dimecres, 22 de juny del 2022

TENÉIS QUE VENIR A VERLA. Director Jonás Trueba.

PER LA SEVA HONESTADAT, PER LA SEVA RADICALITAT I LA SEVA VALENTIA, AQUESTA PETITA PEL·LÍCULA QUE EL CINEASTA SEMBLA QUE S'HAGI TRET DEL BARRET, ÉS UN REGAL PER TOTS. L'HEU D'ANAR A VEURE.

Dit pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.


 
Guió, Jonàs Trueba.
España, 2022.
Duració, 60 minuts.


SINOPSI SÀVIAMENT INTERPRETADA

En només seixanta condensats minuts, Jonás Trueba construeix, amb tanta solidesa com pudor i delicadesa, un apropament respectuós al desconcert existencial, a la inseguretat vital, als horitzons indecisos d'unes criatures que surten del confinament (del limbe en el qual ens va posar a tots la COVID-19) amb la sensació que les seves identitats respectives, ja no són tan clares com abans o que tot, de sobte, comencen a viure-ho d'una altra manera que no saben encara com han de processar.
Dit pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.

El director, Jonás Trueba.

CONVIDA ALS SEUS PERSONATGES I A NOSALTRES, ELS SEUS ESPECTADORS A SORTIR DEL LIMBE EN EL QUAL ENS HAVIA CONFINAT LA PANDÈMIA DE LA COVID-19, PER APROPAR-NOS ALS ESPAIS OBERTS DE LA NATURALESA.

Dit pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.

NÚRIA opina.
Una petita i senzilla peça mestra que, ens transporta a una reflexió sobre la nostra fràgil existència com a humans socials i les nostres relacions amb els entorns materials, per mitjà de dues parelles heterosexuals adultes i joves. Un Godard intel·ligentment actualitzat per un director que sap que és el cinema, i ens parla amb i d'aquest.
És ben cert que la COVID ens ha portat a valorar més la natura i a plantejar-nos quina és la nostra relació amb l'entorn.
Un petit-gran film que s'ho val veure-la en pantalla gran, per apreciar tota la seva subtilitat cinematogràfica. 

MARTINA opina
Reconec que vam anar a veure aquesta opció amb certs dubtes, fonamentats en la darrera experiència viscuda quan veien "Quien lo impide", que fou la darrera creació d'aquest artista i que a mi, no em va aportar res. Però era un prejudici, ja que, aquesta peça senzilla, ben empaquetada i amb un toc personal original en l'ús de la imatge, demostra que la màxima que, cada obra és única, encaixa perfectament amb aquest cas.
Un relat ben fet, tot i que aparentment no tingui especial contingut, amb uns personatges construïts amb cura i un enfocament de cada escena que pel meu gust et fa entrar plenament en l'immens món del pensament de cadascun dels racons i converses triades.
Personalment, he gaudit un cop més de la satisfacció de veure la sala plena, amb gent de molts tipus i que optem per aquesta proposta de cinema d'autor. Gent que en acabar, cadascú des d'on fos que l'hagués fet aterrar la història en si, semblàvem satisfets d'haver escollit una opció de cinema artesanal, auster i amb una clara voluntat de parlar personalment.
No vull entrar en un tema de major envergadura, com el de les arrels familiars de cadascú, però sí que m’agradaria afegir, que per mi aquest artista té ofici i independentment d'on l'hagi pogut cultivar, crec que aquesta realitat es pot percebre en el seu sentit narratiu i enfocament curiós en la construcció d'un relat ple d'imatges molt evocadores.

ELENA, INTERPRETADA PER ITSASO ARANA, PARLA DEL FILM

Es mostra sense prendre partit, la fragilitat de les parelles i de les decisions que prenem, perquè la vida no resulta mai com l'imaginem, explica. El meu personatge és molt poc complaent, a diferència de mi mateixa i d'altres rols que he interpretat. A Elena no l'importa mostrar el seu desgrat, cosa que resulta alliberadora.
Tret de la xerrada de Juan Pando amb Itsaso Arana i publicada a Fotogrames. juny de 2022.

Fitxa completa, crítiques i filmografia del director a:
Entrevista escrita amb el director: 


dimarts, 21 de juny del 2022

LA VOLUNTARIA. Directora, Nely Reguera.

UNA PEL·LÍCULA ASPRA I INTIMISTA PER A DESCONSTRUIR LA DEMAGÒGIA DE LA GENEROSITAT OCCIDENTAL SENSE RESPOSTES FÀCILS.
Escrit per Isabel Navarro a Fotogrames, en una entrevista a la Carmen Machi, juny de 2022.


Guió, Nely Reguera, Eduard Solà, Valentina Viso.
España, Grecia, 2022.
Duració, 99 minuts.

SINOPSI INTERPRETADA
Al centre del film hi ha una doctora jubilada que en un intent d'escapar de la seva rutina, va de voluntària a Grècia per treballar en un camp de refugiats amb els nens. Un cop allà, sent una constant soledat i incomoditat i entra en conflicte tant amb el sistema i les seves limitacions, com amb ella mateixa i les seves vacil·lacions.
Escrit per Isabel Navarro a Fotogrames, en una entrevista a la Carmen Machi, juny de 2022.

La directora Nely Reguera
UN FILM QUE ENS SUBMERGEIX EN LA REALITAT D'UN CAMP DE REFUGIATS REAL, PER ENCARAR-NOS SENSE CAP AFANY DISCURSIU EN UN PANORAMA FOSC I LLUMINÓS, EN EL QUE HI HA MISÈRIA, PERÒ TAMBÉ ESPERANÇA.
Escrit per Beatriz Martínez, en la seva crítica a Fotogrames, juny de 2022.

NÚRIA opina.
Aquest film de la Nely Reguera, té dos encerts, la interpretació de la Carmen Machi com a protagonista i dues reflexions que planteja: la primera, entorn de la desubicació que comporta el pas de la vida professional activa a la jubilació, per persones que estan en plena forma professional, i la segona, pel que fa a la mala consciència que arrosseguen els blancs occidentals amb relació a una part de la resta del món.
Pel que fa a la resta, malgrat l'excel·lent interpretació de la Carmen Machi, els temps de la pel·lícula són una mica lents en determinats moments, m'he trobat immersa en uns temps en els quals sentia que no passava res.
És amable, crítica i es deixa veure.
La Martina li ha tret més suc a la pel·lícula i m'agrada molt la seva reflexió, és més profunda.
MARTINA opina.
Aquesta obra explica una història concreta, abonant el pensament crític i recordant-nos que de moltes de les coses que passen no en sabem quasi res. A mi personalment m’ha suggerit que em posi les piles en conèixer millor dels conflictes bèl·lics de prop, per saber una mica més, de les raons que trenquen la pau en entorns pròxims. Condicionant absolutament la vida de persones d’un dia per l'altre, sense previ avís i de manera horrible.
Sobretot considero que aquesta peça, t’enganxa, donat que et permet seguir un relat que passa entre gent, que per context, existeixen al nostre imaginari col·lectiu. És a dir, que pots identificar sense massa esforç, apostant per no fer un judici de res del que els hi passa i mentre no s’entra en qüestionar els personatges en si que, formen part de la història. En resum, crec que el que més puc valorar, és l’existència d’unes persones protagonistes, construïdes amb profunditat, intenció i amb la identitat suficient, com perquè amb poques paraules i accions els puguem ubicar sense cap problema.
Novament, repetiré quelcom que m’enorgulleix de la nostra afició al cinema, en la que no ens acabem mai la cartellera i on descobrim la varietat, riquesa i la diversitat de registres que ens permeten afirmar que l’ecosistema creatiu en aquest sector està viu. Vull dir, que aquesta art, crec que es troba en un estat molt saludable. Particularment, seguir el treball d’artistes que es van consolidant, a banda que m’agradin més o menys els seus llenguatges o del que ens parlen, m’ajuda a sentir-me d’alguna manera privilegiada. Ja que difícilment ens podrem acabar el cinema de proximitat o llunyà, perquè tenim molta teca i podrem continuar alimentant satisfactòriament aquest hobby que mare i filla compartim.

LOCALITZACIONS

Rodada en el camp de refugiats de Malakasa, a Grècia.

Fitxa completa, crítiques i filmografia de la directora a: 


dimarts, 14 de juny del 2022

THX 1138. Director, George Lucas.

LA PSICOPOLÍTICA NEOLIBERAL ÉS LA TÈCNICA DE DOMINACIÓ QUE ESTABILITZA I REPRODUEIX EL SISTEMA DOMINANT PER MITJÀ D'UNA PROGRAMACIÓ I CONTROL PSICOLÒGIC. LL'ART DE LA VIDA COM A PRAXI DE LA LLIBERTAT HA D'ADOPTAR LA FORMA D'UNA DES-PSICOLITZACIÓ.

Paraules de Byung-Chul Han, en el seu llibre, Psicopolítica.



Director, George Lucas.

Guió, George Lucas, Walter Murch.
1971, EUA.
Duració, 88 minuts.

SINOPSI

Una visita al futur, on l'amor és el crim màxim. THX1138, LUH3417 i SEN5241 intenten escapar d'una societat futurista localitzada sota la superfície de la Terra, on està prohibit el sexe, fent servir drogues per controlar a la gent.
Tret de Filmaffinity.

El director George Lucas, de jove.
NÚRIA opina.
He trobat l'enfocament de la temàtica d'aquesta pel·lícula una mica desfasada, tot i que crec que té alguns aspectes molt i molt interessants.
El supòsit que la terra tal com ara la coneixem ja no existirà i estarem sota terra, on cada individu, estarà programat individualment per produir i prou. En aquest món s'hauran eliminat els sentiments, ja que aquests, tal com s'ha comprovat sobradament, són els grans distorsionadors dels humans. L'amor, al centre d'aquest gran desgavell humà no fa res més que entorpir un possible funcionament productiu modèlic de la societat.
Una distopia que, en molts aspectes s'estan complint les seves expectatives i ens dóna molt per pensar cap on va la humanitat: les drogues legals i no legals i els seus succedanis, estan a l'ordre del dia del consum humà, per pal·liar els danys ocasionats per l'amor i els seus danys col·laterals. Les diferents reformes laborals que hem anat patint fins ara, cada vegada estan més lluny de protegir a les treballadores i cada vegada més prop de protegir la producció i prou. L'individualisme és cada vegada més present en el tarannà d'una societat que s'ha cregut això que, els drets individuals han d'estar per sobre dels col·lectius i l'eslògan de la llibertat com un bé individual i no col·lectiu.
Pel que fa a l'enfocament visual, vist avui és gairebé naïf, està clar, però que, cal considerar que han passat 51 anys de carrera tècnica del cinema que no són pocs, en aquests anys han passat moltes coses en aquest camp.
També crec que, si no fos pel seu director que té un nom en aquest camp de la ciència-ficció mainstream, aquest film no seria gaire significatiu, tot i que a mi el seu format simple, minimalista i reduccionista... m'agrada força com a relíquia històrica.
Si l'aneu a veure, sempre amb pantalla gran al Phenomena, si es pot!

MARTINA opina.
Aquesta obra del 1971 crec que, només té sentit en pantalla gran, amb plena disposició per volar en els temps passats i amb ganes de descobrir una mica millor les entranyes d'un art tan complet com és el cinema.
Mitjançant un relat de ciència-ficció, la història passa en una societat on l'amor és el crim més penat i en el que els seus habitants consumeixen drogues, principalment per evitar la temptació de cometre pecats carnals.
Passa a un ritme pausat en el qual de fet poc hi passa, amb cura per una estètica austera d'un cinema fet amb unes condicions molt diferents de les d'ara i en la que hi he trobat una clara aposta per una construcció d'un món sofisticat i en el que es reivindica la lluita per la llibertat de no voler ser senzills. 

Més informació i fitxa completa:

Altres informacions sobre la història del film, interessants:









divendres, 10 de juny del 2022

CINCO LOBITOS. Directora, Alauda Ruiz de Azúa.

EN EL SEU AVANÇ, ESCAMPA UN MUNT DE GESTOS QUE ES FIXEN EN LA MEMÒRIA PER LA SEVA INTENSITAT, COM SI LA CÀMERA, ACTORS I EMOCIÓ S'HAGUEREN ARRENGLERAT PER ENTRAR EN FOCUS.
Paraules de Andrea Morán en el seu article, “La vida dos veces”, a Caimán Cuadernos de Cine, maig 2022.
Guionista, Alauda Ruiz de Azúa.
España, 2022.
Duració, 104 minuts.
Festival de Malaga 2022, varis premis.


SINOPSI
Amaia (Laia Costa), acaba de ser mare i s'adona que, no sap massa bé com fer-ho. Quan la seva parella ha de marxar per feina unes setmanes, ella torna a casa els seus pares, en un bonic i petit poble del país Basc i així podrà compartir la responsabilitat de tenir cura del seu bebè. Però allò que no sap Amaia és que pel fet de ser mare, no deixarà de ser filla.
Tret de Filmaffinity.

La directora, Alauda Ruiz de Azúa
NÚRIA opina.
Aquesta directora, amb una amplia experiència professional en el camp de la comunicació audiovisual, quan es posa a fer el seu primer llargmetratge de ficció ho fa amb l'elegància classicista d'alguna que, coneix l'ofici i sap què vol dir i com.
Des del punt de vista temàtic, el film es mou en la mateixa línia, planteja qüestions vitals molt importants amb honestedat i sense cridar, com aquella que res.
Com la vida mateixa, Cinco Lobitos és un drama amb tocs d'ironia molt ben donats que, et destensen i t'ajuden ha anar-ho paint el que t'explica a p0c a poc.
Ens hem fet un fart de plorar, en un moment de la nostra història especialment sensible a recordar-nos pèrdues rellevants.
Una pel·lícula vista des de la perspectiva d'una dona jove sensible i pragmàtica que no idealitza, ni la relació de parella, ni la maternitat, però que aquesta última, la situa en una crisi personal on s'haurà de replantejar i revalorar moltes coses de la seva vida.
S'ho val anar-la a veure.

MARTINA opina.
Quan pel dia de l'aniversari de la Núria, vam escollir aquesta peça, cap de les dues no crec que fóssim del tot conscients que ens passaríem tota la sessió plorant amb passió i llàgrima grossa. Però em sembla que en tot cas, en acabar, vam coincidir en dir que, tot i la fal·lera ploranera, va ser un bon pla.
Aquest relat íntim, cuidant el que importa i aprofundint en els fets del que comporta la mort imminent, crec que aconsegueix fer-te entrar en un univers familiar, proper i molt ben creat.
També reconec que personalment no tenia especial interès en què pensava que explicaria aquest relat i que per sorpresa m'he submergit en un viatge molt bonic.
Una vegada més, em sento agraïda pel talent que emergeix en la nova generació de cineastes i que considero que ens permeten gaudir d'una grata sensació que estem dintre d'allò que passa en la història.