divendres, 18 de febrer del 2022

DRIVE MY CAR. "Doraibu mai kâ". Director. Ryûsuke Hamaguchi.

FINS I TOT L'ÀNIMA SI ES VOL RECONÈIXER, HAURÀ DE MIRAR-SE EN UNA ALTRA ÀNIMA.

Plató, Alcibíades, 133b.
Citat per Carlos F. Heredero, en el seu artícle “Los vivos y los muertos”, Caimán Cuadernos de Cine, febrer 202


Guió, R. Hamaguchi i Takamasa Oe, segons un argument de Haruki Murakami.
Japó, 2021.
Duració, 179 minuts.


SINOPSI
Yusuke Kafuke, actor i director de teatre, està fent el dol per la mort sobtada de la seva dona i accepta anar a fer de director d'una obra de Chejov, “L'oncle Wania”, al festival d'Hiroshima. Allà els organitzadors del festival li assignen una xofer per fer els recorreguts des de la seva residència, fins al teatre. Al llarg d'aquest recorregut cadascun d'ells s'haurà d'enfrontar al seu passat.

El director. Ryûsuke Hamaguchi.

NÚRIA opina

És molt difícil parlar d'una tan bona pel·lícula, quan gent molt més qualificada que jo, han escrit tantes coses, tan encertades i tan pensades.
És un calidoscopi d'històries que transiten- mai tan ben dit donades les circumstàncies- per l'eix de la història de dos personatges, un director de teatre i una xofer que, el que pretenen és amablement, continuar cadascú tancat en el seu món, mentre viatgen en un trajecte estipulat des d'un hotel fins a un centre de residència japonès, relativament proper a Hiroshima, on el director japonès està muntant un clàssic de Chejov. En el trajecte i dins el cotxe, es produeix una màgia d'on van aflorant els personatges i les seves històries i dins d'aquestes altres històries de ficció que, altres personatges narren. Els vius i els morts es fusionen, tots mostrant-nos com tots ells han de conviure en l'espai dels vius, únic espai en el qual poden fer-ho. Espai on, cadascun dels vius, haurà d'aprendre a conviure amb els seus morts com a integrants del sentit de les seves pròpies vides.
La paraula adquireix un protagonisme sublim per dissoldre's dins dels diferents personatges, a través de la narració d'històries i més històries, tot transitant per la carretera símbol d'una vida que malgrat tot, i les nostres ferides, no s'atura per esperar-nos...
La cosa veritablement excepcional, és el que fa el director amb aquesta, convertir-la en un element cinematogràfic que atrapa a l'espectadora durant tres hores i la transporta a un món interior que, també és el nostre.
Així és l'obra d'art en les seves diferents maneres de mostrar-se, una manifestació per fer-nos reflexionar sobre el món, a través de nosaltres mateixos.
Gràcies, Ryûsuke Hamaguchi per aquest tresor.

MARTINA opina
Aquesta obra és poesia, un reclam a la vida i una reivindicació que per mi cerca donar valor a la complexitat de les persones. Potser una peça que cerca pal·liar el dolor, ocasionat pels sentiments, que no sempre es reuneixen exercint fluxos fàcils de fer circular.
La combinació ideal entre una trama ben feta, novel·lística, amb personatges profunds construïts a consciència i duta a la pantalla gran, per un gran del cinema. He sentit molt a dir que, Haruki Murakami és un fumat i que costa seguir-li el fil. Però a mi personalment m'agrada i de fet estic d'acord que amb ell cal estar disposada a viatjar i fer-ho per mons construïts.
Resumint diria que és una història que esdevé una sacsejada, un escenari que a consciència et recorda que, morir que se sàpiga del cert només és irremeiable, i que quan aquest fenomen ens passi a prop, ens haurem de limitar a desitjar, haver sigut capaços de canviar el destí.

DE LA PARAULA
La paraula com a un instrument curatiu (vegeu el text de Carlos Losilla, pàg.18), sí, però també la paraula com a eina creadora, com a metàfora de desitjos amagats i com a mitjà per desvetllar els misteris inaudibles del present.(...)
Un estil que- en la seva transparència i en la seva confiança en la paraula com a eina per desvelar els plecs de l'invisible-, fill inequívoc del cinema de l'Éric Rohmer, però també és fonamenta en les paraules de Harold Bloom, “sobre una lectura que obre espai pel jo, o que actua per reobrir obres velles als nostres més recents patiments”
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu artícle “Los vivos y los muertos”, Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2022.

UNA BONA REFLEXIÓ SOBRE L'OBRA D'ART...
(...)com ens recorda Ernest Gombrich: “La història de l'art és la història d'un onatge continuat i canvi de tradicions, en el que cada obra mira al passat i es dirigeix al futur”, ja que, “no existeix aspecte més meravellós en la història de l'art que el de la cadena d'una tradició que relaciona l'art dels nostres dies amb el de l'època de les piràmides”. D'aquesta cadena prové Drive my car.
Citat i escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article “Los vivos y los muertos”, Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2022.

Informació completa, al Filmaffinity:


 

dissabte, 5 de febrer del 2022

THE CARD COUNTER. Director, Paul Schrader.

EL NOU FILM DE SCHRADER ENS PERMET TORNAR EN UN AUTOR ESSENCIAL COM A GUIONISTA. SCHRADER EXPLORA UN VENTALL TEMÀTIC ON CONFLUEIXEN INQUIETUDS RELIGIOSES, SEXUALS I EXISTENCIALS; COM A DIRECTOR, EXERCEIX UNA INUSUAL DEPURACIÓ ESTILÍSTICA EN PERPETUA RECERCA DEL TRANSCENDENTAL.
Frase de presentació, el seguit d'articles publicats sobre el film, a Caimán Cuadernos de Cine, gener de 2022.

Director i guionista Paul Schrader.

EUA, Regne Unit, Xina, 2021.
Duració, 111 minuts.


SINOPSI
William Tell (Òscar Isaac) és un exmilitar i jugador professional de pòquer. La seva meticulosa vida es trastoca quan se li acosta un noi, Cirk, que busca la seva ajuda per executar un pla de venjança contra un coronel militar.
Filmaffinity.
El director, Schrader.
SCHRADER DIU
Són un tipus de personatges en els quals em sento proper.
Veig que amb els anys he anat repetint el dibuix que va començar amb Taxi Driver (Scorsese. 1976) i va continuar en altres guions originals meus o adaptats, Són homes solitaris, gent que espera que passi alguna cosa. Tot s'amaguen sota una màscara: la seva professió. Tant és que sigui un taxista, un camell, un capellà o un jugador de cartes. Tots ells viuen en una mena de llim, sense valor per connectar amb els altres i començar de veritat una nova vida o de posar punt final a la seva. Així que esperen i esperen, fins que passa alguna cosa.
Escrit per R.S, en la seva crítica a Fotogrames de gener de 2022. 

VIOLETA KOVACSICS, OPINA SOBRE L'ESTAT CREATIU DEL DIRECTOR
Si la rebel·lia és cosa de joventut, als seus setanta i escaig d'anys, no podem dir que Paul Schrader es trobi en un procés de senectut creativa, sinó tot el contrari. El reverendo i El contador de cartas, les seves dues últimes pel·lícules, el reivindiquen com un cineasta amb sentit crític i estil vigorós, que bé podria estar vivint allò que es diu, una segona joventut.
Quan va signar el guió de Taxi Driver, la pel·lícula dirigida per Scorsese, tenia trenta anys.
Tret de Caimán Cuadernos de Cine i escrit per Violeta Kovacsic, en el seu article, Rebeldía en edad de jubilación.

NÚRIA opina.
Aquesta és una excel·lent pel·lícula que, una mica més i se'ns escapa de la cartellera sense veure-la. Del setembre en ara, no han parat de sortir estrenes en cartellera i si una es deixa emportar pel vertigen que es porta, estar al dia, cada setmana hi ha novetats que cal veure i no tens temps de veure totes les coses bones que hi ha en cartellera i al final les has de deixar per veure-les a la pantalla petita en streaming... Moltes d'aquestes pel·lícules no estan pensades per veure en aquest suport, val més deixar per veure en petit, allò que per la seva qualitat és més petita. Per això crec que, el criteri ha de ser primer qualitat i després altres apostes que també poden estar prou bé i saben apostar per alguna cosa que s'ho valgui.
Penso que aquesta pel·lícula és tan minuciosament bona que, per captar tota l'essència dels seus detalls, ja que, no n'hi ha cap de gratuït, una segona visita per veure-la estaria molt bé. Com que això no ho farem, ens quedarem només amb tot allò que hem sigut capaces de veure!
La història és una crítica lacerant de la societat americana, la seva organització funcional i eficaç . Ho fa per mitjà d'un dels seus pilars populars, l'exèrcit. Molts nois de classes humils, preferentment, han estat a l'exèrcit i han estat compromesos en les grans suposades causes que, aquesta nació defensa arreu del món, amagant-los darrere d'aquesta missió, els veritables interessos polítics i econòmics. Molts nois i també cada vegada més noies, han hagut d'exercir de botxins sense que ningú els preguntes si volien fer-ho i a través d'exercici d'una violència gratuïta i àmpliament justificada públicament, han assistit a la seva ruptura moral, sense tenir eines, ni recursos per arranjar-la. És a partir d'aquí que arrenca el dibuix d'un personatge que va assumint allò que li va passant i busca a través de la disciplina, l'austeritat i l'esforç la seva redempció. Si se'n surt o no? Aquesta és una resposta que cadascuna de nosaltres ens hem de donar i de passada veure la darrera pel·lícula de la Kelly Reichardt, First Cow, on fa un relat molt profund sobre la història dels EUA i els orígens d'una violència institucionalitzada i intrínseca en aquest naixement.
Una pel·lícula poc atractiva en aquests moments, on les ofertes de la cartellera són bastant llamineres.
Una lliçó magistral, sobre l'art d'explicar històries amb una càmera i que serveixin per commoure'ns.
First Cow, de Kelly Reichardt, publicat 18 de setembre de 2021:

MARTINA opina

Personalment, d'aquesta creació en destacaria una excel·lent posada en escena. Una narrativa que succeeix amb la història d'un personatge que, òbviament interactua amb altres, però que, està intencionadament construït per la cerca de la plena bondat inherent a la seva persona. Un ésser que serè pot anar ponderant la significació de cada un dels seus actes. Un relat, capaç de transportar-te fins a un concepte molt més universal del que sembla d'entrada.
Per mi aquesta peça, teixeix la necessitat de redempció, com un motor pel canvi amb suficiència i autonomia pròpia. Ho fa a més amb la complexitat del que això implica, afinant molt bé cada nota o ingredient de què vol dir i sense perdre's en tot un procés metodològic a seguir.
Francament. n'he gaudit durant tot el camí, partint pel sistema de construcció de la història en si, que m'ha atrapat per la feina excel·lent d'un actor que es mostra amb diverses cares. També amb l'originalitat de tot el que passa, fil que esdevé fàcil, natural i de manera absolutament franca.
A més, estic convençuda, que serà una d'aquestes obres que amb els dies, et van venint imatges del que has vist. Records d'escenaris construïts, que t'ajuden a integrar molts dels altres conceptes que, a primera vista, no has pogut encaixar. Però que, s'aniran calant en el teu interior, explicant encara més coses, de les que has copsat de primera mà.
Podeu completar la vostra informació a Filmaffinity:

DEL SOBRENOM DEL COMPTADOR DE CARTES
És William “Bill” Tell, que fa referència a l'heroi rebel Guillermo Tell. Un soldat sortit de la presó després d'haver complert condemna per les atrocitats portades a terme amb els detinguts a la presó d'Abu Ghraib a l'Irak.
Tret de Caimán Cuadernos de Cine i escrit per Violeta Kovacsic, en el seu article, Rebeldía en edad de jubilación.

EULÀLIA IGLESIAS ENS PARLA DELS ANTIHEROIS DE SCHRADER
Bona part de la filmografia de Schrader es conforma a partir de variacions del patró de l'antiheroi cinematogràfic forjat a “Centauros del desierto”, però empeltat amb la seva destil·lació d'estil transcendental d'arrel bressoniana.
Un antiheroi es mou en els marges d'una civilització en la qual no encaixa o de la que se sent marginat.
(...) Els personatges de Schraider han influenciat a la nova estirp d'antiherois televisius i cinematogràfics, tanmateix amb un desencaix molt més radical (...) Són personatges expulsats d'aquesta mateixa civilització que ara resta sumida en una profunda decadència. (...)Però a diferència d'allò que passa en altres films, en aquests, es fa un atac profund a les formes de violència estructural i oficial de l'estat.
El viaje del antihéroe”, Eulàlia Iglesias, Caimán Cuadernos de Cine, gener de 2022.