diumenge, 29 de juliol del 2018

DON'T WORRY, HE WON'T GET FAR on FOOT. No te preocupes, no llegarà lejos a pie. Director, GUS VAN SANT.


POTSER LA VIDA NO TÉ TANT DE SENTIT, COM ENS PENSEM QUE TÉ.
Paraules d'en Donnie, el curiòs terapeuta, gurú dels alcoholics anonims de la pel·lícula.

Director i guió, Gus Van Sant.
Duració, 114 minuts.
EUA, 2018.


SINOPSI

Als anys 70, John Callahan quan tenia 21 anys va patir un accident de cotxe. Va quedar paralític i va començar a dibuixar com a teràpia. El film explica la seva història a partir del llibre autobiogràfic que va escriure.
Tret del Filmaffinity.



El director, Gus Van Sant.

NÚRIA opina.
És impressionant el retrat d'un personatge, Callahan que, hauria d'inspirar pena i compassió, però no, en el primer tram de la pel·lícula, allò que fa és inspirar una certa antipatia pel seu desagradable despit a la vida... Però tot plegat no és res més que una “patranya”, per mirar de tirar endavant amb unes condicions que no resulten gens fàcils. Però malgrat tot, són aquestes i no n'hi ha d'altres. Aquesta seria una de les premisses que podria defensar aquest film, també n'hi ha d'altres que, algun crític com en Quim Cases ha desenvolupat a la revista Dirigido por... que seria el del perdó, aquests és un dels múltiples camins que la pel·lícula suggereix però que no arriba a desenvolupar. Per mi aquesta és una de les mancances del film.
Un cinema ben fet i rigorós que, es mou entre un cinema d'autor fàcil de digerir i un cinema comercial amb missatge, així podrà captar un public més generalitzat i podrà guanyar algun premi.
Basat en la història real de dibuixant Callahan, magistralment interpretada per Joaquim Phoenix i escrita pel director a partir de les memòries d'aquest i ajudat per ell.
Recomanable per tothom i sobretot per aquells que no deixen de perdre l'interès, com jo, per entendre uns curiosos humans que són els americans dels EUA, procedents de tot el món i que han configurat una manera d'entendre la vida pròpia i que alguns altres ciutadans del món, han admirat i volgut copiar com a model.

MARTINA opina.
Aquesta obra penso que val molt la pena pel personatge en qüestió i per la trajectòria que explica; la de l'il·lustrador John Callahan. Un artista de qui la majoria en coneixem la seva línia estètica i inclús el seu humor. Però del que jo no en sabia massa res.
Un relat que comença amb la vida d'un noi de 21 anys, amb tendències autodestructives i al qui l'abús, el porta a seure en una cadira de rodes per la resta dels seus dies. Després d'una festa dos joves agafen un cotxe en un estat de plena inconsciència... i a partir d'aquí, podrem conèixer les entranyes d'un dels afectats per aquesta imprudència.
Crec que val la pena, així com recuperar les vinyetes d'aquest dibuixant, qui amb un estil molt naïf, sap mantenir-te amb un somriure d'orella a orella.

Fitxa completa i crítiques al Fimaffinity del film:
https://www.filmaffinity.com/es/film611232.html

Vinyeta còmica d'en John Callahan:



Foto de l'il·lustrador John Callahan:

John Callahan.








divendres, 27 de juliol del 2018

ADRIFT. "A la deriva". Director, Baltasar Komàkur.


UNA DONA JOVE I FORTA FÍSICA I MENTALMENT, HA D'EMPARAR L'HOME QUE ESTIMA AMB LES SEVES ACCIONS. A L'INREVÉS DE COM HA PASSAT TOTA LA VIDA AL CINEMA.
Paraules d'en Javier Ocaña a El País 29/6/2018, adaptades i versionades, per l'administradora del blog.

Guió: Aaron Kandell, Jordan Kandell, David Branson Smith
Duració: 96 minuts.
EUA 2018.


SINOPSI i MÉS.
S'inspira en la interpretació lliure de la història real de dos mariners experimentats, Tami Oldham i Richard Sharp que, s'embarquen en un viatge d'entrega d'un iot de 13 metres a 6.500 km de distància, des de Tahití fins a Sant Diego, el 1983. Arran que estan navegant pel Pacífic, van a parar directament a l'huracà Raymond.
Després de la tempesta, Tami es desperta i troba a Richard greument ferit i el vaixell destrossat. Sense cap esperança en ésser rescatats, Tami ha de trobar força i determinació suficient per salvar-se ella mateixa i a la persona que més ha estimat.
Tret de Vikipedia.



El director Baltasar Kormàkur.
NÚRIA opina.
Aquest és un tipus de cinema d'aventures que si no fos per la proposta de la Martina, no hauria anat a veure...
Malgrat tot, quan hi estic posada, m'agrada i m'ho passo bé, com m'ha passat en aquesta pel·lícula i en la darrera que vàrem, veure d'aquest estil, com Jacques. L'Odyssée l'octubre de 2017, i Infierno Azul, de juliol de 2016, sempre amb la mar com a protagonista de fons.
Aquesta és una història basada en fets reals i la seva protagonista real és encara viva i ha continuat navegant, aquest fet li afegeix un element d'interès i curiositat,en aquesta història.
És una bona història per passar una estona d'entreteniment al cine, admirant el mar i la valentia d'una veritable heroïna. Malgrat darrere, hi ha una història molt dramàtica de lluita per la supervivència pròpia i de la persona estimada, sobre la mort i la solitud... Penso que no va més enllà d'explicar-nos una història admirable, però que no emociona.
Imprescindible pels amants de l'aventura i la mar. 
Enllaç per veure L'Odysée: http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2017/10/
Enllaç per veure Infierno Azul: http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2016/07/

MARTINA opina
Aquesta aventura comença amb un propòsit concret, un repte complicat, en el que els seus protagonistes s’hi engresquen amb tots els pertinents dubtes. Però amb l'alegria pròpia de dos joves, amb la plena eufòria d’un amor molt intens i que els uneix per sobre de tot.
Un noi d’uns 30 anys amb certa experiència navegant i una noia de vint-i-pocs sense més que unes nocions bàsiques de mar, han de tornar l’embarcació recreativa d’una parella de jubilats americans des de Tahití fins a Sant Diego. De camí, creuant el Pacífic a vela, un huracà els interpel·la i ell queda molt malferit.
Una trama que a priori podria semblar un drama previsible, inspirada en un cas real, i que tot i en certa manera ho és, me n’ha agradat la perspectiva de la inèrcia que va agafant el relat. Una visió gens clàssica, on una dona davant de la clara evidencia de trobar-se com un gra de sorra en un desert, desesperada en la solitud de no poder trobar remei a tenir el seu estimat a punt d’anar-se’n, se les empesca per aconseguir almenys, el camí per ella poder sobreviure.
Un aventura ben explicada, pels amants del mar i de les vides apassionades. Un gènere que probablement la meva mare classificaria com a cinema d’entreteniment, ociós i amb poc marge per l’art. En qualsevol cas una opció molt recomanable pels que vulguin gaudir d’un relat trepidant, amb caràcter i que ensenya la força de l'instint de supervivència de l'ésser humà.

Els veritables protagonistes:
Tami Oldham i Richard Sharp.







dissabte, 7 de juliol del 2018

FORMENTERA LADY. Director, Pau Durà.


VIURE AL MARGE DE LA CIVILITZACIÓ EN AQUEST PARADÍS, HA SIGUT TAMBÉ PER ELL UNA PRESÓ. PERQUÈ S'HA PERDUT MOLTES COSES.
Paraules de Pere Vall per Fotogramas, 22/02/2017.

Director Pau Durà.
Duració 85 minuts.
Espanya 2018.

SINOPSI

Samuel va arribar a la Formentera hippy als 70 i encara hi és. Un dia, després de molts anys rep la visita de la seva filla Anna i el seu nét Marc. Anna que està aturada des de fa temps, diu que ha hagut d'acceptar un treball a França i ha de deixar el seu fill amb l'avi Samuel que, no ho veu gaire clar.
Tret, traduït i adaptat de Filmaffinity.





L'actor Pau Durà, director del film.


NÚRIA opina.
La pel·lícula porta el mateix títol que una cançó de King Crimson i d'un llibre “Formentera Lady” d'en Jordi Cussà i Balaguer, publicat el 2015.
Pau Durà, interessant i conegut actor, realitza la seva primera òpera prima. S'estrena amb una comèdia, pel meu gust insípida que, no arriba a explicar tot allò que hauria pogut explicar amb el desenvolupament de la història.
És una història tendra sobre la responsabilitat que, un vell hippy no arriba a assumir fins a la seva vellesa. El tema està bé i podria ser encara molt més crític, però a mi no m'ha dit res. Crec que li falta una mica de gas, d'empenta... no m'ha fet riure, no m'ha fet plorar, i és massa lleugera per fer pensar.
Pel que he llegit, a alguns crítics els ha agradat, potser sóc jo que, no he sabut entrar en la sensibilitat de la pel·lícula.

MARTINA opina.
Sincerament era ben escèptica amb aquesta tria, però vaig cedir perquè poques vegades comptem amb la Maria i ella havia volgut aquesta opció. La meva intenció no és la de fer massa crítica perquè no hi ha massa a dir: una història totalment previsible, un caminar amb més ralentí que el d’una tortuga malalta i un judici obscur de quadre familiar en què està basada la narració que a mi fins i tot, m’ha fet plorar.
En suma, pel meu gust, gens recomanable per aquells que seduïts per les ganes de gaudir de la calor al Mediterrani, busquen una opció urbanita i de proximitat, que els pugui permetre gaudir-ne des de la butaca.