divendres, 19 de desembre del 2014

JAUJA. Director, Lisandro Alonso


Argentina, USA, Holanda, 2014
Fotografia, Timo Salminen.
Viggo Mortensen, és productor, és el responsable de la música i és un dels protagonistes.


El director, Lisandro Alonso
Entrevista con Lisandro Alonso i Viggo Mortensen

Potser, estem intentant racionalitzar el que és irracional, buscar-li una coherència narrativa i dramàtica, a allò que només aspira a tenir una coherència poètica. Potser, això només pot passar en l'àmbit de “Jauja”, aquesta terra mitològica, aquest llim poètic, en els que es van perdre tots els que van intentar trobar-lo. Fins i tot nosaltres quan ho intentem desxifrar.
Carlos F Heredero per la revista Caimán, 33 desembre

Una part molt important de l'estètica d'aquest film és el tractament de la llum i el color és obra del director de fotografia Timo Saminen, director de fotografia habitual de Aki Kaurismäki.

SINOPSI
En aparença, però només en aparença, aquesta història passa a la Patagònia. Protagonitzada per un capità d'ingeniers danès, Gunnar Dinesen interpretat per en Viggo Mortensen, que treballa per l'exèrcit argentí durant la campanya coneguda com la conquista del desert 1878- 1885. En aquesta, l'exercit va massacrar a millers d'aborígens indis, els anomenaven “cabezas de coco”, per tal d'annexionar-se el territori. El capità, està acompanyat per la seva filla de quinze anys que, s'escapa amb un soldat, Corto. El pare empren la recerca de la seva filla per un escenari natural inhòspit i pregó. A partir d'aquí...

NÚRIA opina.
Curiosa i interessant pel·lícula; misteriosa, intrigant..., amb unes imatges captivadores que, et fan traslladar en un món oníric, i en una història on tothom, a la seva manera, es perd, en un desert real, on és força difícil trobar-hi els camins que et porten a algun lloc.
Les imatges i els enquadres d'aquestes són molt bells i elaborats. El format de pantalla 4:3 i els angles arrodonits, li acaben d'aportar el necessari, per transportar-nos en un món que no és ni d'aquí, ni ara, ni palpable mai.
La història no dóna cap resposta a allò que ens presenta com nus, no resolt res. Més aviat enceta un munt de preguntes que deixa a l'aire o a l'aigua o en mig del desert de la Patagònia. Amb el gir brusc del final, ens acaba de deixar astorats i sorpresos.
La pel·lícula és bastant llarga i amb la seva cadència lenta, al final se m'ha fet una mica pesada.
Potser no era el meu dia i l'hauria de tornar a veure, amb unes millors condicions de les quals estava aquell dia. És un film que requereix atenció, mirar i deixar-se admirar.
Si, hom espera, una història on el llarg de la narració s'expliqui què passa, millor no anar-la a veure. Aquesta narració és poesia, i malgrat sembli, no se situa en cap espai i temps concret, el temps de referència de la narració és una excusa per dir-nos moltes altres coses.
Per amants de l'hermenèutica i de la poesia..., això sí, ben desperts.

MARTINA opina
Jauja és una pel·lícula especial, molt estètica i amb una lectura profunda i molt sucosa. L'espectador s'endinsa en un racó cregut popularment com a terra mitològica i l’abundància. 
De fet, quan actualment un busca al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, la paraula “Jauja” troba el següent: "de Jauja, província de Perú, cèlebre por su buen clima y su riqueza". 
Potser el director, qüestiona aquesta cerca incerta dels expedicionaris europeus, en aquest cas a la Pampa Llatina americana. Segurament, impulsats per l'afany de conèixer, descobrir o simplement haver estat a aquest anomenat paradís. Qui sap si, per comprovar que realment aquest lloc, com a tal, existia. 
Un recorregut compassat per una tràgica historia, d'un home que es va desesperant per una regió pelada, inhòspita i plena de caràcters durs i acostumats a la soledat. Segurament, una terra hostil per un foraster a la recerca de la satisfacció d'un desig incert. Tampoc, el lloc idoni per una noia jove, filla d'un coronel, en plena edat adolescent i amb ganes d'indagar per la vida. 
Aquesta obra, està filmada en 35 mm i succeeix quasi només amb imatges. Per tant que, se n'abstinguin els no amants d'aquest tipus de cinema. 
A mi, allò que em sorprèn és que, encara que no hagi pogut llegir cap missatge concret, fa dos dies que hi dono voltes. Segurament, intencionalment, és de lectura oberta i a mi personalment m'ha remogut força per dintre, inquietant-me no sé ben bé per què. Però, en tot cas sé que, encara barrino els detalls d'algunes de les seves impactant imatges. 
No ser el què, però només puc dir que m'ha agradat i crec que molt. 



MAGIC IN THE MOONLIGHT. Director, Woody Allen

USA, 2014
97 minuts.


El director Woody Allen...pensant ?


 
SINOPSI

Stanley (Colin Firth) és un mag. Un amic seu, li sol·licita els seus serveis perquè vagi a la Costa Blava per desemmascarar a Sohpie (Emma Stone), una mèdium que s'està fent d'or, amb l'alta societat de la zona, endevinant el seu futur o fent-los parlar amb els seus morts. Ell és famós per haver mostrat la fal·làcia de molts mèdiums. Hi va, i com era d'esperar, aquest encontre canvia considerablement els seus plans.




NÚRIA opina
M'he divertit molt amb aquesta pel·lícula, on he recuperat el gust pels diàlegs ocurrents, distesos, irònics i intel·ligents... que sempre m'han fet riure, d'en Woody Allen.
No és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que està ben feta, té una fotografia esplèndida, una planificació impecable, una ambientació en els anys vint molt acurada, i un repartiment, pel meu gust, ben trobat.
Divertiment més que res. Però també si hom vol, i si no no cal, sobre la paradoxa de l'amor, enfront de la raó, entre la legitimitat i igualtat, entre allò que fa un il·lusionista i una mèdium...,tot plegat ens porten al mateix lloc...o potser no?
Potser si aneu a veure aquesta pel·lícula que, us recomano, sereu més exigents i no sortireu tan satisfets com jo, però espero que no digueu: “no pagava la pena” i gaudiu d'aquesta comèdia lleugera i divertida.


MARTINA opina
Una comèdia senzilla, previsible i amb moments fantàstics, on el gran Woody Allen es mostra en bona forma.
No tinc gaire cosa a comentar, ja que, no espero sorpreses d'aquest autor qui m'encanta i adoro profundament.
Reconec que, és una cita anual que anhelo i m'il·lusiona cada any. Tot i així, he de dir potser, pel què fa a aquesta pel·lícula i el seu protagonista principal, no m'ha seduït. Més aviat m'ha semblat un personatge més “pijo” i pedant que sarcàstic o genial. Això és tot el que critico. És a dir que, l'actor Colín First no m'ha encantat actuant, ni m'ha convençut el seu paper.

dissabte, 6 de desembre del 2014

ADIEU au LANGAGE. Director, Jean-Luc Godard

França, 2014.
Duració, 70 minuts.

"He deixat d'estar allà on vostè es pensa que estic. De fet, estic seguint altres pistes"
aquestes són les paraules que va adreçar Jean-Luc Godard al director del festival de Cannes, per justificar la seva absència en la presentació de la seva pel·lícula...

Advertiment
Segons la distribuïdora, al 17/11/2014, "Adieu au langage", només s'estrenarà a Espanya en 2D, el què suposa una gravíssima adulteració de la naturalesa del film, concebut per Godard en 3D.



El director, Jean-Luc Godard





NÚRIA opina.

Quan tens una certa edat, un prestigi com a director i domines l'ofici, com és el cas, pots fer allò que et passa pel barret..., ja que tens tota la llibertat creativa del món, i sinó, te la prens.
Això és el que fa Jean-Luc Godard en aquesta pel·lícula, que és un collage connex amb un discurs visual, més poètic que narratiu. Tot plegat un munt de suggeriments que identificades amb el títol, van repicant als ulls i en forma de conceptes al cap, en definitiva llenguatge.
Potser sí que s'ha acabat el llenguatge de la Il·lustració amb paraules i conceptes, ara aquest es complementa amb molts d'altres... el cinema, això ho ha fet sempre. O potser ens està parlant d'un tipus de narrativa?
De quin final ens parla Godard ? O potser aquest títol, no és res més que una provocació?
O tota la pel·lícula és una provocació?
No ho sé, ni m'interessa massa trobar les respostes, ho he passat bé i ha sigut estimulant veure aquesta parida i agrair-li que l'experiment hagi sigut curt.
Potser encara, hauria estat millor veure-la amb el format 3D amb el que ha sigut feta.

MARTINA opina.

Jean-Luc Godard és un home reconegut com a savi, artista madur i molt productiu. Jo personalment però, dec ser massa senzilla, pragmàtica o faltada de sensibilitat, ja que, en general no acabo d’entrar en les seves obres.
“Adieu au langage”, és la seva obra pòstuma, que el director crea als seus 84 anys i constitueix la seva pel·lícula número trenta-nou. És admirable l’inquietud, també l’esperit crític conegut d’aquest, ja que, tot i la seva edat avançada ha volgut obrir-se a les noves tendències creatives audiovisuals i la pel·lícula està feta en 3D.
Vertigo Media és la distribuïdora que la portada a Espanya. Només ha pogut fer-ho en tres cinemes, però per mi, el més curiós és que en cap d’ells disposen dels mitjans tecnològics per fer el passi en aquest format. Per tant, a l'audiència espanyola, aquesta obra ens arriba descafeïnada i l’espectador no pot amarar-se-se de la particular narració visual que Jean-Luc Godard vol traslladar-nos.
Pel que fa al guió, he entès la crònica d’una història d’amor turbulent, on la parella deixa de parlar-se. S’acompanya, o potser s’explica, la seva falta de comunicació verbal mitjançant la mirada d’un gos. He pensat que simbòlicament aquest ens representa la màxima expressió del llenguatge no verbal, possiblement en la seva relació amb la raça humana.
El transcurs interromput d’imatges tallades, la successió d’escenes on es donen converses no mantingudes i el contingut abstracte del missatge, m’ha fet que no acabés d’entrar en l' obra. Tot i així crec es tracta d’una experiència interessant i amb una durada molt assequible, ja que en 70 minuts s’acaba.

divendres, 5 de desembre del 2014

LA ISLA MÍNIMA. Director, ALBERTO RODRIGUEZ

España, 2014.
Duració: 105 minuts.



Alberto Rodriguez el director dret, durant el rodatge.







Sinopsi.
Espanya 1980, dos polis són enviats a un ignot poble de les “marismes” del Guadalquivir a Sevilla, la Isla Mayor, per investigar la desaparició de dues germanes adolescents.
Pedro (Raúl Arévalo), és un policia jove que. Està disposat a defensar el seu treball, sota els nous procediments ètics de la policia. Juan (Javier Gutiérrez), el veterà company de Pedro, ve de l'antiga escola de la policia franquista, on es practicava la mà dura i es permetien els excessos.
Junts, s'hauran d'encarar a les seves diferències i a un entorn rural, aïllat, tancat i hostil, per descobrir què els ha passat a les noies. Tot fa sospitar que, aquestes han fugit d'un entorn opressiu i tancat, procedent d'uns temps passats, on els habitants d'aquest lloc s'han afermat.
Malgrat això, la mare de les nenes (Nerea Barros), dona d'un home feréstec i autoritari, donarà pistes que, permetrà als policies tirar endavant la seva investigació.


NÚRIA, opina.

És difícil fer un thriller amb un final obert i del que l'espectador en surti satisfet i no, estranyat o amoïnat, com va ser el meu cas.
No és corrent aquesta circumstància, però no és cap novetat en el món del cinema negre o del thriller.
En la història de la qual estem parlant, ens mostra una xarxa tancada, on tothom pot tenir el seu punt de complicitat, en la responsabilitat d'uns fets. La por amplia, dispersa, canviant i amb tots els seus matisos de forma i color, paralitza, i provoca el silenci, i el fet de voler desentendre's d'uns fets i de tot allò que, hom podria aportar a possible esclariment d'aquests.
La pel·lícula ens situa en un temps, anys 80. Retrat de l'Espanya de la transició, entre una dictadura de llarga duració i una democràcia, sense trencaments. La qual cosa ens indica que, aquesta, s'haurà d'assentar en la base de les velles estructures dictatorials repintades. Els antics protagonistes del poder d'aquella, hauran de conviure amb els nouvinguts a la nova dinàmica del poder democràtic Tot això però, amb un pacte implícit de silenci i oblit per segons quins temes..., totes aquestes coses s'expliquen per mitjà d'aquest thriller. Una metàfora molt enriquidora, que ens deixa la porta oberta per poder interpretar el present i on el final, està per veure.
Un bellíssim i inquietant espai real per la història, les “marismes” del Guadalquivir.
Una història interpretada per un ramet d'artistes en estat de gràcia, impressionants en la seva interpretació.
Felicitar el director, Alberto Rodriguez i a tota aquesta nova generació de directors del cinema espanyol, ben formats, que són atrevits i saben barrejar conceptes i fer un cinema de qualitat, comercial i amb missatge, si es vol interpretar.

MARTINA, opina.


L'Espanya dels anys 80, en un escenari de naturalesa espectacular, les marismes del Guadalquivir. Ens mostra una realitat de gent, poc cultivada culturalment, humil, sotmesa al narcotràfic i on encara és habitual, la pràctica discrecional de l'autojustícia.
En aquest context, dos policies madrilenys i amb estils ben diferents, són traslladats allà. Amb l'objectiu d'investigar, sobre el recent assassinat de dues germanes menors d'edat. Els policies, han de recórrer a tots els pocs mitjans que tenen per investigar.
Penetrar en l'entrellat d'aquesta societat rural i força hermètica els resultarà força difícil, i fins i tot, perillós. Tot i així, aquest thriller d'acció ens condueix a les profunditats de l'entramat i ens mostra, la cruenta realitat de l'anarquia del comerç de substàncies il·legals.
Potser més enllà dels fets concrets, aquesta obra m'ha permès fer-me un retrat d'un tros de país llunyà i desconegut.
Pel meu gust, és una pel·lícula recomanable pels qui tinguin ganes de conèixer, una història i un indret. També, pels qui com jo, cada vegada es declarin més fans del cinema pròxim i de qualitat.