diumenge, 27 de maig del 2018

UNA MUJER FANTÁSTICA. Director, Sebastián Lelio.


ÉS EL RETRAT D'UN PERSONATGE D'ENORME ENTERESA EN TOTS ELS SENTITS (...) EN AQUESTA ENTERESA RESIDEIX LA GRANDESA DEL FILM.

Paraules d'en Quim Cases per El Periodico,11/10/2017. 

Director, Sebastián Lelio.
Xile, 2017.
Duració, 104 minuts.


SINOPSI
Marina una jove cambrera aspirant a cantant i Orlando un empresari tèxtil, vint anys més gran que ella, planegen un futur junts. Després d'una nit de festa, ell es troba malament i ella el porta a l'hospital, on es morirà. Ella haurà d'afrontar les sospites per aquesta mort. La seva condició de transsexual, suposa per la família d'Orlando una aberració. Ella haurà de lluitar per convertir-se en allò que ja és: una dona forta, passional, fantàstica...
Adaptació i traducció, treta de Filmaffinity.


El director, Sebastián Lelio.
PREMIS:
2017, Oscar millor pel·lícula de parla no anglesa.
Festival de Berlín, Millor guió.
Goya, Millor pel·lícula Hispanoamericana.

NÚRIA opina.
Bona i interessant pel·lícula, on ens explica la impossibilitat d'una transsexual d'acomiadar-se de la seva parella un cop mort- un empresari xilè amb una exdona i uns fills-, ja que la família convencionalment acceptada, un cop mort s'apropia de tota cosa apropiable, fins i tot del comiat de l'ésser estimat.
Un bon retrat de la situació de marginalitat al fet que es veuen abocades les persones que trien una opció sexual diferent, de la que aparentment seria correcta per elles. I, del terrible sofriment i incomprensió que pateixen.
Aquest és un tema que darrerament i per diferents motius, s'ha posat davant meu amb una evidència molesta i lacerant. Crec que és una injustícia la situació de marginalitat i ignorància que aquestes persones pateixen i que tots hem de lluitar per garantir que això no passi i fer-ne una denúncia permanent, per reclamar i garantir la igualtat real.
Xavier Dolan ja fa un retrat excel·lent d'aquesta temàtica, a la mítica pel·lícula Laurence Anyways de 2012 que, us la recomano molt, tot i que ell crec que se centra en dos temes bàsics, la impossibilitat de no esdevenir marginal quan fas segons quina opció sexual i la resistència social a acceptar-la i entendre-la i per l'altre, com per la majoria social, l'amor té un sexe concret i determinat i com és de difícil per algunes persones, traspassar aquesta barrera.
Us la recomano MOLT.

MARTINA opina.
Una història sense massa marge, el drama comença en el punt final d'una relació d'amor, on la dificultat és inevitable. Ja que, narra una relació entre dos individus on la mort s'endú a una de les dues parts.
Qui es queda és una dona jove, transsexual que, acaba d'iniciar el seu procés de transició. Durant aquesta etapa es troba en la desagradable experiència, a més d’haver d'acompanyar a la seva parella en el tram que el porta a la mort.
Ell és un home molt més gran, amb una família amb la qui ha hagut de trencar, ja que no han acceptat el seu enamorament i amb la que inevitablement també caldrà gestionar aquest acomiadament.
Personalment m'ha semblat interessant parlar d'exclusió social, des d'una òptica on la víctima no es converteix en l'únic element del relat.
Tot i ser igualment important, sobretot per la dificultat de tractar el tema de manera que puguis emfatitzar, i sense banalitzar la tragèdia. Potser així et permet entrar en la profunditat de la història des de fora. Així, mostrant que sovint els qui tenen més dificultats, són els qui no accepten la diferencia. Qüestió que generalment  no va amb els diferents, sinó amb tots els altres.
Cinematogràficament l’obra té tots els elements, però a més a més, la perspectiva m'ha semblat molt interessant.








dissabte, 19 de maig del 2018

LA FÁBRICA de NADA. Director, Pedro Pinho.

ESTEM EN EL CENTRE D'UNA ORFANDAT ABSOLUTA IDEOLÒGICA I FILOSÒFICA, I NO TENIM LES ARMES DE PENSAMENT ADEQUADES PER REGIR LES NOSTRES VIDES, PER IMAGINAR ALTERNATIVES. PER TANT, HEM DE COMENÇAR A PARLAR. AQUESTA PEL·LÍCULA, VOL CONTRIBUIR EN AQUEST INICI.
Paraules del director Pedro Pinho en el Festival de Cinema de Sevilla, 8 de novembre de 2017. Recollides per Carlos Losilla per la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2018.

Portugal, 2017.
Duració, 3 hores menys 3 minuts.
Premis: Premi FIPRESCI, quinzena de realitzador, Festival Cannes 2017.
Festival Sevilla 2017, Millor pel·lícula.


SINOPSI
La propietària d'una fàbrica d'ascensor portuguesa, es presenta un dia davant dels treballadors i anuncia canvis a l'empresa. Intenta amagar allò que serà un tancament amb tota regla, darrere d'una retòrica habitual en aquests casos. Els treballadors decideixen primer fer vaga, després ocupar la fàbrica i finalment, autogestionar-la. Paraules de Carlos Losilla per la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2018. 

ÉS MOLT IMPORTANT QUE MIREU LES CRÍTIQUES, PERQUÈ LA CRÍTICA LI HA TROBAT MOLTES QUALITATS... Encara que, la Martina i jo, no.



El director, Pedro Pinho.
NÚRIA opina.
És una llàstima que una pel·lícula que esperava tant la seva estrena i en la que havia posat tantes expectatives, m'hagi avorrit tant...
La dificultat principal i segurament única, d'aquest film, és la seva durada. Per mantenir l'atenció i l'interès d'unes espectadores com nosaltres que, anem cada setmana el cine i que estem disposades a positivar qualsevol projecte que tingui cara i ulls argumentalment i ideològicament, només cal fer una proposta que no cansi, que sigui curta. Aquesta, dura quasi tres hores.
La Martina va abandonar la sala una mica abans que la pel·lícula acabes i jo vaig fer-ho, cinc minuts després.
Com podeu comprovar per les nostres cròniques, la Martina i jo no compartim totalment els nostres gustos el cent per cent, però en aquest cas hem compartit l'avorriment.
La pel·lícula al meu entendre, té més valors pel què pretén que, per allò que és en realitat.
Potser una apologia al canvi de paradigma de la producció? Potser una reflexió sobre el canvi urbanístic i físic d'unes ciutats del món occidental que, en determinats moments històrics de progrés, van ser centres de producció de béns?
Potser mostrar la bellesa que aquests espais i construccions poden tenir?
La crítica especialitzada i no tant, l'ha deixat molt bé i han destacat totes les seves qualitats.
Potser no li he sabut veure tot el seu bagatge i les seves qualitats?

MARTINA opina.
De vegades ja m'agrada la idea de no saber que aniré a veure i poder-me abstenir de tenir cap tipus de condicionant i així fer-me la meva opinió a mesura que avança el relat.
En aquest cas, va ser així, no obstant això, arribades les gairebé tres hores de pel·lícula, vaig decidir sortir de la sala. Tot i que la pel·lícula encara avançava. Ja feia més d'una hora que l'avorriment m'estava ofegant, mentrestant lluitava a contracorrent per intentar buscar el què l'autor ens presentava, amb l'objectiu de procurar respectar el ritme del seu treball i definitivament no ho vaig saber trobar.
En resum, havia arribat al meu limit de resistència, superant amb escreix el llindar d'interès per les coses alienes. I ara, ja des de la distància, puc concloure que em va semblar francament insultant que algú pretengués que aguantéssim un relat pel meu gust tan mal construït, inconnex i sense cap tipus de virtut en l'ús del llenguatge durant tanta estona.
Un seguit d'idees, posades en pantalla manifestament i sense cap tipus de bellesa, ni habitat creat, amb un criteri suficient per crear un espai de debat. Em sobta que després, quan la Núria em va justificar el seu interès a veure-la, m'explicava que “la massa critica”, en parlaven molt bé.
De fet aquesta construcció de caràcter intel·lectual, a la que jo no li puc atribuir cap virtut, ha sigut objecte de diversos guardons. Dels que, llegint-ne els justificants, no en comparteixo cap i si més no em demostra un cop més que “contra gustos no hi ha res escrit”. Jo personalment, no li recomanaria a ningú del meu entorn, que vagi a veure-la. Pot prescindir-ne, és innecessari del tot, i no li trobo ni tan sols un punt provocador. A més a mi m'ha provocat haver de sobreposar-me als meus principis, per donar-li a tot, una oportunitat.

Cinc estrelles pel film en la crítica del francés, Adrien Kuenzy:
https://www.cineman.ch/fr/film/2017/AFabricaDeNada/critique.html

A Filmaffinity, trobareu un munt de crítiques com: "(...) emociona des de la seva absoluta coherència". Javier Ocaña. "(...)Una de les obres més lliures, àcides, divertides, crítiques i memorables de l'any". Luís Martinez:
https://www.filmaffinity.com/es/film480290.html


divendres, 11 de maig del 2018

LUCKY. Director, John Caroll Lynch.


NOMÉS HI HA UNA COSA PITJOR QUE EL SILENCI INCOMODE: PARLAR PER PARLAR.
Frase que li diu Lucky a un advocat del que, no li agrada la feina que fa, el dia que se'l troba en un bar i aquest pretén parlar-li.

Guió: Logan Spark i Drago Sumonja.
Interprets: Harry Dean Stanton, David Lynch, Ron Livingston...
Duració: 88 minuts.
EUA, 2017.

SINOPSI
Una road movie d'un personatge molt vell pel carrer d'un petit poble fronterer amb Mèxic. Lucky porta una vida rutinària i cada dia fa el mateix, un petit desgavell de salut, li trenca la seva perspectiva de viure ancorat
al present i li fa experimentar un sentiment nou...


El director, John Carolkl Lynch.

Homenatge a un emblemàtic actor, neix el 14 de juliol de 1926 i mort el 15 de setembre de 2017:
https://www.youtube.com/watch?v=H_WCv7xzDjw  

10 films essencials de Harry Dean Stanton:
https://www.rollingstone.com/movies/lists/harry-dean-stanton-10-essential-movies-w503557

NÚRIA opina.
Aquesta és la primera pel·lícula com a director del conegut actor americà John Caroll Lynch. Malgrat és el seu debut com a director, és una pel·lícula molt madura, preferentment pel tema que tracta i com el tracta, la solitud de la vellesa davant de les incertes i esgotades perspectives de futur.
No és una pel·lícula dramàtica, més aviat intenta donar-li un to despreocupat i podríem dir còmic, si ens referim al fet que fa somriure en lloc de riure.
És també un reconeixement i homenatge a l'actor Harry Dean Stanton que es va morir poc després d'acabar la pel·lícula, als seus noranta-un anys i no va ni poder assistir a l'estrena.
Per mi aquesta pel·lícula ha estat com una deliciosa cirereta, vermella i en el seu punt... Potser també, cal reconèixer pel moment evolutiu en què estic, on ja em sento vella, encara que tingui moltes ganes de viure i de fer coses. Sento que les meves perspectives de futur ja no són meves, són dels que venen darrere meu.
Això no m'entristeix, més aviat em fa sentir tranquil·la algunes estones i d'altra amoïnada. Altrament, si puc ajudar a fer que la balança es decanti per una societat més justa i equilibrada, ho faré.
Tornem però a la pel·lícula. Una història contemplativa sobre la vida d'un vellet autònom i independent que, viu senzillament en el present, fins que un petit esdeveniment, el situa davant la perspectiva de la mort com a futur.
Recomanable per tothom, però especialment pels que han superat els seixanta.

MARTINA opina.
Aquest és el debut de John Carroll Lynch, i tot i que m’ha agradat veure el film, he de reconèixer que el resultat no és fruit de la meva devoció. Si intento definir, el perquè m’ha arribat a avorrir, diria que potser, és pel tipus de cine pausat i en detall.
Veig dues qüestions que podria remarcar: per un costat busca mitjançant la simbologia, l’ús de la metàfora narrativa dels recursos cinematogràfics. Per exemple: amb el paper de David Lynch, com a un dels actors secundaris, i com aquest compareix. I per l’altra, potser pel fet que parla de qüestions profundes i  accepto que, aquestes no m’han arribat a tocar la meva fibra sensible.
M’agrada l’humor, i generalment aprecio molt sobretot quan se’n fa un ús àcid, però amb el tipus de sàtira d’aquest relat, jo no hi he connectat i fins i tot m’ha costat identificar-ne el llenguatge.
Però a favor seu, crec que val la pena entendre aquesta obra, com allò que realment significa: És a dir, com a una l’última oportunitat per veure en acció l’actor Harry Dean Stanton, que amb 90 anys ens ensenya una realitat imperdonable: la de afrontar la vida com una experiència finita.
Tant és així, que tenim l'oportunitat de veure una l'estrella com a protagonista d'un relat carregat de vitalitat. Ell, no va poder veure’n l’estrena. Ja que prèviament a aquesta data, va enganxar-lo la mort, havent-se acomiadat del cine parlant-nos del que implica anar-se’n.

Fitxa completa, trailers i crítiques al FilmAffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film960420.html





dilluns, 7 de maig del 2018

AVA. Directora, Sadaf Foroughi.

Directora, Sadaf Foroughi.
Iran, Canada, Qatar, 2017.
Durada, 105 minuts.
PER SABER D'UN FESTIVAL MOLT INTERESSANT, QUE JA S'ACABAT:



La directora, Sadaf Foroughi. 
NÚRIA opina.
Feta del teixit dels records d’una noia d’Iran que, ara viu a Canada i ben segur que, porta una vida molt diferent de la que podria portar si visqués allà.
La història és típica i tòpica, una “coming of age” en tota regla, ubicada a Teheran. Una història explicada mil vegades al cinema occidental que, és el que conec. Aquestes narracions la majoria de vegades estan tenyides de trets autobiogràfics, com és el cas d’aquesta.
Fa servir un  recurs estètic que, m’ha cridat especialment l’atenció, desenfoca la imatge al voltant de la noia adolescent, mentre que la imatge d’ella és especialment nítida. Això ho fa en determinats moments i podríem fer-ne, segons el meu respectuós entendre, dues interpretacions: La primera, fa referència al desig de la jove de desenfocar tot allò que li provoca malestar al seu entorn i centrar-se en els seus objectius; la segona, més general i tòpica, faria referència a l’egocentrisme imperant en aquesta etapa de la vida que, només et permet centrar-te i veure’t a tu mateixa.
Aquest sentiment i desig de l’adolescent de construir la seva pròpia vida i viure-la, està clarament explicat i en aquest sentit crec que la pel·lícula és clarament universal... que la pressió que viu aquesta adolescent, és diferent que la d’una altra noia d’un altre lloc del món, també és evident. Però la comprensió de la diferència i el possible esperit crític que se n’hauria de derivar, pel meu gust són massa dèbils.
Una vegada més, sembla que ens faci por de denunciar l’evident desigualtat de la dona en aquests països, sobretot si venim dels que no la patim tant. Per mi resulta evident que, aquesta manca de llibertat, d’una dona sotmesa a un mascle dominant o a una societat que funciona sota aquests paràmetres de desigualtat i injustícia, és igual denunciable aquí com allà. L’altra qüestió és que, des d’allà, tens moltes menys possibilitats, llavors perquè no ho fem des d’aquí?
Aquesta qüestió m’agradaria entendre-la i que algú me l’expliqués.
En la pel·lícula ens presenta un pare més obert i permissiu, que una mare que acabat més sotmesa a les convencions socials... Per mi això és un matís molt interessant que, donaria molt a parlar sobre el perquè passa això?.
Tot i que respecto l’esforç i treball que hi ha darrere d’una pel·lícula com aquesta, a mi no m’ha aportat res de nou.
No descarto la possibilitat que hi hagi persones que els hagi interessat molt més que a mi i que hi vegin qualitats que, jo no he sabut veure.

MARTINA, opina.
Durant el festival D’A és una d’aquelles ocasions poc habituals on els cinèfils ens trobem les sales, on projecta les propostes que inclou, plenes de gent. Podent gaudir del cine en privat i immerses en la foscor compartida de la sala.

Enguany, hem triat una proposta consistent en la primera obra, de la directora iranià-canadenca Sadaf Foroughi. Diuen que és autobiogràfica i pel meu gust força poètica.  Traslladant a l’univers d’una adolescent, que lluita instintivament amb l’afer d’entrar a la vida adulta, una problemàtica molt complexa, una noia jove i pura qui superficialment s’enfronta als problemes aliens a la seva condició. Lluitant disconforme contra la seva relació amb la família, l’escola i la societat que l’acull. En aquesta constant, els del seu voltant, procuren acompanyar-la en el procés.
M’ha agradat el fet que, considero que mitjançant un llenguatge molt fotogràfic, ens mostra quin és l'entorn que l'embolcalla. Des de la distància he sentit que les imatges de l’entorn d’aquesta noia, formaven part del seu exterior, convidant a l’espectador a jugar a imaginar-nos el seu interior.
Més enllà del relat d'aquesta història universal, mostra de manera imparcial, una situació concreta. Fent una metàfora de l’autoritarisme de l'entorn on succeeixen els fets. Sigil·losament la innocència de la picardia adolescent, perfora els límits d'on aquesta noia es troba, protegit per una aura de normalitat. És a dir, considero que deliberadament il·lustra l’interior d’una societat dolguda, per la complexitat de les frustracions i ferides, que genera la repressió.
En suma una proposta de cinema pausat, diferent i del que tot i el que no m’ha seduït del tot, tampoc m’ha deixat indiferent.