dijous, 27 d’abril del 2023

HUMANS FLOWERS of FLESH. Directora Helena Wittman.

UNA PEL·LÍCULA SORPRENENTMENT PLENA DE CAPES, D'EXPERIÈCIES ELEMENTALS AL MAR, UN INTENT LÚCID DE DESCOBRIR PETJADES DE LA HISTÒRIA EN UN PAISATGE QUE EVOCA TANT MITES ANTICS, COM LA MODERNITAT CINÈFILA, COM LA TRANSCENDÈNCIA.
Tret de l'escrit de presentació del Zumzeig al film, abril de 2023.

Directora, Helena Wittman.

Alemanya, França, 2022.
Duració, 116 minuts.

SINOPSI
Ida viu en un vaixell amb una tripulació de cinc homes. A Marsella li crida l'atenció el reservat món de la Legió Estrangera Francesa i decideix seguir les seves petjades pel Mediterrani. Primer van a Còrsega, per dirigir-se més tard fins a l'històric quarter de la legió a Algèria.
Tret de la informació de Zumzeig, Barcelona, abril de 2023.

La directora, Helena Wittman.

NÚRIA opina.

Una narració molt poètica on es fan servir referents convencionals per aquest tipus de narració, com són el mar i el cel. Aquest fet, però, no li treu valor.
Per gaudir d'aquest tipus de narració cal ser pacient i seure a la teva butaca d'espectadora i deixar que les coses passin i anar-les gaudint sense esperar res, ja que si esperes alguna cosa, segurament no hi trobaràs res.
Deixar que les sensacions envaeixin el teu espai d'espectadora- receptora i crear la teva narració que podràs compartir o no en funció que el teu receptor, mostri el seu interès pel teu missatge.
Bonic, interessant, i amb un punt banal.

MARTINA opina.

Aquest film per mi senzillament és un relat amb bellesa, expressió de l’abstracte amb caràcter sincer i un viatge en imatges on explorar una interessant mirada sense sentir-te desemparat.
Vull dir que en destacaria la seva essència contemplativa, metafòrica i l’explicació d’un tipus de vida allunyat de l’entorn ordinari d’on procedeixen les persones que fan de protagonistes de la història. No obstant això, per mi, que confesso que no solc ser amant dels viatges fílmics espirituals, n’he gaudit tota l’estona i m’ha semblat que en tot moment estava conduïda en una trama amb un escenari dins del mar.
Passats els dies no tinc massa més a dir, n’he gaudit del tot i tinc la sensació que hem compensat la dosis de cinema banal que vam consumir en la nostra darrera trobada.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 




dilluns, 24 d’abril del 2023

AIR. Director, Ben Affleck.

A BEN AFFLECK LI INTERESSA DISSECCIONAR ELS INICIS DE L'AMÈRICA CORPORATIVA, AMB LES SEVES LLUMS I OMBRES, LA SEVA INNOCÈNCIA PRIMERENCA I ELS SEUS EGOS DESFERMATS.
Manu Yáñez, en la seva crítica a Fotogrames, abril de 2023.

Guió, Alex Convery. Sobre la biografia de Michael Jordan.

EUA, 2023.
Duració, 112 minuts.

SINOPSI

Aquesta pel·lícula narra una manera nova de fer negocis a través de l'esport. L'associació entre una marca de sabates esportives, Nike i el jugador de bàsquet Michael Jordan, per tal de trobar una manera d'incrementar el negoci, amb uns guanys més compartits, entre la marca i aquell que promociona la marca a través del seu èxit en l'esport. El 1984, es va tancar l'acord entre Nike i Michael Jordan, mentre que aquest rebutjava les ofertes d'Adidas i Converse i es calçava unes bambes Nike, dissenyades especialment per ell que, encara avui estan al mercat i tenen vendes.
Els protagonistes són, la incipient secció de bàsquet de la Nike, Sonny Vaccaro i la mare d'en Michael Jordan que, van ser capaços de trobar una fórmula econòmica que va beneficiar a bastament a ambdues parts, gràcies a la seva fe amb les possibilitats d'èxit de l'aleshores novell jugador de basquet. Fórmula que des d'aquell moment s'aplica i ha tingut molts guanys.

El director i actor, Ben Affleck
ASPECTES DE LA CARRERA de l'AFFLECK
Diu el director que, el canvi de prioritats en la seva vida el van obligar a fundar la seva companyia, per poder passar més temps amb els seus fills, tenir un horari estable, però continuar treballant amb allò que li agrada. Rebutjar certs projectes va tenir les seves repercussions econòmiques, però va descobrir que, la qualitat de vida té a veure menys del que pensem amb els diners.
Entrevista a Ben Affleck, feta per Roger Salvans i publicada a Fotogrames, abril 2023.

NÚRIA opina.
He de reconèixer que aquesta és la típica pel·lícula americana, simple i innocent que, t'està explicant quelcom no tan innocent. Però, ho fa d'una manera tan dinàmica, airosa i graciosa que, entra tan fàcilment com les patates fregides de l'aperitiu, l'àngelus que diu una bona amiga meva.
No tinc res a criticar d'una pel·lícula que compleix els seus objectius amb escreix, distreure i il·lustrar un fet històric en la història dels negocis esportius. Ja que, ambdues coses les fa bé.
El problema rau, però que a mi no m'agraden aquestes pel·lícules i m'acaben enfadant i tinc la impressió que, m'estan prenent el pèl.
Possiblement!

MARTINA opina

Anar al cinema a veure segons quines propostes, pot significar haver d'assumir que hi ha una part de tot aquest sector que és pur entreteniment i en el que hi acudeix molta gent que menja frenèticament palanganes de crispetes de colors que acompanya amb litrones de refresc diluït.
Tot i que vaig ser jo, que a falta de cap proposta que em cridés l'atenció, vaig dir-li a la Núria de veure-la, val a dir que no puc evitar haver d'assumir que l'experiència m'ha generat cert malestar. No tant pel context, m'agrada relacionar-me amb entorns que no sento meus, sinó més aviat pel paternalisme de la història i el que significa consumir aquest tipus de productes que la indústria de l'entreteniment fabrica de manera lucrativa.
En realitat també puc fer una lectura pràctica, vist que de tendències esportives i bàsquet no en tinc ni idea i crec que vaig entendre algunes coses que ni m'hauria plantejat abans. Per exemple, de les relacions entre les tres marques de les què parla, es fa evident com el lliure mercat mescla conceptes que en el nostre context legal són molt més estancs i de com fent relats senzills, (on només hi ha bons, dolents, valents o fracassats,... etc.), pot ajudar que l'audiència pensi que el que en realitat és un espot publicitari, sembli una història plena de valors.

Fitxa completa, filmografia director i crítiques:

BEN AFFECK I LA SEVA PRODUCTORA ARTIST EQUITY

Afflecks diu, quan va arribar el guió d'Alex Convery a les nostres mans sabíem que era la història ideal per arrancar la nostra productora i tornar a treballar junts amb Matt Damon. El secret de dirigir és fer un bon càsting. Tenir un bon repartiment és garantia d'un bon rodatge. Una vegada has escollit a un actor, poca cosa et queda per fer, ho has deixat tot a les seves mans. (...) Quan alguna escena em preocupa pel seu to, la major part de les vegades, Matt ho soluciona amb la seva interpretació. Fins i tot en els seus dies dolents ho fa bé, és molt bo. No és per casualitat, els millors directors han treballat amb ell. La trama connecta amb l'ideal de la nostra productora: Deixa que la gent que treballa faci la seva feina. Tenim un pla de negoci radical que diu que, pagar bé als millors tècnics creadors és en realitat un estalvi en els costos de producció i suposarà més beneficis perquè saps que la pel·lícula sortirà millor.
Recollit per Roger Salvans a Fotogramas, abril de 2023, en el seu article, “Vidas de cine cruzadas”.







diumenge, 16 d’abril del 2023

PLAN 75. Directora, Chie Hayakawa.

HAYAKAWA OPTA PER UN ESTIL SENZILL I ASÈPTIC PER REFLEXIONAR SOBRE EL LLOC QUE OCUPEN ELS VELLS I VELLES EN LA SOCIETAT.
Escrit per Israel Paredes Badia, en la seva crítica per Dirigido por..., abril de 2023.

Direcció i guió, Chie Hayakawwa.

Japó, 2022.
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

El Japó en un futur pròxim, l'envelliment de la població s'accelera. El govern estima que, a partir de certa edat, els vells i velles, es converteixen amb una càrrega inútil per la societat i implementa el “Plan 75”. Aquest programa proposa als vells i velles, un acompanyament logístic i financer per posar fi a les seves vides.
Una candidata Michi, un reclutador del govern, Hiromu i una jove auxiliar d'infermeria filipina, Maria, es troben davant d'un pla mortífer.
Filmaffinity

QUIN ÉS EL TEMA

El centre de la narració està en la instauració per part del govern nipó d'una sèrie de programes d'eutanàsia voluntària entre les persones de més de setanta-cinc anys. A la vegada que reflexiona sobre la posició de la gent vella dins de la societat contemporània en un país on el deure moral i el sacrifici col·lectiu són de vital importància, es posa el focus en la logística d'aquest aparent futur distòpic.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

La directora, Chie Hayakawa.

DE LA DIRECTORA

La primera pel·lícula en solitari d'aquesta directora, també guionista que, suposa una ampliació d'un curt fet el 2018, on ens situa en un futur del Japó, però que malgrat tot, té molts elements que ens remeten al present.
Escrit per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.

REFERENTS

La directora evita en tot moment el sentimentalisme per mitjà d'una posada en escena influenciada per Yasujiro Ozu o Hirokazu Koreeda.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

NÚRIA opina
Sabia molt bé la pel·lícula que anava a veure, però no em pensava que em cales tan a fons, no tant la història concreta que narra, com el plantejament temàtic que se'n dedueix de la qüestió: quina cabuda tenim les persones en aquesta societat quan hem acabat la nostra etapa de treball productiu i comença el nostre deteriorament provocat pel natural envelliment
Certament, aquest tema que planteja el film tan cruament, me l'he plantejat algunes vegades i l'he anat pensant a través dels meus raonaments, compartits amb altres persones per anar esbrinant, quina era la meva posició, ara que, ja estic tocant el llindar dels anys de la història que explica.
Val a dir que, a la majoria dels meus amics, amigues i coneguts d'edats properes a les meves, els molesta i incomoda el tema, mentre que jo cada vegada tinc més necessitat de parlar de l'envelliment, el deteriorament i la mort; ja que, les considero realitats ineludibles per la gent de la nostra edat.
Aquesta distopia que ens arriba des del Japó, malgrat que la temàtica és dura i fosca, ens arriba amb una idiosincràsia que jo l'identifico amb el que considero els trets específics d'una cultura que no compartim, una llum matisada i prou clara i serena, per convidar-te a la reflexió des de la distància, com si allò no anés amb tu i aquesta serenor i distància és la que t'acaba rebotant i calant.
Pel·lícula que no veurà quasi ningú, a causa de l'atractiva i amplia oferta de la cartellera.
Però actual i amb la proposta d'un debat urgent i necessari en la nostra societat.
La recomano tant a joves, com a velles i vells.
MARTINA opina
Al meu entendre això va d’una distopia, on mitjançant el cas de dues persones, un home i una dona que s’acullen a un pla estatal de mort assistida pel govern, viuen aquesta decisió deliberadament, amb la vellesa de cadascú i des d’un relat propi que s’endinsa inevitablement en el més profund del nostre cor.
Entenc a més que arriba lluny, ja que crec que feia temps que no estava en una sala de cinema gran que estigués plena a vessar i a l'acabar, el 80% de la gent que hauríem literalment aguantat tota la pel·lícula glaçats, simultàniament voldríem sortir de la sala abromats i esmorteïts. De fet, amb certa ànsia, quan totes les persones van començar a aixecar-se només començar els títols de crèdit, crec que era general no desitjàvem saber res més de tot allò per una estona, paint el que implica i apilonats, fèiem marxa cap a la sortida de la sala quasi tothom sense paraules.
Tot i això, crec que la història parla d’una possibilitat que podria donar-se, des de la construcció d’uns personatges, determinats per la distància de no conèixer la societat en la qual pertanyen, que per mi semblen reals i fent a l'espectador totalment capaç de sentir-se interpel·lat a opinar i a defensar una visió del que està passant.
Penso que relats com aquests són totalment necessaris, en un sistema on legalment el Dret a la vida, com a dret primari declarat de manera universal, es regeix amb la dificultat de determinar-ne els elements que en faculten la promoció. Perquè en l'imaginari col·lectiu, diria que no tenim clar, ni tan sols de quin contingut disposem com a titulars d'aquest. Per mi el concepte jurídic, que potser de vegades podria ajudar-nos a endreçar un debat col·lectiu, encara és confús i costa saber si està regulat com a un dret subjectiu i que es mereix l’acompanyament del poder constituït per defensar-lo, protegir-lo i preservar-la o si estem davant d’una llibertat individual emmarcada en l’esfera de la voluntat i per la que la decisió sobre el mateix senzillament es manifesta com un acte que excedeix qualsevol necessitat de debat públic amb relació a com poder decidir.
En resum, a efectes d’opinar sobre cinema sincerament no ser molt bé que dir en relació aquesta peça, ja que, com sempre poso sobre la taula quan optem per veure opcions provinents d’entorns culturals desconeguts, em sento fora de context i crec que em perdo molta informació del que s'està explicant. Però si més no, pel que fa al contingut, em posiciono que considero que és positiu de veure-la. Perquè és capaç de posar en quarantena el sistema individualista, en el que tendim en un món capitalista i en el que els ancians sembla que no ens interessa que en formin part.

PER ANAR-HI PENSANT
No són històries de persones aïllades, sinó les polítiques d'Estat que valora la vida en funció de la seva productivitat.
Una tragèdia irrevocable que no pot ser aliena a ningú dins d'aquesta desesperada recerca d'una vida digna.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

FITXA COMPLETA I D'ALTRES INFORMACIONS: 

UNA OPINIÓ QUE COMPARTEIXO
Una visió o mirada del més pertinent per parlar d'un tema que, ara per ara, hauria d'estar al centre de gran part dels debats públics i polítics, sobretot després de la pandèmia, i malgrat tot, després d'aquesta, convenientment a passat a un pla residual.
Escrit per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.