dissabte, 28 de novembre del 2015

DEUDA de HONOR. THE HOMESMAN. Tommy Lee Jones.

França i EUA, 2014.
Duració, 122 minuts.

Sinopsi
Un desertor de l'exèrcit, indigne i de baixa estopa (Jones), fa de guia a una grangera noble (excel·lent Hilary Swank), a qui li ha passat l'edat de casar-se i deixar de ser una pària i al seu singular equipatge, un carro engarjolat que transporta tres dones boges, de camí a un paradís a l'altra banda del continent.
Segons, Sergi Sánchez al Time Out, 347, novembre 2015.

INFORMACIONS de la PEL·LÍCULA
La història comença a Nebraska l'any 1855 i s'acaba a Iowa, estat veí més a l'est, uns quants mesos després del trajecte.
Abans que Jones l'adaptés a la pantalla, la novel·la de Glendon Swarhout publicada al 1988, va tenir pretendents com Paul Newman o Sam Shepard.
Va ser el mateix Steven Spielberg qui va recomanar a Thierry Frémaux, director artístic del festival de Cannes, que es fixés en aquest film. I va acabar a la secció oficial.
Encara que sigui un western es qüestiona totes les lleis del gènere.

INFORMACIONS del DIRECTOR
En Tommy Lee Jones com a actor ha fet moltes pel·lícules. Com a director, aquesta és la seva segona pel·lícula, la primera va ser la magnífica "Los tres entierros de Melquíades Estrada".





El director i actor, Tommy Lee Jones

NÚRIA opina
No tinc massa afició als westerns, és un gènere que quan era petita m'avorria molt. A poc a poc i amb seixanta anys, he vist que no tots eren iguals i he anat apreciant les qualitats dels bons. Tot i així i aquest, no és un western convencional, aquesta no és una apreciació meva, sinó de tots els que han escrit sobre aquesta pel·lícula i que jo he llegit, Sergi Sánchez al Time out, Angel Quintana a la revista Caimán i Héctor G Barnés al Dirigido por...
Aquesta és una pel·lícula que marcarà història dins el gènere.
De fet, per mi, té totes les virtuts: una fotografia magníficament estructurada en cadascuna de les seves preses, una llum i un color molt ben pensats per mantenir el clímax, un guió rodó per mantenir-te tota l'estona a l'aguait i fer-te pensar... una narració potser una mica lenta però necessària perquè puguis anar-te endinsant amb temps dins de la complexitat i hostilitat del paisatge i dels personatges i les relacions d'aquests, entre ells i amb els fets i circumstàncies de la seva vida, difícils de suportar.
L'heroïna, dibuixada amb un gran amor per la seva determinació, valentia i generositat i les altres dones, tractades amb gran dignitat per la seva situació i sofriment sense esquerdes i finalment, l'home que les acompanya que, fa un gir molt interessant mostrant-nos parts de la seva personalitat inimaginables.
Tot plegat una pel·lícula que no ens podem perdre, perquè és del bo i millor que tenim a la cartellera en aquests moments.
Malgrat és molt dura, les seves espurnes d'humor infiltrat ens permeten respirar i seguir la narració, entrant en la bellesa del film sense contractures emocionals.
Gràcies Tommy Lee Jones per haver fet aquesta pel·lícula.

MARTINA opina.
Abans d'entrar al cine a veure un "western" crec que no calen masses prèvies. Seus a la butaca i tot seguit estàs en un tipus d'obra on la narrativa et permet entrar en un context auster, salvatge i on les relacions humanes probablement eren més essencials i menys sofisticades. Un gènere on tractar conceptes com l'honor, la bogeria, la deshonra o la venjança, sembla que es pugui fer de forma senzilla.
Potser és qüestió de gustos, però, a mi personalment mai m'han interessat especialment aquest tipus d'obres. Tot i així, abans d'entrar a veure aquesta pel·lícula, la Núria, em va fer una reflexió que em va semblar interessant. Apuntava que, no per casualitat, tots els grans directors de cinema en algun moment o altre, haurien volgut fer un western, potser es tractava que, amb aquest format predisposaves a audiència a poder tractar qüestions humanes, més enllà de l'escenificació del passat del poble americà.
Amb aquesta història podem conèixer a fons la seva protagonista, Mary Bee Cuddy. També moltes altres circumstàncies que formen part del seu context i de la realitat americana d’aquell moment.
Ella és una dona soltera i amb ganes de trobar un marit amb qui establir-se familiarment. Viu a un poble remot de l'oest americà, a l'estat de Nebraska, l'any 1855. La trama es desenvolupa quan per consens, és escollida com la millor candidata per acompanyar a tres dones que han embogit a l'estat de Iowa, un lloc on puguin tractar-les. Les ha de portar amb carruatge, serà un llarg viatge i van amb destinació a un indret on una institució religiosa, se'n pugui fer càrrec i donar-les les cures que les malaltes requereixen.
El viatge no el farà sola, sinó que el fa amb un delinqüent qui ella salva d'ésser penjat, havent pactat amb ell abans de fer-ho que l'acompanyaria en aquesta aventura. Es tracta d’un company d’aventura d’última hora i amb qui haurà de crear un vincle a marxes forçades, ja que, des del primer instant, saben que les vides d’ambdós estan amb perill.
No vull explicar gaire més, ja que, considero que estem davant d'una obra mestra, amb tantes coses a les quals prestar atenció que crec que, per poc que digui no podria captar-ne quasi cap. I per tant, em limito a recomanar a tothom que vulgui veure cinema de qualitat i en aquest format que, no se la perdin. Ja que té la durada ideal per no fer-se llarga però mitjançant un guió amb sorpreses i pocs canvis d’escenari et transporta en un context determinat on om pot qüestionar tots els seus elements si així ho desitja.


Pot ser una interessant referència per triar pel·lícula.
QUADRE CRÍTIC de la REVISTA CAIMÁM. novembre de 2015, número 43

.



dissabte, 21 de novembre del 2015

EL CLAN. Direcció, Pablo Trapero.

Argentina, Espanya 2015.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI
La pel·lícula narra la trajectòria criminal- explicita i implícita- d'una família “bonarense” de classe mitjana, del barri de St. Isidro, rígidament dirigida pel seu patriarca, Arquimedes. Els fets passen als anys vuitanta, en una Argentina que està acabant amb la dictadura i inicia una incipient democràcia.
Tret de l'article de José Enrique Monteverde, “Funcionariado de la represión”.El Clan de Pablo Trapero. Per la revista Caimán. Novembre 2015, nª43.

INFORMACIÓ ÚTIL d'aquest film.
(...)El Clan és un film de la recent història Argentina – el relat comença amb les imatges d'arxiu del benintencionat discurs del president Raúl Alfonsín, després viatja en el temps fins a 1982, per mostrar-nos un dels segrests d'Arquimedes i finalitza, a l'agost de 1985 amb la captura i dissolució de la banda- però també és un retrat d'un atípic microcosmos familiar.(...)

Tret de l'article “Los principios de Arquímedes” d'en Quim Casas a la revista “Dirigido por...”, nº 460, novembre de 2015.

Recompensada amb el Lleó de Plata al millor director, a Venècia 2015. Coproduïda per Almodovar i amb un gran èxit de taquilla a Argentina. El Clan reconstrueix la història d'una família de segrestadors a Argentina dels primers anys vuitanta. Segueix el camí del cine compromès i a la vegada popular , empresa per Pablo Trapero amb Leonera, Carancho i Elefante Blanco.
Tret de l'article “Los principios de Arquímedes” d'en Quim Casas a la revista “Dirigido por...”, nº460, novembre de 2015.





El director, Pablo Trapero.

NÚRIA opina.
M'agrada el cinema de Pablo Trapero perquè és un cinema compromès amb el seu país, amb la denúncia de la injustícia i la corrupció.
Moltes vegades, parteix d'una exhaustiva investigació dels fets que, després convertirà en una història de ficció. En la ficció troba la llibertat per perfilar els seus personatges i donar-los el perfil que considera més adequat, potenciant aquelles característiques que l'ajudaran a donar un determinat sentit a la seva història, on hi ha persones que són com són. Tot plegat ens ajudarà a deslliurar-nos dels fets en si i poder-nos endinsar en els alguns aspectes de la naturalesa humana.
Em crida l'atenció d'aquest director que, malgrat que ens explica històries reals del seu país, el seu és un cinema de personatges. L'interessa com els personatges defineixen els fets i els fets donen una oportunitat a aquests per fer allò que fan i actuar en un sentit o en un altre. Un plantejament molt interessant.
Història amb una narració circular. Buscant els elements audiovisuals que creïn un gran contrast entre una aparent i convencional normalitat d'una família de classe mitjana i un rerefons esgarrifós que, no ha de pertorbar el seu tarannà quotidià.
Bona i esgarrifosa, quan una es fa conscient que allò que està veient a la pantalla, va passar de veritat.
Us la recomano. Però, en cap cas, si allò que teniu ganes de veure és quelcom més lleuger i positiu que, us distregui de la dura realitat quotidiana. 

MARTINA, opina.

En aquesta obra es torna a confirmar la premissa que diu, que allà on naixeràs pot determinar el teu destí. 
Una família de 5 fills creix en una llar on succeeixen atrocitats, justificades pel seu causant per raons econòmiques. Sota la mascara de la religió i la família, com a institució formal... sorprenentment, aquesta gent porten una vida "normal". 
El xantatge emocional i la hipocresia d'un mafiós sense escrúpols que vol que, la seva família, siguin còmplices dels seus crims, situa als nois de la família en la xarxa de segrestadors sense que puguin rebutjar aquesta opció. 
Tota la narració està feta amb un ambient dens, claustrofòbic i fosc. Per mi, es tracta d'una bona pel·lícula que treballa amb imatges i a un ritme sense fre cap a l'extorsió a la qual es veuen abocats alguns dels seus protagonistes. 
Una història real que retrata l'Argentina contemporània, desigual, corrupte i cruel. Una d'aquelles sessions de cinema, en les que t'invadeix l'angoixa que, genera aquesta història real de la crueltat humana.

Una entrevista interessant i curta a Pablo Trapero:
//www.youtube.com/watch?v=1nG9ngkt56c






diumenge, 15 de novembre del 2015

UN DIA PERFECTE PER VOLAR. Director, Marc Recha.

Espanya, 2015.
Duració, 70 minuts.

SINOPSI

Un pare i un fill immersos en un paisatge estepari del nostre país. Intenten fer volar un estel que el pare li ha fet. Parlen i construeixen un conte. 





El director Marc Recha i el seu fill Roc
NÚRIA opina.
Aquesta setmana, tot i que hem anat el cinema dues vegades, no ha plogut a gust de tothom... Vaig tenir la sort de poder anar acompanyada al cine per la Martina i en Roger que, no els va agradar gaire la proposta d'en Marc Recha ens fa per aquesta pel·lícula.
Com diu la Martina i estic totalment d'acord amb ella, potser no és el seu moment. Però el meu si.
Aquesta és una petita gran pel·lícula, senzilla com la història que ens explica, sense pretensions, ni ambicions.
Una història íntima que, el director ens ofereix si és que tenim ganes de compartir-la durant els 70 minuts que hi dedicarem.
És una història contemplativa i ... Segurament que, res més. No és que això sigui poca cosa, però és un estat mental que pot ser que no tinguis ganes d'assolir i tothom té dret a decidir sobre allò que creu que li convé o no.
Per mi la pel·lícula és un bombonet i com a protagonistes un nen en estat de gràcia, com la majoria de nens d'aquesta edat, un paisatge i una imaginació que ens permet explicar-nos el món d'una altra manera. I, un temps real on passen moltes coses, però que sembla que no passi res.

És per persones que tinguin ganes de gaudir d'un estat contemplatiu, durant 70 minuts, tancats en un cinema, contemplant un paisatge, un nen un estel i la narració d'un conte.

MARTINA opina.
Com que aquesta setmana hem fet doblet cinematogràfic, en aquesta segona sessió, vam convidar al Roger a compartir l'última pel·lícula del Marc Recha amb nosaltres, Un dia perfecte per volar. Malauradament, al pobre, no li ha agradat gens.
A mi, tampoc he connectat amb l'obra. Tot i que era conscient que, ens trobaríem amb un cinema lent, contemplatiu, introspectiu i proper.
Reconec que, m'ha avorrit profundament. Uns plans molt tancats, on les converses entre un pare i un nen petit, marquen un caminar progressiu cap al vincle que uneix aquests dos éssers.
Una narració que, he trobat massa simplista per ocupar una obra sencera. On pel meu gust, es desaprofiten els recursos cinematogràfics que componen aquest art tan ric. Sense gairebé so, imatges molt repetitives, dos personatges i un guió, molt poc canviant, es va omplint el temps amb una situació casual, on moltes persones s'han pogut trobar quan eduquen o crien a un infant.
Potser no he entès algun més enllà ocult, o senzillament, m'ha semblat una cosa massa contemplativa pel meu gust.
En definitiva, la definiria com una opció de proximitat on et pots submergir en l'interior d'un individu que construeix una història d'un gegant per explicar el món al seu fill.

GHOST IN THE SHELL. Director, Kazuchika Kise

Nacionalitat, Japó 2014-2015.
Manga.
Duració, 55 minuts.

Kazuchika Kise, el director.
NÚRIA opina.
Sincerament, a mi, d'aquesta pel·lícula no m'ha interessat ni l'estètica, ni la temàtica, ni res... més aviat m'he avorrit.

MARTINA opina.

Per sortir una mica de la dinàmica que portem darrerament, d’anar a veure propostes cinematogràfiques força convencionals i no arriscar-nos massa, li vaig proposar a la Núria de veure una sessió del festival de cinema de la Casa Àsia que estan fent als cinemes Girona. Vam veure Ghost in the Shell del director Kazuchika Kise
Val a dir que confiada, vaig dedicar només ¾ de minut en tenir alguna referència del que ens oferien per aquella nit i que, potser hauria estat bé com a mínim saber que veuríem Manga, que era una pel·lícula que formava part d’una sèrie i que es tracta d’una historia futurista on la humanitat ha dissenyat uns cibercervells que permeten que els individus puguin connectar-se telemàticament.
La veritat és que, ja que hi érem, vaig esforçar-me per intentar entendre quelcom o mínimament, captar l’essència de la història. Però, vaig passar-me gairebé tota la pel·lícula donant-li voltes a quin tipus de públic li podria agradar aquell gènere. Potser perquè és un estil amb el qual no connecto, que trobo massa pretensiós, estèticament vulgar I/o “hortera”, quasi fetitxista i a més que, m’avorreix per ser exageradament violent.
En definitiva va ser una nova experiència on no tinc massa a dir, ja que ni vaig entrar en la trama ni em va saber despertar les ganes d'indagar a posteriori. Si més no, ser que va servir per entendre que, definitivament el Manga no és fruit de la meva devoció.