QUAN
CREES, HAS D'ESTAR PREPARAT PER AFRONTAR LES CONSEQÜÈNCIES. I SI
ALLÒ QUE HAS CREAT ET TORNA DOLOR, HAS D'ACCEPTAR-LO. ÉS LA
DIMENSIÓ PERILLOSA DE L'ART.
Paraules
de David Cronenberg dites en una entrevista telefònica feta per
Sergi Sánchez per Fotogrames, febrer de 2021.
Guió,
Cronenberg segons la novel·la de J.G.Ballard.
Canada,
Regne Unit 1996.
Duració,
100 minuts.
Premis:
1996.Festival de Cannes. Premi especial del Jurat.
Genie
Awards. Sis premis, incloent el de millor pel·lícula.
SINOPSI
Una
nit, James Ballard estavella el seu cotxe contra el de Helen, ambdós
són ingressats a l'hospital. L'estrany és que després del xoc,
ambdós experimenten una estranya atracció mútua, A partir de
llavors la vida de James es precipitarà cap a un món fosc i
prohibit, dominat pel perill, el sexe i la mort.
Tret
de Filmaffinity.
 |
| El director, David Cronenberg. |
Fa
molts dies que li vaig donant voltes al significat d'aquest film, ara
i en el moment de la seva concepció; em va resultar tan estranyament
desagradable i repulsiu que, al final he arribat a la conclusió que
l'essència d'aquest film, just està aquí.
Se
m'ha fet la llum sobre el seu significat, tot llegint un article de
la Marina Garcés, Violència sin victòria, a la revista la Maleta
de Portbou, que tot i parlar de la situació actual, m'ha permès
ressituar-me en un moment anterior on jo ja era una dona jove que,
volia entendre el món on m'havia tocat viure i situar-me el 1969,
amb l'imaginari distòpic, el d'aquest film.
En
un moment determinat del desenvolupament d'una economia capitalista
blanca, el cotxe passa a ser el símbol preferit de moltes coses que
afecten la concepció que se li vol adjudicar, des del consum a
l'home i a la dona que el posseeix...
El
cotxe vol simbolitzar l'èxit, el poder econòmic, la potència i
poder sexual, l'erotisme i de seducció, el poder de la velocitat i
atracció que aquesta exerceix sobre l'individu que condueix
atorgant-li un poder gairebé diví, quan domina a la màquina
sobreposant-se a ella i reptant-la davant la mort.
En
el cas del film els atributs de la màquina passen a l'individu i els
de l'individu a la màquina, on tot es porta a uns extrems molt
perillosos, on el sexe i la mort produeixen una amalgama compulsiva
en els protagonistes del film, ocasionant en els individus una
addicció i atracció incontrolable cap al desig sexual i l'obtenció
de plaer a través de reptar contínuament a la mort.
El
cotxe com a màquina divina passa a ser el punt d'entrada a l'èxtasi
per mitjà de l'accident. L'accident és la porta d'entrada dels
escollits. Les seqüeles dels accidents no són res més que les
marques que només tenen els escollits i són símbols de poder, de
fortalesa i valentia per arribar el màxim èxtasi, costi el què
costi.
Una
metàfora de l'objecte, com a desig en una societat on la recerca de
formes de plaer i satisfacció immediata, estan lligats als objectes
que produeix i que pretén que facin una simbiosi amb l'home i la
dona difícil de deslligar i separar.
Interessant
reflexió i desagradable visió.
A
les i els friquis, segur que els agradarà...Als altres, potser.
MARTINA opina.
Mare
i filla, a l’hora de triar pel·lícula, crec que fem un bon
tàndem. Per un costat la Núria tria amb un criteri, buscant el que
més li interessa del que li ofereix la cartellera i normalment
havent avaluat el risc de cada elecció. Per l’altra, jo escullo en
funció de l’horari, al cinema on vull anar o el cartell. Per sort,
intento no proposar gaires vegades opcions, tot i que potser així
participo que ens assegurem que obrim més enllà i consumim també
la corresponent quota de cine de tota mena.
Pel
que fa a la sessió d’aquesta setmana, vaig seguir un criteri gens
clar i sincerament no tenia ni idea a què ens aventuràvem a veure.
El cas és que vam optar per veure una remasterització d’una obra
de fa més de 25 anys, del conegut director Cronenberg i encara que
sembli impossible crec que, vam sortir-ne totalment fredes. Ho dic
perquè l’obra està basada en el sexe constant, potser m’atreviria
a dir que és perniciosa i amb dosis elevades de morbositat. Puc
percebre que no em va deixar indiferent, també inquieta, ja que,
vaig estar fent recerca en tornar a casa i de fet em va fer pensar
que quan una creació esdevé popular considero que cal observar-la
relaxat, sense vanitat i desig. Perquè si no potser, les
expectatives estan molt més a flor de pell i l’experiència no
sempre serà tan lliure.
Personalment
reconec que quan un relat és extrem em costa d’entrar-hi, li vull
trobar respostes o coherència ràpidament i no sempre el sé llegir
a temps real i potser això és senzillament el que em va passar.
Suposo que m’inquieta estar perduda, i tot i la consciència que
això probablement és deliberat, m'interpel·la no ser capaç de
saber que m’han explicat amb certa claredat.
