «Estic content de veure que les coses et van bé» que, es va repetint al llarg de tota la pel·lícula per un seguit de personatges esllanguits, posa de manifest que la felicitat de l'altre, magnifica la desgràcia pròpia.

Tret de, Los vivos y los muertos, d'en Javier H. Estrada a la revista Caimán, nº 38 de maig.

El director suec Roy Andersson.

NÚRIA opina

Pel·lícula que té un argument lineal mínim.

Si et deixes portar per la dinàmica de les imatges i sons que, esdevenen en cada moment a la pantalla, acabes passant per tot el ventall d'emocions, sense ser-ne potser massa conscient, ja que, ho fas d'una forma força suau i relaxada.

Un munt de situacions absurdes posades davant dels nostres ulls, amb una estètica visual molt acurada, sembla que estiguis contemplant quadres d'un costumisme contemporani. Semblen quadres d'en Hopper versió sueca, colors descolorits... Planificació estudiada al mil·límetre.

Una barreja nòrdica entre Beckett i els germans Marx.

Una petita joia que ens fa reflexionar amb ironia i humor de l'absurditat de l'existència, a través de la vida quotidiana.

La recomano a totes les persones que els agrada encantar-se...

MARTINA opina

En primer lloc volia comentar que, durant la sessió malauradament em vaig adormir una mica i que per tal de poder lligar la pel·lícula que vam veure, he hagut de buscar algunes cròniques al respecte.
No sabia massa bé què anàvem a veure, ni que es tractava de la tercera obra d'una trilogia escandinava. Tampoc que, el film és una tragicomèdia que reflexiona sobre el fracàs de l'existència i que, l'obra havia sigut premiada amb el Lleó d'Or 2014.
Ens vam trobar amb una història relatada amb uns plans fixes, on els dos protagonistes, companys de feina, es passegen per diferents escenaris a fi de poder vendre uns objectes de broma obsolets que, sempre són rebutjats.
Ells, dos homes vells i decrèpits, sucumbits en una aura de tristor, fan tanta pena que simbolitzen l'antítesis, a allò que podria ser un incentiu per comprar aquest tipus d'articles.
La mort apareix de manera repetida en el transcurs dels diferents indrets que recorren aquests individus.
Tot plegat, una història sens gaire diàleg i amb molt a interpretar, per qui li agradin aquest tipus de narracions profundes i complicades on el ser humà és fosc i complicat.

AGUAS TRANQUILAS. FUTATSUME NO MADO. Directora, Noami Kawase.

Japó, Espanya, França, 2014.
Duració, 121 minuts.

“Una interrogació del present, un intent de crear vincles amb tot allò que ens envolta, i fixar l'efímer i fugitiu.”

Definició que fa José Manuel López del cinema de Naomi Kawase, en el monogràfic que va escriure d'ella. Festival de Las Palmas, 2008.

La directora japonesa, Naomi Kawase.

Sinopsi i altres referents.

Rodada a l'illa de Amami Oshima, lloc de procedència dels avantpassats de la directora.

Una parella d'adolescents, Kaito i Kyoko, van descobrint els misteris de la vida i les qüestions essencials d'aquesta. Per mitjà de la seva mirada, la directora en fa una reflexió.

Per començar, el cos d'un ofegat portat pel mar, arriba a l'illa. Es tracta d'una referència als tifons que el 2013, van deixar la seva petjada a l'illa i que l'equip de rodatge va haver d'afrontar.

Tràiler de la pel·lícula, subtitulat en francès.

En aquest enllaç i podeu trobar informació sobre un interessant projecte de relació, entre Isaki Lacuesta i Naomi Kawase.
http://blogs.cccb.org/veus/tag/naomi-kawase/

En aquest altre, hi ha una entrevista redactada a la directora, en relació a aquest film:
http://www.rtve.es/noticias/20150410/naomi-kawase-aunque-sociedades-se-modernicen-nuestra-esencia-humana-misma/1127020.shtml

Us recomano també aquesta entrevista amb Naomi Kawase de la revista Caimán, la meva preferida:
https://www.caimanediciones.es/entrevista-naomi-kawase-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-37/

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula que, m'ha costat poder anar a veure per diferents motius però, m'ha agradat molt.

El tema de la mort, em preocupa molt, sempre m'ha preocupat... però en aquest moment de l'existència, crec que, és urgent tenir-la en compte i donar-li un lloc prioritari en el plantejament de les qüestions essencials de la meva vida. Crec que, està tan intrínsecament lligada a la vida que, és veritablement una llàstima que en la nostra cultura no se li doni aquest tractament. És per això que, m'admiren molt, les cultures on aquesta té un tractament com en d'aquesta pel·lícula.

La pel·lícula és un cant a la naturalesa i a l'existència harmoniosa. Entès el concepte de naturalesa, com que nosaltres formem part d'un tot. Un tot que té la seva pròpia dinàmica i que s'ha de respectar.

La recomano molt a totes les persones que senten aquesta sensibilitat.

MARTINA opina.

Per primera vegada en molt de temps vam entrar a una sala de cinema petita, el Mèlies, i aquesta estava força plena. Sorprèn, ja que era dilluns, però probablement era un senyal de l’interès que ha despertat aquesta pel·lícula que ara com ara, només projecten en aquest local de Barcelona. 

Personalment trobo que hi ha una bellesa excepcional en aquest film i en la bonica història que ens explica. Potser per mi un dels elements més interessants d'aquesta obra és la forma de fer un cinema diferent. Mitjançant una narració que, es sustenta en el 80% en les imatges pausades de l'entorn on els seus personatges, desenvolupen les seves vides.
Una complexitat intrínseca en una creació d'origen Nipó, guió i direcció de Naomi Kawase que, entenc que pretén treballar sobre la relació entre l'ésser humà i la connexió amb el seu entorn. Parla de la naturalesa i l'home, però he entès que també parla de la necessitat de sentir-se a gust, allà on sigui. Tant si parlem de la ciutat, del mar o fins i tot dintre d'una família.
En tot cas, m'han captivat uns protagonistes joves que, lluiten en el seu procés de convertir-se en adults, que es troben, s’enamoren i s'atrauen malgrat les seves diferències que, es relacionen sense prejudicis amb el seu entorn i que afronten la mort i la por com una peça més de la vida.
Es tracta d'una d'aquelles pel·lícules que cal anar a veure obert de mires i amb ganes de fer volar la imaginació. Amb ganes d'entendre un missatge profund o simplement amb predisposició per deixar-se portar per un seguit d'imatges lligades per algú amb l'objectiu d'explicar-te una història que, probablement més enllà dels fets, és d'interpretació lliure.

PRIDE. Director, Matthew Warchus.

Regne Unit, 2014
Duració, 120 minuts.
Comèdia dramàtica, basada en fets reals.

Sinopsi

Margaret Thatcher governa i el Sindicat Nacional de Miners (NUM), ha convocat vaga. Durant la manifestació de l'orgull gai a Londres, un grup de lesbianes i gais es dediquen a recaptar fons per ajudar a les famílies de miners. Però hi ha un petit problema, el sindicat no vol els diners.

Els activistes però, no es desanimen. Decideixen saltar-se el sindicat i anar directament als miners. Trien un poblet de Gal·les i hi van amb el seu minibús. Allà començarà la història d'apropament i rebuig de dues comunitats totalment diferents que, s'uneixen per una causa comuna. Basada en fets reals.

En Festival de Cannes 2014, guanya el guardó Queer Palm.

tràiler:

https://www.youtube.com/watch?v=khbz4ncVY9o

El director Matthew Warchus

NÚRIA, opina.

La Martina, ja explica en la seva crònica les raons per les quals vàrem anar a veure aquesta pel·lícula. Altrament no l'hauríem vist i ens hauríem esperat a veure-la a la tele o al cine a la fresca de Serrat, doncs, és una pel·lícula molt adient per aquesta circumstància. Comèdia social de bon rotlle que donada la seva idiosincràsia i amb un bon guionista, pot resultar una pel·lícula per passar una bona estona amb un rerefons, sobre el fàcil o difícil que és l'entesa humana i la importància de ser solidaris perquè anem avançant.

Jo em sento molt a gust amb aquest humor anglès, irònic però amable al mateix temps i que, sap riure-se'n d'un mateix, més que dels altres.

La recomano a tothom que tingui ganes de passar una bona estona sense estridències.

MARTINA, opina.

Sorprenentment ahir, un dimarts plujós de maig, teníem pensat d’anar als cinemes Girona a les 22 h, ja que, era l’única sala de Barcelona on feien la pel·lícula “Esmorga”, del director Ignacio Villar. Resulta però que, no va poder ser. Ja que, quan vam arribar-hi, la persiana estava tancada, ni un simple avís dels motius per què no obrien i cap signe d’activitat. En definitiva, podria ser perfectament que la Núria i jo, fóssim les úniques ciutadanes que patíssim les conseqüències d’aquest fet, però a mode informatiu, jo considero que, se’ns deu una explicació.
Per tant, l’elecció de Pride, va venir donada pels fets anteriors i una mica a contracor. Ja que, les altres opcions que ens oferien a la sala que teníem a prop potser, tampoc ens acabaven de convèncer per l’ocasió.
L’obra parla de la relació entre el moviment Gai i Lèsbic de l’Anglaterra dels anys 80 i els piquets miners del període entre el 1984 i el 1985. Explica de quina manera es van acostar les lluites d’aquests dos col·lectius.
Potser, no és molt interessant comprendre els motius pels quals es van aproximar lluites que a priori semblaven molt dispars, però que a final de comptes treballaven ambdues, per la igualtat. Però si que considero que, al final hem gaudit, ja que està compassada per un humor senzill, humà i força primari que, fa dels tòpics idees creatives i et permet portar un somriure posat durant tota la narració.
No tinc massa res a dir, ja que, tampoc crec que hi hagi massa més a comentar.

HIPÒCRATES. Director, Thomas Lilti.

França, 2014.
Duració, 102 minuts.

Hipocràtes.

Dates aproximades, neix el 460 aC i mort el 370 aC.

És un metge de l'Antiga Grècia, segle de Pèricles. És considerat el pare de la medicina, per les seves contribucions duradores a aquesta ciència. Va fundar una escola que portava el seu nom. Aquesta escola intel·lectual, va ser una revolució de la medicina en el seu temps, establint-la com a disciplina separada d'altres camps, fins a convertir-la en una veritable professió.

Jurament hipocràtic

És un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques enunciat per Hipòcrates, que la majoria de metges s'adhereixen. Ha sigut actualitzat per la declaració de Ginebre. Hi ha un punt que parla de la interrupció de l'embaràs, amb el que alguns metges, justament per principis ètics no si poden adherir. Desconec si en la declaració de Ginebre, aquest punt ha estat actualitzat.

El director francès Thomas Lilti

Sinopsi

En Benjamí és un metge jove i sense experiència que, arriba a l'hospital on haurà d'exercir com a metge resident. La seva primera experiència no surt com ell esperava. Un altre metge resident més expert que ell, el voldrà ajudar... la pràctica, però resulta ser més complexa i aclaparadora del que ells esperaven.

NÚRIA opina.

Aquesta setmana, a petició de la Martina hem anat a veure Hipòcrates. Una pel·lícula francesa que, parla de la situació actual de la sanitat pública francesa, per mitjà del viatge iniciàtic d'un jove metge resident.

Crec que les pretensions i intencions d'aquesta pel·lícula són clares i no pretenen enganyar a ningú. Utilitza el cinema com a mitjà d'expressió per explicar una història de denúncia d'una situació, en la que podem trobar alguns paral·lelismes amb la nostra. Sobretot, pel que fa referència a tenir en consideració l'opinió del pacient, en relació a les cures i medicació que vol o no vol.

De fet és una història força dramàtica, on malalts, metges i infermeres, tenen les seves jerarquies i el seu paper assignat dins d'aquestes. Funcionen segons la seva pròpia inèrcia i l'ètica i la capacitat de decisió, està sotmesa a una dinàmica general del sistema difícil de trencar i canviar. Dins d'aquest sistema, els errors humans no existeixen i només seran coneguts i es faran visibles a través del sistema judicial. Sense qüestionar, els errors ètics que el sistema permet dia a dia i que, no tenen res a veure en salvaguardar la vida del malalt per sobre d'allò que ell vol.

Per mi, la interpretació del jove metge resident, Vicent Lacoste, li falta una mica d'expressivitat, crec que aquest aspecte treu intensitat a la narració dramàtica.

Però el plantejament crític i ètic del film està a sobre de la taula, amb tota la seva intensitat.

El pacient que entra en un hospital és un subjecte o passa a ser un objecte de l'autoritat mèdica?

Ningú ens pot salvar de morir, però si ens pot ajudar a morir amb dignitat.

Qüestions que crec que ens afecten a tots. Però una altra cosa serà que, tinguem ganes d'anar al cine a veure una pel·lícula trista i grisa que ens planteja aquestes

preguntes... encara que s'acabi amb el final esperançador d'uns metges joves que tenen ganes de fer-ho diferent.

Bona opció, pels que estiguin en aquesta línia de les ganes.

MARTINA, opina.

Hipòcrates va ser considerat el pare de la medicina moderna per haver revolucionat la pràctica de la medicina el IV aC. Suposo que buscar aquest referent per donar nom a aquesta pel·lícula, té molt més valor que el detall de la pròpia història que conté.
El film retrata la situació de la sanitat pública francesa. Més enllà d'això crec que a més pretén fer-ne una diagnosi completa. On mitjançant la situació dels residents, l'eslavó més baix de l'engranatge d'aquest complex sistema, podem veure els problemes d'un servei que ara com ara, passa a ser gestionat per persones allunyades, desconeixedores dels entrellats d'aquesta veritable vocació professional i de tan eficients, potser, fins i tot deshumanitzats.
Una història concreta que crec que il·lustra magníficament les moltes fugues que existeixen en un moment on els estàndards de qualitat només es mesuren en termes eficiència econòmica, on les persones han de decidir condicionats permanentment per un dèficit de recursos i on cada vegada que actuen, per si no fos poc, les conseqüències dels seus actes poden comportar la mort d'un altre.
En aquest panorama penso que podríem voler etiquetar el personal sanitari o endimoniar els gestors d'un potencial negoci que anys endarrere semblava que la societat occidental consideràvem prioritari i públic.
Però personalment el que més m'agrada d'aquesta obra és que, et condueix per un munt d'univers, de realitats, de perspectives, de tragèdies, de dubtes i d'incerteses que, al meu entendre, se't presenten sense fer-ne cap judici. No es tracta d’un drama i únicament crec que aporta una visió fresca, apostant pel valor humà de les infraestructures i sent conscients del moment de canvi. Probablement a més apostant per les noves generacions com a capitans del nou rumb.

En aquest enllaç hi trobareu el tràiler, un comentari il·lustrador que està prou bé i els horaris i cines on la fan:
http://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/21956

MURIERON por ENCIMA de sus POSIBILIDADES. Director, Isaki Lacuesta.

Espanya, 2014.

Duració, 96 minuts.

Del director.

Neix a Girona a 1975. De pares bascs. Comunicació visual UAB. Primer màster de creació de la Pompeu Fabra. Fa de professor a la PF, a l'UAB i al CECC i la Universitat de Girona.

Goya al millor guió a 2010, Garbo, l'home que va salvar el món.

A 2012, premi nacional de cinema de la Generalitat de Catalunya.

Premi Fipresi a 2009 i la Concha de Oro, a San Sebatián a 2011 per Los pasos dobles.

Filmografia anterior: 2011, Pasos dobles. 2011, El cuaderno de barro. 2010, La noche que no acaba. 2009. Los condenados. 2006. La leyenda del tiempo. 2002, Gravan Vs Gravan.

També escriu articles en diversos mitjans.

                                                                    Esbós del cartell.

Sinopsi

Cinc ciutadans de moltes diferents procedències són els protagonistes d'aquesta història. Tots ells, es troben en un psiquiàtric després d'haver matat a alguna persona. Les autoritats interpreten que el seu acte va ser fruit d'un moment d'alienació. En aquest manicomi ple d'homes desesperats, decideixen fer realitat les seves fantasies de venjança. Disfressats d'os panda i armats fins a les dents van a carregar-se els responsables de la crisi.

El director Isaki Lacuesta

Tràiler:

https://www.youtube.com/watch?v=5uNEsTxMRJQ

Roda de premsa amb el director i els actors. Força interessant...

https://www.youtube.com/watch?v=aKzqaXxTzoc

Núria opina

No m'agrada fer una crítica negativa d'aquesta pel·lícula. Però tampoc m'agrada, no dir allò que penso per militància a projectes com aquest, amb els quals estic molt d'acord.

La veritat és que tenia moltes ganes que m'agrades, però he sigut incapaç de connectar amb un tipus d'humor negre massa esperpèntic, estripat, evident, previsible i ple de tòpics... que, no em fa gràcia.

La trama la considero poc elaborada i en salvo alguns diàlegs intel·ligents que, es mouen entre l'absurd del moment i la clarividència que, dóna sentir-se atrapat i no tenir sortida.

Llàstima !!, però, connecto millor amb l'humor de Birdman... que per cert a l'Isaki Lacuesta també li va agradar molt i la recomana.

Malgrat tot això que acabo d'explicar, no em sap gens de greu d'haver-la anat a veure i ho tornaria a fer, només que per donar suport a projectes com aquest.

Aneu-la a veure al cine la setmana vinent que, és la setmana de l'espectador.
Ah... i espero que us agradi.

Martina opina
Una paròdia espanyola, per mi sempre adquireix una prioritat en l'ordre de preferències de la cartellera. És quelcom persona,l però potser segurament és perquè la proximitat i els gags que solen ser de fàcil absorbida, fa que gaudeixi. Per aquest motiu a priori em va semblar correcte l'elecció de la Núria d'aquesta setmana: Murieron por encima de sus posibilidades.
A més el gironí, docent i director Isaki Lacuesta contava per aquesta producció amb un repartiment de luxe:Raúl Arévalo, Albert Pla, Jordi Vilches, Iván Telefunken, Julián Villagran, Emma Suárez, José Coronado, Raúl Sergi López , Bruno Bergonzin...etc
Les crítiques que he pogut veure d'aquesta pel·lícula són bones i parlen del molt enginyós univers creat en aquesta obra. On 5 protagonistes, tots tutelats per una institució psiquiàtrica, decideixen que cal posar remei a la crisi econòmica que afecta el seu país. Probablement ja que justifiquen que és l'origen dels seus mals o qui sap si és senzillament per aproximar-ho més a l'Espanya actual. Amb aquest quadre, el guió avança a mesura que, aquests individus planifiquen un atac al president del banc central.
Té estones divertides, grans astracanades al sistema, algunes reflexions passades de voltes que fan gràcia però pel meu gust acaba sent tan salvatge i llarga que se't fa pesada i perd tot el sentit. Sincerament finalment m'ha semblat inclús desagradable, ofensiva o políticament incorrecte. Però en realitat ho relaciono en un mal fer, ja que ha començat la pel·lícula a bon ritme i amb un guió desimbolt i fresc. Probablement sóc jo, però sincerament, i potser semblant una contradicció amb el que, comentava en iniciar aquesta crònica setmanal, penso que les estripades desfasades de més de 100 minuts haurien d'evitar-se a no ser que tinguis un motiu molt clar i justificat per fer-ho anar tan lluny.

Qui sòn els que surten en aquesta pel·lícula.

Ells són, Raúl Arévalo, José Sacristán, José Coronado, Bàrbara Lennie, Ariadna Gil, Emma Suarez, Sergi López, Eduard Fernández, Luís Tosar, Carmen Manchi, Imanol Arias, Alex Brendemuhl,

Angela Molina, Julián Villagrán, Josep Maria Pou, Jordi Vilches, Bruno Bergonzini i els músics, Albert Pla, Iván Telefunken, Jaume Sisa, Pau Riba i Pascal Comelade

Crítica d'en Quim Cases a la revista Caimán.

Murieron por encima de sus posibilidades, representa per Isaki Lacuesta, - tenint en compte la seva filmografia anterior- una nova manera de concebre el relat cinematogràfic. Es tracta d'un cinema d'urgència, un cop franc en clau d'esperpent, a la no menys esperpèntica, economia espanyola i mundial (...)Amb aquesta pel·lícula entra en el territori de la comèdia absurda, un territori complex i difícil del relat esperpèntic, per imaginar una fantasia anàrquica i corrosiva sobre l'estat actual de les idees i l'economia.

Isaki Lacuesta, per tal de mantenir la seva independència expressiva ha buscat per cadascun dels seus films un sistema de producció i finançament peculiar. Aquesta s'ha finançat al marge del sistema, rodant només quan hi havia diners i guanyant-se la complicitat d'un important grup d'actors i cantants. Tots ells, aliats per qüestionar les tàctiques del poder que ens han portat a l'actual crisi d'econòmica i de valors (...)

(...) Fer esperpent, amb tanta tradició en la literatura i cinema espanyol, no és una tasca facíl, ni gens habitual (...) L'esperpent és comèdia i exageració, una deformació de la realitat que busca la crítica per mitjà de la complicitat còmica (...)

(...) Aquesta pel·lícula és desigual, moments que grinyolen en la seva abrupta comicitat i situacions que funcionen a partir de la distància còmica del sense sentit (...)

La pel·lícula és el més semblant a un polvorí d'idees, algunes concretades i altres, no tan desenvolupades (...)

Espanya, com a la cançó i al film, continua sent un esperpent.

Fragments trets de l'article, “Economia y esperpento”, Quin Casas. Revista, Dirigido, Abril de 2015.