VIDEO BLUES. Directora Emma Tusell.

EMMA FARÀ FRONT AL SEU PASSAT I FARÀ A L'ESPECTADORA CÒMPLICE VOYEUR DE LA SEVA INTIMITAT.

Tret de Cineteca online.

Documental.

Guió Emma Tusell i Laura Sipán.

Duració, 74 minuts.

Premi Festival de Gijón, Secció Oficial 2019.

SINOPSI

Emma repassa cintes de VHS velles, on es mostren descolorides imatges, records familiars dels anys vuitanta, quan encara era una nena. Mentre rememora viatges a la costa a la costa i rialles, intenta esbrinar retalls de la seva història familiar que mai va arribar a entendre del tot, unir peces d'un puzle oblidat, per descobrir que les coses no eren allò que semblaven.

Tret de Filmaffinity online.

La directora, Emma Tusell.

DE LA DIRECTORA...

Fa quinze anys que munta pel·lícules i ha estat treballant en el camp audiovisual.

Aquesta no és pas la seva primera pel·lícula, la primera va ser, “La habitación de Elías”.

NÚRIA opina.

Aquest film ha estat una tria de la Martina per tal de donar vida a tots els cinemes, en aquest cas al Zumzeig cooperativa que té al darrere un interessant projecte de popularització i estima pel cinema.

Després de la Carla Simó, amb la seva pel·lícula “Estiu 1993”, ja estem acostumades a veure bon cinema fet per directores, amb unes operes primes intimistes i personals que parteixen de materials existents o inventats, per presentar-nos la seva visió del món a partir de relats, que tenen molt o poc de la seva història personal.

Sembla que aquesta sigui una manera d'algunes directores de despullar-se i sincerar-se davant de la pantalla, per tal d'un cop fet aquest pas, poder abordar altres relats. És una manera molt bonica de fer el primers passos en el món del relat cinematogràfic.

Aquest relat de l'Emma Tusell, estaria en aquesta línia- tot i que és la seva segona pel·lícula- i parteix d'unes cintes de vídeo que el seu pare va gravar durant la seva infantesa.

A partir d'aquests fragments de vida passats i fent-se preguntes, tot dialogant amb una altra persona, construeix un relat molt interessant, on ens obre la porta a la diversitat de lectures i interpretacions, segons et sents més o menys vinculat a allò que surt a les cintes a les imatges de les cintes mostrades.

Un bonic exercici de narració cinematogràfica.

MARTINA opina.

Una obra que comença com un relat dispers, personal i familiar. De seguida, però et submergeix en un moment concret de la vida d'una noia que ja és adulta, molt important per la construcció de la seva identitat.

És una proposta de cinema d'autor en tota la seva essència, ple de vitalitat i amb un potent missatge anti tabús amb la mort i de defensa de la vida.

Una conversa de fons acompanya unes imatges que s'han pres sense intenció de ser mostrades en cine, un diàleg entre còmplices que al meu entendre s'han proposat d'exposar les seves debilitats, pors i dubtes. Una idea que personalment m'ha agradat tot i que s'hi ha d'entrar sabent que és quelcom artesanal i íntim.

Interessants informacions sobre el film i la directora:

https://www.cinetecamadrid.com/programacion/video-blues

Entrevista amb la directora:

https://www.youtube.com/watch?v=QkVMqjKDfkI

THE BOOKSELLER. Libreros en Nueva York. Director, D.W.Young

EL MÓN ES DIVIDEIX EN COL·LECCIONISTES i GENT QUE NO ENTÉN ALS COL·LECCIONISTES.

Frase pronunciada per un dels protagonistes del documental.

Cristina Aparicio, en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, març, 2021.

Documental.

Director, D.W.Young.

EUA, 2019.

Duració, 99minuts.

SINOPSI

A ritme de jazz, el realitzador fa un recorregut per a molts espais (fires de llibre antics, subhastes, llibreries independents), per radiografiar un sector en caiguda lliure, donant veu als seus protagonistes que, comparteixen davant de la càmera la seva història, les seves preocupacions, però també el seu entusiasme. Dues generacions de llibreters apareixen al film: per un costat aquelles que van viure l'auge de les llibreries i, per l'altre, les noves professionals que conviuen amb la invasió de les pantalles.

Cristina Aparicio, en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, març, 2021.

El director, D.W.Young.

NÚRIA opina.

Aquest és un magnífic documental, per les que ens agrada i adorem el llibre com a objecte. Si a més a més, ets un fan de la ciutat de Nova York com a tal com a referent cultural mundial, tens el pastís i la cirereta servits.

És un homenatge al llibre com a tal i el vell en particular, ja que les llibreries i els llibreters que les sustenten, es dediquen a aquesta mena de llibres, la majoria de vegades sovintejades per col·leccionistes, o persones que busquen l'aventura d'anar a explorar per veure què troben, o d'altres que busquen alguna cosa en concret fora de mercat.

Crítica també a un món de pantalles on tot es pot comprar i vendre, tot perdent-se el més essencial d'un llibre, la possibilitat de tenir-lo a les mans i fullejar-lo.

Jo he gaudit molt amb aquest documental, on retrata uns éssers i uns espais que, sembla que estiguin fora del temps.

Les que estimen els llibres, gaudiran d'aquest curiós documental.

MARTINA opina.

Aquest documental crec que és pels romàntics de l'experiència de llegir a qualsevol lloc, com un plaer de la vida. Així com també, pels que tenen a New York com una ciutat de fabula, on poder practicar l'anonimat i perdre's pels petits comerços i locals, plens de personalitat de qui els regenten.

Construeix el relat mitjançant personatges a qui deixa explicar quina relació tenen amb aquest objecte. Però sobretot retrata la relació amb el llibre d'algunes persones que es dediquen al comerç del mateix com producte de col·leccionisme. A més, indirectament, ens explica com ha evolucionat el seu mercat.

Pel meu gust ha sigut un divertiment però potser m'esperava menys històries de firaires i m'hagués agradat entrar en el món dels qui conserven la passió per la lectura, pausada i poc interessant, pel món contemporani que es mou ràpid. Segurament perquè personalment gaudeixo d'aquesta experiència que, segurament avui dia tingui pocs adeptes.

Pels qui ens agrada, no deixa de ser un gust aquell moment de poder sortir fora de casa amb un llibre a la bossa i posar-se a passar pàgines en qualsevol racó on et sentis aixoplugat.

Informació completa des de Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film244293.html

NUEVO ORDEN. Director, Michel Franco.

L'ESPERANÇA ESTÀ EN LA REFLEXIÓ DE L'ESPECTADORA QUAN VEU EL PITJOR ESCENARI POSSIBLE, AQUEST EN EL QUAL NO VOLEM ARRIBAR, I RECONEIX QUE LA MANERA EN LA QUAL ESTEM VININT ÉS INSOSTENIBLE.

VIVIM EN UNA OLLA DE PRESSIÓ I ÉS URGENT UN DIÀLEG POSITIU.

De Sonia Guijarro, “Hombres ricos y hombres pobres”, entrevista amb el director a Fotogrames, febrer de 2020.

Guionista, Michel Franco.

Mèxic 2020.

Duració, 88 minuts.

Mèxic, 2020.

Premis, Festival de Venècia- Gran Premi del Jurat. Premi al Festival de l'Havana. Premis Forqué. Millor pel·lícula llatinoamericana.

SINOPSI

El casament aristocràtic entre Marian i Alan a Ciutat de Mèxic, es veu interromput per una revolta popular contra la desigualtat, que desembocarà en un cop d'Estat.

De Sonia Guijarro, “Hombres ricos y hombres pobres” per Fotogrames, febrer de 2020.

El director, Michel Franco.

OPINIONS QUE, MODELEN CREACIONS

La violència i la corrupció no poden convertir-se en alguna cosa “normal”. A Mèxic hi ha 60 milions de pobres i no veig la intenció de la classe dominant per canviar-ho. Tampoc es pot culpar a la gent per voler portar una vida digna. El cine és un gran vehicle per canviar l'estat de les coses; no dic que pugui canviar-les, però alimenta la discussió que és el que fa falta.

Paraules de Michel Franco en una entrevista feta per Sonia Guijarro“Hombres ricos y hombres pobres”, i publicada a Fotogrames, febrer de 2020.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula molt confusa ideològicament, però potser aquest és el secret de la seva potència.

Fer una reflexió sobre el present i imaginar-se o albirar una petita part d'allò que pot ser el futur, no és una tasca gens fàcil. Hi ha masses variables i massa complexitat no controlable, ni per governs, ni per científics, ni per res... El tema és que podem reflexionar i canviar la nostra manera d'actuar, tot intentant que allò que esdevingui no sigui tan caòtic i dur, però crec que ja s'ha fet tant de mal irreversible a escala global que, per molt que alguns considerin que ho podran controlar tot, això ja no és possible.

Per molt que no els agradi a alguns i vulguin fer la impressió que encara som a temps... crec que això només pot servir per entabanar a quatre il·lusos benintencionats.

Per això penso que, la reflexió que fa en Franco a través de la seva impactant i confusa idea del que hi ha darrere de la seva bona i enganxant narració, va per aquí. Molt encertadament, situa la narració en el seu país i amb la seva gent que, és la què coneix. Criticar al director per pertànyer a les classes benestants del seu país, em sembla innocent i pervers al mateix temps i massa simplista, cadascú neix ,on neix, això no ho triem i ha d'assumir conseqüentment allò que li ha tocat, en el moment que li ha tocat.

Vivim en uns moments de clara confusió ideològica i és la nostra responsabilitat com a individus i ciutadans, reflexionar, tenir un bon esperit crític lluny de qualsevol “sesgo de opinión”, compartir per contrastar i optar, i sobretot, no quedar-nos encallat amb cap idea com a permanent.

Cert, la pel·lícula és confusa en on vol anar a parar, però honesta i sincera amb una realitat política, econòmica, social i ecològica que, no pinta gens bé.

La recomano per gaudir de la narració sense prejudicis i després parlar-ne i després tornar-hi a pensar, i si no es té gaires ganes de pensar, pot gaudir de la simple proposta narrativa que fa el director.

MARTINA opina.

Aquest film en forma de distòpia crec que val força la pena, tot i el seu fons incendiari i la falta de bondat deliberada en cap dels seus personatges, als qui considera que es construeix deliberadament. Retrata una realitat amb relació al poder que se'ns presenta com a fatal i posat en escena un episodi d'estat d'alarma que considero que, amb els temps que corren hom pot empatitzar sense massa distància.

Una frase lapidant com: "Solo los muertos veran el fin de la revolución" empaqueta un relat que seria un escenari de rebel·lió sense escrúpols ni reserves. En destacaria un missatge clar, un ritme amb una marxa un xic lenta pel meu gust i un desplegament important d'escenografia de cine de ficció fet sense escatimar.

Personalment m'ha interpel·lat que cap de les històries de les persones que intervenen, mostrin poder de contenció més enllà de la seva subsistència, contra la violència que els invaeix. El que m'ha fet pensar que se'ns procura presentar com un fet accidental, per exposar la naturalesa de la nostra espècie i com actuem davant d'una realitat extrema.

OPINIONS DISCREPANTS

El que no poso en dubte és l'entitat fílmica de la pel·lícula d'aquesta excel·lent pel·lícula de zombis vius amb quartada social, humanista?, ànima de pa i circ i final gatopardista; ni de, i sobretot, de la seva efectivitat com entreteniment de xoc, espectacle torrencial i encegadora exhibició d'atrocitats.

Paraules de Antonio Trashorras, “Nuevo orden”, pel Fotogrames de febrer de 2011.

EL MILLOR I PITJOR segons Antonio Trashorras.

El millor, el vigor i la perfecció tècnica de la posada en escena.

El pitjor, com a distopia és d'una superficialitat quasi adolescent.

Paraules de Antonio Trashorras, “Nuevo orden”, pel Fotogrames de febrer de 2011.

LA FILLE AU BRACELET. La chica del brazalete. Director, Stéphane Demoustier

UN SOBRI DRAMA JUDICIAL FRANCÉS QUE, POSA DE MANIFEST LA DISTÀNCIA DEL MÓN ADULT RESPECTE A LES EXPERIÈNCIES DE LA SEXUALITAT DELS JOVES ADOLESCENTS.

Dit per Eulàlia Iglesias, al Confidencial 12/02/2021

França, 2019.

Duració, 95 minuts.

SINOPSI

Lise de setze anys, és acusada d'assassinar a la seva millor amiga. Després de dos anys dels fets, va a judici, amb divuit anys. Allà es decidirà si és innocent o culpable i si ha d'anar a la presó.

COM S'HA GESTAT AQUEST FILM

Parteix de film argentí “Acusada (2018)”. Gonzalo Tobal, inspirada en un crim real en aquest país el 2007. Una noia va aparèixer assassinada i es va culpar a la seva millor amiga com a sospitosa dels fets.

Això els va remetre al cas d'Amanda Knox una noia dels Estats Units que va passar quatre anys en una presó d'Itàlia, per presumpte assassinat de la seva companya de pis, Meredith Kercher, abans de ser absolta.

Informació treta de diferents fonts com Fotogrames i Caimán de febrer de 2021.

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula que em va interessar des del primer moment i em va mantenir atenta, durant tota la projecció, encara que la posada en escena no és especialment atractiva o rellevant, per la seva senzillesa. Crec que un dels seus atractius del film, és veure com s'aplica o es pot aplicar la llei, en un cas com aquest, un assassinat. La vinculació entre ambdues- víctima i acusada- es va desvetllant al llarg del relat que fa el judici i a mesura que va incorporant nous elements ens activa la curiositat, la deducció i l'atenció, descartant la possibilitat de fer un judici de bell antuvi, cosa que, guiats per la primera impressió fem gairebé sempre, en aquestes situacions. El final ens situa una altra vegada en el territori del dubte i de la incertesa.

Molt interessant el relat desinhibit que fa la víctima de les seves relacions sexuals, com ella les viu i concep, i com els magistrat apliquen els estereotips masclistes per jutjar-la.

Fa de bon veure, si el tema us resulta prou suggerent i us agraden les pel·lícules de judicis.

Estic d'acord amb la Martina, no feu cas de les sinopsis que hi ha escrites d'aquest film, si no voleu sortir decebuts en allò que diu que, us ofereix la història.

MARTINA opina.

En primer lloc, crec que em va sorprendre la discordança entre el que vaig llegir en la sinopsi d’aquesta obra i on va portar-me el seu relat. En aquest sentit, aposto intentar explicar sense entrar en detall, que per mi el que és interessant d’aquesta proposta, és tota la panoràmica que aporta qüestionant la legitimitat de la institució de la justícia com a tal.

Concretament entrant en la retransmissió d’un judici, on la imputada era menor d’edat en el moment dels fets i posteriorment és acusada per un cas d’assassinat on no hi ha proves suficients per determinar-ne el fets. Un supòsit per tant, on la irreversibilitat és inherent i on per les circumstàncies concretes el veredicte de dictar una sentència final queda a les mans d’un jurat popular.

Dit en poques paraules, la crònica retrata amb detall tots els agents que intervenen en la solució que la justícia aporta a aquest cas i explica el problema des de diferents òptiques. També se’ns representa els diferents rols en aquest procediment judicial, és a dir, per part de tothom qui participa en el procediment. En suma, al meu entendre il·lustra de manera força gràfica, quines són les normes d’aquest instrument.

Per tot això, no entenc frases de la crònica que vaig llegir-ne prèviament, com poden ser: “Durant el judici, els seus pares la defensen de manera indestructible. No obstant això, a mesura que la seva vida secreta comença a revelar-se, la veritat es converteix en una cosa indiscutible”. Ja que realment, per mi els pares de la menor, són uns més de tot això i al meu entendre no tenen un paper més significatiu, que cap dels altres elements, que el fil de l’argument ens presenta com a interventors.

Crec que no vull arribar enlloc concret amb tota aquesta reflexió, només vull remarcar els fets per tal de posar en consideració una realitat que de vegades em preocupa i que en aquest cas em va tranquil·litzar. Aquesta va ser saber, un cop vista la pel·lícula, que no només era jo qui estava desconcertada per la diferència entre el que esperava veure i el que després ens vam trobar, ja que amb la Núria vam coincidir plenament en aquesta circumstància.

Recapitulant, només voldria dir que considero que val bastant la pena veure-la, ja que aporta en el debat filosòfic sobre que és impartir justícia. Personalment m’ha fet plantejar quin paper té aquest periple ortopèdic que hem dissenyat com a eina per procurar solucionar enfrontaments. Potser, és tan sols un procediment planificat, construït conjuntament i mitjançant el qual trobem un paraigua. Em quedo en el fet que, com a societat hem prioritzat compartir un procés higiènic on posar en mans d’un sistema objectiu, pautat i legitimat el fet d’arribar a un resultat que serà determinant.

Sempre són interessants les informacions i crítiques del Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film577067.html