ALLÒ
QUE DEIXA MÉS CLAR EL FILM DE LILIANA TORRES, ÉS LA DESIGUALTAT QUE
HI HA ENTRE LA DECISIÓ DE SER MARE O NO SER MARE, MENTRE QUE LA
PRIMERA S'ACCEPTA COM LA NORMA, LA SEGONA SEMBLA NECESSITAR SEMPRE
ALGUNA RAÓ DE PES.
Escrit
per Daniela Urzola en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2024.
LA
DIRECTORA AFINA EL PERFIL D'UNS PERSONATGES MOLT RECONEIXIBLES EN UNA
COMÈDIA DRAMÀTICA QUE, PLASMA FINS A QUIN PUNT EL CONTEXT SOCIAL
ENS CONDICIONA.
De
la crítica d'Eulàlia Iglesias, per Fotogrames, maig de 2024.
Guió, Liliana Torres.
España,
2024.
Duració,
93 minuts
SINOPSI
Lola
viu bé amb la seva parella, però tot es desestabilitza, quan queda
prenyada sense que ho hagin anat a buscar. Lola sempre ha tingut clar
que no volia ser mare. Però en els tres dies que té per
pensar-s'ho, li cauen a sobre totes les pressions socials, dubtes i
altres qüestionaments que es planteja.
 |
| La directora, Liliana Torres. |
DE
LA DIRECTORA
Des
de “Family Tours” i passat per “¿Que hicimos mal?”, Liliana
Torres ha convertit les seves ficcions en un territori per
interrogar-se sobre el seu lloc al món.(...)
De
la crítica d'Eulàlia Iglesias, per Fotogrames, maig de 2024.
NÚRIA,
opina.
Allò
que més m'ha cridat l'atenció de la manera que s'ha narrat aquesta
història és amb la sinceritat amb la qual aconsegueix fer-ho.
No
és ni una gran pel·lícula, ni una gran història, però té al meu
entendre tantes virtuts que es fa difícil no considerar-la.
La
primera seria el tema, exposat sense dramatismes i amb sinceritat,
delicadesa i tendresa.
La
segona, és fer valdre uns barris de la ciutat que, no són
històrics, però tenen la seva història i la seva personalitat. En
un moment en què l'especulació ferotge, expulsa a la gent dels
barris gentrificats per deixar-los per la pastura dels turistes i
convertir-los en parcs temàtics sense cap personalitat ni
substància...
La
tercera és el recurs d'estil, on lliga la personalitat artística de
la protagonista i els col·lages que ella fa, i els converteix en
animacions per expressar a través dels seus somnis, els seus dubtes,
les seves pors.
I
la quarta i imprescindible, per fer possible sobretot la primera, són
unes interpretacions protagonistes de Maria Rodríguez Soto i Enric
Auquer, absolutament immillorables.
És
un moment difícil per triar, donada l'oferta extensa de la
cartellera, però és una bona opció si apostem per les coses
petites, senzilles, sense rellevància, sinceres i ben fetes.
MARTINA,
opina.
Potser
definiria aquesta proposta com un altre tipus de costumisme, en el
que es pot parlar de l’era postindustrial amb històries íntimes,
que reivindica una Barcelona que encara no era dels turistes i on no
sembla impossible que a la ciutat, plena d’opcions, tothom pugui
trobar el seu lloc.
Realment
el tema que aborda aquest film crec que és una qüestió que
inevitablement totes les persones adultes segurament s’hauran hagut
de plantejar, fins i tot havent conviscut amb punts de vista
diferents i moments vitals on s’hauran hagut de qüestionar el que
haurien pensat abans. Tot i això, per mi el focus particular i
defensat amb un repartiment excel·lent, m’ha semblat insuficient
per destinar-li tot un llarg. Potser per això que si hi dono
voltes, crec que hem gaudit d'una història propera, que posa el
focus en el dubte i apel·la a la dificultat d’acceptar les
postures diverses, el que sense cap intenció d'arrogància diria
que, és ja un punt de vista conegut.
Tot
i això, puc concloure que senzillament m’ha estat bé entrar en la
profunditat, deixar-me acompanyar per la panoràmica diferent d’una
mare que pertany a una generació diferent de la meva, qui ha vist
altres coses què passen en l'actualitat. Entrant en una crònica
que crec, que afegint amb gràcia diverses històries paral·leles,
mostra la possibilitat d’estirar altres fils i fins i tot concloure
que en aquest moment poder afirmar categòricament que la maternitat
és opcional, és una realitat, almenys en el context en què s'ubica
aquesta pataca.
Fitxa completa i crítiques a:
Entrevistes a Lliana Torres i Maria Rodríguez Soto:
