TRES CARAS. Se rokh. Director, Jafar Panahi.

RES ES MOSTRA COM EVIDENT, TOT ÉS OPAC, COM L'EXISTÈNCIA D'UNA REALITAT ANCESTRAL EN LA QUAL, EL CINEASTA PENETRA.

Paraules d'Àngel Quintana, en el seu article Mostrar y no mostrar” a Caimán Cuadernos de Cine, novembre de 2018.

Director, Jafar Panahi.

Duració, 100 minuts.

Iran, 2018.

Premis: Festival de Cannes 2018, Millor guió (ex aequo)

SINOPSI

Una famosa actriu de sèries, rep un seguit de missatges d'una noia que viu en un ambient rural i vol ser actriu. Un dels missatges és molt inquietant, ja que és una gravació en vídeo que fa témer per la integritat física de la noia. Així és com l'actriu i el director es llencen a la recerca de la noia.

El director Jafar Panahi.

En aquest blog trobareu l'anterior film, Taxi Teherán comentat:
http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2015/10/taxi-teheran-director-jafar-panahi.html

Filmografia de Jafar Panahi: https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Jafar%20Panahi

NÚRIA opina.

Aquest film m'ha agradat molt, ja que té tots els ingredients perquè una pel·lícula sigui valuosa:

Primer, la fa un director que, des de l'opressió aprofita tots els mitjans que té, per no renunciar a la seva llibertat d'expressió.

Segon, la pel·lícula és un objecte absolutament cinematogràfic, ja que, des del minimalisme i la senzillesa, utilitza tots els seus mitjans per explicar-nos una història.    Tercer, és creatiu i innovador ja que a partir de ficció i realitat, barreja aquests registres, per tal que, l'espectadora faci la seva lliure interpretació.

I...Quart, ens il·lustra sobre una realitat que, encara que obvia per ell, desconeixem totalment i no tenim cap dret a jutjar-la des de fora.

I, encara cinquè, totes les meves simpaties per un mascle dissident que, es posa al costat de les dones des d'una realitat on això no sol passar.

Gràcies Jafar Panahi, per no renunciar al teu art i continuar meravellant-nos amb la teva capacitat d'expressar.

Altament recomanable pels que els agrada al cinema i estan oberts a qualsevol experiència autèntica, senzilla i austera.

MARTINA opina.

Aquest director penso que és difícil que et deixi indiferent. Potser les reaccions que pugui causar no són de gran volada, és un tipus de cinema artesanal i d'autor, apte doncs només per aquells amants del gènere.

Aquesta pel·lícula s'endinsa en un món tancat i remot. És un viatge en un racó inexplorat per la gran majoria dels mortals i on les tres dones de generacions diferents que es troben allà, comparteixen la professió d'actriu. Pel meu gust el seu autor aprofita amb molt d'art el recurs de jugar amb el temps, tot encaixant el punt de vista d'unes realitats ben diferents, de tres dones d'èpoques successives i que conviuen orgànicament dins d'una mateixa història.

Com que, el relat avança molt tranquil·lament, pot semblar que no explica gaire. A més, el director com a narrador, s'exposa a també donar la cara i aparèixer en pantalla. Cosa que, al meu entendre, fa que allò que explica sigui especialment proper.

M'agrada sobretot, com un home s'aventura a parlar de la situació de la dona, en un context on ho té prohibit i en un país on no li deixen que faci cine.

En realitat, com més hi penso, més m'agrada. Segurament perquè admiro la gent que s'expressa lliurement en els temps actuals. En un món, on encara, abunda massa la repressió.

Val a dir que davant d'aquesta obra, em ve al cap, replicar una reflexió que diu que: emmurallar el teu patiment -en aquest cas, al meu entendre, la por al poder-, és arriscar-te que et devori des de l'interior i per camins confusos i incessants. Que a més, la força d'allò que no expressem pot ser implosiva, arrasant i autodestructiva: Expressar-se és començar a alliberar-se!

En suma, una peça molt interessant i recomanable.

Si voleu veure les pel·lícules de Jafar Panahi, a Filmin en trobareu unes quantes per pocs diners: https://www.filmin.es/director/jafar-panahi

A Fotogrames trobareu interessants informacions sobre les condicions de rodatge d'aquesta pel·lícula: https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a25289789/tres-caras-jafar-panahi-feminismo-actrices/

LLADRES de TEMPS. Directora, Cosima Dannoritzer.

EL TEMPS NO ÉS UN CÀSTIG SINÓ, EN PRINCIPI, PER AQUEST ÉSSER HUMÀ QUE CONEIXEM, LA ALLIBERACIÓ D'ESTAR SENT SENSE MÉS, SENSE SORTIDA, SENSE

SABER-HO.

Maria Zambrano, Notas de un método, pàgs. 68-73. 

Avui diríem: el temps és un càstig, al qual el neocapitalisme despietat, ens ha empresonat, ens el roba i el fa seu, privant-nos de la llibertat de poder fluir per la vida, sense més.

D'una de les autores del bloc.

Directora, Cosima Dannoritzer.

Diferents països, 2018.

Duració, 90 minuts.

Documental.

SINOPSI

Oblideu-vos de l'aigua i els minerals rars. Hi ha un nou recurs que tots volem: el nostre temps. Una investigació que demostra que el temps s'ha convertit en moneda de canvi i com podem reclamar el control sobre aquest recurs, preciós i finit.

Tret de la informació que la productora Polar Star Films, té en les seves pàgines.

La directora, Cosima Dannoritzer.

NÚRIA opina.

Hem vist aquest documental en el marc del Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, al cinema Texas. Documental molt didàctic que ens parla del nostre temps, a partir de la utilització que pretén fer-ne i en fa l'economia neoliberal rapinyaire. Està plantejat com una investigació que, fa un recorregut històric a través de la rendibilitat d'aquest, primer als llocs de treball i actualment, com una esclavitud o servitud voluntària, nefasta i moltes vegades inconscient i voluntària.

No m'ha obert els ulls a cap cosa que no sabés, però m'ha endreçat les idees i m'ha aportat alguna dada nova i interessant.

Material molt adient de conèixer la seva existència i fer-ne divulgació als centres educatius i culturals. 

MARTINA opina.

Aquesta opció surt d'un del molts festivals que se celebren a Barcelona, que compila qüestions relacionades amb els drets humans i que es projecta, entre d'altres, al cinema Texas.

A mare i filla, ens agrada veure tota mena de registres cinematogràfics i d'aquesta obra, a mi personalment, m'hi ha seduït la perspectiva crítica d'allò que posa en pantalla.

Respecte a l'aposta, només puc dir que no m'ha defraudat, crec que està construït amb molta coherència, sense perdre el fil argumental i aportant una mirada objectiva al debat que planteja.

Sobretot em sembla positiu que cobreix la necessitat de fer-se preguntes i donar arguments i que cada individu pugui contestar-les per ell mateix. També perquè radiografia una part del sistema, de manera molt gràfica i pedagògica, podent anar a l'origen de les qüestions, sense envair en l'enfocament buscat.

En suma, des del meu punt de vista, és una opció recomanable per un dia que, un estigui obert en anar una mica més enllà.

ENTRE DOS AGUAS. Director, Isaki Lacuesta.

LA HISTÒRIA ACABA ADQUIRINT LA CONDICIÓ D’UN RELAT ÈPIC, MÉS GRAN QUE LA VIDA I CAPAÇ DE BRINDAR-NOS AL MATEIX TEMPS, LA MESURA MÉS JUSTA DE LES MOLTES FACETES QUE COMPONEN AQUESTA.

Tret de l’escrit d’en Diego Salgado, publicat a la revista Dirigido por... amb el títol “De lo documental y de lo mítico”. Novembre 2018.

Guió, Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo.                                                
Espanya, 2018.                                                                                                               Duració 136 minuts.                                                                                                                Guanyadora de la Concha de Oro a l’edició.                                                     
                               

ANTECEDENTS I TEMÀTICA                                                                                                      Aquest film és una continuïtat del film de ficció d’aquest director, “La lleyenda del tiempo”, una narració a mitges documental, a mitges fabulada, de dues hores de metratge, rodada en vídeo d’alta definició, on es barrejaven sense cap prejudici l’esperit del “cante flamenco”, actors no professionals i personatges reals, submergits en un moment de transició existencial i autodescobriment, i un paisatge: la badia de Cadis i l’illa de St. Fernando. Dotze anys després, Lacuesta torna a aquest entorn, amb les mateixes estratègies per saber què se n’ha fet de dos dels que es passejaven per davant de la seva càmera, els germans Isra i Cheito. Si en el primer film creuaven el període que va de la infantesa a la joventut, ara es troben a punt d’entrar en la maduresa, amb tot el que comporta de resolucions vitals que, no tindran marxa endarrere.                                                                 Tret de l’escrit d’en Diego Salgado, publicat a la revista Dirigido por... amb el títol “De lo documental y de lo mítico”. Novembre 2018.

El director Isaki Lacuesta.

NÚRIA opina.

Esperar amb molt de delit una pel·lícula i posar-hi moltes expectatives, potser és un mal principi;  ja que podria ser que allò que vas veient no t’agradi prou i t’acabi decebent... Això, és el què m’ha passat.

Així i tot, i més tard, he anat paint la pel·lícula, tot recordant moments i pensant amb les coses vistes i he pogut reconciliar-me amb la seva bellesa i comprensió.

Un film és una realització molt complexa, on si han dedicat moltes hores i molts esforços de moltes persones i és prudent, reflexionar-hi més enllà del fet experimentat en el moment de veure’l.

El mateix dia que vàrem anar a  veure aquesta pel·lícula, durant el matí, vaig mirar la “La leyenda del tiempo” i em va encantar: fresca, imaginativa, retrat d’un món i d’uns personatges que viuen en un entorn en el qual  estant totalment adherits i uns altres de fora que, ajuden a descobrir la bellesa i qualitats d’aquest i donar gruix a la història. En aquest relat la innocència, convertida en bellesa t’acaba captivant, a “Entre dos aguas”, els mateixos protagonistes no han perdut la seva innocència, però just per això, passen a ser víctimes d’allò que viuen i poden viure. Just aquest retrat, m’ha fet experimentar sentiments molt contradictoris sobre el sentit de la pel·lícula i del meu dret a anar a fer el tafaner en les seves vides?

Crec i pel meu gust que, en aquesta història, ficció amb narració documental,  li falta una mica de grapa, no t’enganxa. Penso que el guió, intencionadament potser, és massa simple, monòton i lineal. No he pogut entrar en la història i m’ha acabat avorrint.

Malgrat aquestes consideracions, és una bona pel·lícula, però poc rodona i amb massa metratge.

MARTINA opina.

Sempre em sap bastant de greu quan no m’agrada alguna de les pel·lícules que anem a veure. En primer lloc, perquè en general, tenim molt entre què escollir i haver errat m’enfada. En segona instància, perquè em fa dubtar de la meva atenció o enteniment  al respecte. Tot i que en general, m’ajuda el fet que acostumo a seure a la butaca desinformada, però en acabar, la Núria sol contextualitzar-me el què hem vist. Però sobretot, perquè valoro la feina que hi ha darrere de cada creació i m’agradaria poder trobar-hi el què, a allò que veig en pantalla.

En aquesta ocasió, i havent tingut una experiència no grata com a espectadora i després de donar-li forces voltes, he arribat a la conclusió que allò que ha valorat el jurat del festival de Sant Sebastià per guardonar aquest títol, és què implica pel que fa l’autoria crear un relat en aquestes condicions. És a dir,  la feina ben feta en haver triat el repartiment. I reitero que, presento totes les meves reserves cap a la feina artística que hi ha al darrera de cada peça, així com reclamo la meva llibertat a no compartir l’opinió de la majoria, en la meva experiència.

Per començar crec que m’ha molestat l’austeritat, quasi freda, d’entrar en la vida d’uns personatges, a ritme de tortuga malalta, sense melodia. No comprenc si ens els vol presentar com a víctimes o botxins? On a més a més, mitjançant un relat cronològicament a la inversa, se’ns acompanya a entendre les seves bases, però només mostrant-nos-en una engruna minúscula. Sabrem d’on venen, on estan i perquè fer-se adults els hi suposa una proesa. Ho farem però, mitjançant una lectura pel meu gust simplista o fins i tot burlesca, de com i perquè dos germans trien camins diferents.

També m’han irritat l’ús d’algunes imatges força profundes. Com és per exemple, el part de la dona d’un dels protagonistes, retratat amb imatges que envaeixen la intimitat femenina. Crec que és un fet a comentar, ja que, no es dóna cap classe d’audiència a les dones, de les vides d’aquests homes, en aquest relat. De la mateixa manera, un moment de sexe explícit, que segur que podria ser bonic de veure, si no fos perquè, m’ha semblat utilitzat com una astracanada en un relat d’allò més naïf, sobre les misèries de dos adults humils i amb pocs recursos.

Simplement, no entenc què es busca parlant de les injustícies que han de viure dues persones d’un indret, on si ets pobre, ets senzill, i si vols fugir de la misèria no tens opcions. Perquè segurament  el pastís, en determinats llocs, no es pot dividir entre més parts. Sincerament m’ha fet pensar que era un relat d’allò més aburgesat, on pretén donar visibilitat superficialment, a quelcom que, no aporta res, i a més a més, amb certa crítica àcida, cap a una realitat que no és de pel·lícula.

INFILTRADOS EN EL KKKlan. Blackkklansman. Director, Spike Lee.

EL DIRECTOR TORNA A DESTAPAR LA SEVA FURIA JUSTICIERA, POTSER ESPERONAT PER LA XENOFOBIA CREIXENT DE L'AMÈRICA DE TRUMP.

Paraules de Phil de Semlyen a la revista Time Out. Barcelona, 1-7 de nov. 2018.

Director, Spike Lee.

EUA, 2018.

Duració, 135 minuts.

Gran Premi del Jurat, al Festival de Cannes 2018.

SINOPSI

La història està basada en fets reals que tenen lloc que tenen lloc durant l'era Nixon a Colorado Springs, quan Ron Stallworth, policia negre, troba en la premsa un anunci del Ku Klux Klan buscant nous adeptes. Decideix trucar fent-se passar per un blans supremacista molt exaltat. Així es comença a posar en marxa l'operació policial més inversemblant de la història.

Tret de la crítica de Phil de Semlyen a la revista Time Out. Barcelona, 1-7 de nov. 2018. 

El director, Spike Lee.

Informació de "El nacimiento de una nación", 1915 Griffith, pel·lícula que cita explícitament el film a través d'imatges i un document imprescindible, per conèixer la història del cinema i d'Amèrica. Considerada racista pel tractament que fa del tema:
https://www.filmaffinity.com/es/film915417.html
Voleu veure "El nacimiento de una Nación"?:
https://www.youtube.com/watch?v=YisiBXOWM8Y
Filmografia al Filmaffinity de Spike Lee:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Spike%20Lee

NÚRIA opina.
Una comèdia irònica i divertida amb un rerefons crític a un racisme encara existent i potser creixent... de la societat americana.

Malgrat tot i a parer meu, força intranscendent i sense massa substància.

És la típica comèdia americana, gamberra i intel·ligent, per passar una estona i distreure't, on hi afegeix l'ingredient romàntic, d'una història d'amor per acabar-la de suavitzar i que li agradi al màxim de gent possible. Una funció del cinema gens menyspreable i força útil.

Pels que desitgin passar una estona distreta amb un rerefons crític.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula explica un factor molt significant de la història dels Estats Units, l’emergència de la divisió racial i analitza una part del seu passat. Dramàtica, amb referències i a mi, francament m’ha avorrit un xic. Si hi penso, em costa definir els motius, potser és la sensació que ho explica superficialment, amb un relat una mica naïf i on en el fons revela, com una vegada més, la complexitat de les qüestions conflictives ve donada per molts factors. I que per tant qualsevol lectura és tan sols un punt de vista.

Comentàvem amb la Núria tot sortint, que la nostra experiència amb aquesta obra, tal manera es podria comparar amb la que podria tenir un americà en veure Torrente, de Santiago Segura. Per una persona d’aquí, probablement molta part de la crítica oculta en aquesta comèdia àcida, s’ubica en un context determinat. Els seus personatges, les seves accions i inclús els escenaris i maneres on i com aquests es mouen.

Vull dir que, al meu entendre no sempre un relat és universal i crec que podria ser que, aquesta sensació de manca de ganes de mullar-se que he tingut en veure aquesta obra, estèticament molt ben assistida i amb un relat d’allò més senzill, podria venir donat a, la meva falta de referències de la cultura americana.

Recomanaria aquesta opció pels amants del cinema tradicional o d’entreteniment, on l’equilibri de les diferents disciplines artístiques, està en la bellesa de la imatge. Sense cap dubte és un relat construït a consciència i segurament apte per masses.

Per concloure, pel meu gust no és un una peça d’art, però sí una mostra de bon cinema. El relat succeeix massa a poc a poc, però té un encant en com sap retratar el conflicte. I en tot cas, una lectura que segurament aconsegueix parlar d’aquest fet real com és la divisió social, en un context diferent del nostre, i que fa que sigui interessant per l’audiència. Potser parlar d’aquest tema als Estats Units és tota una proesa, se m'escapa del tot, puntualment la magnitud de la catàstrofe sembla una etapa on se n'identifiquen els bàndols.

Sergi Sanchez a Fotogrames també ho deixa prou clar:
https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a24393543/infiltrados-en-el-kkklan-critica-pelicula/
A Sensacine diuen:
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-258805/sensacine/

En Javier Ocaña, al País 1 de nov. 2018, veu en aquesta pel·lícula més qualitats de les que jo he vist:

https://elpais.com/cultura/2018/11/01/actualidad/1541065291_853469.html

COLD WAR. Direcció, Pawel Pawlkowski

CADA VEGADA M'HE ANAT INTERESSANT MÉS PER LA MÚSICA DE LES PEL·LÍCULES...NO EN LA MÚSICA DEL CINEMA, SINÓ EN LA MÚSICA QUE ÉS UN PERSONATGE DE LA PEL·LCULA.

Paraules d'en Pawel Pawlikowski dites en una entrevista feta per en Jonathan Rommey i publicada al Sight& Sound. Vol. 28 nº 9 set, 2018 i publicada més tard, a Caimán Cuadernos de Cine, nº75, octubre de 2018.

Director, Pawel Pawlikowski.

Polonia 2018.

Duració, 88 minuts.

SINOPSI

La història succeeix entre els anys 1949 i 1964. És una història d'amor entre dues persones molt diferents i incompatibles que, malgrat els temps i les reiterades separacions no poden abandonar la seva passió amorosa i s'aniran retrobant al llarg d'aquests anys.

Al fons de tota la narració tenyit per “ la guerra freda” i la música que, va fent el seu recorregut pels diferents registres i acompanyant tota la història.
Premi al Festival de Cannes 2018, al millor director.

El director Pawel Pawlikowski.

L'anterior pel·lícula d'aquest director també la trobareu al nostre blog:

http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2014/04/ida-director-pawel-pawlikowski.html
NÚRIA opina.

Aquesta és una gran pel·lícula, més que, una gran història.

Té tres protagonistes, la música, i un home i una dona enamorats.

La història va passant per diferents registres musicals, música popular polonesa molt seleccionada, el jazz, el rock i alguna altra que, explica moltes coses sobre el context històric en el qual es desenvolupa la narració i els personatges. És una protagonista que, és molt important per poder donar tot el sentit a aquesta narració.

La història és un clàssic de la passió amorosa que, gràcies a la separació es manté encesa sempre, podria ser el tema d’un tango.

 I, unes imatges bellíssimes, estudiades mil·limètricament en la seva composició i llum, fan d’aquest film una petita joia artística, molt bella i potser no del tot rodona, sobretot pels que esperen més acció o més informació, sobre el context històric on esdevé.

Una bona recomanació pel que els agrada anar el cinema per gaudir del anomenat setè art, l'art del temps i l’art total.

MARTINA opina.

Aquesta petita joia, plena de poesia i amb una narració visual d'allò més acurada, transcorre en 15 anys, en els que una història d'amor, evoluciona sense perdre l’essència de la seva llavor.

Diuen que és un retrat inspirat en la vida dels pares del director i guionista de l'obra, Pawel Pawlikowski, que té origen polonès. Ubicada a l’Europa dels anys 50, entre les diferents ciutats on els protagonistes van viure l'exili, dos personatges amb procedències social i edats diferents s'enamoren.

Un director musical d'èxit, a qui malgrat tenir un prestigi reconegut, el país expulsa amb la subtilesa d'apartar-lo dels registres musicals que ell considera interessants. Un home que s'enamora d'una ballarina de folklore, una ànima lliure i d'esperit rebel. Quan es troben per primera vegada ella encara és una noia molt jove, amb una profunditat misteriosa, d'origen humil i que opera sense lligams.

La parella empren una aventura en la qual han de buscar-se, procuren trobar-se i conviure amb l'espurna passional que en el seu dia va encendre la flama d'aquest lligam.

 A mi personalment m'ha agradat en tot el seu conjunt, però no tant pel que narra, sinó per com ho explica i sobretot per l'elegància imperant, amb la que aprofita tota ocasió de diàleg per sumar-hi substància. 

Filmografia completa:
https://www.google.es/search?q=pawlikowski+filmografia&oq=pawlikowski+filmografia&aqs=chrome..69i57j69i60j0.14757j1j8&sourceid=chrome&ie=UTF-8

Fitxa completa, crítique i altres informacions interessants:
https://www.filmaffinity.com/es/film172115.html

Una entrevista, prou interessant amb el director, a Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g23578094/pawel-pawlikowski-cold-war-entrevista/