diumenge, 26 de febrer del 2023

TRIANGLE of SADNESS. El triángulo de la tristeza. Director, Ruben Östlund.

ÖSTLUND TORNA A RECÓRRER A LA SEVA NARRATIVA EFECTISTA (i, amb una certa tendència a fer servir recursos de tall gruixut) PER PARLAR DE LES MISÈRIES QUE S'AMAGUEN SOTA L'APARENT FELICITAT DE L'ESTAT DE BENESTAR, EN AQUEST CAS APOSTANT D'UNA MANERA DIRECTE AL CAPITALISME.

Escrit per Fernando Bernal, en la seva crítica a Caimán CdC, febrer de 2023.

Direcció i guió, Ruben Ostlund.
Suècia, 2022.
Duració, 147 minuts.


SINOPSI
Després de la Setmana de la moda, Carl i Yaya, parella de models i influencers, són convidats en un creuer de luxe en un iot. Mentre la tripulació dona totes les atencions possibles als rics convidats, el capità no vol sortir de la seva cabina, malgrat que arriba la imminent nit del sopar de gala del capità. Els esdeveniments prenen un gir inesperat i l'equilibri de poder s'inverteix arran d'una gran tempesta, posa en perill el confort dels passatgers.

El director, Ruben Óstland.

NÚRIA opina.
No vull fer massa judicis de valor sobre una pel·lícula que parla d'un món, molt allunyat del meu, que m'ha encuriosit i divertit.
Les sàtires salvatges i grotesques com aquesta, la majoria de vegades, em diverteixen quan van dirigides a minories que tenen uns privilegis desmesurats amb relació a la resta de la població.
Entenc que, la pel·lícula és força banal i es queda a un nivell força superficial, com el món que descriu. Però crec que, per ser com és i el que és, una pel·lícula comercial que a la gent li fa gràcia, precisament, perquè és lacerant, però no acaba de fer mal a ningú, ni et porta a territoris emocionals que et remoguin res.
Per totes aquelles persones que els agrada de tant a quant anar al cine a distreure's, tot veient alguna cosa que et fa sentir prou bé, perquè els parla d'un món de privilegis que, també pot acabar momentàniament malament pels implicats.

MARTINA opina
D’aquest director ja hem vist d’altres propostes, les que crec que també traspassen la realitat i construeixen un relat filosòfic dels límits i de fins on es pot arribar actuant per instints. I així és com amb una posada en escena extravagant, una trama senzilla i un anar fent sense tabús, mitjançant la sàtira, apunta als grans defectes de la nostra espècie.
Aquesta crònica, que comença potent i construint uns protagonistes que ràpidament queden despullats, et porta de principi a fi, en els límits de les relacions humanes. Procura a més per tenir un fil conductor, en el que passen coses, potser pel meu gust fins i tot masses, i et va acompanyant a un destí concret. El que a més, no escatima en fer crítica, ni judicis de valor en allò que haurien de ser els grans principis que humanitzin la nostra civilitzada socialització i et deixa un orgullós sentiment d'haver estat per llocs on no voldries ser-ne part.
Partint la història en tres, i pel meu gust sent molt consecutiu en tots els trams, amb tot plegat vestit d’humor sensat, s’avança sense grans sorpreses en un camí que comença desesperat i evoluciona cap a un sense sentit totalment aclaparador. Quan ha passat de tot, saps perfectament que encara pot anar a pitjor i finalment el viatge sap concloure. Al meu entendre aconsegueix que allò no quedi deslligat. I per mi, aquest és el gran què d'aquesta peça, i el que en poques paraules descriuria com que obté ressuscitar el que ja estava mort i convertir-ho en una memòria que, té valor per revisar el què ha significat.

CRÍTIQUES DELS QUE NO VEUEN CAP QUALITAT EN EL FILM

Ruben Óstlund forttifica la qualitat “simplona” del “Triangulo de la tristeza” darrere de boutades que posen en dubte la nostra capacitat mateixa de judici.
Escrit per Mariona Borrull, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2023.

Hi ha un cinema pagat de si mateix, entestat a mostrar-nos en cada nou pla quan de genial és el seu director pels acòlits més acrítics es quedin bocabadats i siguin creien que es troben davant d'un geni.

Escrit per Carlos Heredero en la seva crítica per Caimán CdC, febrer de 2023.

La filmografia més recent de Ruben Östlund s'identifica per la seva propensió calculada a tractar a les persones com si fossin cobaies que formen part d'un projecte que, es perllonga ja quasi una dècada en el temps. El director suec planteja experiments cinematogràfics en els quals, tracta de desentranyar qüestions sobre les misèries de la condició humana, per mitjà d'una posada en escena que fuig de les subtileses per buscar cops d'efecte que funcionen com a suport, a vegades endeble, per les teories que tracta de demostrar.

Escrit per Fernando Bernal, en la seva crítica a Caimán CdC, febrer de 2023.



Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 20 de febrer del 2023

THE BANSHEES OF INISHERIN. Almas en pena en Inisherin, Director, Martin McDonagh.

DE LA MATEIXA MANERA QUE, PÀDRAIC I COLM NO PODEN SORTIR DE L'ILLA A LA QUAL SEMBLEN ENCADENATS DE PER VIDA, TAMPOC SÓN CAPAÇOS D'ALLIBERAR-SE DE CERTS LLIGAMS QUE ELS CONVERTEIXEN EN ESCLAUS, EN UN CAS, DE LES SEVES PARAULES, I, EN L'ALTRE, DE L'ABSÈNCIA D'AQUESTES.
Escrit per Carlos Losilla en la seva crítica per Caimán CdC, febrer de 2023.


Director i guió, Martin McDonagh.
EUA, Regne Unit i Irlanda.
Duració, 114 minuts.

Utilitza aquest caminar en cercles dels personatges, aquest anar i tornar sempre dels mateixos llocs, com a representació del circumloqui entès com a figura retòrica i com a forma de vida.

Escrit per Carlos Losilla en la seva crítica per Caimán CdC, febrer de 2023.


SINOPSI

Ambientada en una illa davant la costa oest d'Irlanda, explica la història de dos amics de tota la vida Pádraic i Colm que, es troben en un carreró sense sortida, quan Colm posa fi a la seva amistat bruscament. Un Pádraic atònit, ajudat per la seva germana Siobhan i pel jove Dominic, s'esforça per reconstruir la seva relació, negant-se a acceptar les negatives que el seu amic de sempre li dona. Quan Colm planteja a Pádraic un ultimàtum desesperat, els esdeveniments es precipiten provocant conseqüències traumàtiques.
Filmaffinity.
El director, Martin McDDonagh

EL RODATGE A IRLANDA

La pel·lícula sembla un homenatge a la costa oest d'Irlanda. No hi ha un lloc més irlandès a Irlanda que on està la casa de Pádraic. La veritable illa on vàrem filmar és a l'illa d'Arán. També vàrem filmar en l'illa Achill que, és on hi ha els llocs més muntanyosos. Allà hi ha la platja amb la casa de Colm i el pub. En realitat el pub el vam construir nosaltres, també la casa de Pádraic. En canvi, la que vàrem fer servir per al personatge de Brendan és una veritat que, està sobre la platja i que encara hi és.
Explicat per en Martin McDonagh, a en Gabriel Lerman per Fotogrames, febrer de 2023.

NÚRIA opina.
Al meu entendre aquesta és una pel·lícula que vaga la pena anar a veure al cinema. Una història que et fa reflexionar sobre moltes qüestions vitals i que centra el seu focus, sobre el sentit de l'amistat, la pèrdua, i un factor que a vegades oblidem en davallar de la vida, el de com volem fer servir el nostre temps i com volem transcendir. Ja que, ens agradi o no, i superat el nivell de subsistència, ens resulta quasi imprescindible la necessitat de transcendir d'alguna manera o altra. Aquesta seria la capa del film que, pel meu tarannà veig més important, encara que en té moltes altres.
La de la soledat i l'aïllament a la que estan necessàriament abocades les persones que viuen en illes o en zones aïllades, on les relacions són limitades i on no hi ha alternativa, ni escapatòria. I també com, els urbanites de la ciutat, moltes vegades idealitzem aquests tipus de vida, per desconeixement de l'experiència.
Un altre factor que per mi és molt rellevant, és com el director afronta la narració de les seves històries i també, la ironia i el sentit de l'humor en què sap amanir-les. Acompanyades d'una exageració metafòrica, ens ajuda a situar la història en el lloc que toca.
Pel meu gust, una bona opció.

MARTINA opina.

Aquesta peça d'art amb un relat tendre, realista i amb un fons gens ni mica utòpic, es desenvolupa en un context, on mai més ben dit, tot són escenaris de pel·lícula. Amb paisatges que acaparen bellesa i on la confluència, dels elements terrestres amb els marins, fa l'efecte de pertànyer a un entorn inamovible.
Els personatges que formen part de la història, són propis també, d’aquesta magnitud i exuberància, mostrant les seves qualitats i defectes en un ordre diferent, cadascú a la seva manera i construint una forma pròpia de relacionar-se amb un mateix lloc. Un ambient que s’observa, que no s’entén quasi mai i on es viu, com a gairebé a tot arreu, amb inèrcies que s'adapten de maneres variables entre ells.
Personalment, he gaudit molt de tot el trajecte, suposo perquè m’evoca a totes les coses que jo també he pogut viure a Irlanda i el seu entorn, únic. Però també, pel sentit de l’humor erudit d’aquell medi, inherent a tot el que passa amb la gent d’allà. Humans que per mi són persones reals, directes i transparents. Qui sempre tenen moltes capes per interpretar allò que sigui, amb profunditat i sent capaços de parlar-ne entre elles. Crec que aquesta peça, passa sense idealitzar els entorns tancats i amb una vocació clara de fer una meravellosa metàfora de tot plegat.

Fitxa completa i altres informacions:






Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 12 de febrer del 2023

PREMIS GOYA 2023. 11 de febrer de 2023 a Sevilla.

PER SABER QUÈ VA PASSAR:

El País: https://elpais.com/cultura/premios-goya/2023-02-11/los-ganadores-de-los-premios-goya.html 

De l'Academia de Cine: https://www.premiosgoya.com/

PEL·LÍCULES EN EL BLOG:
As Bestas:
Cinco lobitos:
Una noche, un año:
Modelo 77: 
La peor persona del mundo: 



Publicat per a Cap comentari:

LIVING. Director, Oliver Hermanus.

ELS FONAMENTALISTES ESTARAN TREIEN FUM DAVANT DE SEMBLANT SACRILEGI, NI MÉS NI MENYS QUE, UN REMAKE DE “VIVIR” (IKURU) (1952), OBRA MESTRA DE KUROSAWA. PERÒ AQUELLS QUE ENTENEN QUE EN CINEMA RES ÉS SAGRAT, S'APRAPARAN AMB CURIOSITAT CAP A AQUEST REPTE.
Escrit per Jordi Batlle Caminal en la crítica per Fotogrames, gener de 2023.

Guió, Kazuo Ishiguro, segons el film d'Akira Kurosawa, Vivir.

Regne Unit, Japó, Suècia 2022.
Duració, 102 minuts.

SINOPSI
Williams és un funcionari que treballa en una monòtona oficina a Londres dels anys cinquanta. Un càncer terminal el porta a replantejar-se la seva vida i vol fer alguna cosa que sigui rellevant.
El guionista Ishiguro, el actor protagonista Bill Nighy i el directot Oliver Hermanus.

UN GUIONISTA DE LUXE

Que un Premi Nobel de Literatura de 2017, assumeixi la tasca de guionista no és massa comú. Kazuo Ishiguro ( Nagasaki Japó 1954). Ja havia portat dues de les seves obres al cinema, “Nunca me abandones” i “Los restos del dia”, i havia tingut altres implicacions amb altres projectes audiovisuals. Però mai havia tingut una implicació tan rotunda com en aquesta readaptació anglesa de “Vivir”o (Ikiru) (Akira Kurosawa, 1952) de la que ha sigut el veritable motor i en la que fa també de productor executiu.
Explica Ishiguro que, feia temps que volia que algú fes una versió britànica del clàssic japonès Vivir (Ikuro), una pel·lícula que sempre m'ha agradat. La vaig veure per primera vegada quan era petit i em va impactar molt.
Entre el Tòquio de Kurosawa i el Londres de 1953, el novel·lista va veure moltes semblances, Havia anat a viure a Anglaterra quan tenia cinc anys i en la manera que ambdós països es reconstruïen, després de la Segona Guerra Mundial i l'estoïcisme de la seva població, va trobar moltes similituds.
En “Vivir” (Ikuru) vaig trobar inspiració, perquè allò que explicava és que la teva existència pot tenir un sentit, malgrat que la teva vida hagi sigut molt discreta. Per mi aquesta és una idea meravellosa.
Paraules dites pel guionista i productor del film, Kazuo Ishiguro, en una entrevista de Laura Pérez, per a Fotogrames de gener de 2023.
DEL GUIÓ
El llibret de Ishiguro, segueix amb força fidelitat la pel·lícula de Kurosawa però, al mateix temps és més fidel a una certa estètica i tonalitat del cinema britànic que, als conceptes essencials del guió de Kurosawa.
Escrit per Quim Casas en la seva crítica pel Dirigido por, febrer de 2023.

NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula és un petit bombonet, amb més valor literari i filosòfic que, cinematogràfic... No és el tipus cinema que molta gent busca, ja que és massa assossegada i subtil i se centra en les coses petites. També cal considerar que en aquesta societat en què vivim, a poca gent li interessa, la vida d'un home gris i vell, en el seu tram final, després que li diagnostiquin un càncer terminal, situada en un context històric d'època de fa setanta-cinc anys.
Molt aconsellable, per gent que no vol, ni espera, emocions fortes i vol donar una oportunitat de sortida a la seva compassió i tendresa cap a la vellesa.
MARTINA opina.
Tinc la sort que la Núria sempre està molt informada de què hem de veure de la cartellera, també de quina feina hi ha darrere de cada obra i que a més en acabat procura explicar-me el context per tal de poder ubicar degudament el que hàgim vist.
En aquest cas, vam triar Living, que és una pel·lícula dramàtica britànica de 2022, adaptada de la pel·lícula japonesa de 1952 (Vivir (Ikiru) dirigida per Akira Kurosawa), que alhora es va inspirar en la novel·la russa de 1886 (La mort d'Iván Ilich de León Tolstoi). La peça està ambientada a Londres del 1953 i amb una trama ben banal, senzillament, descriu la vida d’un home gris. Una persona que quan s'adona que està viu, ja s'enfronta a una malaltia mortal i li queda poca perspectiva de vida.
Pel meu gust, aquesta és una opció, sobretot per aquella gent que com el protagonista d’aquesta història, tenen l’hàbit de destinar una tarda a la setmana al cinema. Pels que sense pressa, poden gaudir d’un relat que no aporta res de nou i que es limita a traslladar-nos a un temps passat. Amb la construcció curosa d’uns personatges dels qui se’n dona informació suficient, però que donat que no ens saps quasi res, perquè són elements estructurals per sostenir la història del seu protagonista, sustenten el teu interès per saber-ne una mica més. M’ha agradat, perquè flueix, mantenint la intriga necessària, tot i ser molt previsible el què vindrà.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:







Publicat per a Cap comentari:

divendres, 3 de febrer del 2023

BABYLON. Director, Damien Chazelle.

LA GRAN MENTIDA DEL CINEMA, MALGRAT TOT, VAGA LA PENA. QUE LES VÍCTIMES I ELS SOMNIS TRENCATS FORMEN PART DEL JOC I QUE LES LLUMS ALIMENTEN A LES OMBRES
De la crítica de Pablo Vázquez per Fotogrames, gener de 2023.

Guió, Damien Chazelle.

EUA, 2022.
Duració, 188 minuts.
SINOPSI
Ambientada a Los Angeles durant els anys vint, explica una història d'ambició i excessos desmesurats que, explica l'ascens i caiguda d'alguns personatges, durant una època de desenfrenada decadència i depravació en les albors de Hollywood.
Full informatiu cinemes Verdi.

DE QUÈ VA?

En el seu trajecte per obrir-se camí a Hollywood Manny Torres, coneix a una aspirant a actriu que somnia en ser una estrella, Nelly LaRoyn i a Jack Conrad, un actor en la seva cúspide que, tem perdre el seu lloc amb l'arribada del nou invent del cinema sonor.
Fotogrames, gener de 2023.

El director, Damien Chazelle.

GESTACIÓ del FILM

El coproductor del film Padraic Murphy va ajudar a Chazelle amb la investigació per fer la pel·lícula, localitzant entrevistes difícils de trobar, testimonis orals, fragments de pel·lícules i fotografies d'esdeveniments que no eren comuns. El museu Getty també va obrir els seus arxius fotogràfics a Chazelle, i historiadors com William Deverell de la USC i col·leccionistes de música com Sherwin Dunner, els van proporcionar gravacions que els van ser molt útils per aprofundir en la seva investigació. Les seves troballes van anar conformant un retrat més exhaustiu de la ciutat de Los Angeles de l'època: una comunitat ubicada en un desert que es transforma, fins a convertir-se en una ciutat de talla mundial, una evolució que no deixa de ser un microcosmos de l'experiment americà.
Paraules del director, publicades per R. Salvans a Fotogrames, gener de 2023.

CADA FILM DE CHAZELLE ÉS UN HOMENATGE AL CINEMA AMERICÀ

Si, La ciudad de las estrellas (La, La, Land) 2016, va ser una carta d'amor a Los Angeles, Babylon és una proclama malaltissa a Holliwood i una declaració de la meva passió pel cinema.
(...) Llegir sobre aquests dies, era llegir com del Titànic. Com si un tornado arrases una ciutat que, malgrat tot i els ulls de tothom, torna a aixecar-se gairebé a l'instant. Fou aquest sentit de la catàstrofe, allò que em va enganxar i em va fer pensar que, darrere de tot això hi havia una història apassionant.
Paraules del director, publicades per R. Salvans a Fotogrames, gener de 2023.

NÚRIA opina.

S'ha escrit i s'escriurà molt sobre aquesta superproducció de Hollywood tan controvertida, hi ha qui estima el film i hi ha qui el troba dolent o simplement nefast.
És o vol ser un “peliculón”, llàstima que no sigui un film per veure en família. Si fos així, ho tindria gairebé tot, entreteniment, història documentada i ficcionada, sobre la història del cinema, en la meca del cinema.
Malgrat totes les seves qualitats, no és el tipus de pel·lícula, ni que m'agradi, ni que m'entusiasmi, més aviat em deixen indiferent.
M'agrada veure aquests tipus de pel·lícula i sempre i vaig amb l'ànim que m'agradin... Però, finalment no m'acaben de fer el pes, jo soc més de petit gran cinema, petites pel·lícules que commouen i es fan grans.
Pels amants del cinema d'entremetiment i espectacle, quedaran ben servits.

MARTINA opina.
Aquesta peça representa moltes coses, mentre explica la història del cinema de manera naïf, mirant d’exposar els fets amb una visió plural i expressant la virtut d’aquest art per superar etapes. Moments clau que l’han consolidat, com a indústria motor generador d’il·lusions i fomentant la fantasia en l’imaginari col·lectiu.
El seu repartiment, la voluntat expressa de fer una obra de gran format i una durada imparable, de més de tres hores, són els ingredients principals d'aquesta creació. Dit amb poques paraules, potser em limitaria a dir, que es tracta d'una pel·lícula tant per la gent apassionada com també pels que senzillament viuen el cinema com a distracció corrent.
Crec que aquest film pot perdre molt per no veure’l a la pantalla gran, amb molta gent compartint un espai i deixant-se portar en societat pels seus vaivens constants. Per mi ha sigut una bonica velada, on un relat senzill et condueix per totes les cares d'una evolució constant i així, fent memòria, et fas conscient que tens tanta teca disponible que, difícilment podrem acabar-nos mai les existències.

Fitxa completa i crítiques a Filmaffinity: 
Entrevista durant la seva visita a Mèxc del protagonista Diego Calva i el director Damien Chazelle:





Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)