dissabte, 15 d’octubre del 2022

EN LOS MÁRGENES. Director, Joan Diego Botto.

NO COSTAVA IMAGINAR COM SERIA UNA PRIMERA PEL·LÍCULA DE JUAN DIEGO BOTTO: HONESTA, FRONTAL, DIRIGINT LA MIRADA SOBRE COSES QUE LES PEL·LÍCULES QUE MIREM DIA A DIA NO EXPLIQUEN, NO ÉS PER RES QUE EL NOSTRE HOME ÉS, EN EL SEU OFICI I EN LA VIDA, ALGÚ QUE MAI S'HA CALLAT DAVANT DE LES INJUSTÍCIES.
De la crítica de Mirito Torreiro, per Fotogrames, octubre de 2022.

Director, Juan Diego Botto
Guió, Juan Diego Botto i Olga Rodríguez
España, 2022
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

El compte endarrere de tres personatges amb històries encreuades, que tracten de no enfonsar-se i sobreviure a unes 24 hores claus que poden canviar els cursos de les seves vides.
El film explora l'efecte que una situació d'estrès personal i com l'afecte econòmic té sobre la vida i les relacions i com l'afecte i la solidaritat poden ser un impuls per tirar endavant.
El director novell i actor, Juan Diego Botto.

QUE DIU EL DIRECTOR SOBRE EL FILM
Creia que això funcionaria en la mesura que, l'espectador pensés que estava veient un tros de vida, com si sortís a la finestra com si espies un fragment de la realitat.(...) Hi ha una reflexió, perquè totes les decisions d'estil encaixessin el fons de la història amb la manera d'explicar-la.
Paraules de Juan Diego Botto, dites a l'entrevista de Fotogrames, octubre de 2022, feta per Laura Pérez.

NÚRIA opina

Una pel·lícula com aquesta mereix un respecte i una bona crítica.
Encara que jo trobo moltes coses amb què, la podria criticar, crec que seria una injustícia fer-ho, des de la meva posició de privilegiada espectadora, asseguda a la meva butaca del cinema o al sofà de casa, tant es val.
Després d'haver llegit l'entrevista que la Laura Pérez li fa al director, Juan Diego Botto, des de Fotogrames, només agraïment, admiració i respecte per gent que es dedica a fer pel·lícules com aquesta que parlen d'allò que passa al nostre entorn i que la majoria de vegades, no tenim ganes de visualitzar o que algú ho visualitzi per mostrar-ho i menys encara, en el nostre apreciat temps d'entreteniment.
Una pel·lícula amb una història poc complaent, però necessària. Espero també que tingui llarga vida, en circuits educatius i reflexius.
Cal anar-la a veure i si es vol, criticar-la i fer quota. 

MARTINA opina

Per mi, el més destacable d’aquesta obra, és com mitjançant un repartiment de luxe, facilita “ipso facto” que els personatges siguin complets, profunds i plens de realitat. La construcció de la trama, mitjançant històries que venen derivades d’aquestes persones que hi intervenen, esdevé amb diferents capes i jugant amb una figura de la qui sabem més que de les altres. 
Potser, amb aquesta original manera de crear una pantalla entre uns i altres, s'aconsegueix una barrera molt més clara del que està en el focus i també del que s'està explicant. Reconec, que d’entrada vaig sentir-me molt incòmode, i tot i que imagino que forma part del que les persones espectadores hauríem de saber que ens trobarem, no m'ho esperava. Diria que és perquè et fas conscient immediatament, del fet que el relat, només són 2 de les 400 històries de desnonaments, que passen al nostre país diàriament.
Potser, tenia al cap alguna cosa que em va condicionar o senzillament la realitat que explica confesso que em va increpar i arribar a les entranyes. Tot i pensar prèviament que, era conscient del que anàvem a veure.
Esdevé de forma simple, mitjançant el retrat dels homes més o menys en condicions econòmiques estables mirant a terra, les dones com a víctimes de misèries múltiples per haver de destinar més temps que, la resta a la cura no remunerada dels altres i el sistema que, no procura de cap manera per posar límits i socialitzar els recursos adequadament, per filtrar uns mínims a totes les persones que som part de la humanitat.
Potser, podria semblar un pamflet, però sense dubte planteja reptes i horitzons entorn de problemàtiques col·lectives. Realitats, que sembla mentida, que esdevinguin com són. Espero que havent-les portat al cinema, serveixi perquè a la llarga, quan hagím superat aquesta salvatjada permesa, parlem civilitzadament d’allò que abans deixàvem fer impunement.

APUNTS SOBRE EL TREBALL DELS ACTORS

En aquest film, sobretot destaca els impressionants treballs actorals que aconsegueix el neodirector, que salva el film de qualsevol crítica amarga: allò que fan aquí Tosar i Cruz és senzillament enlluernador i commovedor, ell en el seu rol d'atribolat picaplets conscienciat i ella, una reposadora de supermercat en lluita per la seva casa, algú aliè a qualsevol idea de glamur.
Escrit per Mirito Torreiro en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2022.
De què més orgullós em sento és del treball dels actors. Sentia una gran responsabilitat, ja que, companys amb un enorme talent havien confiat que jo podia dirigir-los. Estant tots molt bé i això m'agrada. (...) En les escenes de les assemblees dels afectats per la hipoteca, apareixen les persones reals amb les quals he passat anys reunint-me per documentar-me.
Paraules de Juan Diego Botto i publicades a Fotogrames, octubre de 2022.

Crítiques, fitxa completa i altres informacions:




dilluns, 10 d’octubre del 2022

MODELO, 77. Director Alberto Rodríguez

AMB UN ESTIL DEPURAT, CURA EN LA CONSTRUCCIÓ DE PERSONANTGES I ABSOLUTA FIDELITAT AL MANTRA DE L'ENTRETENIMENT.

Àlex Montoya, per Fotogrames, octubre de 2022. 
Guió, Alberto Rodríguez i Rafael Cobos.
España, 2022.
Duració, 125 minuts.

DE QUÈ VA?

Un jove comptable s'enfronta a una pena desproporcionada per un petit desfalc. Amb altres presos lluitarà per la justícia i l'amnistia.
Fotogrames, setembre de 2022.

El director, Alberto Rodríguez

NO ÉS UNA LLIÇÓ D'HISTÒRIA, PERÒ CREC QUE S'ASSEMBLA FORÇA A ALLÒ QUE DEURIA DE PASSAR.
Paraules del director, recollides en l'entrevista feta i escrita per Laura Pérez a Fotogrames, setembre 2022.
EL DIRECTOR DIU
Em va interessar la paradoxa de veure la Transició des de l'últim lloc on va arribar que, van ser les presons. Allà hi havia gent jutjada per les lleis de la dictadura que van continuar a la presó durant la democràcia i em va atrapar veure com ells van entomar aquesta enorme injustícia. És una pel·lícula sobre la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha) i, sobretot sobre la justícia social.
Entrevista al director, feta i escrita per Laura Pérez a Fotogrames, setembre 2022.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula d'entreteniment ben feta i amb la que fa memòria d'uns esdeveniments històrics que van passar a les presons espanyoles, i dels que pràcticament ningú recorda.
El director Alberto Rodriguez, fa un cinema d'entreteniment ben teixit, situat a diferents llocs d'España i en diferents èpoques, sobretot li agrada fer un repàs de l'España postfranquista.
El podríem situar dins el cinema d'acció o triler, amb una temàtica politicosocial de fons que ens ajuda a fer una incursió a altres realitats que, altrament desconeixeríem.
Aquest tipus de cinema que aquest director ha anat definint, crec que és molt necessari i situa al cinema d'entreteniment i acció en un territori de ficció històrica, sense ànim historicista ni acadèmic molt lloable.
Amb aquesta pel·lícula el director fa un pas més, amb el dibuix sense judicis que fa dels protagonistes principals i secundaris, unes persones amb les seves històries, les seves parts fosques i clares, les seves il·lusions, com qualsevol altra persona del carrer.
Molt recomanable.

MARTINA opina

Aquesta obra té moltes capes i per començar et trasllada a la presó Model de Barcelona, a principis de l'any 77 en plena transició democràtica i quan els presos comuns es van unir per reclamar l'amnistia, després que moltes persones haurien pogut sortir d'aquell calvari, a causa de l'alliberament per llei dels presos polítics. Concretament, explica el cas d'un jove comptable, de classe humil i que la seva vida havia esdevingut l'espera per un judici, que probablement únicament serviria, per consolidar la seva desgràcia.
El que més m'ha seduït, és la senzillesa amb la qual mitjançant una història determinada, detalla molts conceptes abstractes. Concretament, qüestions que tenen a veure amb els instruments que han significat la suposada evolució històrica, de tota la trama administrativa que vesteix l'estat de dret. Fent des del meu punt de vista, d'aquesta peça, un instrument necessari per poder disseccionar una mica millor, tot el procés d'alliberament, d'un país que va viure una de les dictadures més eternes del seu l'entorn.
A més, els personatges construïts per succeir en la trama, són complexes i donen molt de si. No només són d'una manera, sinó que en la seva persona, tant hi ha llum com zones fosques. Això, per mi, els fa absolutament humans i comprensibles. A més, també parla mitjançant l'evolució d'unes persones que viuen sense un horitzó, del significat de la institució penitenciària, plantejant la necessitat de revisió integral d'aquest element de contenció que la humanitat hem construït.
Crec que passa gaudint, sobretot per les interpretacions dels artistes i amb tot, facilitant l'entesa d'un llenguatge estrident i que aporta moltes frases demolidores com per exemple "Este, es un país para los hijos de los dueños, nada va a cambiar".

COM S'HA DOCUMENTAT EL FILM
Hem passat molt temps a l'hemeroteca. Els diaris de l'època van recollir moltes notícies sobre totes aquestes revoltes de les presons, però malgrat tot, és un tema que s'ha oblidat completament. També hem entrevistat a alguns presos implicats i a dos membres dels Joglars, que en aquells moments estaven a la presó. Els llibres van completar la tasca, vàrem llegir, Vigilar y castigar, M. Foucault, per entendre que són i signifiquen les presons en la nostra societat.
Paraules del director, recollides en l'entrevista feta i escrita per Laura Pérez a Fotogrames, setembre 2022
FILMOGRAFIA del DIRECTOR:
Entrades d'aquest blog que parlen dels seus films:
- 2016, "El hombre de las mil caras"
- 2014, "La isla mínima"
Fitxa completa:
ENTREVISTES amb Alberto Rodríguez:
Dias de Cine,
Moobys, entrevista amb el director y guionista,




dilluns, 3 d’octubre del 2022

CRIMES of the FUTUR. Director, David Cronenberg.

EN UN MOMENT EN QUE POCS CINEASTES S'ATREVEIXEN A POSAR-SE EN EL JARDÍ DELS GRANS TEMES DEL PRESENT I ABRAÇAR EL CAOS, LA CONFUSIÓ I LA IGNORÀNCIA AL VOLTANT D'ELLS, ELL, NO NOMÉS ELS ABRAÇA, SINÓ QUE TAMBÉ ELS PROJECTE CAP A EL FUTUR.
Escrit per Desirée de Fez a Fotogrames, setembre de 2022.


Director i guionista, David Cronenberg.
Música, Howard Shore.
Canada, Regne Unit i Grècia, 2022.
Duració, 107 minuts.

SINOPSI

A mesura que els humans ens adaptem en un entorn sintètic, el cos pateix transformacions i mutacions. Saúl Tenser, famós artista de la performance, mostra públicament la metamorfosis dels seus òrgans en actuacions avantguardistes amb la seva companya Caprice. Timlín, una investigadora de Registre General d'Òrgans, segueix obsessivament els seus moviments. Llavors, apareix un grup misteriós : volen aprofitar-se de la fama de Saül per revelar al món, la pròxima etapa de l'evolució humana.
Full informatiu dels cinemes Renoir.
David Cronenberg, torna al cinema fantàstic dels seus primers anys, però si més no, des d'una perspectiva més intel·lectualitzada i sense fer concessions als espectadors.
Escrit per Tomás Fernández Valentí, en la seva crítica “La belleza interior”, al Dirigido por, setembre de 2022.

El director, David Cronenberg.
CRONENBERG... UN VISIONARI
Crimes of the Futur, porta a un altre nivell alguna cosa que sempre s'ha sabut, que David Cronenberg és capaç d'aventurar amb molt de marge de temps, els canvis en l'ésser humà, des de tots els angles possibles: físic, tecnològic, psicològic i moral.
(...)El primer guió de la pel·lícula és de 1998; com és possible plantejar, 25 anys abans possibles respostes a preguntes que l'ésser humà comença a fer-se ara?
Escrit per Desirée de Fez a Fotogrames, setembre de 2022.
(...) Ara es parla dels microplàstics que estan en el mar, però també s'han detectat en la sang de la gent, en els cossos, en la carn. Ell ja es va avançar en això en el guió.
Dit per Viggo Mortensen en l'entrevista feta per Beatriz Martínez, Fotogrames setembre de 2022.

NÚRIA opina
Inquietant pel·lícula, no gens agradable, però que crec que cal veure-la; les persones interessades en el cinema com a fenòmens artístic que, ens qüestiona i ens fa pensar. Altrament, no cal.
Com a film que mereix un interès de cinèfil s'han consumit alguns litres de tinta o de llum, parlant d'ell i des de totes les seves possibles perspectives, seria molt presumptuós per la meva banda, pensar que puc dir alguna cosa nova d'ell...
Malgrat tot, allò que m'interessa més és el discurs sobre l'art i el cos com a protagonista d'aquest, com a element manipulable, transformable i com aquest discurs, pot esdevenir en una paradoxa de la buidor, ben plena, perquè no hi ha res més.
És una pel·lícula romànticament lletja i fastigosa, i la seva bellesa rau en un discurs fet amb molta elegància i sense escrúpols sobre cap a on anem o no anem?
Cadascú que digui la seva i escoltem-nos amb interès com el cos transformat
de l'home ple d'orelles per poder escoltar, amb tota la intensitat possible, però sense la boca cosida que, surt al film.
Una història fosca, només apta per ments lluminoses!
MARTINA opina.
Aquest relat de ficció sobre l'evolució sintètica de l'espècie humana, on les persones s'han adaptat a una vida totalment allunyada de la seva naturalesa, et transporta a un món on els seus personatges viuen en absoluta llibertat, sobre els seus cossos i destins. De fet, obre un munt de preguntes, potser infinites sobre les formes que hem adoptat per prendre el control de nosaltres mateixos i et condueix mitjançant la història de dos performers per un univers irreal, però determinat a ser una metàfora de molts dels mals actuals.
Per mi, l'experiència és sincerament ingrata, macabra i plena de grisos. Tot i això, crec que veure-la m'ha portat forces coses positives, així he pogut després d'aquest trànsit amarg, sentir que he compartit inquietuds desconegudes. A més, desitjant que la sobre estimulació que et provoca, surti en uns dies de les entranyes. Potser quan hagi tingut temps, per oxigenar i arribar a reflexionar sobre les moltes capes que presenta aquesta proposta d'un director que, es caracteritza per mai deixar-te indiferent.
El més destacable, pel meu gust, és un repartiment excepcional. Amb tanta profunditat i carisma que converteixen la foscor en una bellesa subtil que, sobretot té llum. I és que, aquesta proposta és pura filosofia, reflexionant entorn del control de l'espècie sobre el nostre propi cos i en si la vida és realment quelcom, del que, no es pot disposar. També sobre el paper de l'art en les nostres vides, l'evolució sexual, o la pròpia renuncia als privilegis d'una possible vocació d'exercir un servei qualificat...

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Versió primera de la mateixa pel·licula de 1970: