diumenge, 18 de març del 2018

LA VIDA LLIURE. Director, Marc Recha.


CREC QUE TANT EN LA PINTURA, COM EN EL CINEMA, COM EN LA VIDA, DARRERE DE LA BELLESA SEMPRE HI HA UN MISTERI.
Paraules d’en Marc Recha dites en una entrevista telefònica realitzada per la Violeta Kovacsics i publicada amb el títol, “El paisaje humanizado” per la revista Caimán Cuadernos de Cine, març 2018. 

Direcció i guió: Marc Recha.
Espanya, 2017.
Duració: 91 minuts.


SINOPSI interpretativa.

Dos germans, nen i nena passegen el seu desemparament,  per l’illa de Menorca, mentre la Primera Guerra Mundial brama lluny d’allà, però deixant petjades no esborrables en la seva vida quotidiana, compartida amb un tiet lacònic i feréstec que, es fa càrrec d’ells en absència dels seus pares.
Segons paraules d’en Carlos Losilla en el seu article, “Una aventura silenciosa” per la revista Caimán Cuadernos de Cine, març 2018. 




El director i guionista Marc Recha.

NÚRIA opina

Les pel·lícules d’en Marc Recha, fins ara sembla, són contemplatives i intimistes, molt centrades en un món personal i petit, on es desenvolupen les seves històries i els seus personatges. 
Darrerament, ha descobert la mirada neta i al mateix temps misteriosa que li poden donar els nens o nenes, ja que, hi ha moltes coses que un nen no pot explicar-se i les deixa flotant a l’aire amb tot el seu misteri. El temps li donarà una resposta o les deixarà allà esvaint-se, fins que algú les rescati o es converteixin en boires que, juntes constituiran una atmosfera que, a vegades podrem compartir, formant part d’un imaginari col·lectiu que pot acabar essent històric.

Tot el dit, per concloure que: és una pel·lícula que busca la bellesa a través de la poesia del paisatge i del diàleg de les persones amb aquest. Amb uns nens que transiten per ell, tot lliurant-se a les experiències que els pugui oferir i uns adults que ja formen part d’ell, perquè les seves vides són com són, gràcies o malgrat ell.
Amb les pel·lícules d'aquest director em passa bastant que, em queden grabades en la memòria i durant molts dies les recordo tot assaborint-les i aprofundint el sentit i la comprensió...
No és de les pel·lícules que més m’ha agradat d’aquest director, al qui admiro, però és bona. Crec que les seves seguidores estem contentes, de tornar-lo a tenir en la pantalla de la sala fosca.


MARTINA opina


Marc Recha és un director que amb el seu cinema pausat i íntim deixa empremta. Les seves obres són diferents, profundes i amb una estètica paisatgística i permeable que et trasllada a un món on, els protagonistes fan raonaments sobre qüestions transcendentals.
Aquesta narració, una història de pirates, ens ubica al cor d’una família dividida per la Primera Guerra Mundial. Il•lustrant, arran de mar, el gran debat per l’anhel de llibertat. Per tant cal anar-hi receptiu i amb ganes d'entrar-hi.
Una història que té força, protagonitzada per dos nens que crec que ens ho volen fer més transparent, els que sobreviuen a l’illa amb un tiet que se’n fa càrrec. Mentre la seva mare està a Algèria treballant. En aquest entorn impertèrrit, un foraster s’instal•la a prop de la casa on aquests viuen i és aleshores quan comença l'acció.


A mi personalment el repartiment no m’han agradat, per com actuen, raó per la qual en algun tram m’he distanciat de l’escenari. El que sí considero és que, està creat amb molta cura. En tot cas, al meu entendre, val molt la pena seguir el treball d’aquest artista, pròxim i sofisticat. Qui ens apropa a realitats de persones fora del sistema.











dissabte, 3 de març del 2018

LA ENFERMEDAD del DOMINGO. Ramón Salazar.


UN FILM MUNTAT MÉS SOBRE QUI ESCOLTA QUE, SOBRE QUI PARLA.
Paraules dites per en Ramón Salazar en una entrevista feta per la Beatriz Martínez, amb data 18 de gener de 2018 i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2018.

Director i guió, Ramón Salazar.
Espanya, 2017.
Duració, 113 minuts.



SINOPSI
Una dona d'uns quaranta anys cerca a la seva mare, després de 35 anys que, aquesta la va abandonar sense acomiadar-se. Quan la troba, només li demana una cosa: que passi amb ella deu dies en una casa de camp. La mare accedeix... 

El director Ramón Salazar.
NÚRIA opina.
Una història dramàtica, molt dramàtica, explicada sense ni un xic de dramatisme, deixant que l'espectador entri a la història, a poc a poc, com aquell que no gossa, per no trencar la intimitat de dos éssers que s'han protegit amb molta cura, per tal de no pertorbar la seva treva emocional.
Un director en estat de gràcia que ens ofereix una pel·lícula sobre uns temes universals, però en femení des d'un masculí. Una nova generació d'homes que els interessa allò que experimenta l'ésser femení des del seu gènere i com a observadors implicats, en volen fer una radiografia amb el màxim respecte i delicadesa.
Un director que cerca la poesia i la bellesa buscant un estil propi, una manera de filmar des de la veritat amb depuració i senzillesa, deixant que el tempo cinematogràfic es fusioni amb el tempo de l'espectador per gaudir d'una història de ficció que la seva veritat rau en el fet que, ens la puguem creure.
Unes intèrprets que estant magnífiques i ho donen tot amb la seva interpretació.
Uns paisatges escollits amb molta cura perquè res trenqui l'encís de la narració.
Una temàtica que s'escampa per fora com les arrels de l'arbre que surt a la pel·lícula i que permet a l'espectadora, ser el tronc i centrar-se en un tema o deixar-se anar i fer una introspecció amb els dos personatges femenins i acompanyar-los sense rubor.
Magnífica, però dura. Toca.

MARTINA opina.
Aquesta obra dirigida per Ramón Salazar és pura poesia, un peça profunda i en essència un relat d’allò més afligit. Una mare i una filla es retroben donant pas a un nou comiat.
Davant de determinats drames considero que hom no té més remei que obrir-se, aprendre i deixar-se portar per un relat que explica els detalls de la història concreta.
I en aquest cas, gaudir de dues actrius que són una extraordinària mostra de talent. Susi Sánchez i Bàrbara Lennie, omplen quasi totes les escenes, que a més ens endinsen en el seu món particular.
Es tracta d’una opció de cinema pausat, construït en el detall i que és capaç de conquistar mitjançant dolçor i bellesa, la dificultat d’una situació amargant.
Pel meu gust ha sigut una molt bona manera d’entrar al món d’aquest director. Que no coneixia i que sense cap dubte, amb molt de talent, proposa una forma particular de fer cinema.

Més informació el interessant:
https://www.filmaffinity.com/es/film442016.html