MIENTRAS DUERMES.Director, Jaume Balagueró

El director, Jaume Balagueró

Núria opina, MIENTRAS DUERMES

Pel·lícula que està força bé, però li falta dos punts de cocció, punts molt importants i determinats per aconseguir o no, un film rodó.

Un és el guió. Continuo insistint amb el tema del guió perquè, un mal guió o un guió no massa reeixit,com es el cas d'aquesta “peli “te l'espatlla, encara que a darrera hi hagi una bona direcció i una bona interpretació com ho podem comprovar amb “Mientras duermes”.

Aquest defecte que acabo d'esmentar és el que impedeix que, l'espectador quedi submergit en una atmosfera total d'inquietud i desassossec provocada per allò que està passant a la pantalla. Ans al contrari, allò que a mi em va passar és que com en alguna estona m'avorria, em dedicada a pensar les coses que considerava inversemblants del que estava passant i vaig trobar-ne forca.

Aquestes, primer vaig considerar que estaven fetes expressament, però després he anat reflexionant i he pensat que el tractament del què considero el tema central, en la narració no li treu prou el suc, perquè queda una curt.

La denominació de thriller no l'entenc massa bé, ja que el què va passant en el film, queda sempre al descobert de l'espectador i tot el desenvolupament de l'acció resulta força previsible. El final també és molt típic del gènere. La víctima principal, la Clara, fins que no li fan evident a través d'una carta d'allò que ha passat no s'adona de res i com a persona pura i innocent que ens ha demostrat que és en tota la narració, assumeix la seva maternitat diabòlica.

L'altre punt de cocció que crec que li falta, fa referència a la temàtica: les nostres pors, la confiança o desconfiança envers els altres, la innocència, actitud de servei o servitud.., tots ells ben enfilats però sense acabar de cosir. Tots aquells elements que formen part del nostre imaginari col·lectiu i que possibiliten que una “peli” de por sigui millor o pitjor, en funció de com han sigut tractats.

Val la pena anar-la a veure perquè és una bona pel·lícula i l'equip es mereix un reconeixement pel treball fet i perquè continuïn treballant en aquesta línia.

Martina opina, MIENTRAS DUERMES

Confesso que sovint em trobo amb que no em fa cap gràcia que em remoguin les entranyes. Crec que la duresa d'aquest "thriller” ho ha aconseguit i un cop més ha acabat la pel·lícula i m'he hagut d'autoqüestionar.

La moral que jo li he trobat a aquesta història, té a veure amb la manera en que el ser humà es relaciona amb la resta de la societat. Els personatges, la historia i la dimensió de la catàstrofe que comporten els extrems, entre la infelicitat i la felicitat dels dos personatges que protagonitzen aquesta obra, fan que el ritme pausat d'aquest genere cinematogràfic augmenti fins a portar-nos a un situació d'escenificació de la violència extrema.

Quan parlo de violència no em refereixo a la violència explícita però si a aquell tipus d'agressió a àmbits molt profunds de la intimitat: l'espai propi, el son...

Crec que a mi sovint no m'agraden els missatges de qüestionament del ser, perquè em pot ofendre, o simplement perquè pots no estar d'acord en com es tracta una tema. Però si que crec que, aquesta pel·lícula té forca coses que m'agraden ,com estan escenificades i si més no com tracta els estereotips de persones.

Jo no sé si a la resta del món li passa, però el que a mi em costa del Thriller, és que m'ofen que els artistes els passi pel cap històries tan recargolades. Declaro que segurament és entrar a la sala preparat per entendre què has escollit i deixar-se inundar d'aquesta voluntat provocativa.

HYSTERIA. Directora: Tanya Wexler

La directora, Tanya Wexler

Núria opina, HYSTERIA

Una comèdia que prometia per forces aspectes, pel tema, per l'època en la que succeïa la història i per la nacionalitat del film que, feia esperar un subtil humor anglès..., malauradament totes les expectatives s'han quedat curtes però en nombres vermells.

El tema queda curt i s'acaba aviat, perquè li ha faltat la mà d'un bon guionista, per aprofitar el tema del vibrador i molts d'altres que s'enceten però que resten com a anècdotes sense importància..., com són els canvis de concepció de la medicina..., les primeres dones que van revindicar el seu dret a tenir veu i vot, al marge de fer de “floreros”..., etc, etc.

Tot plegat res..., algun somriure i força avorriment.

Martina opina, HYSTERIA

Abans de decidir quina seria la pel·lícula escollida per la sessió d'aquell vespre, vàrem estar d'acord en que vivíem temps difícils i que com en general la gent estava molt irritable i especialment queixosa, que ens venia de gust veure quelcom amb una mica d'humor. L'oferta no era gaire amplia i llegint la sinopsis d'aquesta pel·lícula, Hystèria, de procedència anglesa, ens va semblar que podia ser una bona elecció.

En primer lloc el tema podria haver-se tractat amb certa gràcia, la invenció del consolador en un context on la part femenina de la societat aristocràtica anglesa tenia majoritàriament una realitat centrada només en la vida familiar i on moltes dones podien trobar una via d'escapament substancial per la seva satisfacció sexual.

Tampoc em sonava malament l'estètica victoriana i la “salsa” que li podria donar a una narració basada en aquesta història amb clau d'humor anglès.

En tot cas res del que esperàvem es va donar, més aviat al contrari, una d'aquelles pel·lícules sense cap gràcia; que els hi deu haver costat un dineral, ja que, tant els vestuaris com l'estètica està especialment treballada i per acabar-ho d'adobar és totalment insultant pensar que, has gastat el que val l'entrada del cinema en veure una cagada en tota la seva substància.

ELS NENS SALVATGES. Directora, Patricia Ferreira

La Directora Patricia Ferreira

Núria opina, ELS NENS SALVATGES

Aquesta pel·lícula narra una història amb un final molt impactant, massa exagerat i un pèl gratuït que, a la cap i la fi, acaba traient-li mèrits a un film que els té tots.

Tres adolescents en són els protagonistes, dos nois i una noia, els veiem en la seva vida quotidiana, escola, família i amics. No fan res d'extraordinari. Amb la família els conflictes normals per l'edat i amb els amics i grup d'iguals, volen viure experiències buscant sensacions noves com tots els adolescents d'ara i abans. Les famílies bastant corrents pels temps que corren, diferents, però amb alguns trets comuns, el desconeixement dels joves que tenen a casa i amb els que no saben massa com manegar-los, per poder-los fer rutllar al seu gust sense que els donin massa mals de cap.

La directora que, no pot dissimular la seva procedència periodística, aborda la història amb valentia i sense embuts, presentant-nos uns personatges que els podem trobar en el nostre entorn, els adolescents, funcionen com arquetips d'una realitat, però no com a models, amb els que podem empatitzar més o menys, però que estan aquí entre nosaltres.

El llenguatge cinematogràfic, ben utilitzat, sintètic i estètic. El tempo, adequat i en alguns moments lent i repetitiu, però amb una intencionalitat estètica clara, portar-nos a un final imprevisible. Amb uns actors joves en estat de gràcia i uns d'adults ben triats.

El final, potser un advertiment, potser un desig de sacsejar-nos per tal de que deixem de mirar als nostres adolescents com éssers que estan passant per una etapa incomoda de la vida i comencem a veure'ls com a persones que senten més, que no pas reflexionen.

La aposta ideològica clara per una escola pública que es compromet amb els problemes de tots els joves, felicitats, en un moment que que sembla inevitable que se la vulguin carregar els pèssims gestors que tenim, quan aquesta és un pilar fonamental de qualsevol societat que s'estimi democràtica...., i perdoneu el meu discurs de sempre, però és que jo hi crec.

Dura, ben feta i una bona bufetada per reflexionar cap on anem tots plegats !!!

Martina opina, ELS NENS SALVATGES

M’agrada quan una pel·lícula m’arriba que se'n diu vulgarment, tot i que això no implica que aquesta en sí, m’hagi agradat. En aquest cas, m’ha semblat un bon tema, però té un acabament poc sensible i pel meu gust massa pretensiós.

Aquesta obra narra mitjançant una panoràmica de tots els agents l’estat de l’educació secundària a Catalunya. No dubto pas que aquesta història sigui extrapolable a qualsevol altre indret del globus terraqui on els prototips de professors, pares i d’alumnes també podrien ser semblants.

La història es centra en tres adolescents que viuen allò que els toca fer: una etapa de proves, d’enfortiment de la personalitat, d’emocions desconegudes i una actitud valenta davant del desconegut. Els tres parteixen d’un “Background” quelcom diferent, però els uneix les ganes de viure experiències plegats i els prejudicis, en tot cas, són pels adults i per tant ells, encara no en gasten.

Ens explica una història en passat tot jugant amb salts en el temps, a fi de traslladar-nos a una dimensió de qüestionament, a la que els joves són sotmesos, degut a un fet que fins al final no se'ns destapa i ens mostra com un d’ells perd totalment  el control de la seva conducta i actua indubtablement salvatgement. No nego la fredor necessària per explicar una història així, però recrimino la manera de fer-ho, en la que em dóna la sensació que es culpabilitza d'aquesta conducta als pares d’un del joves, cosa que em sembla una mica cínica, agosarada i simplement innecessària.