la directora, Marjane Satrapi |
dimecres, 8 d’agost del 2012
Núria opina, POULET AUX PRUNES
Aquest
film, ens explica un conte romàntic on s'ha desdramatitzat la seva
transcendència amb humor i ironia. De la combinació d'aquests
elements en resulta una pel·lícula “mona”, simpàtica i
agradable.
Marjane
Satrape, ens situa l'acció al 1957 a Teheran i ens mostra un Iran
modern, avançat, on les dones poden accedir a la seva formació i a
la vida pública. Tot plegat molt allunyat de la imatge que en tenim
ara. Potser aquest, no és el tema més important del film, però
plana per tot ell. Entenc que per la directora sigui molt important
reivindicar allò que ella considera que és el seu Iran i no aquest
d'ara on ella no hi pot ni entrar.
Ho
passes bé veient-la i surts amb un somriure als llavis, que això
sempre va bé.
Martina opina, POULET AUX PRUNES
Aquests
film, amb un estil molt estètic, ens narra la història d'un
protagonista que és violinista i com que no vol viure més, decideix
posar-se al llit indefinidament esperant la seva mort.
Un
context peculiar, amb un matrimoni que conviu i demostra que no s'han
sabut entendre mútuament, respectant-se i acceptant-se.
Un
motiu absurd per parlar amb un llenguatge un tant melós sobre la
vida. Un drama amb un toc d'humor que es guarneix com un plat del
menú habitual de la quotidianitat humana.
Sense
més, crec que és una història maca i desenfadada.
Núria opina, THE GUARD
Pel·lícula
provocativa, genial i divertida, fresca i refrescant.
Personatges
tots ben trobats, però molt originals els narcos intel·lectuals i
cultes.
M'ho
he passat molt bé veient-la, la recomano.
Martina opina, THE GUARD
Per mi aquesta és una obra que, en general té tots els ingredients per ser una bona pel·lícula: una trama senzilla però plena d'humor, una actuació brillant del personatge principal i dels tots en general, una serie de reproduccions sobre prototips de persones que la societat suporta, acció en la consecució d'un crim de narcotraficants i una gran combinació en les arts gràfiques i musicals.
Reconec que pel meu gust, el més ingeniós és aquest film és el sentit de l'humor amb una acidesa extrema, una mofa sobre l'estima pròpia del ser humà i del crim. Em satisfà la falta de perjudicis amb la que es planteja cada una de les situacions, on l'ego del personatge principal es manifesta com a un Don perfecte absolut. M'agrada la ironia d'aquest caràcter, auto-confiança i solitud d'un perfil de persona inacceptada i rebutjada.
La relació entre Europa i Estats Units també apareix en escena i a trets molt genèrics, la lluita contra el narcotràfic té la seva representació a través d'una mica de caricaturització dels tres criminals, que en aquesta ocasió representen la vessant humana d'aquestes xarxes mundials del comerç de la droga.
Recomano aquesta pel·lícula per aquells qui són fans de l'humor negre i de les narracions plenes de personatges carismàtics.
Núria opina, EL ELEFANTE BLANCO
Aquesta
vegada la Martina no ha pogut venir al cine i hi hem anat l'Arnau i jo.
L'Arnau també ha vist molt de cinema i les seves opinions sempre han
estat molt ben considerades a la família.
Aquesta
m'ha semblat una de les poques pel·lícules compromeses que he vist
darrerament i això ja sembla prou interessant en els temps que
vivim, on la gent de la meva generació- seixanta tocats-, tot sovint
no sabem massa bé el paper que hem de fer, amb tots els esdeveniments delirants que van passant per davant dels nostres
ulls, a part de la denúncia i la queixa.
Per
mí el compromís no està relacionat només amb el tema dels valors
que aquesta té, sinó en que la història estigui ben explicada i
per tant tingui la bellesa de la narració. També tractant-se de
cine, el seu director cal que s'escarrassi per combinar tot un seguit
d'elements, per tal que els espectadors ens oblidem d'on estem i ens
endinsem en el món que ell ens proposa.
La
pel·lícula té tots aquests ingredients, valors, una bona història
ben explicada buscant un tipus de llenguatge sintètic i innovador i
també perquè no, una bona banda sonora, per tant és una bona
pel·lícula, recomanable per tots aquells que no busquin en el
cinema, un únic i exclusiu element de distracció.
He
llegit algunes crítiques de coneixedors de les vilas bounarenses que
creuen que la història està molt allunyada d'aquella realitat, a mí
això més ben igual, ja que jo no he anat a veure un documental o
reportatge, sinó que he anat a veure una història de ficció, en la
que un director ens pretén endinsar en un determinat món
particular, si està inspirada en una villa de Buenos Aires..., tant
de bo per les villas..
Arnau opina, EL ELEFANTE BLANCO
M'ha
agradat molt, sobretot la història del capellà jove amb els seus
conflictes, el seu penediment i la posterior redempció, és un
heroi, ja que se'n surt victoriós d'aquesta empresa, que no és poc.
No
pot evitar el pecat carnal, o més ben dit enamorar-se, pecat de qual
també se'n sortirà; un viatge i una aventura interessants.
La
fotografia està molt bé, aquestes textures inhumanes d'una ciutat
mig en ruïnes, la pobresa no és pas un decorat, sinó un estat
d'ànim asfixiant, l'autentic color dominant del film.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)