ESTIU 1993. Directora, Carla Simón.

“UN CINE DEL CONCRET, UN ART DE CONTACTE IMMEDIAT AMB LA REALITAT, ON LA CÀMERA MAI ÉS PROTAGONISTA, NOMÉS ÉS UN TESTIMONI O MILLOR DIT, UN VEHICLE PER FER TESTIMONI A L'ESPECTADORA.”

Paraules del crític de cine, José Maria Carreño (1943-1996) que aquest va utilitzar per parlar de la pel·lícula Hatari!, d'en Howard Hawks i que Carlos Heredero utilitza per parlar d'Estiu de 1993 a la revista Caimán 61, juny 2017.

Direcció i guió, Carla Simón.

Espanya- Irlanda, 2017.

Duració 97 minuts.

SINOPSI

Frida, una nena de sis anys, afronta el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva després de la mort de la seva mare.

La directora Carla Simón dirigint l'actuació de Laia Artigas.

NÚRIA opina.

És una gran satisfacció per mi, haver pogut veure una pel·lícula tan rodona, esplèndida i emocionant, feta per una noia catalana i jove, perquè això vol dir que venen bons temps d'un cinema ben fet i connectat amb la vida.

Una narració poètica que, s'explica quasi exclusivament a través de la imatge. Poques paraules, però totes elles imprescindibles després d'una depuració exquisida.

Una actuació com baixada del cel, per unes petites actrius en estat de gràcia i uns adults que les acompanyen sense grinyols.

Una història trista, molt trista vista des de la llum de la vida i sense dramatismes, ni complaença en el dolor...

Una gran experiència estètica seure a la butaca del cinema i deixar-se emportar per aquesta història, on també pots somriure, riure i plorar... sense que res de què sents sigui fals o prefabricat.

Si a tot aquest munt d'experiències, hi afegeixes la d'haver pogut fer un tast del seu treball amb la directora, això ja és el súmmum...

Gràcies Carla per aquest treball tan meravellós!

No cal dir que la recomano a tothom...

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula ha sigut molt mediàtica i considero que per molt motius. Al meu entendre té principalment tres coses que m'han semblat destacables.

En primer lloc, la seva directora, Carla Simón és també la guionista. Ella en el seu debut, ens presenta una interessant lectura de com durant la infància hom gestiona el primer encontre amb la mort. El fil narratiu és capaç de conduir a l'espectador per un viatge de gran intensitat emocional, però que transcorre de la mà de dues protagonistes dolces i transparents, que et col·loquen allà on volen i ho fan sense que, t'adonis que t'estan tocant la fibra.
En segona instància, la temàtica. Una persona té una història colpidora i que a més és una història real de la seva vida. Una nena es queda òrfena, ja que, els seus pares moren a causa d'una malaltia que, a més té un gran estigma social: la sida. No obstant això, crec que el més admirable de com està feta aquesta obra, és la capacitat de no explicar-te únicament aquest fet. A més és capaç d'anar molt més enllà i reflexiona  entorn com un infant que, es troba amb la mort, estant en plena flor de la vida, accepta aquesta realitat i continua creixent. Crec que la manera com aquesta obra t'acosta a aquest fet, el primer contacte amb la mort, i que a més és un moment que, conscient o no, tothom ha viscut, està fet amb molta sensibilitat. Resulta difícil no posar-se nostàlgic i que l'espectador recuperi com va gestionar aquella situació.

Per últim crec que, hi ha una feina excel·lent en portar a les dues protagonistes fins on es vol arribar. Són dues nenes de 4 i 7 anys, em sembla, i fan, una gran actuació. En acabar la sessió, la directora estava present en una sessió oberta de preguntes, i va explicar-nos que a l'edat de les nenes que apareixen, no els hi pots donar un guió, ni explicar-los allò què vols. Per començar no saben llegir i per tant és en el dia a dia que, has d'anar buscant i trobant maneres de treballar. Conciliant amb el joc necessari pels infants i sent molt tolerant amb el ritme de treball d'unes criatures que, has de poder portar allà on vols. De veritat que en aquest cas, és increïble la gran capacitat que han demostrat tenir per fer-ho.

No obstant cal anar-se preparat per plorar. A més crec que, és una obra que els d'aquí segur que la sentim molt pròxima, però que em pregunto com la rebran en altres països. Al meu entendre, fas un viatge en el temps, en el nostre cas, mare i filla vam poder retrocedir el 1993. Aleshores jo tenia exactament la mateixa edat de la nena protagonista i doncs, la contextualització crec que ajuda a fer-la més especial.