diumenge, 23 de març del 2014

PHILOMENA. Director, Stephen Frears

El director Stephen Frears
MARTINA opina

Aquest drama coproduït per Anglaterra, França i USA , amb un reconeixement internacional important, crec que sobretot destaca per la temàtica que aborda: les adopcions ocorregudes a l'Europa dels anys 50 i gestionades per les institucions religioses de monges.
Narra un història real, d'una mare jove, que faltada de recursos e impulsada per les lleis de la moral catòlica, va veure's obligada a donar el seu fill en adopció a una família americana disposada a pagar-ne 1000 dòlars. 
Anys després i en una etapa pòstuma de la seva vida adulta, aquesta senyora, desitja saber que va fer-se'n d'aquella criatura que va haver de perdre'n el rastre. L'institució catòlica, no vol donar-li cap dada sobre el destí de la criatura, ja que, al·leguen que tota la documentació dels casos d'adopcions s'ha cremat. 
L'obra, a més a més aconsegueix entrar en l'entramat de 3 histories creuades, com són la d'un periodista que mancat d'una projecció professional en el seu camp, indaga en els gènere literari de les històries humanes. També, la del fill de la protagonista, un jove homosexual de l'Amèrica burgesa, que mort de Sida i a prop del seu final, procura trobar algun record de la seva mare genètica. Un home que, viatja al seu país natal sense èxit, ja que, al convent on va ser donat en adopció, no li'n faciliten cap informació, però, on finalment hi quedarà enterrat.
 A mi personalment, és una pel·lícula que m'ha posat la pell de gallina, m'ha fins i tot indignat i m'ha fet pensar en com afortunadament la societat actual, si més no, en algunes qüestions, funciona diferent.



NÚRIA opina

M'agrada un Stephen Frears que torna a apropar-se a les temàtiques de denúncia social, ja que, resulta absolutament peremptori en els temps que corren.
Philomena viu, fa 50 anys, amb el neguit de no saber que li ha passat al seu fill. Malgrat tot, no és aquest sentiment el que es traspua a la pel·lícula que, al meu entendre queda una mica diluït, i, n'és l'acció que empren, l'evidència dels fets, el que ens fa cert el seu sofriment.
Allò que resulta evident i interessant en aquesta pel·lícula és la relació entre la mare, la Philomena i el periodista caigut en desgràcia; dues generacions, classes socials i educacions molt diferents, dos mons que sembla que mai s'arribaran a apropar-se...i el llarg de la narració és produeix la sintonia.
Tot el periple de la història de la recerca, és veu il·lustrat pels records desordenats de la Philomena que, la van assaltant, on queda ben retratat l'ambient sòrdid i hostil d'unes monges que, consideren a aquestes mares solteres unes pecadores, incapaces d'estimar i donar una bona educació els seus fills fruits del pecat. Les exploten en les feines domèstiques del convent i els prendran els seus fills, per donar-los en adopció a famílies ben estants. Aquest ambient d'impunitat moral de les monges que, trenquen totes les regles de la caritat cristiana, sembla inveterat, veig que està ben retratat i ben denunciat.
Malgrat un bon guió i una més que correcta posta en escena, crec que aquesta pel·lícula no acaba de funcionar. Podria ser perquè tot plegat queda una mica desdibuixat i que moltes de les qüestions que podria abordar no s'acaben d'afrontar de ple, a excepció de la relació entre el periodista i la Philomena durant la recerca.
Potser el defecte rau en la poca concreció dels objectius d'aquesta pel·lícula o simplement que, jo no els acabo de veure.

diumenge, 9 de març del 2014

HER. Director, SPIKE JONZE


El director Spike Jonze
La veu que enamora en Theodore, la del sistema operatiu és de la “star system” Scarlett Johansson, la considerada actriu més sexy actual. L'ella virtual l'anomenen Samantha. Segons Sergi Sánchez a Fotogrames, “Spike Jonze ha reduït a unes de les actrius més voluptuoses de segle vint-i-u, a la veu d'una generació digital”.


NÚRIA opina

Aquest film m'ha semblat senzillament avorrit. Tanmateix però, podria intentar trobar-li alguna qualitat, que ben segur que la té, però ha primat tant el sopor que, se'n fa molt difícil fer aquest exercici.
Buscant, quines poden ser les causes d'aquest fet, una d'elles és que, l'actor encarregat del paper principal, Theodore interpretat per en Joaquin Phoenix, no m'acaba de fer el pes, el trobo excessivament hieràtic i força inexpressiu, o, si es prefereix, amb un tipus d'expressivitat, sospitosa de qualsevol cosa menys de sinceritat. Ho sento, decididament no m'agrada.
Pel que fa al tema o els temes tractats en aquesta història, la solitud, la poca facilitat per comunicar-se..., la possibilitat de re inventar-se que ofereixen les noves tecnologies, els problemes de les relacions de parella, etc..., no els he pogut apreciar degut a la manca d'empatia amb la pel·lícula.
Pel que fa al director, Spize Jonze, el conec pel seu darrer film “Where the Wild Thing Are” de 2009, que em va agradar molt i he vist dues vegades.



MARTINA opina

Spike Jones director i guionista d'aquesta obra ha sigut premiat per aquest film, protagonitzat per un Joaquin Phoenix, tendre, dolgut i complicat, per l'originalitat del guió.
Crec que, són forces els motius pels que pot agradar aquesta història de ficció a la ciutat de los Angeles, sobre un futur teòricament no molt llunyà. On els sistemes operatius personals entren en l'esfera privada dels humans, fins i tot, enamorant, o podent ser grans consellers, o capaços d'escoltar i entendre els sentiments humans.
En primer lloc, un llenguatge auster amb un protagonista principal que entendreix l'espectador, mitjançant una ferida causada per la ruptura amb la seva dona, sentiment de dol; el qual, està encara totalment per curar i que humanitza un personatge que es presenta com a vulnerable. Fet que potser fa que, simpatitzis amb ell.
També una ficció que, no està lluny de poder convertir-se en real. És a dir una temàtica que, actualment té un to de debat ètic. Ja que, segurament ens porta a reflexionar sobre fins a quin punt les noves tecnologies ens aïllen de les relacions reals.
Comparteixo però amb la Núria, l'opinió que és una historia llarga (129 minuts!), sosa, fins i tot, empallegosa. Potser perquè, malgrat té un fluir agradable i estèticament bonic, no m'ha aportat res de nou. En fi, a mi, m'ha semblat fins i tot força avorrida.

diumenge, 2 de març del 2014

LA VIDA ÉS FACIL CON LOS OJOS CERRADOS. Director, DAVID TRUEBA


El director, David Trueba


NÚRIA opina
Comèdia espanyola dirigida per un director que sap escriure i sap com fer guions.
És un road movie per les carreteres espanyoles l'any 1966, on simbòlicament i sense pretensions, els tres protagonistes, fan un viatge cap la modernitat i l'obertura, el diàleg i la tolerància. El destí del viatge és Almeria, on un profe d'anglès vol parlar amb en John Lennon que està fent una pel·lícula antibel·licista amb en Richard Lester, pel camí recull una noia embarassada que escapat d'una residència de mares solteres, on després donaran el seu fill en adopció i un adolescent que té problemes de comunicació amb un pare policia massa aferrat a uns prejudicis, encara molt vigents en aquella època.
Després de veure aquesta pel·lícula, surt del cine, amb un somriure als llavis, perquè ho has passat bé amb una pel·lícula sense pretensions, però amb molta dignitat.

La recomano per passar una estona agradable i tendra.


MARTINA opina


Aquesta pel·lícula senzilla, amb clau d'humor, amb històries humanes i
composta per quatre micró-histories que es creuen al Sud d'España,
ens ha permès gaudir d'una obra que, comparativament amb les darreres
sessions de cine, m'ha fet tocar molt de peus de terra.
Últimament, comentava la Núria que hem anat a veure molt de cinema
USA i és cert que, quan veus produccions més pròximes també el
context, els personatges i fins i tot els missatges sembla que et
siguin més familiars. Almenys així ho he viscut jo ,amb aquests darrer film que ha obtingut sis premis Goya, del Sr. Trueba jove.
He gaudit de la ironia de la narració, del mirall que m'ha semblat veure entre la societat espanyola dels 60 i la nostra societat actual: dividida, faltada de perspectives per la joventut, salvatge i carregada de complexes d'inferioritat.
Tendre, amb un fil conductor molt entranyable, idealista i carregat
d'humor. Un film sense gran ambicions però que jo considero de
qualitat i una vegada més una mostra del bon estat de forma de les
produccions d'aquest cantó del món.