FIVE DAYS to DANCE. Directors, Rafa Molés i Pepe Andreu.

Nacionalitat, Espanya 2014.
Documental. 77 minuts.
Premis: DOC Barcelona 2014. Zinemaldia Donostia 2014. DOCS. Df.Mèxic 2014. DOCS Medellín Colombia 2014. Premio Canal Plus, Mirada social 2014 España.

El director, Pepe Andreu Iborra

El director, Rafa Molés Vilar

Els directors: 

Pepe Andreu Iborra, productor amb 15 anys d'experiència com a productor de televisió, director de documentals i reporter d'informatius.

Rafa Moles Vilar, és periodista i guionista. Ha rebut molts premis i és autor de 18 documentals de televisió. Creador del grup d'investigació de RTVV.

Sinopsi.

Una parella de ballarins apareix un matí en una aula d'un institut. Anunciant-lis que avui és dilluns i que tenen cinc dies per pujar a un escenari i ballar. Cinc dies per canviar coses. Un petit plaç per un gran repte: moure a les persones quan el món ens paralitza.

La dansa els obliga a trencar rols, just en el moment que les seves vides i els seus rols socials s'estan forjant. Wilfried Van Poppel i Amaya Lubeigt són coreògrafs promotors d'aquesta experiència. La dansa és el llenguatge comú. No importa el lloc. Cinc dies, una classe d'adolescents, un microcosmos en el qual succeeix, un petit big-bag.

NÚRIA, opina.

Aquest és un documental que el seu valor principal està en allò que t'explica.

Pel que fa en com t'ho explica, deixa de tenir importància perquè el què t'explica, té un valor per si mateix. Un projecte on, explícitament i per mitjà de la dansa, trenca la desconnexió que tenen un grup de joves que conviuen cada dia en una aula, per connectar-los a través d'un espai i una activitat no corrent, la dansa i la música. Aquesta, trencarà durant cinc dies amb tots els rols establerts al grup per donar-los a cadascun d'ells una oportunitat per sentir-se un més del grup en una tasca comú, dansar.

L'objectiu és tan noble i queda tan clarament definit que, em resulta molt difícil desvalorar la tasca feta, puntualitzant algun aspecte del com que, no m'ha acabat de fer el pes, a part del fet que em sentiria massa presumptuosa.

Del documental que, només el feien al cinema Balmes i per uns quants dies, no n'ha parlat cap de les revistes i diaris que jo compro habitualment. Si més no que jo m'han hagi assabentat.

Felicitats pels que han fet el documental i per la parella de ballarina i coreògraf que porten a terme aquesta tasca.

La recomano, per tots els que creguin amb la possibilitat i el valor dels petits canvis.

MARTINA, opina.

Havent vist el tràiler d'aquesta pel·lícula reiterades vegades, pensava que em feia mandra, ja que, tracta d'una experiència en un institut del País Basc on mitjançant la dansa un grup d'adolescents viu un moment immemorable. Però, al meu entendre, quan una germana et demana que l'acompanyis al cinema a veure quelcom concret, quan mai té massa interès en el cine en general, crec que val la pena aprofitar l'ocasió.

Els coreògrafs Wilfried Van Poppel i Amaya Lubeigt són els encarregats de dirigir aquesta tasca. També són un matrimoni que es presenta molt unit per la dansa. Aquests, vinguts des d'Holanda, a més, tenen com a fita treure el millor d'un grup en plena explosió de "l'edat del pavo" que plens d'inseguretats, dubtes existencials i pors han de presentar un espectacle, passats cinc dies.
Finalment, puc dir que, crec que ha sigut molt enriquidor. Sobretot per conèixer uns personatges interessants i interessats, per un món humanitzat i civilitzat. També per veure com la tasca educativa es complica avui en dia i com la comunitat que se n'ocupa, es mou i busca com cobrir les seves necessitats.
En general, m'ha fet plantejar algunes coses, com per exemple, la gran importància que per alguns està assolint la connexió amb el cos propi, en una societat cada cop tendim a portar una vida més sedentària.
Jo la recomano, tant a persones interessades en el rol de l'educació, com a tothom qui li interessi reflexionar sobre diferents situacions.

LA SAL de la TIERRA. Direcció Wim Wenders, J.Ribeiro Salgado

Nacionalitat, Brasil, Itàlia, França, 2014.

Juliano Ribeiro Salgado, Sebastiâo Salgado i Wim Wenders

Diuen a la secció de cinema del TIME OUT 31/10/14, coordinada per en Josep Lambies.

(...) Perquè Wenders és un home religiós, però en un sentit heterodox. Aconfessional, podríem dir, i tots esperavem que a La sal de la Tierra conservés aquesta actitud. Mig,mig.

La idea era construir un relat amb les fotos de viatge de Sebastiâo Salgado. Tot i que l'experiment és ambiciós, s'ha passat de pebre. A estones el discurs frega els límits de la postal de caritat missionera. Per sort, no els arriba a depassar.

Diu també, Carlos Reviriego a la revista Caimán, octubre 2014, en el seu artícle titulat, Celebración de una vida y una obra.

(...) buscando la misma clase de sensibilidad visual y de enfoque 'humano' que caracteriza su obra, acusada, no lo olvidemos, por críticos como Susan Sontag o Ingrid Sischy de convertir la miseria que padecen millones de seres humanos en objetos estéticos para el consumo compasivo del mundo occcidental. La sal de la Tierra elude este debate y celebra la belleza de una imagen ( de cientos), por dura que sea, si bien su honestidad

´es transparente, pues nunca oculta su filiación y admiración por el sujeto y los predicados de su obra. Un sujeto, nos cuenta el film, que perdio su fe en la salvación de la Humanidad y dejó de fotografiar a los hombres para dedicarse a fotografiar árboles, y otros espectáculos naturales.

http://www.wim-wenders.com/
https://www.facebook.com/SebastiaoSalgado
http://obrasocial.lacaixa.es/ambitos/exposiciones/genesis_ca.html

NÚRIA opina

Abans de dir la meva opinió sobre aquest documental, he volgut posar aquesta crítica sensata, no sobre el documental, si no sobre el rerefons ètic de les fotografies d'en Sebastiâo Salgado.

Doncs perquè, amb aquest documental he pogut gaudir de l'impacte emocional d'unes imatges bellíssimes. Aquestes, m'han fet reflexionar, una vegada més, sobre la funció de l'art i la seva repercussió social.

Les imatges de Sebastiâo Salgado ens transporten fins a l'essència de l'ésser i és en aquesta dimensió on trobem la seva bellesa. Ja que, ens arrelen a la nostra veritable naturalesa existencial.

Si no, perquè admirem les obres de Goya o Ribera o Caravaggio o Saura o Munch o Freude..., o tants altres a tall d'exemples, són capaços de representar el sofriment humà, de tal manera ens enganxa, ens emociona i ens el fa sentir, com quelcom que també ens pertany.

Allò que he rebut jo del que, ens vol mostrar d'aquests éssers humans fotografiats, és la seva excepcional dignitat davant del sofriment imposat i inevitable, en aquell instant.

El creixement i comunió d'aquesta dignitat que, no s'ha pogut malmetre, fa que aquestes imatges siguin bellíssimes, extraordinàries i molt corprenedores.

Tant de bo fóssim capaços de compartir, encara que fos amb un instant de compassió, la dignitat dels que han de patir la fúria del poder d'uns quants cobdiciosos.

Un documental on el fotògraf i les seves fotografies han quedat units de per vida, i així ens ho mostra en Wim Wenders en aquest documental.

Gràcies al fotògraf i al director per haver-me permès l'experiència de poder compartir i conèixer, algunes de les penes i alegries del nostre món.

No us la podeu perdre, és una experiència única.

MARTINA opina

Amb aquesta pel·lícula l'espectador es trobarà davant d'una obra especial i on, dues disciplines relacionades amb les arts visuals el cine i la fotografia es fusionen.

Wim Wenders en aquest documental ens ofereix una visió autobiogràfica de l'obra i la vida del fotògraf Sebastião Salgado. Sobretot a través de fotografies d'aquest intrèpid aventurer que ha perseguit captar els canvis de la humanitat i que a mi m'han traslladat a l'interior d'un home solitari, amant de la seva feina i amb un afany per retratar les belleses del planeta que m'ha suggerit una gran admiració.

M'ha agradat com d'alguna manera a través d'una visió introspectiva en l'interior d'aquests personatges inquiet i cultivat. També mitjançant un seguiment dels seus darrers viatges, om pot entendre no només la mirada d'aquest senyor, sinó fins i tot, el motiu pel qual mai ha volgut deixar de retratar aquells racons, comunitats o situacions que, considera que cal preservar.

Personalment, m'ha semblat una proposta idònia pels amants de la naturalesa, del planeta, de l’etnografia o pels que els hi agradi conèixer més enllà. Felicito al gran director d'aquesta obra, ja que, un cop més crec que ha sigut capaç de beneficiar-se de tots i cada una de les virtuts del llenguatge cinematogràfic.