dilluns, 22 de maig del 2023

THE ETERNAL DAUGHTER. LA HIJA ETERNA

HOGG ENCARA L'INCOPSABLE DEL PAS DEL TEMPS I DE LES VIVÈNCIES I EMOCIONS QUE CONTENEN ELS RECORDS PERSONALS, A TRAVÉS D'UNA IDEA GAIREBÉ ALQUÍMICA D'ALLÒ QUE LA FICCIÓ POT GENERAR.
Jara Yañez en l'editorial de Caimán CdC, maig de 2023.
LA FILLA ETERNA FUNCIONA, AL MATEIX TEMPS, COM UN CONTE DE FANTASMES I COM UN LABORATORI PER CRISTAL·LITZAR UN RELAT SOBRE LA COMPLEXITAT DEL VINCLE MATERNOFILIAL.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.

Guió, Joanna Hogg.

Regne Unit, 2022.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI

Una mare gran i la seva filla Julie, interpretades totes dues per Tila Swinton, s'hostatgen totes dues un cap de setmana a l'antiga residència familiar, ara convertida en hotel. Julie, ha organitzat l'estada per rememorar el record d'uns dies de felicitat compartida amb la seva mare, abans que sigui massa tard.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.

La directora, Joanna Hogg.

UNA DIRECTORA INJUSTAMENT DESCONEGUDA.

Un descuit difícil d'entendre que, ha condemnat a la invisibilitat una de les obres més suggerents i personals de la cinematografia actual. El cicle que li van dedicar al Festival D'A de Barcelona i la Filmoteca de Catalunya sembla encaminada a una reparació que, és completa de fet, amb l'estrena en sales de la seva nova pel·lícula, La hija eterna (2022).
Jara Yañez en l'editorial de Caimán CdC, maig de 2023.
QUÈ ÉS PER JOANNA HOGG EL CINEMA
Ens explica que per ella el cinema és un treball de memòria col·lectiva. Per això ara no sap si es reconeixeria a la pantalla.
Mariona Borull en la transcripció d'una entrevista amb la directora, Fotogrames, maig 2023.
COM TREBALLA JOANNA HOGG, LES IDEES DELS SEUS FILMS
Quan tinc una idea la treballo sense compartir-la amb ningú de tan íntima que és. Arriba un moment que ja no m'interessa guardar-la per mi. En aquest punt, és com si comences a caçar, a la recerca de pistes i idees. És aquí on treballa amb la meva fent no em perd, és allò que em va avançar en un camí que és precís i sempre és el mateix. Sembla contradictori, però confio en els meus col·laboradors i sé que les seves aportacions aporten exactitud o rigor emocional.
Perseguim tots la mateixa presa.
Quan està en aquest procés Hogg intenta no veure cine: Em sento més lliure llegint, sobretot novel·les i històries antigues. Així puc amarar-me sense trepitjar sobre la visió d'altres. Quan crees ho absorbeixes tot i has de tenir cura amb quedar-te només en allò que necessites.
Mariona Borull en la transcripció d'una entrevista amb la directora, Fotogrames, maig 2023.
COM SÓN D'IMPORTANTS ELS ESPAIS PER LA DIRECTORA
Els espais deixen una empremta molt gran en mi. Per això són tan importants en les meves pel·lícules.
Paraules de Hogg en l'entrevista online13/04/23, Londres-Madrid, feta per Daniel Urzola per Caimán CdC, maig de 2023.

NÚRIA opina.

La primera pel·lícula que s'estrena a España d'aquesta directora anglesa, tenia ganes de saber del seu cinema després d'haver llegit moltes coses sobre el seu cinema en general i aquesta pel·lícula en particular.
Crec que s'ha de tenir amor el cinema i als teus morts, per anar a veure aquesta història i gaudir-la.
La història passa en una gran casa i és la casa la que es converteix en la protagonista d'aquesta, ja que, en entrar en ella, el temps cronològic s'esvaeix i entrem en els múltiples temps que la casa conté, determinats per les vivències i records de les persones que l'han habitat al llarg del temps. L'entrada a la casa desperta els morts per mitjà del record dels vius. Els records i el present es fusionen amb una nova realitat que la directora ens presenta a través d'aquest film, extraordinari per la seva senzillesa i profunditat.
Una pel·lícula molt potent, artísticament parlant, que cal veure com si llegíssim poesia, deixant que les paraules- en aquest cas també imatges i so- entrin i provoquin sensacions i imatges que es van convertint en sentiments i experiència estètica.
Un bell conte gòtic sobre l'amor filial i la reconciliació.
Les persones que no els interessa saber res de la mort, ni de la seva història, ni reflexionar sobre aquests temes, no cal que la vagin a veure perquè no els agradarà.

MARTINA opina.

Aquesta proposta per la Núria era un reclam, donat que era la primera vegada que arribava al nostre país una obra d’aquesta reconeguda cineasta i per ser un eco de l’anomenat cinema gòtic. Etiqueta que significa segons he entès, un gènere capaç de convertit l’espai domèstic, en un escenari on es pugui parlar de les pors femenines.
El relat encaixa en una estada d’una mare i una filla, durant un viatge a la casa que van vendre i ara han convertit en un hotel, com un context on poder gaudir d’un temps compartit de qualitat. La convivència entre elles està exclusivament basada en la cordialitat, el respecte i la cura. En aquesta excursió, sembla que no hi passa res, però mentrestant, les imatges intencionades i mesurades parlen de la memòria, els records i de quina manera el present probablement també està condicionat pel que sigui anterior.
Vet i aquí, que un cop més, he pogut concloure que el cinema profund i contemplatiu, em sembla difícil de seguir. Tot i que la bellesa t’atrapi i el suspens estigui destinat a fer-te seguir, per mi aquesta obra ha sigut difícil. Potser pel que penso sempre, que per la distància cultural, em costa entendre’n el context. Ja que per molt que tingui certs elements per ubicar el context britànic, sento que em queden lluny, quasi tots els detalls de context. Però també, perquè tot i que procuro entrar-hi i deixar-me guiar sense cap expectativa ni direcció cap a no ser quin destí, en general em costa submergir-me en metàfores de tanta profunditat vital.

Fitxa completa, crítique i altres informacions:
Presentació de Joanna Hogg del seu film al D'A 2023:
EULÀLIA IGLESIES ENS EXPLICA PER QUÈ HOGG TRIA EL GÈNERE GÒTIC
En el seu sisè llargmetratge, Joanna Hogg ens ofereix una variant íntima i experimental del cinema gòtic, el gènere que va convertir l'espai domèstic en la caixa de ressonància de la por de les dones.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.
EULÀLIA IGLESIES, INTERPRETA...
La filla eterna plasma la por a perdre la connexió materna, quan a més a més no es disposa de descendència pròpia. Joanna Hogg reincideix en reflectir l'experiència femenina com a alteritat i estranyesa.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.
SENTIT DEL FILM SEGONS CARLOS F. HEREDERO...
El sentiment que els morts no estan enterrats sinó que, són fantasmes que cohabiten amb els vius i projecten alguna cosa sobre el present envaeix els fotogrames del film.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Los vivos y los muertos” per Caimán CdC, maig 2023.


dilluns, 15 de maig del 2023

THE WISDOM of TRAUMA. Directores, Zaya i Maurizio Benazzo.

PER QUÈ ENS FAN TANTA POR LES MALALTIES MENTALS? PER QUÈ TOT I QUE SÓN CORRENTS EN LA VIDA DE LA GENT I LES POBLACIONS, LES IGNOREM? S'ORIGINEN EN L'ÉSSER BIOLÒGIC, O EN L'ÉSSER MITOLÒGIC? QUINA ÉS LA SEVA CAUSA?

Preguntes que em faig i us faig.
Directores, Zaya Benazzo i Maurizio Benazzo.
EUA, 2021
Documental
Duració, 87 minuts.

SINOPSI
Una de cada cinc persones als EUA és diagnosticada d'una malaltia mental. El suïcidi és la segona causa de mort als EUA. Aquestes malalties maten a 43.300 joves entre 15 i 24 anys i 800.000 a la resta del món. La sobredosi de droga, en mata 81.000 cada any en aquest país. L'epidèmia de trastorns autoimmunitaris afecta 24 milions de persones, només als EUA. Què està passant?
Les epidèmies connectades d'ansietat, malalties cròniques i abusos de substàncies són segons el doctor Gabor Maté, són normals, però no de la manera que es podria pensar.
Filmaffinity.
La directora i el director, Zaya i Maurizio Benazzo.

QUI SÓN:
NÚRIA opina.
Tinc un prejudici moral i estètic bastant gran, sobre aquelles persones que d'alguna manera o altra es consideren posseïdores d'alguna veritat i la defensen com un gran descobriment que tothom ha de compartir i subscriure.
Mirant aquest documental, ha aflorat, més o menys cap a la meitat el meu amic el prejudici i a partir d'aquí m'ha costat seguir el relat sense el meu esperit crític que anava irrompin dins meu en el silenci de la sala.
El tema de les a diccions i malalties mentals, és molt sensible per mi i fàcilment en sóc crítica.
No puc opinar, perquè ho jutjaria massa dràsticament i dificultaria una visió més neta. Vaga la pena mirar-lo, tenir la teva opinió i si cal, la compartim. 

MARTINA opina
En el dia de cine també ens agrada optar a la contraoferta cultural que ofereixen alguns dels espais públics de què disposa la ciutat. Aprofitant el marc d’activitats per la sensibilització en l’existència de les malalties mentals que fan al Pati Llimona cada any, hem anat a veure la projecció aquest documental.
El qual, narrat mitjançant la veu d’un interlocutor que és un recorregut professional, un metge especialitzat en oncologia amb una profunditat considerable i el que submergit en un relat que pel meu gust té bastant de dogmàtic, ens explica part d’una etapa seva madura, en la que s’ha evocat a investigar sobre les addiccions. Procurant donar respostes a quines causes en són un possible patró, conversant amb persones que en són esclaus i qüestionant directament la seva relació amb el treball com a patró patològic.
Pel que fa a mi, hi ha hagut algunes idees que planteja amb les que he pogut connectar, suposo que més que res per empatia amb un personatge amb aspecte insalubre i per la curiositat que desperta el subjecte en si que, per altra cosa. Tot i que reconec, que a la meitat de la peça, a l'haver-hi trobat una determinada manera de concloure integrista i un xic narcisista, sobretot amb relació a la relació entre el cos i l'ànima, crec que superada una primera fase receptiva, ha arribat un punt que m’ha costat continuar escoltant. Ja que si honestament puc dir que m’agrada en general tota persona que qüestioni el que li pugui passar, no m’acaba d’interessar escoltar als qui ho fa des d’ells i d'alguna manera culpant als altres de no acabar de trobar el camí per gaudir de l'existència.








dimecres, 10 de maig del 2023

20.000 ESPECIES DE ABEJAS. Directora, Estibaliz Urresola Solaguren

L'INTERÉS DE LA DIRECTORA, COM D'ALTRES, ÉS EXPLORAR LA COL·LÍSIÓ ENTRE EL NOM I LA IDENTITAT. PERÒ, LA DIRECTORA BASCA ES DETÉ AMB ATENCIÓ EN COM EL LLENGUATGE ENS PERMET CONSTRUIR-NOS, DE QUINA FORMA LA CONCORDANÇA POT SER UN LLOC DE RESISTÈNCIA.
Escrit per Andrea Morán a Caimán CdC, abril 2023.

Guió, Estibaliz Urresola i Solaguren.

País Basc, España, 2023.
123 minuts.

SINOPSI

Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives dels altres i no entén per què.
Tots al seu voltant insisteixen anomenar-la Aitor, però no es reconeix en aquest nom, ni en la mirada dels altres. La seva mare Ane (Patricia López Arnaiz) amb plena crisi professional i sentimental, aprofita les vacances per viatjar amb els seus tres fills a casa la seva mare. Allà es trobarà amb la seva mare Lita (Itziar Lazcano) i la seva tia Lourdes (Ane Gaberain), estretament lligada a la cria d'abelles i la producció de mel. Aquest estiu que canviarà les seves vides, obligarà a les tres generacions de dones molt diferents, a afrontar-se amb els seus dubtes i les seves pors.
Filmaffinity.
La directora, Estibaliz Urresola Solaguren

LA INTENCIÓ DE LA DIRECTORA

La directora, Estobaliz Urresola Solaguren diu que, en l'última seqüència on tots els cossos abracen a Lucía quan estan al llit, està la idea més política de la pel·lícula: el “acuerpamiento”, de com els cossos recolzen i sostenen l'amor, independentment de si són de dona, home o no binaris. Era la idea d'un sosteniment incondicional que tots necessitem.
Paraules de la directora, recollides per Jonay Armas en una videotrucada el 8 de març i publicades per Caimán CdC, abril de 2023.

NÚRIA opina.
Quan un tema està en l'actualitat, a mi em fa una mica de mandra, però com que havia llegit sobre el film i sabia que estava bé, li vaig proposar a la Martina.
No és per menys valorar la visualització de la qüestió que, és molt polèmica i controvertida, però important i necessari socialment. No, no... sinó pel fet que, aquesta necessitat que es faci visible i se'n parli, fa que, surtin moltes versions artístiques sobre el tema i algunes d'elles no prou treballades, o oportunistes.
No és el cas d'aquest film, fet amb una sinceritat i bona qualitat artística que vaga la pena tenir-la en compte i anar-la a veure.
Cal no centrar la mirada amb la nena trans, i fer-ho amb tres generacions de dones que afronten el tema cadascú des del seu lloc i la seva motxilla de vida. I, amb una natura i un paisatge que ens atrapa, formant una unitat metafòrica amb la narració.
Millor anar-la a veure a la pantalla gran d'un cinema, per poder fruir amb intensitat de totes les seves qualitats.

MARTINA opina.
Aquesta cineasta basca, que debuta amb aquesta proposta, marca un estil captivador i sent capaç de mostrar una situació complexa, sense fer-ne judicis. El que crec que permet recordar-nos la necessitat d’entendre, que més enllà del que digui el dret, la moral o les altres persones, la gran puresa de la nostra espècie és la diversitat.
Crec que la bellesa del film està que mostra una fotografia adorable, vull dir d'un moment molt concret de tot allò que està passant i on es té el focus en el cas particular d’una criatura que l’atrapa un dubte existencial de primer ordre. I el que per mi significa que facilita, procurar-te tots els elements que formen part d’aquell entorn concret, ubicat òbviament en un temps clavat i amb una exhaustivitat elefantina.
Sincerament, m’ha sorprès, com un història que pensava que il·lustrava un tema pel qual ja tenia alguna idea, acaba dins d’un relat únic. I el que sobretot vull realçar, és que a banda que permeti entrar tan a dins d’aquella situació que no puguis evitat acabar aclaparat, també crec que allunyada de tota essència arbitrària, no planteja ni solucions, ni remeis de res i únicament es limita a comprendre que tota persona es pot trobar en un martiri en la convivència en un moment mesurat i que en temes d’essència potser no es tracta de concloure res.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

REALITAT I FICCIÓ

Explica Sergi Sánchez a Fotogrames que, el dia que les bessones de Sallent es tiraven pel balcó de casa seva, després que una d'elles patis transfòbia, s'estrenava aquest film a la Berlinale, amb una bona acollida. Això, va ser un cop fort per la directora.
La pel·lícula neix d'un esdeveniment similar que va passar al País Basc el 2018,. Ekai una adolescent trans de setze anys, es va suïcidar i això va produir una gran consternació social. Fins aleshores era una realitat que no formava part del debat públic. Va ser llavors quan la directora va sentir la necessitat de posar-se en contacte amb L'Associació de Famílies de menors Transsexuals i va començar tot aquest viatge.
Escrit per Sergi Sánchez, en la seva crítica a Fotogrames, abril 2023.

DETALLS IMPORTANTS SOBRE LA NENA, SOFIA OTERO
La mirada curiosa i la capacitat d'escolta de Sofia Otero ( guanyadora amb vuit anys de l'Os de Plata a la Berlinale) dibuixen a una protagonista que sembla no tenir cap dubte d'allò que li passa per dins, però que necessita des de l'exterior la legitimin les paraules per anomenar-la.
Escrit per Andrea Morán en la seva crítica a Caimán CdC, abril 2023.

Entrevista amb la directora, parlant de la pel·lícula:
Una altra entrevista de la TV: