dilluns, 27 de maig del 2019

L'HOMME FIDÉLE. Un hombre fiel. Director Louis Garrel.


UNA DE LES QUALITATS DEL FILM, ÉS QUE ACONSEGUEIX OSCIL· LAR SENSE PERDRE HABITUALMENT L'EQUILIBRI, EN UN TERRITORI DELIMITAT PER TRES GÈNERES: EL DRAMA ROMÀNTIC, LA COMÈDIA COSTUMISTA I EL THRILLER. TOT AIXÒ COSIT AMB UNS DIÀLEGS MOLT BRILLANTS.
Paraules extretes de la crítica d'en Fernando Bernal en el seu article, “La escritura frente a la mirada”, Caimán Cuadernos de Cine, maig 2019. 


Guió, Louis Garrel i Jean Claude Carrière.
França 2018.
Duració. 75 minuts.
Premis:
2018, Festival Donostia, premi millor guió.
Premis Cèsar, millor actriu rebelació (Depp).
2019, BAFICI, Festival de Buenos Aires, millor director.



SINOPSI

Ambientada a Paris, narra la història de Marianne. Tot comença quan decideix deixar a l'Abel per en Paul, el seu millor amic i pare del seu fill que està esperant. Vuit anys després Paul mort i Abel torna amb Marianne. Això provocarà la gelosia del fill de Marianne i de la germana d'en Paul, Eva, enamorada secretament d'ell d'ençà que era petita.



SOBRE EL GUIÓ
Més de cinc dècades de vida separen a l'escriptor Jean-Claude Carriere de l'actor Louis Garrel. La diferència no resideix només en l'edat, també en l'experiència. Més de quaranta pel·lícules del primer com a guionista i només dues pel·lícules del segon com a director. Malgrat això a un “L'homme fidéle”, la simbiosi intergeneracional es produeix d'una manera natural, aconseguint que els possibles manca de coincidència es converteixin en moments de lucidesa i apropant dos mons en aparença allunyats, en aquest film.
(...) I complementàriament sorgeix la solidesa com a escriptor de Carriérre,
ja històricament lligat a la figura de Lluís Buñuel, però capaç d'afrontar-se a encàrrecs més literaris per directors com Milos Forman.
Paraules extretes de la crítica d'en Fernando Bernal en el seu article, “La escritura frente a la mirada”, Caimán Cuadernos de Cine, maig 2019.

El director Louis Garrel.
NÚRIA opina.
Una comèdia romàntica, cent per cent francesa. Per les que ens agrada el bon cinema francès, sempre és un goig poder-ne gaudir.
L'avantatge dels francesos és que poden parlar de la passió, de l'enamorament, del desig i de l'amor, en tots els registres possibles i sense carrincloneries.
El rol del noi m'ha semblat genial, ja que és bastant comú: em deixo estimar sense concessions i sense restriccions, ni criteri, tant és que sigui una, com dues, molt jove o menys jove, la qüestió és que m'estimin.
El títol més que res em sembla una ironia per pensar-hi, ja que ell és fidel amb el fet de deixar-se, tot i que al final reacciona i potser aquí està la resposta, és preferentment un sòmines atractiu i amb sex appeal...
Un metratge curt amb un guió ben elaborat i uns personatges ben dibuixats i cadascú amb el seu grau de misteri i també ben interpretats, són els ingredients necessaris per passar una bona estona, davant la gran pantalla.
Podem aprofundir més o menys en allò que diu o no diu la història, però vista des de la superfície una pel·lícula com un bon bombó:
Dura poc i et deixa un bon gust a la boca!



MARTINA opina.
Francament, un dels meus dubtes és que, amb els veïns Gals sempre tinc fortes contradiccions. Tant em semblen sofisticats, humanistes i sensibles, com pedants, acaramel·lats i pretensiosos. De vegades admiro la seva gran capacitat per vestir estèticament les coses, fer relats centrats en els diàlegs i parlar de l’amor i del desamor com l'única cosa important de la nostra existència. Però en altres instàncies no em ve de gust el seu toc característic, que per algun motiu desconegut m’irrita i em fa sentir una marciana no capacitada per jugar al seu joc.
D'aquesta pel·lícula en parlen en general bé, i jo no faré el contrari, m’ha divertit i entretingut. En particular en valoro en positiu com és capaç de fer un relat endreçat, que evoluciona i creix de forma pausada i que al final et porta a una lectura buscada d’una història on juga a fer d’un món fictici, tot un ideal.
A mi personalment m'agrada quan aquest art s’expressa sense tabús, amb identitat i parlant de l’imaginari dels seus autors. Quan és capaç de traslladar-te a un espai temps, que de manera deliberada s’ha dissenyat pel gaudi d’aquella experiència virtual i la que a banda que no l’has escollida a la carta, traspua creativitat. Dit en poques paraules: cinema ben fet, de caràcter romàntic i honest. 


Entrevista amb el director a Caimán Cuadernos de Cine:
https://www.caimanediciones.es/entrevista-louis-garrel/

Altres informacions del filmafinitty:
https://www.filmaffinity.com/es/film690613.html






dissabte, 18 de maig del 2019

THE MULE. Director Clint Eastwood.


GRANS PEL·LICULES COM Million Dollar Baby, Banderas de nuestros padres, Cartas de Iwo Jima i Gran Torino, ENTRE D'ALTRES, IMPEDEIXEN QUE AQUEST AUTOR QUEDI REDUÏT A L'ESTATUT DE REPRESENTANT DE LA DRETA AMERICANA.
Paraules de Jean-Michel Frodon, en el seu artícle “Las flores del cine y las espinas políticas” per a Caimán Cuadernos de Cine, març 2019.

Guió: Nick Schenk, fonamentat en l'artícle de Sam Dolnick.

EUA, 2018.
Duració, 116 minuts.
Distribuidora Warner.


SINOPSI
Earl Stone un home que ha superat els vuitanta anys, egoista i que tota la vida només ha pensat en ell. Comença a anar-li malament el seu negoci de jardineria, a causa de la crisi econòmica i no només ha de tancar, sinó que degut a una hipoteca, esdevindrà arruïnat i endeutat. La seva família el detesta, perquè sempre anteposa les seves necessitats a qualsevol dels esdeveniments familiars importants.
Li proposen una feina que sembla molt fàcil i per la que obtindrà molts diners, convertir-se en un correu- fent de mula- per traslladar droga d'un estat a un altre. Ho fa tan bé que, cada vegada li demanen més entregues.


El director Clint Eastwood que farà 89 anys, ara.
NÚRIA opina.
Sospitava que anar a veure aquesta pel·lícula seria un error, però no sospitava que fos d'aquesta grandària.
La proposta va ser meva, ja que, la crítica en general la deixava bé i les revistes que jo llegeixo particularment bé. Tot plegat una enredada, per una pel·lícula que com més hi penso menys qualitats li veig, tot i que estic buscant quines qualitats crítiques en puc treure del fet d'haver-la anat a veure, sobretot i tenint en compte que, en aquesta no t'apliquen cap dels descomptes habituals.
La pel·lícula fins a la meitat aguanta força bé el ritme de la narració i les expectatives de l'espectadora, respecte a allò que passarà. Més tard allò de què passarà i com passarà és d'una evidència convencional tan aclaparadora que, resulta excessivament cursi i carca.
La veritat és que jo no vaig al cine perquè m'expliquin com són els nord-americans, conservadors, excombatents de nefastes guerretes imperialistes, egoistes, masclistes i borratxos que, han deixat a la seva dona i filla tirades per pura desídia, pensant que les seves obligacions com a mascle passaven i es redimien per mitjà dels diners. Doncs bé, quan el nostre protagonista, busca la seva redempció i perdó pel seu passat per part de la seva família, també ho acaba fent per mitjà dels diners... Però ah, senyors i senyores!! aquesta vegada surt del circuit establert pel neoliberalisme salvatge i es passa a l'enemic, el carter de la droga mexicà, ahhh, i això no es pot consentir i haurà de pagar el seu error anant a parar en una presó privada on pagarà la seva culpa presoner, mentre fa allò que li ha agradat més fer a la seva vida, cultivar flors. Així ensenyarà als altres presos a ser útils i feliços mentre paguen la seva culpa i enriqueixen el sistema una mica més; potser alguna televisió els farà un reportatge, explicant el bé que viuen els presoners en aquesta presó i els governadors faran servir aquesta propaganda perquè la gent els voti en les eleccions vinents.
M'ha agafat urticària a tot el cos i he de deixar d'escriure per anar-me a rascar... disculpeu.
No continuaré...

MARTINA opina.
Cada cineasta consolidat que té un estil propi causa unes expectatives inevitables als espectadors que en seguim la seva obra, pendents encara que sigui sense impaciència de la següent estrena. Vull dir, que un públic com la meva mare i jo, que devorem cinema de manera periòdica i religiosa un cop a la setmana des de fa uns deu anys, no ens perdem mai les estrenes de determinades icones del cinema. Dels que esperem que ens provoquin alguna cosa.
El cinema de Clint Eastwood a mi m’ha ensenyat a gaudir de tot un gènere, del western, que al meu entendre poden explicar-nos de manera molt higiènica qüestions molt primàries de l’errant naturalesa humana. Per la seva llunyania temporal i d'imputs limitats, movent-se a ritme pausat, ajuda al fet que puguis entendre un relat de més profunditat. Fent un cinema que captiva a les masses, capaç de parlar un llenguatge visual clàssic i universal.
En la meva experiència aquest artista, ha significat descobrir les virtuts que pot tenir narrar amb diligència, elegància i podent explicar qualsevol cosa que es proposi. Sempre fent un cinema inclusiu, políticament correcte i apte per moltes generacions. Fet que no apunto en sentit negatiu, sinó tot el contrari, considero que la genialitat d’aquest artista és la gran capacitat que té per explicar les coses de manera senzilla.
Però aquesta darrera obra m’ha avorrit, simplista i popular, m’ha indignat el missatge paternalista d’un home que posa de manifest com tota una generació fa silenci davant d'actituds masclistes, racistes i narcisistes. Avalats i exempts de culpa, per la institució de família constituïda de manera tradicional, obviant les seves falles evidents i retratant la necessitat del treball sense jutjar-ne ni una mica l’esclavisme al qual sotmet a la majoria dels mortals.
Jo francament d’un home com ell, transparent, capaç de donar la cara tot i la seva avançada edat fent de protagonista de les seves trames, esperava un esperit més crític. Com deia, les expectatives d’un home a qui considero un geni, intel·ligent i dotat de molt de talent, m'han condicionat. En fi, a mi aquesta m’ha avorrit, semblant-me una gran cursileria i no n’he gaudit gens, ni mica. 


La única crítica que comparteixo en quasi tot, és la que fa Jean-Michel Frodon amb el títol de "Las flores del cine y las espinas políticas" que he intentat penjar l'enllaç en aquest blog i no es pot. Us la recomano està a la revista Caimán de març de 2019. 
Malgrat tot, aquí en teniu algunes altres:



dijous, 9 de maig del 2019

KEEPERS. El misterio de faro. Director Kristoffer Nyholm.r


UN ENIGMÀTIC THRILLER PSICOLÒGIC INSPIRAT EN UNA LLEGENDA ESCOCESA DE COMENÇAMENTS DEL S.XX.

Guió: Celyn Jones i Joe Bone.
Gran Bretanya, 2019.
Duració 101 minuts.


SINOPSI
James (Gerardb Butler) , un home dur i noble que s'entrega a la tasca de guardià del far, l'experimentat i intel·ligent Thomas (Peter Mullan) i Donald (Connor Swindells, un noi orfe, reservat i fràgil, arriben a l'illa de Flannan per reemplaçar els altres guardians del far. Després d'una forta tempesta, les coses es complicaran amb un fet sobtat. Un vaixell que s'apropa des de l'horitzó podria tenir la resposta.


ANTECEDENTS HISTÒRICS
Inspirat en l'antiga llegenda de l'illa Flannan, que explica com els tres guardians del far que es van establir en una remota illa de nord d'Escòcia per reemplaçar els anteriors guardians, van desaparèixer sense deixar rastre. Això passà el 15 de desembre de 1900, el far es va apagar inexplicablement i mai més els van trobar els guardians que el custodiaven.
El director Kristoffer Nyholm.

NÚRIA opina.
Un thriller carregat de bones expectatives que no acaba de reeixir.
És com un poti-poti carregat de bones intencions i amb algunes bones qualitats per valorar però que no acaba d'arribar a bon port, mai tan ben dit, quan la tasca és la d'un far.
No inquieta prou, no commou prou, no queda ni gens ni poc clar el desenvolupament dels esdeveniments... Des del punt de vista estètic, fa pel meu gust, un ús excessiu de la foscor en els moments d'acció que crea confusió sobre els fets i de fet, no entenc per què? Tampoc m'acaba de convèncer la reiteració excessiva en la violència explícita entre els individus de la història i l'excés de sang.
I, tot buscant elements positius del film puc dir que, la interpretació i transformació dels tres personatges protagonistes és excel·lent. El paisatge i l'ambientació de l'època també, però poc explotada.
Pels amants dels fars, les illes i el mar, pot ser una bona opció, si no en tenen cap altra a la cartellera més desitjable. 

MARTINA opina.
Un thriller que retrata un misteri, basat en fets reals i en el que cal estar pendent d’algunes claus que et permeten entreveure les hipòtesis que s’articulen paral·lelament.
A mi personalment m’ha semblat que es quedava curta, que li faltava una marxa més, per exemple podent aprofitar millor totes les característiques d’uns personatges amb moltes possibilitats i una història plena d’humanitat.
Una ubicació única, un relat obert i el misteri de la veritat donen llum verda que l’espectador s’aventuri en aquest viatge en el temps. Que retrata un escenari enigmàtic, solitari i on l’home ha volgut clavar l’ancora, posar un far i enginyar-se-les per poder facilitar la navegació.
On pel seu fons considero que no t’hauria de deixar indiferent, ensumes que no t’ensenya només una de les versions dels fets, però pel meu gust està subjecte a un caminar poc compassat. Pensant-hi crec que és el ritme el que no m’ha convençut, camina amb un control com d’abstenció, que no m’ha permès entrar en totes les versions que et planteja d’un mateix moment, segurament és cosa de gustos.



dilluns, 6 de maig del 2019

TIME TRIAL. Director Finlay Pretsell.


DAVID MILLAR SE SINCERA AMB ELL MATEIX I AMB L'ESPECTADOR, RESPECTE A LES LLUMS I OMBRES DE LA SEVA BIOGRAFIA ESPORTIVA.

Regne Unit, 2017.
Duració, 87 minuts
Seleccionada com a documental del mes de maig, per DOCS Barcelona.


SINOPSI
El final de la carrera d'un atleta és una lluita contra el temps, una cursa a contrarellotge. Per a un ciclista professional, participar és una necessitat addictiva que desafia tota lògica i crea un espectacle tant fascinant com dolorós. Time Trial (cursa a contrarellotge) ens apropa a les últimes curses de la carrera del ciclista britànic David Millar que culmina amb la darrera presa de contacte amb el Tour de França.
Tret del full informatiu d'aquest documental, editat per DOCS Barcelona.


David Millar i el director Finlay Prestell.
EL DIRECTOR
Finlay Prestell és un cineasta guardonat amb un premi BAFTA i que abans havia sigut ciclista professional. Ha dirigit sis curtmetratges premiats en festivals d'arreu del món, i també ha sigut productor de molts d'altres. Més recentment ha produït el llargmetratge Norflok (2015) per a la BBC Films La seva irrupció com a cineasta va ser el 2007 amb Standing Star, un curt metratge on documenta la seva passió pel ciclisme.
Tret del full informatiu d'aquest documental, editat per DOCS Barcelona.

NÚRIA opina.
Un ciclista que porta la passió per la bicicleta des dels 15 anys, quan es va comprar la seva primera bicicleta de carreres.
El seu somni fer el seu últim Tour de França. La seva realitat és que em va fer molts. Però, el darrer que va voler córrer, tant si com no, no va ser possible...primer decepció, però després superació i retorn a una realitat menys exigent i més amable que la que ell s'havia imposat.
Aquest documental, per mi no ha estat fàcil, he hagut d'anar-lo paint i anar-lo pensant, per anar descobrint totes les seves qualitats i concloure que, realment està molt ben fet.
Fa un tractament de la imatge, poc convencional i molt arriscada. Gairebé sempre ens trobem en el punt de vista del protagonista, en David Millar: a la carretera i com a so la seva veu en off per explicar-nos allò que pensa, a vegades fa un canvi de perspectiva, per mostrar-nos el seu esforç i patiment.
Aquesta estratègia de situar-nos en la perspectiva visual del ciclista, és un recurs estilístic per posar-nos en la seva perspectiva emocional i aquest recorregut intens per les carreteres, produeix un cert vertigen.
Retrat d'un ciclista que va estar al cim, per passar al forat fosc després d'un error de dopatge i que torna a la seva afició amb ganes de redimir-se i netejar el seu nom. Tasca difícil quan tothom et vol parlar del mateix i tu ja ho has dit tot. Però ell ho fa amb dignitat i senzillesa.
Bon documental...encara que el tema no m'interessa gaire.

MARTINA opina.
Pels amants del ciclisme entendre la fragilitat d’un esportista d’aquesta disciplina sempre és interessant. Vaja o a mi personalment, com a aficionada fervent, m’agrada veure’n les entranyes i procurar empatitzar amb el relat de la lectura dels fets d’una persona que n’és un referent. En particular crec que David Millar, amb aquest documental en el qual ens parla en primera persona, ha pogut dir-nos coses des de dintre i les que indubtablement no ens hauríem pogut plantejar.
Aquest esportista al meu entendre, no vol parlar-nos novament de l'abús en aquest esport de determinades substàncies, ni dels límits de la competició, ni del fons de quina va ser la seva errada. Si no que ens explica una nova etapa on ell aposta per la seva redempció.
Pren decisions que van més enllà de fer un treball personal, que li permetin superar els fets concrets, interpreto que l’empeny un desig que assumeix que no es podrà complir i de forma madura, accepta que un de vegades s’equivoca. Per mi, el més interessant és com és capaç de no lamentar-ho.
Crec que l’enfocament és prou objectiu per ser una forma higiènica d’entrar i veure el món d’aquest esport, que a escala professional va ser un gran show, i que avui segueix tenint força seguiment. Potser també per la brutalitat que representa. Però en tot moment, el relat pren la perspectiva de la vivència d’una cursa de manera integral, des d'un punt de vist on pots veure’n el gran treball d’equip que implica i la duresa de l’esport d'elit.
Un relat de batalla, que et transporta i sobretot una opció recomanable pels amants amateurs del pedal. Per recordar com n'és d'agraït poder viure-ho sense sofriment. 

Informació sobre el Documental del mes: 

Informació sobre la trajectòria del director i la seva filmografia:




FESTIVALSCINEBARCELONA

Amb tres setmanes hem fet un intensiu de cinema a Barcelona:
http://www.bcnfilmfest.com/ca
https://dafilmfestival.com/

diumenge, 5 de maig del 2019

VARDA by AGNÈS. Directora Agnès Varda


EN LES MEVES PEL·LÍCULES SEMPRE HE VOLGUT QUE LA GENT VEGI PROFUNDAMENT. NO VULL MOSTRAR COSES, SINÓ DONAR A LA GENT EL DESIG DE VEURE. AVarda.

Direcció, Agnès Varda.
Guió, Agnès Varda.
França 2019.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI

Un documental d'Agnès Varda que ens dóna llum sobre la seva experiència com a directora, donant-nos una visió personal d'allò que ella anomena “escriptura de cine”, viatjant des de la Rue Daguerre de París a Los Àngeles i Pekin.



La directora Agnès Varda.

NÚRIA opina.
Un documental entranyable per si mateix, però encara més quan fa poc la nostra protagonista, el 29 de març de 2019, es va morir. Crec que no va poder estrenar aquest documental. És la seva obra pòstuma, el seu testament, on ella, parla d'ella amb una absoluta humilitat, senzillesa i naturalitat, però també d'una forma absolutament desinteressada i lleial amb la seva obra.
Sempre he admirat a aquesta directora per la seva coherència vital- com és lògic lligada a la seva obra-, res de “postureo” o moda o cap altra de les sensaraons actuals que porta a molts artistes joves a confondre la vida amb l'obra i l'obra amb quelcom ple de buidor argumental i ètica. Exigint el seu dret a existir i a ser reconeguda com si estiguessin reclamant el seu legítim dret a viure, confonen obra i vida amb una simbiosi absurda. Potser aquesta manca de sentit té un lloc avui en aquest món que posa al cim o enterra amb molta facilitat, en funció de les demandes d'un mercat que només té ànsies de consumir, consumir i consumir...un consum sense fi on tot el fet audiovisual i té un paper predominant.
No és el cas de l'Agnés Varda una dona moderna i sempre al dia, però intel·ligent i que no es deixa enganyar fàcilment, darrere de la seva aparent espontaneïtat i candidesa hi ha un valor profètic o d'oracle, sobre el món que ens ve i com ens ve. No és casual tot el tema de les espigoladores i al del seu darrer reportatge Visages Villages que, conjuntament amb en JR, Jean René fa una crítica molt profunda sobre la imatge personal a les xarxes i la seva manca de significació real.
Agnès sempre al dia!
Gràcies Agnés Varda. Sempre tindràs el teu espai de descans en la meva ànima devoradora incansable de cinema. Un cinema compromès amb la vida i el món!
Crec que no us la podeu perdre!

MARTINA opina.
Agnés Varda és un personatge molt complet, que de seguida et desperta interès i amb la que he gaudit especialment amb algunes de les seves obres, «Rostros y lugares» y «Los espigadores y las espigadoras».
El 29 de marc del 2019 va morir, amb 94 anys, poc després d’haver-se acomiadat dels espectadors amb aquesta obra audiovisual.
Crec que és molt interessant aquest últim relat, on l’autora s’acomiada dels seus fans i ens explica coses vàries. Com a mínim ens mostra com ella ha entès el seu cinema i en destacaria la màgica manera que té de trobar els temes sobre els que investigar. Un personatge amb un món intern molt ric, el que s’interessa pel que passa al món exterior i s’hi aproxima sense pressa, observant i procurant que les imatges parlin per si soles.
Pel meu gust, una dona que juga fins al últim dels seus dies, immensament generosa, una viatgera nata que, parla sense gens de por en dir tot el que pensa, a les persones que l’envolten i que per com és ella, a mi em diverteix i m’enriqueix molt dolçament.