dimecres, 28 de desembre del 2016

LA DONCELLA. AH-GA-SSI. THE HAND MAIDEN. Director, Park Chan-wook.

Corea del Sud, 2016
Duració, 145 minuts.

LA PERVERSIÓN ERÓTICA SE CONTRAPONE A LA PLASMACIÓN POÉTICA DEL DESEO A TRAVÉS DE UN IMAGINARIO VISUAL TORRENCIAL, QUE UNIDO A UN SOFISTICADO APARATO ESCÉNICO NOS SUMERGE EN UN ESPACIO FÍSICO Y EN UN ESTADO MENTAL SUGESTIVO DE UNA BELLEZA ONÍRICA Y SENSORIAL ABRUMADORA.
Paraules de Beatriz Martínez en la seva crítica a “La doncella”, a Caimán Cuadernos de Cine, núm. 55, desembre de 2016.

SINOPSI informativa i interpretativa.
L'argument parteix del relat literari de la novel·la Falsa identidad, de la Sarah Waters, trasllada l'ambient victorià d'aquesta a l'època de l'ocupació japonesa a Corea, per parlar de domini i submissió. Així el material literari original adquireix una nova dimensió en inserir-lo dins d'un període històric en què la identitat d'un país va quedar silenciada.
Chan-wook, tanca tots els personatges en una sumptuosa mansió que es converteix en símbol d'asfíxia, d'espai decadent, en el qual es concentren tots els vicis i totes les misèries morals. Tots els personatges necessiten sortir d'allà, menys el patriarca dèspota i depravat que, representa la figura del traïdor a la pàtria.
Paraules de Beatriz Martínez en la seva crítica a “La doncella”, a Caimán Cuadernos de Cine, núm. 55, desembre del 2016.





El director, Park Chan-wook.
MOLT, MOLT INTERESSANT aquesta presentació, de la manera de fer cine d'aquest director i de la seva filmografia:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/park-chan-wook-ens-parla-dels-seus-contes-per-a-adults/video/5635949/

NÚRIA, opina.
Una escenografia preciosa, una llum que en tot moment precisa donar el toc adequat al clímax de l'escena; una música que acompanya en tot moment el ritme de la narració...
He gaudit molt de l'estètica d'aquesta pel·lícula explicada en rashomon, no sé si perquè és una visió que forma part de la cultura d'allà o com a homenatge al gran mestre d'Orient i també d'Occident, Akira Kurosawa que, en la seva pel·lícula Rashomon de 1950, s'esplaia magistralment amb el desenvolupament del mètode de donar diferents mirades a partir dels mateixos fets i així la realitat adquireix diferents perspectives que, completen la visió de la història per l'espectador.
Tota la història es presenta sota una mateixa mirada, fins que, cap a la meitat del metratge, més o menys, descobrim que darrere d'un primer engany n'hi ha un segon i després descobrim que encara ni pot haver-hi un tercer... és aquí quan, per completar allò que no hem vist per entendre la història, utilitza el rashomon. Ah, i final feliç de dones alliberades de la tirania masculina !!
Si haguéssim d'explicar en què és l'erotisme, aquesta és una molt bona pel·lícula per fer-ho... una estètica adreçada a despertar els sentits i la sensualitat de l'espectador, per poder gaudir d'allò que té davant, sense moure ni un dit, de tan bocabadat que està.

He gaudit molt, d'aquesta pel·lícula brillantment bonica.

MARTINA, opina.
Quan sortíem del cine, la Núria ha definit aquesta pel·lícula com una oda a l'erotisme, definició que m'ha semblat molt adequada.
El film es constitueix com una narració exuberant, amb una estètica acuradíssima i una història complexa que juga amb el temps i amb uns personatges que, són molt més maquiavèl·lics del que a prior aparenten.
És una història on l'entremat de subordinacions entre Corea i Japó, ve significat pel vincle entre una dona de servei i una rica «madame» tancada en una aïllada mansió. Una relació molt estreta entre dues dones que lluiten per un futur, tenint un passat fosc i cruel que, les condiciona i les fa extremadament complexes.
Una anàlisi de classes socials, imatges d'una serie de realitats fosques de la societat oriental, on des de l'inici fins al final, l'espectador viatja per entorns molt exòtics. Alguns probablement reals, però majoritàriament artificials.
Una fotografia de la part més intima del ser humà i molt més enllà, una cerca constant d'imatges boniques que traslladin a l'espectador en escenaris ficticis i plens d'ambients molt treballats.
És una pel·lícula llarga, pausada i plena de relat. Jo necessitaré tornar-la a veure, ja que he gaudit, però m'he perdut en moltes coses.
Pels morbosos és molt apta, ja que, el sexe explícit entre les dues dames té molt d'espai.


La estimable pàgina del Filmaffinity que sempre és útil i que completa la nostra informació:
http://www.filmaffinity.com/es/film948449.html

En aquesta curiosa pàgina, trobareu una llarga explicació amb opinions de l'argument de la pel·lícula, escrita per una dona, Raquel Hernández Luján:
http://www.hobbyconsolas.com/reviews/doncella-handmaiden-critica-nueva-pelicula-park-chan-wook-71224

En aquest enllaç de Dias de cine, programa que miro sempre que puc, podreu veure totes les estrenes i altres informacions sobre cine:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/dias-de-cine/dias-cine-2016-54/3817847/

dissabte, 24 de desembre del 2016

MARÍA ( y los demás ). Directora, Nely Reguera.

SOM CONTRADICTORIS. PODEM SER GENT MERAVELLOSA, PERÒ TAMBÉ GELOSOS, ENVEJOSOS, COVARDS... DONCS ACCEPTEM-HO I MOSTREM-HO.
Paraules de la Nely Reguera en l'entrevista que li va fer en Carlos Losilla, en el marc del Festival de San Sebastià el 19 de setembre de 2016. Publicada per Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2016 núm. 33. Amb el títol “Cuestión de tono”.

Espanya, 2016.
Duració, 90 minuts.

SINOPSI
Des que va morir la seva mare quan ella tenia quinze anys, Maria ha cuidat del seu pare i dels seus germans. Responsable i controladora, sempre ha sigut el suport familiar i està orgullosa d'això. Per això quan el seu pare s'enamora de la seva infermera i anuncia el seu casament, Maria sent que la seva vida es desmunta. Amb 35 anys i sense parella haurà de canviar quelcom a la seva vida...
Adaptació i traducció pròpies, de la fitxa del cinema Renoir.


La directora, Nely Reguera.

NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula ens explica la història d'una dona de trenta anys, bonica, intel·ligent i amb sensibilitat. La vida d'una dona jove, com moltes d'altres a les nostres ciutats.
És una dona afortunada, té una família que l'estima, una feina que li agrada, amics i un amant que la complau sexualment...malgrat tot, la vida no és tan senzilla i en un moment determinat tot allò del seu entorn que fins aleshores no li havia ocasionat cap conflicte, comença a posar-se en crisi, són els seus ulls que, esdevenen amb una mirada diferent cap al seu entorn. Una mirada carregada de solitud i d'una certa inadequació a allò que ella viu com a felicitat dels altres, al seu voltant.
Aquesta mirada femenina, sincera i carregada de tendresa i comprensió pel personatge- Maria – que Nely Reguera fa del personatge m'ha agradat molt i la interpretació que en fa Bárbara Lennie la trobo magnífica, és una part molt important del valor d'aquesta pel·lícula. Tots som o hem sigut Maria, en algun moment...
Felicitar a Nely Reguera per la seva primera pel·lícula i encoratjar-la a continuar fent cinema que, no és cosa fàcil.

MARTINA opina.
Sense cap mena de dubte, per mi, el més destacat d'aquesta obra és la llum que té Barbara Lennie. Amb aquesta, la directora defensa el personatge d'una dona de 35 anys. Maria, en el rol de "cuidadora" del seu pare, haurà d'afrontar un canvi a la seva vida..
Reconec que, per alguna raó, hi hagut alguna cosa que, encara no tinc clar què és que ha fet que no m'agradés, l'enfoc donat a la història. Suposo que en certa manera, m'ha molestat no acabar d'entendre si aquesta preten tenir un to sarcàstic, en l'essència dels personatges o més aviat un regust amarg.
En general, no em molesta que les coses no siguin color rosa, és més, m'interessa més el to real i profund de les històries. No em costa entrar en guions que busquin el fons de les persones. No obstant en aquesta obra, no trobo equilibrat el to narratiu, en el que m'hi ha fallat la dimensió fosca d'un personatge alegre que, no he acabat de veure ben resolt.
Cal dir però que, és el debut de Nely Reguera i de segur que aquesta directora farà més obres i és evident que té talent. Per tant desitjo que, amb el temps arribi a entendre què és que m'ha provocat aquesta sensació estranya de no acabar d'entendre aquest relat, d'una mena de viatge cap a la maduresa.

Algunes crítiques han deixat la pel·lícula molt bé i altres no tant o gens, en aquesta pàgina trobareu un punt més equilibrat, hi ha de tot:
http://www.filmaffinity.com/es/film511318.html

Una altra valoració positiva, però:
http://cineuropa.org/ff.aspx?t=ffocusarticle&l=es&tid=3029&did=317779

Aquest video que, no entenc ben bé qui és l'autor, m'agrada perquè l'autor resalta tots els aspectes que ell veu i n'hi ha de tota mena;
https://www.youtube.com/watch?v=CqU1wDwP44I






divendres, 23 de desembre del 2016

ALLIED. Aliados. Director, Robert Zemeckis.

EUA, 2016
Duració, 121 minuts.




SINOPSI
El 1942, un oficial d'intel·ligència del Canadà, Max Vatan, ha d'anar a Casablanca, el Marroc francès a executar una missió molt delicada, assassinar a un oficial nazi. Allà es troba amb una dona combatent de la Resistència francesa, Marianne Beausejour, amb la que haurà de portar a terme la seva tasca. Allà es fan passar per un matrimoni. Però, acaben ben enamorats. Porten a terme la seva missió amb èxit i marxen a Londres, on s'instal·len amb la seva filla Anna. Tot va bé, però una amarga sospita cau sobre ells.
Per ampliar informació, les sempre útils fitxes del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/aliados_bcn.pdf


El director, Robert Zemeckis

NÚRIA opina.
No hauria anat a veure aquest film si no fos per la recomanació de la Martina, malgrat això no me'n penedeixo.
És un tipus de cinema comercial, ben fet, amb dignitat i en el que s'hi han posat molts mitjans.
Un cinema d'entreteniment, amb un rerefons històric, on hi ha uns punts intocables, però a partir d'aquí qualsevol ficció pot servir per fer una bona recreació del moment. En aquest cas, amb molta qualitat.
Malgrat tot, la història no m'ha atrapat, potser és perquè em faig vella.
Fins i tot m'ha semblat poc creïble i amb alguns punts flacs del guió, però l'hauria de tornar a veure per confirmar aquesta afirmació, cosa que no faré. 

MARTINA opina.


Amb una trama situada a finals dels anys 40, Marion Cotillard i Brad Pit, representen dos membres de les forces de seguretat de França i Anglaterra corresponentment. Un repartiment de guapos i radiants personatges, que juntament amb una posada en escena d'allò més glamurosa, fan d'aquesta obra del popular director Robert Zemeckis una peça d'èxit popular.
Respecte a la història narrada, tot i que pel meu gust no és massa verídica, se segueix amb emoció. Dos personatges es coneixen fent una missió compromesa, descobreixen que entre ells existeix una complicitat química i s'enamoren plenament. Posteriorment viuen una història d'amor estroncada per una professió que qüestiona la separació entre l'àmbit laboral i l'esfera personal.
Amb una postal èpica a l'americana, on la separació entre l'èxit i el fracàs és molt fina, la vida de la parella evoluciona i els dos joves creen un matrimoni que consolida una ideal família feliç. No obstant el romanç s'estronca quan una investigació, per descobrir la veritat darrera de la seva muller, fa trontollar l'estabilitat del dolç moment.
Una opció segura pels amants del cinema pompós de grans estrelletes i històries que sense esprémer les neurones, ni fer-te aprofundir en res et proporcionin entreteniment assegurat.

Informacions i recull de forces crítiques que han sortit a la premsa:
http://www.filmaffinity.com/es/film854266.html

Filmografia del director, Robert Zemeckis:
http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Robert+Zemeckis

Un curiós video sobre la filmografia del director, realitzat per dos estudiants de la Complutense de Madrid, Sara Fernández i Raquel Zarzalejos:
https://www.youtube.com/watch?v=WHeYMhjjiFg






dijous, 22 de desembre del 2016

BACALAUREAT. Los exámenes. Director, Cristian Mungiu.

Romània, 2016.
duració, 128 minuts.


ÉS POSSIBLE CONSTRUIR LA LLIBERTAT UTILITZANT EL CORC DEL PASSAT?
En primer pla el director, Cristian Mungiu

SINOPSI
Romeo és un metge que treballa en un consultori d'una petita població de Transsilvània. Està casat i té una filla de divuit anys Eliza que està acabant el batxillerat i és una estudiant brillant i si tot va bé, el curs vinent anirà a Anglaterra amb una beca que li ha donat l'Estat. Abans dels exàmens finals, pateix una agressió pel carrer i entra en estat de xoc i el pare, comença a moure els fils del tràfic d'influències amb la policia, el cap d'estudis de l'Institut i altres poders fàctics, per tal d'aconseguir portar a terme els projectes pel futur de la seva filla.
Versió i traducció pròpia, treta de la crítica de l'Àngel Quintana feta a Caimán núm.55, desembre 2016.
Frase inicial treta de la crítica de l'Àngel Quintana feta a Caimán núm.55, desembre 2016.


NÚRIA opina.
L'hem anat a veure per casualitat, altrament teníem altres propostes que ens semblaven més interessants.
La pel·lícula té un bon ritme i un bon desenvolupament, fins a la part final, on coincidint amb l'opinió que Angel Quintana dóna del film al Caimán de desembre, es perd per allargar excessivament el desenvolupament final.
Té una estètica austera i una mica sòrdida, adreçada a donar un clímax a la història adequada a allò que està narrant...el procés cap a la perdició per estirar els fils de la corrupció.
Hi ha un aspecte que m'ha semblat molt interessant de l'empatia que es pot generar entre espectadora i el protagonista. Hi ha un moment que et sent identificat amb les actuacions del pare, donat que, tot ho fa per salvar a la seva filla de la injustícia que ha patit i que, l'impedeix poder assumir les seves responsabilitats naturalment. Aquesta trampa que ens posa en un moment determinat de la narració, més endavant l'abandona, i jo crec que és una llàstima, perquè partir d'aquí, Romero es converteix en un personatge massa fosc i detestable.

La pel·lícula té la seva gràcia i no li vull treure mèrits. Molt adient pels que busquen un cinema que els expliqui les nafres de la vella Europa...

MARTINA, opina.

   En primer lloc comentar que, sempre que hàgiu d'anar al Cinema Boliche, cal que no us refieu del diari. No està actualitzat i quan fan canvis només ho publiquen a la web. Per la part que ens toca, hem hagut de canviar de pel·lícula, ja que, volíem veure Lluís XIV i ens havien canviat el programa. Davant d'aquesta situació, hem decidit entrar a l'única opció que ens oferiren en l'horari planificat.
   Hem vist una obra dirigida per Cristian Mungiu, que és un director romanès, narra una història plena de microrelats. Els quals giren entorn d'un complex personatge i la seva preocupació pel futur de la seva filla adolescent. Una noia que està preparant els exàmens que li permetran l'accés a la universitat i estudiar a l'estranger.
   El protagonista és un senyor de 50 anys, un metge amb una vida laboral intensa, que conviu amb la mare de la seva filla, de la que s'està separant, però amb qui manté forçadament aquest el vincle. En paral·lel, ell té una relació amb una dona a la qui va operar no fa gaire. Sembla que, per aquest senyor tot gira a l'espera que la nena es faci gran.
   Explica un univers complex, que s'ha arrelat en una societat basada en l'amiguisme, la hipocresia i la falta de confiança en un futur millor. Un destí del qual sembla que, el protagonista desitja que la seva filla pugui escapar-ne.
   És una història amb moltes ombres, fosca i al meu entendre plena de tristor. Crec que parla de coses transcendents, potser de la pèrdua en general, però pel meu gust no està ben resolta.
   Retrata una situació concreta i amb molt de rerefons. Però com comentàvem amb la Núria, en acabar-la, s'enreda per voler explicar masses coses, i no et permet acabar d'entrar en cap.
   Malgrat tot, he gaudit de poder submergir-nos en un món diferent, peculiar i que en realitat té molts paral·lelismes amb la nostra societat. A més, com que no sóc mare, suposo que m'és fàcil parlar de com sovint veus com alguns progenitors canalitzen les seves pors en els seus fills, tal com aquesta pel·lícula relata.

Per saber-ne més coses i veure algunes crítiques de la premsa...
http://www.filmaffinity.com/es/film417706.html

Filmografia:
http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Cristian+Mungiu

Nando Salvá del Periodico, fa una entrevista amb el director on explica amb més detall el perquè del film:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/entrevista-cristian-mungiu-los-examenes-5652567

divendres, 9 de desembre del 2016

PATERSON. Director, Jim Jarmusch.

França, Alemanya, EUA, 2016.
Duració, 118 minuts.
JIM JARMUSCH ENTIENDE LA NARRACIÓN CINEMATOGRÀFICA COMO EL DESTILADO, VACIADO Y ESENCIA DEL TIEMPO. PATERSON ADMIRABLE Y CONCISA CAPTURA LA COTIDIANIDAD MONOCORDE Y ESCASOS MOMENTOS DE FULGOR DE UN CONDUCTOR DE AUTOBÚS QUE ESCRIBE POESIA SIN RIMAS.
Quim Cases, en la crítica, “El cuaderno secreto”. Per la revista de cinema, Dirigido por... desembre de 2016.

SINOPSI
Paterson un conductor d'autobús de Paterson, ciutat de Nueva Jersey. Viu una vida tranquil·la amb la seva xicota Laura i escriu poemes. En aquesta pel·lícula es narren vuit dies de la vida d'aquesta parella, a través del seu protagonista, en Paterson.

Per completar la fitxa, veure crítiques i altres trailers:
http://www.filmaffinity.com/es/film779635.html



El director, Jim Jarmusch

La seva filmografia amb comentaris de cada pel·lícula:
http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Jim+Jarmusch

Entrevista, bastant freda, al festival de Cannes 2016 :
https://www.youtube.com/watch?v=JXtcdu-G3mM

Conferència de premsa a Cannes 2016:
https://www.youtube.com/watch?v=JmsiwaGBY2s&t=169s

NURIA opina.
Alguns crítics diuen i potser tenen part de raó que, aquesta pel·lícula s'hauria d'haver emportat el palmarès del darrer festival de Cannes, per mi hauria estat bé perquè cinematogràficament és magnifica i els valor que transmet també, tant els morals, com els estètics, aquesta és una bona resposta al tsunami mediàtic i consumista de les xarxes i dels mitjans de comunicació, on el 99 per cent són escombraries o material innecessari que, ens fa perdre la vida en banalitats que no serveixen de res i ens enganxa la vista en una galeria de les aparences que, ni nosaltres mateixos ens creiem.
La vida és temps i res més que temps, això no és meu, però m'ho quedo. Totes les altres coses que li posem en aquest temps, dependran de nosaltres, és la nostra elecció, és la nostra llibertat.
La seva darrera pel·lícula em va agradar molt, perquè jo, com en Jim Jarmusch també en sento una dilatant i m'agraden coses molt variades, procedents de també molt diferents estrats culturals.
Aquesta però, és tan entranyablement elaborada sota la senzillesa i la humilitat que, tota la bellesa que supura fa posar la pell de gallina.
Darrerament en el meu cercle més immediat, molts hem llegit ¨La resistència íntima: assaig d'una filosofia de la proximitat” del filosof Josep Maria Esquirol, doncs el que ens mostra en la història que explica el film, va per aquí. Tampoc he pogut deixar de pensar amb l'assaig, “Topografia de la violència” d'en Byung Chul- Man, perquè defensant un punt de partida i tesi diferent, però també ens porta al mateix lloc...
Pels amants de la bellesa calmada d'allò més proper i quotidià.

MARTINA opina.
La icona del cinema americà independent, Jim Jarmush, ha produït la seva darrera obra amb col·laboració de Bèlgica i França.
Aquesta pel·lícula amb un destacat to seriós, succeeix pausadament i retratant minuciosament dos caràcters, d'una localitat de Nova Jersey.
La temàtica, he entès que és la rutina. Amb un personatge protagonista que porta una vida pausada, sense sorpreses i plena de profunditat. Una llum que emergeix de l'interior d'una llar on conviu una parella senzilla, amb un món interior ric i que sense esforços procura per, alimentar l'amor que els uneix.
Personalment he connectat amb l'enfocament poètic dels personatges, de la localitat tranquil·la on sembla que no passi res que trenqui els ritmes dels seus habitants i de la manera com els personatges enfoquen les seves vides. No obstant és característic d'aquest artista que, les seves narracions siguin pausades i contemplatives: cal anar-hi sense pressa i amb ganes de fer una immersió en un món particular.


Pels més curiosos que vulguin saber on està Paterson...
https://es.wikipedia.org/wiki/Paterson_(Nueva_Jersey)

Paterson, també fa referència a un poema del poeta William Carlos Williams 1883-1963, va ser un poeta experimentador i innovador...
http://www.catedra.com/libro.php?codigo_comercial=120324

Una entrevista i una pàgina interessant:
http://www.letraslibres.com/mexico/revista/entrevista-jim-jarmusch-un-director-que-solo-sabe-cine-es-un-pesimo-director





dissabte, 3 de desembre del 2016

THE ARRIVAL. LA LLEGADA. Director, Denis Villeneuve.

PERÒ, EL PUNT MÉS INTERESSANT DEL FILM ÉS EL QUE, POSA EN DUBTE EL CONCEPTE DE TEMPS, FONAMENT EGÒTIC QUE, COM TANTES ALTRES COSES, FOU INSTAURANT PEL PODER PER MANTENIR-NOS ADORMITS.
Gerard Alonso i Cassadó, per Caimán. Cuadernos de cine, Cuaderno crítico.

Traducció i versió pròpia, amb respecte per l'original.

EUA, 2016.
Guió: Eric Heisserer, segons un relat de Ted Chiang.
Duració, 116 minuts.

SINOPSI
Una reconeguda lingüista, Louise Banks (Amy Adams ) és l'única esperança perquè el planeta respongui adequadament a la misteriosa visita d'uns tòtems flotants extraterrestres. La seva complicada missió serà comunicar-se amb els alienígenes per saber què volen i que els diferents governs donin la resposta més apropiada. Amb els míssils sempre a punt, això sí.






El director, Denis Villeneuve.
NÚRIA, opina.
   Segons la utilització del llenguatge que s'està fent avui en dia, aquest no respon a cap de les premisses de la seva suposada creació, on la comunicació i l'entesa eren l'essència de la seva existència.
   Per mi, un dels elements essencials d'aquesta pel·lícula és el qüestionament que fa sobre la veritable funció del llenguatge i l'ús que avui se'n fa que, és majoritàriament informatiu i defensiu o ofensiu que, pel cas, és el mateix.
   Mentre que, la Dra. Louise Banks té molt clara aquesta premissa i intenta defensar-la per sobre de tot, el poder està només pendent i a l'aguait de quan haurà d'atacar, abans de ser atacats.
   Aquesta seria la lectura del film en clau política, però afortunadament en té moltes altres que, segurament també estan bé.
   La pel·lícula m'ha agradat força, encara que he trobat una contradicció que m'ha xocat i molestat, entre la contundència moral i professional de la Dra. Louise i la presentació un xic ensucrada que li donen a la pel·lícula.

MARTINA, opina.
   Una narració de ciència-ficció trobo que permet parlar de coses complexes, sense que sembli que s'està abordant quelcom que requereixi d'un estat receptiu determinat.
   En aquest cas, el planeta terra rep una visita que l'incomoda. Una nau especial aterra i els terrícoles no entenen el motiu d'aquesta estada al planeta.
   La missió es gestiona amb dos escollits al capdavant i la unió de les forces de seguretat nacionals. La comunitat internacional ha de posar-se d'acord i els impulsos de la por, posen les diferents reaccions en un estadi previ al conflicte.
   Un científic i una lingüista procuren aproximar-se als visitants, ja que, aquesta és la tasca que els hi han encomanat. Procurant comprendre el motiu per què aquests desconeguts trepitgen els nostres horitzons.
   La narració té un punt “pastelòs” que, m'ha embafat una mica.
   Tanmateix, el conjunt d'elements m'ha agradat més que no m'ha molestat.

Algun fragment de crítica que, ajuda a posar èmfasi en les parts més importants de la pel·lícula:
(...) Y ahí reside parte del valor de la película, y que la diferencia de gran parte de la producción cinematogràfica actual, en la búsqueda de que el espectador lleve a cabo un cuestionamiento sobre su mirada, sobre cómo construimos el mundo a través de ella y, por tanto, sobre el lenguaje y la comunicación. Villeneuve entiende que la imagen, como lenguaje, es la pregunta. También, la respuesta.
De Israel Paredes Badia, pel Dirigido por... de novembre de 2016, “Cuestionar el lenguaje y la mirada”.

Aquí trobareu la sempre interessant fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/la_llegada_bcn.pdf

Filmografia completa:
http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Denis+Villeneuve

La visió que dóna en aquest blog de cine és  particular i amb molts referents:
http://www.blogdecine.com/criticas/la-llegada-la-mirada-de-denis-villeneuve

En la pàgina de FILMAFFINITY, fitxa completa, 184 crítiques i quatre trailers...
http://www.filmaffinity.com/es/film420650.html













dissabte, 26 de novembre del 2016

LOVE & FRIENDSHIP. AMOR Y AMISTAT. Director, Whit Stillman.

EUA, Irlanda, Gran Bretanya, 2016.
Guió, Whit Stillman.
Duració, 94 minuts.
NO HI HA EXCUSES PELS MEDIOCRES”, ES DIU EN UN MOMENT D'AQUEST L'ELOGI A LA INTEL·LIGÈNCIA QUE CONSTITUEIX LA PEL·LÍCULA, “AMOR Y AMISTAT”.

Jaime Pena, en “La serpiente del Edén”, per la revista Caimán cuadernos de cine, novembre 2016, nº 54.




SINOPSI
Lady Susan Vernon una vídua arruïnada, marxa sobtadament de Langford, on sembla haver provocat algun aldarull.

Es presenta a Churchill a casa del seu cunyat, on s'instal·la, amb la sorpresa de la seva cunyada. Mentrestant la seva filla s'escapa de l'escola i es presenta allà. La mare pretén casar a la filla amb un bon partit i ella continuar divertint-se...




El director, Whit Stilman



NÚRIA opina.
   Em quedo bocabadada, davant de la capacitat que té el cinema de transportar-me en l'espai i en el temps a mons que, altrament no hagués pogut entrar-hi mai a fer una mirada. Aquesta és una molt bona pel·lícula que ho fa.
   Et transporta a un món de relacions forçades i interessades de la mà de Lady Susan, personatge inventat per Jane Austen i recreat per Whit Stillman.
Crònica d'una societat fermada en els seus privilegis que, configuren un cosmos existencial, vivencial i moral interessant de conèixer a través de l'anàlisi disseccionat d'aquest gran cineasta.
   Film per gaudir intensament d'una subtilesa irònica que ens transporta a finals dels XVIII, de les mans de Jane Austen i Whit Stillman.

MARTINA opina.
   Aquesta versió cinematogràfica de la novel·la de Jane Austen, "Lady Susan" és una història d'època, de 1790, on una vídua bonica, persuasiva i intel·ligent busca el refugi familiar, en l'acompliment de l'objectiu de poder trobar un marit, tant per la seva filla adolescent com per ella mateixa.

   Suposo que la història no té desperdici, està feta amb clau d'humor i té tots els ingredients del cinema espectacle que, juga amb tots els seus elements. Els vestuaris, els caràcters dels protagonistes, bons diàlegs, música entonant i un clímax molt ben treballat.
   Tanmateix, reconec que, les narracions que retraten situacions que podrien ser actuals però basades en altres èpoques no sempre m'atrapen. Entenc l'actualitat de la temàtica i el toc romàntic en la trama, però les històries de la burgesia anglosaxona no són fruit de la meva devoció. Són registres que em queden lluny del meu horitzó i que no sempre m'entretenen i que, més aviat m'acaben avorrint.

Per completar la informació i llegir algunes crítiques molt variades:
http://www.filmaffinity.com/es/film275909.html

Aquí, hi trobareu una entrevista escrita amb el director que és prou interessant:

diumenge, 20 de novembre del 2016

EL CIUDADANO ILUSTRE. Directors, Mariano Cohn i Gastón Duprat.

Argentina, Espanya 2016.
Guió, Andrés Duprat.
Duració 118 minuts.
SINOPSI
Daniel Mantovani és un escriptor que té una àmplia trajectòria, fa quatre dècades que viu a Europa auto exiliat i ha guanyat el premi Nobel de literatura. Viu centrat en la seva feina tot rebutjant les múltiples invitacions que rep cada dia. Malgrat això, un dia rep una invitació del poble on va néixer Salas a l'Argentina. Primer la rebutja, però més tard alguna cosa se li desperta i decideix acceptar-la. Allà, serà investit Ciutadà honorífic del poble amb estàtua inclosa.

L'útil fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/el_ciudadano_ilustre_bcn.pdf

En la pàgina de Filmaffinity, fitxa completa, sinopsi, puntuació i algunes crítiques:
http://www.filmaffinity.com/es/film805225.html




Els directors, Gastón Duprat i Maraino Cohn 
NÚRIA opina.
Aquesta història comença amb un personatge Mantovani, fent un discurs en la cerimònia de recollida del guardó del Nobel, un discurs atípic amb un personatge atípic que diu les coses tal com les pensa i sent, sense mirar de quedar bé.
Així comença fent un dibuix d'un personatge que, tot i fer algun gir sorprenent, marcarà l'estil del seu tarannà en els esdeveniments de la pel·lícula.
Aquesta història m'ha divertit molt, una crítica d'humor satíric, despietada amb la hipocresia social i les convencions.
Per tots els que tingueu ganes d'entretenir-vos amb una història, narrada amb un to molt argentí.

MARTINA opina
Aquesta obra al meu entendre es podria resumir com una comèdia àcida, intel·ligent i profunda.
Mitjançant un personatge real i actual, el joc narratiu està entre la narrativa del món imaginari d'un famós escriptor de novel·les i la seva vida real en la qual s'enfronta en un viatge al seu poble natal, al que no hi ha estat des de fa 40 anys.
Una història d'encontres i retrobaments. Una fotografia d'un personatge intel·lectual amb una ment que genera literatura de manera compulsiva.
Un caràcter complet, amb ideals i una moral de la qual ell mateix se sorprèn.
Una pel·lícula que es pot convertir en una aventura recomanada pels qui són amants de personatges que desprenen llum per la seva idiosincràsia particular.

UNA CRÍTICA
Segons Joaquim Torán en la seva crítica del Dirigido por... de novembre de 2016:
Aquest drama reflecteix la injustícia històrica que suposa que els argentins no tinguin un premi Nobel de literatura- que en l'imaginari argentí té el nom de Jorge Luís Borges-(...)
(...) Tal com es va desenvolupant la trama en cinc actes, comprovem que, guionista i director busquen impressionar a l'espectador tot enfrontant-lo a les seves pròpies misèries: la corrupció, la mediocritat més rapant i la ignorància més agosarada, es posen en marxa en el moment que Mantovani aterra a Salas(...)
(...) Entre els moments de vergonya aliena i mals entesos que fan petar de riure. El film s'estructura i s'estira més del compte, tant en el seu metratge, com en alguns dels seus plans i intencions (...)
(...) La cinta es centra amb tanta vehemència en el solitari periple del digne l'escriptor que, al final es converteix en l'únic personatge real del film. Els altres personatges acaben generant sentiments contradictoris, des del reconeixement de personatges arquetípics que poden esdevenir pura i exagerada fantasia.
El ciudadano ilustre”, es passa de voltes en la recreació de gris vida de Salas i en la reconstrucció de personalitats que no produeixen empatia i generen sordidesa i mal cos. Aquesta incomoditat agra, no és només conseqüència de la imperfecció humana, sinó dels seus actes, dels seus vicis i del seu conformisme. En aquest camp ben adobat, s'estableix una crítica virulenta que, deixarà amb el gest tort a alguns gestors culturals amb un mínim de decència i amor propi. Allò que amaga essent una comèdia argentina a l'estil de “Luna de Avellaneda”, Juan José Campanela, 2004, acabarà convertint-se amb un retrat detallat dels pitjors mals de sempre: la hipocresia, l'estultícia i la banalitat.
Resum, adaptació i traducció pròpia.


divendres, 18 de novembre del 2016

ELLE. Director, Paul Verhoeven


Alemanya, França, Bèlgica 2016.
Duració, 130 minuts.


SINOPSI
Michèle és una empresària parisenca que, es guanya bé la vida i viu sola a una gran casa d'un barri residencial. Un dia un desconegut encaputxat entra a casa seva i la viola davant la mirada indiferent d'un gat. Ella reacciona davant dels fets i pren unes determinades decisions.


El director, Paul Verhoeven.
Com que m'ha sigut impossible posar el trailer de la pel·lícula, poso l'enllaç:
http://www.cines-verdi.com/barcelona/pelicula/elle-vose/#!wp-prettyPhoto/0/

NÚRIA opina.
   Aquest film el vaig veure al Festival de Donostia. Ja sabia què anava a veure, però poc em podia esperar allò que vaig veure un cop asseguda a la butaca del cinema. Aquest film no va de la violació, ni res que se li pugui semblar, com són les seves víctimes, amb tots els meus absoluts respectes per aquestes que, d'això no se'n pot fer broma, ni banalització.
   En primer lloc cal situar la història en el camp de la ficció i només en aquest, es pot gaudir d'una molt ben construïda història i recreada magistralment per la seva protagonista, Isabelle Huppert.
   És difícil imaginar aquesta història interpretada per una altra actriu, ja que aquesta li dóna una dimensió tan completa i complexa que, no sé ben bé si podem parlar d'una bona història o d'una interpretació que fa la història i història.
La història en si, pot resultar perversa, recaragolada, tèrbola i amb un sentit de l'humor molt càustic... crec que fins i tot pot arribar a molestar, si no saps que vas a veure.
   Genial i sorprenent des de l'inici fins al final.

MARTINA opina.

   Pel meu gust el més destacable d’aquest thriller és l’actuació de Isabelle Huppert, qui mitjançant una trama de suspens psicològic, aconsegueix transmetre’t una sensació de desconcert profund entorn que, és el que fa que, la seva persona estigui tan submergida en una mena de closca d’amargor.
   Els fets succeeixen compassadament, és a dir, no és un thriller que bategui trepidant, però tots i cada un dels seus ingredients fan d’aquell escenari un lloc indesitjat, però al mateix temps molt proper.
  Els seus protagonistes són persones humanes, amb vides reals i sovint amb rols antagònics que, al meu entendre juguen a posar en evidència realitats molt presents en contextos familiars, laborals o de convivència veïnal.
   Una opció molt recomanable per un públic que busqui una història que té un més enllà.        Parla en un mateix guió del passat, del present i del futur. 
   A mi personalment m’ha agradat molt.





diumenge, 13 de novembre del 2016

EL PROFESOR de VIOLÍN. Director, Sergio Machado.

Brasil, 2016.
Duració, 100 minuts.




SINOPSI

Laerte és un talentós violinista. És rebutjat per entrar a l'Orquestra Simfònica de Sao Paulo i es veu obligat a donar classes a un grup d'adolescents d'un col·legi públic de Heliòpolis. Tasca que no serà gens fàcil. Però, la seva concepció de la música calarà en els nois i noies.


Altres informacions:
Basada en una història real que va passar els anys 90 amb el violinista Silvio Bacarelli. A Heliòpolis un dels barris més pobres de Sao Paulo, es va formar la famosa orquestra Bacarelli.
El director de cine Sergio Machado és fill de músics i sempre ha viscut rodejat de música i això li ha facilitat la comprensió i sensibilitat pel fet musical.
El director, Sergio Machado.
NURIA opina.
   Aquesta és una pel·lícula on tot allò que va passant és absolutament previsible, no et dóna cap sorpresa. Tots els tòpics junts, el poder de la música com a redemptor..., els adolescents de les faveles que, viuen en un ambient que els impedeix portar una vida sense delinquir...,
   Fins i tot la filmació i la banda sonora es mouen en un territori convencional i estàndard. No és una pel·lícula que m'hagi desagradat, perquè crec que està feta amb honestedat i sense pretensions, però no m'ha aportat res de nou en cap aspecte. Possiblement l'oblidaré de pressa...

MARTINA opina.
   Sérgio Machado, porta a la pantalla la història real de Silvio Baccarelli. Un violinista que després d'un primer intent fallit de poder formar part de l'orquestra nacional i a la recerca d'una feina que li doni per viure fins que, s'obri una nova convocatòria, aconsegueix acostar la música a la favela més gran de São Paulo.
   Malgrat ser una història real, plena de bellesa i amb una comprensió de la música d'allò més universal, a mi personalment m'ha semblat tan previsible que fins i tot se m'ha fet enfarfegosa.
   És una d'aquelles narracions que tenen un fil conductor, ja que expliquen quelcom interessant. Precisament per això, al meu entendre, i més que mai, haurien de tenir altres ingredients per ser un plat ideal per la versió cinematogràfica.
   No obstant aquesta obra és capaç de transmetre el significat de la música sentida, com a llenguatge d'expressió no verbal. També, els seus diferents aspectes, estatus i nivells. Tot amb un cas real que, et permet veure les entranyes d'un dels barris populars més conflictius de Brasil. Ideal per un dia que hom busqui aprendre i passar una bona vetllada davant la pantalla.

En Carlos Losilla, fa al meu entendre, una crítica prou encertada, encara que jo no parlaria tan despectivament de certs valors, per molt burgesos que es considerin:

diumenge, 6 de novembre del 2016

MAGGIE'S PLAN. Directora, Rebecca Miller.

EUA, 2015.
Duració, 98 minuts.
SINOPSI
Maggie (Greta Gerwig) és una jove professora d'art, independent i moderna que vol quedar-se prenyada, però no té parella...



La directora Rebecca Miller.
NÚRIA opina.
Una comèdia intel·ligent i divertida per passar una estona distreta.
Potser fa un retrat d'una part de la societat de New-York que, només li farà gràcia a un determinat sector social, proper a les preocupacions i “neures” del que ens presenta en el film.
Si voleu un cinema lleuger i distret, aquí teniu la vostra pel·lícula.

MARTINA opina.
Rebecca Miller és la guionista i directora d'aquesta comèdia que, amb Greta Gerwing com a protagonista, mostra una dona independent, moderna i espontània, capaç de trencar les tradicionals pautes de gènere.
Un caràcter que, a l'inici de la narració busca un donant d'esperma per ser mare soltera. Però qui es veu sorpresa per un amor passatger que li fa canviar els plans a última hora.
Una història ràpida, divertida i que, trampeja per protegir l'essència de la naturalitat i troba el codi ideal per poder trencar amb la típica comèdia romàntica.
Personalment he gaudit, d'un tipus d'humor basat a treure mitjançant la ironia el que és més simpàtic de les incoherències del gènere humà.
Diuen que l'estil de l'autora d'aquesta obra és molt similar al d'en Woody Allen, jo crec que no té res a veure, però en tot cas si que, fotografia una part més antropològica de les relacions socials. Per tant una producció fresca i divertida que, per mi no té massa més.