LO IMPOSIBLE. Director, Juan Antonio Bayona

Núria opina. LO IMPOSIBLE

Aquesta és una pel·lícula que parla  d'un mal rotllo- el tsunami- amb un bon rotllo, una família que s'estimen i uns pares que eduquen els seus fills amb valors que perduren més enllà d'allò material i que no són religiosos, sinó humanistes i universals. Ho he de reconèixer que aquestes són les històries que m'agraden perquè em reconec amb els meus iguals en allò que m'agrada d'ells i que a mi també m'agradaria ser i compartir.

Des del punt de vista cinematogràfic, la història està explicada amb una credibilitat tan impactant que podries passar-te tota la pel·lícula plorant a excepció dels deu primers minuts ensucrats, que s'emporta el tsunami amb una virulència brutal i amb un tres i no res.

 Pel·lícula que utilitza el tsunami com a excusa per explicar-te una història, que va succeir, amb uns resultats gairebé impossibles, però que és certa perquè tots els membres d'aquella família amb diferents edats i condicions, se'n van sortir, cosa que em fa sentir doblement bé, la satisfacció de veure una bona pel·lícula i que la història que t'explica sigui veritat i s'acabi bé.

Film molt edificant des de tots els punts de vista i que et planteja moltes preguntes sobre la vida, el seu sentit i la lluita per afrontar-la amb amor i dignitat al marge de la nacionalitat- que com diu el seu director, se l'emporta el tsunami-, i de la condició social. També, diu Bayona en una entrevista que, els cínics s'abstinguin d'anar-la a veure.

Perdoneu que us digui, però el millor cinema del món que jo conec, en aquests moments, s'està fent aquí.

Martina opina. LO IMPOSIBLE

D'aquesta pel·lícula crec que les xifres parlen per elles mateixes, ja que ha sigut la més taquillera en aquests últims mesos, tot plegat gràcies a la legitimitat del seu director i a l'èxit en la materialització de la idea. Aquesta dada no l'aporto perquè sigui el meu criteri per de seleccionar una pel·lícula, tot el contrari, però en aquest cas hem coincidit. Vull remarcar aquest fet per constatar el bon moment pel que està passant el cinema a casa nostra. Per segona vegada, Juan Antonio Bayona deixa la seva bona empremta.

Durant la sessió la sala estava plena ; la dimensió de la catàstrofe va buidar fins i tot l'aire de l'estança, sense magnificar els fets o fer-ne un espectacle, així vàrem poder seguir la història real d'una família, que mai més ben dit: “UNIDA NO VA SER VENCIDA”.

La narració avança a un ritme pausat i et transporta al caos sense anguniejar-te més del necessari. Crec que la virtut més gran que aquesta te, és que et permet entendre els procediments que segueixen després d'una tragèdia natural, on no s'hi pot altra cosa que procurar gestionar el desgavell, aportant tot allò que és pugui i a poder ser; més. Mostra també com va actuar el poble tailandès i els turistes que visitaven la regió afectada durant el tsunami del 2004.

A mi personalment aquesta pel·lícula em va remoure especialment, ja que, fou justament aquell mateix any que tenia intenció d'anar a passar el nadal amb unes amigues allà i per A o per B i a última hora, vàrem decidir posposar el viatge, per un altre que faríem més tard i més llarg. Un cop allà quatre mesos més tard, vàrem poder observar i entristir-nos en directe de les conseqüències d'aquell esdeveniment.

EL ARTISTA Y LA MODELO. Director, Trueba

Núria opina. EL ESCULTOR Y LA MODELO

   Pel·lícula bellíssima, amb la que he gaudit cada minut de la seva projecció. Plans pensats al mil·límetre.

Pas simultani de la mirada d'un- l'artista-, a la mirada de l'altra- la model-, fins que aquestes es troben en un moment de no retorn cap a l'allunyament individual, inevitable per l'edat i la circumstància personal.

Obra d'art i pel·lícula que no oblidaré, perquè planteja la qüestió essencial de l'art per un artista que pretén fer-ne, la recerca d'un sentit, que només l'artista en la seva lluita per conquerir aquest objectiu, pot entendre el sofriment que aquesta comporta. Un cop ha reeixit l'obra ja pot ser admirada, abans d'això, només treball i fullaraca.

Dono les gràcies al sr. Trueba per tenir una visió tan encertada, amb una mirada tan aparentment extraviada.

Martina opina. EL ESCULTOR Y LA MODELO

Crec que en aquesta ocasió Fernando Trueba ens narra la relació entre l'artista i el control de la capacitat d'aquest per poder expressar allò que vol transmetre a través de l'art.

El fil conductor d'aquesta pel·lícula és una història entre dues generacions que es troben, perquè la dona del artista els posa en contacte, i aprenen mútuament un de l'altra.

El llenguatge és auster i estèticament molt meticulós, el què et permet acostar-te a ambdues realitats tan diferents, la de la jove model i la del vell artista. Ens permet comprendre com es complementen i com els dos estan completament immersos en la seva etapa vital.

Ell, és un senyor gran, molt consolidat professionalment, i reconegut com artista. Té molt clar com ha d'operar per poder treballar a gust. Ella, és una noia jove apassionada i implicada en la realitat bèl·lica del moment retratada al film.

Penso que, com que és una pel·lícula lenta, en blanc i negra i plena d'art, necessita que quan la miris estiguis receptiu. Però sincerament, allò que més m'agrada d'aquest director és que parla clar i no necessita utilitzar un llenguatge abstracte o desordenat per posar en pantalla allò que vol traspassar a l'espectador. 

TO ROME WITH LOVE. Director, Woody Allen