dissabte, 21 de desembre del 2019

I MARRIED A STRANGE PERSON. Director, BILL PLYMPTON.

UNA PROPOSTA DIBUIXADA D'EROTISME GAMBERRO, MOLT ESTIMULANT.
Dibuixant, director , escriptor i productor, Bill Plympton.
EUA, 1998.
Duració, 72 minuts.


SINOPSI
Grant Boyer, un jove acabat de casar, és víctima d'una descàrrega elèctrica a conseqüència d'una errada en l'antena de la televisió. Provocada per uns ànecs en cel. Aquest fet li proporciona uns poders extraordinaris, amb els que podrà transformar persones i objectes a voluntat i materialitzar tot allò que passi per la seva ment. Tant estimat do desencadenarà un seguit de situacions inesperades que, afectaran la seva esposa, als seus sogres, al govern, a l'exèrcit i a unes corporacions que, intentaran descobrir el secret de Grant per fer-se amos del món.

Podeu veure aquí la pel·lícula completa.



El dibuixant i director Bill Plympton.
NÚRIA opina.
Roda el món i torna al Raval, tornar a la Filmoteca, a proposta de la Martina, és sempre un plaer i una aposta segura. Aquesta vegada per veure una de les propostes de cinema d'animació per adults calents que, vulguin veure un erotisme radical, molt exuberant, imaginatiu i desmarxat.
Una proposta interessant de veure pel que té de fresca, innocent i gamberra, malgrat tot...
Uns dibuixos increïblement ben fets i molt expressius.
M'ha agradat conèixer aquest excepcional dibuixant d'animació i he gaudit de la seva original pel·lícula.
Us la recomano i la podeu veure sencera online. 

MARTINA opina. 
L'animació m’agrada especialment, em transporta a un món artesanal i em permet sentir que inicio un petit itinerari, per l’imaginari d’artistes capaços de traslladar el seu món intern en imatges auto confeccionades.
Aquest llargmetratge en particular em va cridar l'atenció, ja que, no m'interessava especialment cap de les opcions en cartellera, però si he de ser sincera, li vaig suggerir a la Núria amb una confiança total cap a les propostes de la Filmoteca i a causa d’una bona promoció, ja que, al programa en feia una crònica molt atractiva. Es tracta d’un projecte amb denominació d’origen americana, amb un sentit de l’humor àcid, un relat psicodèlic i una estètica extremada.
Al final vam passar una bona estona, almenys per la part que em toca i sobretot al primer tram on estava connectada en descobrir que se’m volia explicar. No obstant a mesura que avançava la història va anar perdent estridència i també jo vaig perdre el fil. Sintèticament puc dir que m’ha entretingut, sense deixar massa rastre, ja que, la reflexió darrera de la parella en sentit abstracte, no m’ha acabat de conquistar.
Tot i això crec que val la pena apostar per sessions de cinema d’autor.


Filmoteca, informació de la seva agenda: 

Informacions i crítiques a FilmaFinity: 


divendres, 13 de desembre del 2019

IL TRADITORE. El Traidor. Director, Marco Bellocchio.


ENTRE EL FRESC HISTÒRIC I L'ESTUDI D'UN PERSONATGE, BELLOCHIO REALITZA UNA PEL·LÍCULA EN CLAROBSCUR DE GRAN POTÈNCIA VISUAL I DISCURSIVA.
Paraules d'Israel Paredes Badia en la seva crítica, “Un mundo de imágenes” per la revista Dirigido por... Desembre de 2019.


Guió: Marco Bellocchio. Valia Santella, Ludovica Rampoldi, Francesco Piccolo.
Duració: 145 minuts.
Itàlia, 2019.
Premis: 2019
Festival de Cannes, Secció oficial.
Festival Sevilla, Millor actor, Pierfrancesco Favino.



SINOPSI
El traïdor” se centra en la figura de Tommaso Buscetta, famós mafiós sicilià que el la dècada dels vuitanta denuncià als principals líders de la Cosa Nostra, com Pippo Caló o Salvatore Riina (cap del clan dels Corleone). La seva denúncia va acabar amb la captura i detenció de 475 implicats en el famós macroprocés de Palerm. 

Filmografia de Marco Bellocchio:


El director, Marco Bellocchio.
NÚRIA opina.
Una pel·lícula feta per un bon director i narrador italià, de reconeguda trajectòria,
sobre la història d'Itàlia que, alguns vàrem viure amb no prou coneixement i amb una certa sorpresa i desconnexió.
Aquest film ordena els fets a partir d'una circumstància real, la declaració obligada i forçada d'un dels capós de la Cosa Nostra, Tommaso Buscetta i el posterior judici a 475 implicats, tot això liderat pel jutge Giovanni Falcone que, en aquells temps es va convertir en una veritable estrella dels mitjans.
Una bona història per no oblidar l'existència de les clavegueres de l'Estat que, utilitza quan li convé. I posar en dubte la tan proclamada separació de poders de la democràcia...
Una bona opció pels amants de la curiositat històrica portada al cinema, ja que, veuran una bona pel·lícula.

MARTINA opina.
Amb aquest thriller l'espectador pot entrar a les entranyes de la crueltat d'una trama més de corrupció, observar la gèlida fredor d'aquest negoci i analitzar-ne la trista intervenció de la justícia.
Crec que el treball del relat és exquisit, sensat i amb un estil molt particular que permet que puguis senzillament captar el fet essencial del que he definit, amb poques paraules en el paràgraf anterior.
Val a dir que pel meu gust, les històries de narcotraficants, no solen ser-me de fàcil digestió, ja que, suposo que m'enerven i busco la distància. Tot i això, en aquest cas crec que n'he pogut gaudir, ja que, es presenta amb una equilibrada combinació entre el que és previsible i el que et volen ensenyar de manera autèntica.

MAXIPROCÉS CONTRA LA MAFIA A PALERM:


dissabte, 7 de desembre del 2019

LA HIJA DE UN LADRÓN. Opera Prima de la directora BELÉN FUNES.


LA HIJA de un LADRÓN” ÉS UN REGAL A LES SARES QUE HI HA AL MÓN, AMB CONNOTACIONS FEMINISTES.
Paraules d'Eduard Fernández en l'entrevista feta a ell i la seva filla Greta, per en Josep Lambies i publicada al Time Out de 21-27 de novembre de 2019.


Guió, Marçal Cebrian i Belén Funes.
Premi a la Millor actriu al Festival de Donostia 2019, per Greta Fernández.
Duració, 102 minuts.
España, 2019.


SINOPSI
Sara sempre ha estat sola. Ara té 22 anys, un fill nadó i un germà en una casa d'acollida. El seu pare Manuel, reapareix a les seves vides després d'una llarga absència i sap que no farà res més que, complicar-li més la seva ja complicada vida. 
La directora Belén Funes i l'actriu Greta Fernández.
Filmografia de la directora:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Bel%C3%A9n%20Funes

Per menys d'un euro podeu veure a Filmin el seu segon curt:
I, el seu primer de 2015:

NÚRIA opina.
La directora Belén Funes ha fet una pel·lícula bella i extraordinària. Ens ensenya una vida on tot el què és aleatori, allò que no escollim, allò sobre el que no decidim, és dur i molt advers. Podríem dir que la vida, per massa gent, es converteix en una mena d'enemic contra el qual cal lluitar i trampejar com puguis per continuar vivint... 
Com a tots, la majoria de les coses importants que ens passen a la nostra vida i que ens determinaran irresistiblement, no les escollim. No escollim el lloc on naixem i la circumstància històrica, ni de qui naixem, ni la nostra herència genètica, ni el sexe. Després, potser en aquest esdevenir del viure, podrem escollir algunes petites coses que potser seran o no molt importants i transcendents en les nostres vides, però no tothom té temps, ni l'oportunitat de fer-ho, ni la força per fer-ho. Podria estar escrivint d'aquesta pel·lícula hores i hores, però no cal cansar a ningú...
Narració fonamentada en la imatge i els silencis que, en aquest cas, explica el gruix més important d'aquesta història. Això només ha estat possible, gràcies a l'excel·lent interpretació que fan tots els protagonistes d'aquesta història, però especialment la del personatge principal la Sara, de la qui Greta Fernández sap brodar amb una gran saviesa.
Belén Funes, ens explica la història d'una heroica Sara, admirable per la seva edat, que tirarà endavant la seva vida amb valentia i dignitat, sense aturar-se perquè no pot, s'ensorraria.
Descartar-la per tots els que no volen al cine a veure,  la dura realitat que tenim a un metre de casa nostra.

MARTINA opina.

Aquesta obra succeeix lentament, segurament amb la intenció de fer-te evident el context del personatge que polidament construeix i amb moltes referències expresses a qüestions particulars de la ciutat de Barcelona.
Reconec que se m’ha posat fatal, fent latent que causa l’efecte buscat i on gràcies a una feina excel·lent de l’actriu principal, Greta Fernández, empatitzes i pateixes (des de la còmoda butaca) la impotència d’una dona valenta, lluitadora i qui és capaç de mai rendir-se.
M’ha semblat molt sensible el missatge que m’ha emès, amb el relat exhaustiu de la vida d’una dona ferida i que se sent molt sola. La que tot i haver de transitar per una vida que no ha triat, ràpidament entén, que a ella aquesta, li ha mostrat la seva cara menys amable. Tot i això no s’atura, ni es planteja coses i senzillament lluita per anar endavant. 

Una entrevista força interessant amb tots els protagonistes del film, feta en el marc del Festival de Donostia:
https://www.youtube.com/watch?v=kOoBQHcTtpg


dissabte, 30 de novembre del 2019

VENTAJAS de VIAJAR en TREN. Direcció, Aritz Moreno. Opera prima.


LA VERSEMBLANÇA ESTÀ SOBREVALORADA.
Tret de la pàgina dels Premis Goya, on surt la informació del film.


Guió, Javier Guillón. Basat en la novel·la del mateix nom d'Antonio Orejudo
España, 2019.
Duració, 102 minuts.


SINOPSI
Una jove editora Helga Pato és abordada amb una desconcertant pregunta per un company de seient del tren on viatja:
-Li ve de gust que li expliqui la meva vida?
El company resulta ser el psiquiatre Angel Sanagustín, expert en trastorns de personalitat.
Aquest li explica a l'Helga la sòrdida i delirant història del pitjor cas clínic, amb el que mai s'ha hagut d'encarar, el de Martín Morales de Ubeda, un malalt paranoic extremadament perillós i obsessionat entre moltes altres coses, pel poder de les escombraries com a element de control.
Aquest encontre fortuït al tren, marcarà el futur de l'Helga i de tots els personatges involucrats en la trama.

El director Aritz Moreno.
NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que reivindica el poder de la ficció per explicar històries inversemblants i riure's del món i d'un mateix, a través del sarcasme.
Una pel·lícula molt agosarada pel seu plantejament narratiu d'històries que, van sorgint unes dins les altres i que al final es van retrobant per donar-nos unes certes claus per la seva interpretació. Un relat salvatge i imaginatiu.
M'ha agradat molt l'òpera prima d'aquest director basc que, em pensava que era una dona i que em tenia intrigada una certa mirada masculina que jo, li he trobat al film.
Bon cinema espanyol per passar una bona estona, amb un elenc d'actors prodigiós. 

MARTINA opina. 
L'inici d’aquesta obra ja és “pel·liculer”: un espai neutral com és un tren, dos personatges compartint un viatge amb un destí indeterminat i un que li pregunta a l’altre, si vol que li expliqui la seva història... D’aleshores en endavant, mitjançant una manera de relatar força original, sofisticada i cronològicament desendreçada, tot i no ser gens caòtica, s’anirà dibuixant un relat d’intriga  que, ens portarà a entendre una mica més dels protagonistes.
Pel meu gust cinema ben fet, diferent i amb personalitat. Amb un repartiment de primera, una posada en escena cuidada i una bona dosis de sarcasme frívol, el ritme esdevé pausat, tot i l’atmosfera inquietant, de tot plegat.
Mitjançant un misteri i mirades des de tots els angles, aquest autor demostra, que té un estil seu i molt estrident. En un moment de la segona part de la història vaig perdre el fil, però va ser momentani i potser en destacaria sobretot la cerca de nous llenguatges. On parlar de la complexitat humana no esdevé necessàriament desagradable.

Una petita broma de l'autor del text:

Entrevista escrita amb el director:

Crítica a Fotogrames:

Fitxa completa, crítiques i cines on la podreu veure:




JOKER. Director, Todd Phillips.


ALLÒ QUE ÉS REAL, ÉS TAMBÉ L'UNIVERS GESTUAL AMB EL QUAL TREBALLA JOAQUÍN
PHOENIX PER DESENVOLUPAR LA SEVA SORPRENENT INTERPRETACIÓ, UNA REVINDICACIÓ DE L'ACTOR COM A COAUTOR DE LA POSADA EN ESCENA.
Paraules d'en Sergi Sánchez en la seva crítica “El poder y la sangre” per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de l'octubre de 2019.

Guionistes, Todd Phillips i Scott Silver.
EUA- Canada, 2019.
Duració, 121 minuts.
Lleó d'Or al Festival de Venècia per la Millor pel·lícula.


SINOPSI
Arthur Fleck, viu amb la seva mare a Gotham. Li agrada ser còmic i fer riure a la gent. Però la malaltia mental que pateix, li ocasiona molts problemes i impedeix que moltes vegades la gent l'entengui.

El director Tood Phillips i l'actor Joaquín Phoenix.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula no només no m'ha agradat, sinó que, m'ha desagradat profundament. He passat dues hores patint davant d'un personatge absolutament desolat i que com ell mateix afirma, “a la meva vida, no he fet altra cosa que patir”. Com era d'esperar en aquest món fictici de conseqüències fatals, acaba convertint-se amb un ésser despietat. Aquest personatge, treu la seva ira i el seu malestar en contra altres humans- que potser no tenen massa qualitat moral- infligint la seva cruel violència justiciera, aleatòria i indiscriminada. Un malestar que, esdevé sobretot provocat per la seva desconnexió d'un món, amb el que no connecta i amb uns humans amb els quals no té cap mena d'empatia, tot plegat provocat per la seva malaltia.
Vaig sortir del cine força trasbalsada i desconcertada, però amb la sensació que m'havien enganyat que m'havien donat gat per llebre, sense que jo me n'assabentés.
A força d'anar-hi pensant he començat a descobrir els mecanismes amagats, d'un cert engany que m'han provocat confusió i desconcert, a l'hora d'entendre aquest film.
Aquest film sense la interpretació que fa d'en Joker en Joaquín Phoenix, no seria allò que és, ja que, la seva interpretació és sublim i absolutament creïble. L'autoria de la història és gairebé tota seva, malgrat que darrere hi hagi un guió que, no té gens d'importància, ja que, és força absurd.
En Joaquín Phoenix ha humanitzat un personatge que fins aquest moment, era només un personatge de ficció de còmic malvat i pervers. Li ha donat entitat humana, sents el seu patiment i la seva incomprensió del món que el rodeja i se l'empassa, un món injust i cruel que l'ignora, l'aparta i el desestima.
La trampa rau precisament en aquesta empatia i credibilitat que el personatge estableix i que com a l'espectadora t'atrapa.
En Joker no pot tenir empatia però, l'espectadora si, i així és com es produeix una trampa paradoxal i perversa.
De tota manera crec que quan un personatge d'aquesta categoria trenca la barrera de la ficció per atrapar-te amb la seva veritat, ha de ser per alguna cosa, si això no es dóna, acaba sent gratuït i innecessari, a mi no em cal.
Si he d'anar al cine, al teatre a patir amb la ficció, vull que sigui per alguna cosa i aquesta cosa és, per aprendre alguna cosa del món on visc, dels humans amb els que convisc i de mi mateixa. Si no és això, NO PAGA LA PENA.

MARTINA opina.
Suposo que inevitablement l'experiència cinematogràfica és immersiva, exposada a la pròpia subjectivitat i lligada a l’estat d'ànim propi. Per aquesta raó no puc evitar comentar, que tot i que em va sorprendre, la irritació que li va crear a la Núria aquesta obra, m’ha obligat a pensar-hi una mica més enllà. A priori, tot i inquietar-me el relat, sentia que pel meu gust havia complert amb les expectatives que en tenia i n'he gaudit, sense gaires sacsejades.
Havent-ho deixat reposar un parell dies, allò que tinc clar és que admiro el treball realitzat per Joaquin Phoenix, amb un doble joc gairebé màgic. Interpretant el món intern i també l’extern, d’una persona amb una ment que el trasbalsa i qui, pel meu gust, treballa d’una manera gens superficial. Clarament hi ha artistes, qui els papers de personatges que no estan dintre dels paràmetres, els hi encaixen de meravella i penso que per aquesta obra ell era un candidat ideal.
Tot i això, respecte al fons de l’argument, he arribat a la conclusió que trepitja tots els tòpics sense cap mena de sensibilitat i desvirtuant la metàfora profundíssima que podria incloure la figura d’un pallasso deprimit. Probablement per convertir-lo en un retrat pel gran públic. Tot i això m’agrada, pel fet que per mi quan l'audiència tenim ganes no només de veure històries de persones amb vides genials, és símptoma d’una capacitat per voler comprendre la realitat.  

Interessant opinió de la sobrevaloració de la pel·lícula:
https://www.espinof.com/directores-y-guionistas/joker-esta-siendo-terriblemente-sobrevalorada-estas-razones

A la crítica Maria Lovera  tampoc li ha agradat la pel·lícula:
https://as.com/epik/2019/10/13/portada/1570960045_507713.html

Fitxa completa i crítiques al FilmaFfinity:





dissabte, 16 de novembre del 2019

L'ALTERNATIVA 2019. 26 Festival de cinema independent de Barcelona.


                           https://alternativa.cccb.org/2019/ca/

Com cada any la Martina i jo procurem assistir a alguna de les projeccions d'aquest festival, a vegades l'encertem i altres no. Però creiem que s'ho val, veure films que altrament no veurem en sala comercial
S'ACABA EL 17. NO DESAPROFITEU L'OCASIÓ D'ANAR A VEURE ALGUN FILM ¡

L'ESCRIPTOR D'UN PAÍS SENSE LLIBRERIES.
Director Marc Serena.
Espanya i Guinea Equatorial, 2019.
Duració, 82 minuts.

 

SINOPSI
Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya fa 50 anys i ara s'ha convertit en un dels països més aïllats d'Àfrica, sotmès a la dictadura de Teodoro Obiang, la més longeva del món.
Hi entrem acompanyats de l'escriptor més traduït del país, Juan Tomás Àvila Laurel, que des del 2011 viu refugiat a Sant Cugat del Vallès.
Els seus llibres ens introdueixen a un racó d'Àfrica on es troben algunes de les víctimes més invisibles del franquisme i que, encara ara, pateix les conseqüències de dos segles de dominació colonial.

El director Marc Serena.


Núria opina.
La voluntat de fer evident un problema i visualitzar-lo, sempre em sembla una tasca molt honorable, justa i necessària.
Si un cop vist, la manera de fer-ho, em convenç més o menys, aquestes són figues d'un altre paner. Però com que darrere de qualsevol d'aquests intents hi ha molt d'esforç i treball seria injust posar-se a criticar qualsevol aspecte concret que no sigui de fons.
Un film sobre una realitat conseqüència d'unes intervencions fetes despietadament, exclusivament per enriquir-se, apropiant-se d'allò que no et pertany.
Un continent devastat històricament que en paguen i paguem, les conseqüències. 

MARTINA opina. 
Ja fa 50 anys d'ençà que Guinea Equatorial es va independitzar, tot i això encara avui, els seus habitants pateixen la conseqüència d'un règim, on les persones eren agents secundaris.
Aquesta obra l'he trobada carismàtica i original des del punt de vista que es presenta amb un format molt diferent del cinema amb el qual estem acostumats. Tot i el ritme és pausat i la falta d'acció en el relat, només puc dir que en absolut m´ha molestat, podent gaudir d'una mirada d'algú qui ens endinsa al seu món i convidant-nos a viure'l, sense gens de vergonya ni intenció d'adaptar-nos en el format.
Potser m'ha pesat una mica massa, la intensitat d'un personatge contemplatiu i qui dedica molt de temps a pensar, viure conscient i reflexionar sobre les seva condició. Que a més en aquesta obra, es constitueix com el centre absolut de la narració. No obstant he gaudit de veure com un festival com aquest ha congregat a un munt de persones i omplert la sala amb propostes no convencionals.

PARASITOS. Gisaengchung. Director Bong Joon Ho


LES SEVES IMATGES- ja en plena maduresa després de l'amable fabula Okja (2017)- TORNEN A ESTAR IMPREGNADES D'AQUEST ESTRANYAMENT I HUMOR DISTANCIAT, CAPAÇ DE GENERAR DESASSOSSEC I PERPLEXITAT DAVANT DE LA INESTABILITAT GENERADA PER COMPORTAMENTS NO CODIFICATS, NI PREVISIBLES.
Paraules de Carlos F. Heredero en la seva editorial de la revista Cuadernos de Cine, octubre de 2019. 

Guió, Bong Joon-ho i Jin Won-han
Corea del Sud, 2019.
Duració, 132 minuts.
Premis, Palma d'Or a Cannes 2019.


SINOPSI
Ki-taeck, el pare d'una família sud-coreana, està sense feina, la seva dona i els seus fills, també. Quant en el seu fill, li surt una feina de professor d'anglès en una casa de gent benestant, els Parks, s'establirà una interrelació entre ambdues famílies molt sorprenent i imprevisible.




El director, Bong Joon-Ho.

És la consagració definitiva d'un creador originalíssim, el seu cine passa amb fluïdesa i sense solució de continuïtat del realisme a la sàtira, del patètic al tràgic, del drama a la paràbola política, de la crònica social a la metàfora ideològica i de l'esperpent grotesc a la lluita de classes, sense mitjançar cap advertiment, ni marca denotativa, en el curs d'una mateixa seqüència o fins i tot dins d'un mateix pla.

Paraules de Carlos F. Heredero en la seva editorial de la revista Cuadernos de Cine, octubre de 2019.
Filmografia anterior d'aquest director:

NÚRIA opina.
No tinc massa a dir d'una pel·lícula que és tan complexa i té tants registres. I a més a més, sobre la que s'ha escrit tant per part de la crítica especialitzada que, es fa difícil aïllar-se'n per dir alguna cosa singular o diferent. Cal no oblidar que, el seu director ha guanyat la Palma d'Or a Cannes, reputat guardó, i que ja tenia una bona reputació deguda a la seva filmografia anterior.
Si però, que puc dir que m'ha agradat molt i que la tornaré a veure per tal d'acabar de copsar tota la seva intensitat i per poder-me fixar amb detalls que m'han passat desapercebuts...
A la pregunta que em faig sobre per què m'ha agradat tant, tampoc puc obtenir una resposta simple, ja que el film no s'ho mereix... És una pel·lícula que sorprèn per la seva història, pels girs insospitats d'aquesta i pel seu final resolutiu, però amb moltes esquerdes no omplertes i que cadascú les pot omplir com vulgui... És metafòrica, però no hi ha ni absolutament bons, ni absolutament dolents, cadascú té el seu paper dins d'una estructura establerta, però fràgil i que es pot trencar en qualsevol moment quan aflora més aviat o més tard l'instint de supervivència. És irònica, sarcàstica i burlesca i una mica surrealista i per tant et permet, situar-te com a espectadora, en el territori més còmode per cadascú.
I per acabar, t'interroga i et fa pensar, si vols.
La recomano molt, tot i que penso que és una pel·lícula per estimar o detestar, la Martina n'és un exemple molt clar...

MARTINA opina.
Aquest relat et proporciona una lectura de les desigualtats d'allò més àcida. En un entorn on el liberalisme ha arribat a tal extrem tòxic, on ja, ni rics ni pobres lluiten pel seu estatus. Amb una història on l’absurd està justificat, suposo per una clara voluntat de mofa.
Havia llegit que aquesta proposta era necessària, explosiva i amb una clau d’humor molt contundent. A mi, sincerament m’ha semblat pedant, altiva i fins i tot impertinent. Una mirada d'algú, qui segur que no passa gana, ni misèries i des d’una més aviat insultant fredor, qüestiona la postura conformista dels altres.
Fins a l’últim moment he procurat deixar-me conquistar, sorprendre'm i fins i tot he fet l'esforç de lligar l’intent de tancar la història, de manera oberta que fa a l’acabament de l’obra. Però sincerament he fracassat, he quedat indiferent i reconec que el no m’agrada és com dient moltes coses, no hi ha voluntat d’utilitzar un llenguatge planer.
En suma una opció critica, però no del meu gust. 

Voleu escoltar la cançó d'en Gianni Morandi que surt el film:
https://www.youtube.com/watch?v=otoPziWVLUc&lc=z13rh3fbkqevihwmu22kcz4pkmesxpnid04

Crítiques per tots els gustos i fitxa completa al FilmAffinity: 


diumenge, 3 de novembre del 2019

A RAINY DAY in NEW YORK. Director, Woody Allen.

ELS MEUS PERSONATGES SEMPRE TENEN UNA CRISI EMOCIONAL. ELS PERSONATGES QUE NO LA TENEN, PER MI NO SÓN INTERESSANTS, NI DIVERTITS. NO M'INTERESSA LA GENT HABITUAL, M'INTERESSA LA GENT AMB PROBLEMES, SOBRETOT EMOCIONALS.
Woody Allen. 
Paraules dites a l'entrevista publicada a la revista dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.
Direcció i guió, Woody Allen.
EUA, 2019.
Duració, 92 minuts.


SINOPSI
Una parella de dos joves universitaris, Ashleigh i Gatsby, deixen la universitat on estudien per anar a passar un cap de setmana a New York. L'excusa és que ella entrevistarà a Roland Pollard, un director de culte de cinema. Gatsby porta a terme una organització del cap de setmana molt estricte per poder-li ensenyar a Ashleigh tots els llocs que ell té mitificats, intentant per tots els mitjans que la seva mare no descobreixi que es troba a la ciutat, altrament haurà d'anar a la important festa que la seva mare fa cada any. De tota manera les coses no surten exactament com ell preveia.
Text tret de la crítica “Autoretrato neoyorquino”, escrita per Israel Paredes Badia, per a la revista Dirigido por... de l'octubre de 2019.
El director Woody Allen.
La IRONIA per en Woody Allen.
La ironia és una de les armes més poderoses del cine. Però no creu que, ja no es fa servir, o si més no, és una amenaça per la correcció política, cada vegada pitjor entesa?
Hi ha un públic que vol missatges molt clars: a què et refereixes i què és allò que defenses... però hi ha una part- més reduïda- que és més sofisticada i que no espera que deixis la ironia.
Paraules d'en Woody Allen dites a l'entrevista publicada a la revista dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.

NÚRIA opina.
En Woody Allen ha passat a ser un clàssic, sobretot per totes aquelles que ens agrada.
En Woody Allen no té pretensions, ni les necessita. Fa allò que vol i com vol, i no crec que l'interessin ni les quotes de pantalla, ni els diners recaptats. Mentre ell pugui fer les pel·lícules que vol, ja en té prou.
És un veritable artista, en el sentit més melancòlic i decadent, una espècie que ja no s'estila, en extinció, crec que és per això que li sóc fidel i m'agrada.
Té el seu estil propi, sap inventar històries i explicar-les. És per aquest motiu que, ell té el seu públic, no pretén ni vendre, ni trencar quotes, ni res de res. Pretén fer pel·lícules, si agraden bé i si no, tant li és mala sort. No crec ni que llegeixi les crítiques...
Hi ha gent que aquesta actitud li molesta i li desagrada, però a mi m'encanta la gent que es dedica a la creació i que no es ven i que passa del rotlle capitalista que si no guanyés- tant se val què- no comptes, no existeixes, no vals res. Tinc clar però que, per arribar a aquest nivell, has de tenir garantida la subsistència, ell la té.
Després de tot aquest argumentari per justificar la meva afiliació al Woody Allen, passo a dir que la pel·lícula està bé i pels que simpatitzen amb les seves històries, intel·ligents, un punt crítiques i iròniques i que fan somriure, s'ho passaran bé.
Llàstima que, en aquests moments la cartellera està farcida de propostes més creatives i estimulants. 

MARTINA opina. 
Sovint es diu que, en Woody Allen no et deixa indiferent. Segons tinc entès hi ha força gent que l’adoren i molta altra que, no el poden veure.
Tot i això, crec que jo, com a fidel fan del seu treball ho visc d’una manera menys d’extrems i senzillament, em diverteix entrar en la seva proposta anual. Sobretot, gaudint de les diverses petites històries que aprofundeixen en la vida de cada un dels personatges que, mai intervenen en va o de manera superficial.
Considero que les seves històries sempre toquen l’amor com a eix temàtic, el que tot i ser un llenguatge universal i altament explotat en les arts, està clar que en la vida interna d’aquest home és infinit i ric, en matisos. A més, afegint-hi l’art d’explicar-ho amb senzillesa, fan de l'experiència lúdica, un format que se’m presenta com a consum d’oci fresc.
En aquest relat parla de dos joves, que viuen experiències creuades a Nova York i perillosament es deixen persuadir pels misteris de les tenebroses sendes de l’amor, explorant sense pors ni tabús.
Pel meu gust, novament considero que, hem pogut gaudir d’una proposta d’humor de fàcil digestió. Crític de les classes benestants apoltronades de la societat americana, amb personatges genuïns i sofisticats, construïts amb molta profunditat i que novament m’ha fet preguntar com deu ser la ment d’aquest creador, en la vida real. M’imagino un món intern que, tal com se’ns presenta m’és estimulant i fàcil, mitjançant el joc de que de cada persona hi penja un nou relat.

Fitxa completa i crítiques:





dilluns, 7 d’octubre del 2019

BLINDED BY THE LIGHT. Directora, GURINDER CHADHA.


GURINDER CHADHA PREFEREIX CENTRAR-SE EN LA CONNEXIÓ SALVADORA QUE ESTABLIM AMB LES NOSTRES FONTS D'INSPIRACIÓ DE CAPSALERA.
Paraules de Víctor Esquirol en la seva crítica per FilmaAffinity, setembre 2019.

Guió, Paul Mayeda Berger, Gurinder Chadna,Sarfraz Manzoor.
Gran Bretanya, 2019.
Duració, 118 minuts.


SINOPSI
Anglaterra 1987, durant els austers anys que Margaret Thatcher va estar al poder, Javed, un adolescent britànic d'ascendència pakistanesa, aprèn a viure i a comprendre a la seva família a través de la música de Bruce Springteen. 
Tret de FilmaAfinitty


La directora anglesa Gurinder Chadha.
NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula per un públic popular, amb una estructura senzilla i amb uns valors positius i contundents.
Té tots els ingredients per agradar a un públic que busca en el cinema un entreteniment que li aporti alguna cosa i que el faci plorar, una mica i riure, també una mica... Uns personatges protagonistes joves i vells entranyables, bona música- Bruce Springsteen- i el desig per part dels joves, de llaurar-se un futur d'acord amb les seves expectatives creatives, amb il·lusió, treball i sense entrebancs del sistema i dels familiars. Una mica de crítica, per mitjà del context polític que ens presenta- Margaret Tatcher al poder. També, una mica de reflexió, arrel de com quan hi ha una crisi econòmica surten les forces enterrades de l'infern, en forma de populismes nacionalistes, El Front popular i com fomenten la confusió de la gent més afectada, senyalant un fals enemic: pobres contra pobres...
Aquesta pel·lícula ens permet fer molts paral·lelismes amb la situació actual i anar aprenent cosetes i adquirint elements de reflexió que ens encaminin cap a alguna perspectiva una mica més constructiva, sense obviar la gravetat de la situació actual.
Film per veure amb família i amics, de gustos diferents que els agrada el cinema d'entreteniment amb valors que, els permetin creure amb una part del gènere humà.
MARTINA opina.
Aquesta obra pel meu gust és molt necessària en el temps que corren. Feia temps que no plorava, reia, divagava i sentia necessitat de valorar la meravella de vida que ens ha tocat gràcies a un relat ben acotat, fet amb molt d’art i el que et sacseja sense destorbar.
Una història senzilla, real i inclús banal. Un relat que des del punt de vista de la vitalitat i inexperiència d’un adolescent és capaç de traslladar-te a una dimensió constructiva, optimista i melòdica de la realitat.
Al meu entendre sense judicis, ni perjudicis i amb un caminar molt melòdic, aquesta pel·lícula és ideal per veure amb nens, fa el relat del traspàs al món adult. Amb els seus pros i els seus contres, sense imposar una única lectura i donant una visió molt diplomàtica de tots i cada un dels conflictes que implica la societat contemporània.
Personalment he gaudit molt, sobretot per la lleugeresa del seu llenguatge, però també perquè cada vegada estic més necessitada de lectures senzilles, depurades i no demagògiques de la complexitat, o no, del paradigma actual.

Filmografia completa de Gurinder Chadha: 
https://www.elseptimoarte.net/directores/gurinder-chadha

Fitxa completa i crítiques al FilmaAffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film452292.html 

Alguna altra informació interessant, com a Boss li va agradar el film?:
https://los40.com/los40/2019/09/10/los40classic/1568126253_337281.html








divendres, 4 d’octubre del 2019

EL PERAL SALVAJE. Director, Nuri Bilge Ceylan.


BILGE CEYLAN, LLENÇA UNA MIRADA SOBRE LA REALITAT TURCA, ANCORADA EN UN PASSAT QUE NO SUPERA QUE, NO CONTRADIU, NI TRANSFORMA, TOT ASSIMILANT-LA AL PRESENT COM POT; PERÒ TAMBÉ UN RELAT D'ENTESA ENTRE SINAN I EL SEU PARE.
Paraules d'Israel Paredes Badia, escrites en la seva crítica “El eterno retorno” per la revista Dirigido por... Juliol-agost de 2019.


Guió, Nuri Bilge Ceylan, Akin Aksun i Ebru Ceylan.
Turquia 2018.
Duració, 188 minuts.


SINOPSI

Un aspirant a escriptor torna al seu poble natal després de graduar-se i es veu aclaparat pels problemes d'endeutament del seu pare a conseqüència de la seva addicció al joc.
SINOPSI CONCLUSIVA
Bilge Ceylan ofereix al seu jove personatge la forma de sortir de la desesperació. Literalment, introduint-lo en un pou, perquè hi treballi i furgi buscant el seu destí, perquè així entengui allò que el seu pare ve fent tota la vida. (Sobre)viure.
Paraules d'Israel Paredes Badia, escrites en la seva crítica “El eterno retorno” per la revista Dirigido por... Juliol-agost de 2019.
El director Nuri Bilge Ceylan.

NÚRIA opina.
Una molt bona pel·lícula amb un metratge llarg però absolutament necessari per explicar una història que va més enllà de la correlació d'esdeveniments del protagonista, Sinan un noi jove, mestre, que vol ser escriptor.
Una magistral crònica de la desesperança en la qual viu immersa Turquia, però també una reflexió sobre la vida, el temps, el paisatge, la feina d'escriptor, la realitat i els somnis, les relacions familiars...i moltes altres coses que segons qui la vegi hi pot veure.
Una gran pel·lícula pels que no tenen pressa.

MARTINA opina.
La Núria sovint proposa sessions de cinema d’autor, qüestió que agraeixo i que com que no dubto del seu criteri m’agrada perquè em permet entrar en més registres. Tot i que no sempre congeniem pel que fa a gustos, penso que és enriquidor que sigui així i ens permet compartir lectures diferents de cada sessió plegades.
A mi francament els relats contemplatius, desordenats i que abusen del temps, em cansen aviat.
Aquest per mi n’és un clar exemple, tot que entenc que l’experiència és a criteri d’algú altre que li agrada construir la narració d’aquesta manera i que òbviament no deixa de ser quelcom subjectiu. En tot cas, tot el que puc dir, és que al meu entendre a aquesta obra li falta haver-la acabat de polir.
Hi ha un escriptor que m’agrada molt, que a la seva autobiografia, remarca que el que més plaer li provocava de la seva professió era quan havia acabat de desenvolupar una idea i buscava entregar-la a tercers. Aquesta, a priori l’escrivia sense censura i sovint ocupant moltes pàgines, però en aquest estadi estava encara inacabada. Considerava que la seva tasca era aleshores, quan era capaç de depurar-la, fins a reduir-la prou perquè fos quelcom exquisit pels seus lectors.
Doncs aquí és on personalment, crec que aquesta pel·lícula falla. De fet explica moltes coses, tracta debats d’allò més profunds i té molt de contingut. Però en cap moment te’ls entrega de manera que pel meu gust puguis gaudir del format en el qual l’autor t’ho fa arribar.
Tracta, durant més de tres hores, del debat generacional entre un pare i un fill mitjançant un retrat a la Turquia interior. Tot i això, considero que aquesta pel·lícula amb dosis petites, té moltes converses que m’agradaria, si ja jubilada tinc temps, poder tornar a escoltar. 

El blog de Filmin és una bona opció per una bona consulta de les novetats:
https://www.filmin.es/blog/el-peral-salvaje-de-tal-padre-tal-hijo

Fitxa completa, crítiques i filmografia al Filmaffinity:
 https://www.filmaffinity.com/es/film166631.html