dimarts, 21 de juliol del 2015

APRENDIENDO a CONDUCIR. LEARNING to DRIVE. Directora, ISABEL COIXET.


USA, 2014.
Duració, 1h i 45 minuts.


Sinopsi
Wendy (Patricia Clarkson), és una escriptora de Manhattan que decideix treure's el carnet de conduir quan el seu matrimoni està fent aigües. Li dóna classes, Darwan (Ben Kingsley), un refugiat polític hindú de la casta sij que, es guanya la vida fent de taxista i professor d'una autoescola.
Amb un guió original de Sarah kernochan es configura una comèdia etnoromàntica construïda per oposició, escriptora grandeta amb marit infidel a la recerca de la reafirmació de la seva independència versus professor d'autoescola sij a punt de consecució d'un matrimoni concertat.
Fragment extret de la crítica de l'Enric Albero a la revista Caimán, número 40, juliol -agost de 1015.

La directora, Isabel Coixet.

Enllaç de la pàgina de l'Isabel Coixet

Em sembla interessant l'opinió d'en Juan Jose Roldán en el seu blog, perquè diu algunes coses que jo també les he pensat...

Una entrevista de l'Andreu Lafuente a la Coixet, on explica algunes curiositats de la pel·lícula prou interessants. De conya en conya diu algunes veritats...

NÚRIA opina
La Martina i jo som incondicionals d'alguns directors, com la Coixet o en Woody Allen, l'Almodobar. Esperem les seves pel·lícules i les anem a veure totes, malgrat que, no totes tenen la mateixa categoria, sabem que sempre podran satisfer algunes de les nostres expectatives i així és, tot i que alguna vegada també podem sortir-ne decebudes, però són poques.
Aquesta comèdia l'he trobat divertida i desimbolta.. amb poques pretensions. Una bona opció per passar una bona estona, amb un guió basat en una història real d'una escriptora de Manhattan. La pel·lícula està rodada a Nova-York.
Els que no els agrada la Coixet dramàtica, potser ara trobaran un motiu per estimar-la una mica més.

MARTINA opina
Isabel Coixet ha fet una obra que per mi podria ser perfectament un “Summer Hit”. És una comèdia fresca, profunda, internacional, realista, crítica i amb un aire feminista.
Parla d’un matrimoni que en la seva maduresa se separa. L’home ha trobat una altra dona i ella es troba madura, sola, decebuda, limitada i havent d’afrontar molts canvis quan tenia una vida assentada i còmoda entre la classe benestant de Nova York.
M’agrada molt l’univers en el qual sempre em trasllada aquesta directora. Un món on les persones són molt humanes i tenen sentiments profunds i defectes. On les relacions són complexes i les vides de les persones sofisticades. Aquesta vegada però reconec que he trobat que no es tracta d’haver creat un clímax especial o haver explicat una història anormal, potser al meu entendre i sense que sigui negatiu, m’ha semblat una pel·lícula d’humor, amb ètica, però que podria ser perfectament un producte comercial apte per tots els mercats audiovisuals del món i per tot tipus de públic.
Una història on els personatges es creuen amb perfils que a priori i socialment semblen molt allunyats però que ells mateixos s’adonen i reflexionen sobre com en realitat no ho són tant.
Una narració que no et deixa indiferent, aproximant situacions i descobrint la complexitat de la llibertat, la lleialtat, el matrimoni i les cultures.
Una vegada més una peça d’art d’aquesta creadora que potser cada vegada més s’acosta a tots els tipus d'audiència i crec que es presenta com una bona opció per una sessió de cinema d’estiu, lúdic i fresc. Potser els detractors d’aquesta directora també poden acostar-se al seu treball, ja que considero que el tema és força universal.

dimecres, 1 de juliol del 2015

PHOENIX. Director, Christian Petzold.

Alemanya, 2015.
Duració 98 minuts.



El director, Christian Petzold.
Sinopsi
Juny de 1945. La Nelly, una supervivent d'Auschwitz, torna a la seva Berlín natal greument ferida, amb la cara destrossada, acompanyada per la Lene, de l'Agència Jueva i amiga seva abans de la guerra. Poc temps després de passar per una traumàtica operació de reconstrucció facial, la Nelly s'obstina a buscar el seu marit, el Johnny.
                                                                                         Tret de La Vanguardia, dissabte 6 de juny de 2015.


NÚRIA opina
Una enigmàtica pel·lícula sobre la reconstrucció d'un país. En ruïnes físiques, psíquiques i morals. Amb una convivència fragmentada per la culpabilitat, l'horror i estupor dels fets i un retorn a la normalitat que, no es pot fonamentar amb els valors d'abans i tots, hauran de trobar uns nous valors. No hi ha vencedors ni vençuts, perquè tots n'han sortit molt malparats.
L'holocaust és un tema que des de ben jove m'ha interessat. És un interès que crec que ve donat per l'estupor i incomprensió total dels fets. No hi ha respostes possibles que, donin una engruna de sentit a tot el mal fet. Ni ara, ni mai, podré entendre la maldat de l'odi a l'altre pel fet de ser diferent. I menys que algú pugui plantejar-se la seva exterminació i el món sencer, no clami en un rebuig unànime.
El marc de fons concret és el de la reconstrucció d'Alemanya després de la guerra, a Berlín. Tots els alemanys, jueus i no jueus, hauran de reinventar-se i tirar endavant. De jueus però, pocs, la majoria han mort als camps d'extermini i els pocs que han quedat, molts opten per emigrar a la seva conflictiva nova pàtria.
El personatge protagonista d'aquesta història, Nelly Lenz, estava destinada a morir, ja que, totes les circumstàncies hi apuntaven. Però malgrat tot, ella sobreviu. Sortint de l'infern que hagut de patir, cerca la veritat en lloc de l'oblit i el canvi.
Aquesta determinació del personatge que, cerca talment com un zombi, quelcom per donar sentit el seu present per mitjà de l'explicació del seu passat, és allò que el fa especialment captivador i atraient.
Tots els altres personatges, crec que es defineixen per contraposició a aquest. Lene, per exemple, l'antiga amiga de Nelly que, l'ha rescatat de la seva mort. Ella, sembla que vulgui reconstruir la seva vida participant en la creació del que serà el nou estat de tots els jueus, Israel. Allà estarà aixoplugada de tot el mal que els han fet a ella i a tots els jueus. És molt difícil deixar de ser alemanya, francesa, italiana, búlgara... per passar a ser només jueva. Quan aquest fet, no determinava la procedència, l'origen. La seva realitat ho demostra.

Pel·lícula que destil·la un ambient òptim de narració, gràcies a l'estètica, el tempo, el guió, la interpretació, la llum. Amb uns temes tan complicats i profunds, no és gens fàcil fer una pel·lícula bona i creïble.
Molt bona.
Recomanable pels que tinguin ganes de reflexionar sobre qüestions, que avui, amb unes cares i colors diferents estan a l'ordre del dia, només cal recordar els multi atemptats d'aquests últims dies.

MARTINA opina

Les ferides, depenent de la seva gravetat, deixen marca. Crec que mitjançant aquesta pel·lícula es fa un paral·lelisme entre els danys físics i els psíquics d’una situació bèl·lica.
Potser la història d’una cantant, a qui després d’estar en un camp d’extermini li han de reconstruir la cara, ens deixa que ens submergim en aquesta cerca de poder trobar un camí per recuperar-te de les ferides.
Un retrobament amb el seu ex-marit, marca el ritme d’una narració que pel meu gust és original, detallista, compassada i que indaga en les profunditats del molts sentiments extrems d’aquesta ressaca, per la que van haver de passar els supervivents de la desfeta nazi.


Aquest enllaç pels que volen saber on la fan i altres informacions:
http://www.guiadelocio.com/cine/archivo-peliculas/phoenix-2014