dissabte, 13 de novembre de 2021

EL BUEN PATRÓN. Director, Fernando León de Aranoa

LA RADIOGRAFIA DE LES RELACIONS LABORALS RESULTANTS ÉS ATROÇ. PER MÉS QUE EL GENI DE LEÓN DE ARANOA ENS EL BRINDI EMBOLICADA AMB AIRES D'UNA COMÈDIA NEGRA, MOLT DIVERTIDA.

Director i guió, Fernando León de Aranoa.
España, 2021.
Duració,120 minuts.

SINOPSI INTERPRETADA per Mirito Torreiro.
L'amo d'una fàbrica mitjana, enginyer, de bon veure i amb maneres de mascle alfa, té un problema: ha d'actuar a cuitacorrents perquè el seu desig de ser recompensat amb un premi empresarial, es faci efectiu i no es vegi embrutat per un seguit de petits detalls de darrera hora que, en realitat són els gests que expliquen la manera d'actuar de tota una vida.
Escrit per Mirito Torreiro en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.




El director fernando León de Aranoa.

EL DIRECTOR DIU:

La pel·lícula s'acaba uns metres abans de la història, però m'agrada que l'espectador tingui la possibilita de tancar-la, tenint tota la informació necessària. Per poder prendre partit sobre el final, cal anar a veure-la a les sales.
Escrit per P Ponga en el seu article “Las alcantarillas del jefe” per Fotogrames, octubre de 2021.

NÚRIA opina

Costa de parlar d'una pel·lícula d'un dels meus directors preferits i que et reconeguis més en les seves maleses que, en les seves virtuts.
Fernàndo León de Aranoa fa un cinema ben fet, sap narrar històries i és molt crític, no es deixa entabanar per subtileses morals o ideològiques. Si hom repassa la seva filmografia, això queda molt clar, sap molt bé on ell vol posar la seva mirada.
Cada directora o tor preferit meu, ho és per una particularitat de la seva manera de fer cine i explicar històries... El què m'agrada, en el cas del director del qui estem parlant, és la seva sensibilitat i tendresa en explicar històries dures i retratar uns personatges perdedors, però carregats humanitat... també valoro molt el seu sentit de l'humor amb una ironia molt fina i no gens de disbauxada.
Anant el gra, aquest film em va avorrir una mica per l'evidència previsible dels fets que anaven passant. El millor de tot, el personatge acomiadat que s'instal·la ocupant un terreny fora de la fàbrica amb fills i tot, i que posa en evidència l'anacronisme d'un tipus de lluita obrera i consignes pensades, per la lluita col·lectiva i no per la individual que fa ell. I que posa en evidència uns temps on la consigna de la individualitat i que cadascú s'apanyi amb el seu, ha anat guanyant territori... Dissortadament ara, hi ha massa gent que defensa els drets individuals com a únics i per sobre de qualsevol dret col·lectiu.
Un guió ben estructurat amb un bon desenvolupament, acaben de fer la història bastant rodona. El millor de tot, el seu final, genial!
S'ha de veure, té moltes bondats a les quals no podem renunciar.

MARTINA opina.
En construcció...

MOLT D'ACORD amb la crítica de Beatriz Martínez...

Vol que tot encaixi, però el mecanisme resulta massa forçat. Racisme, precarietat laboral, infidelitats,abusos, reivindicacions, lluita de classes, violència juvenil, ambició i hipocresia. El buen patrón, avança amb aquest esperit acumulatiu amb un to lleuger i amb humor que convida a riure's de tot, sense tenir en compte que, existeix el perill que la perspectiva crítica es perdi i també l'espectadora es deixi entabanar per aquest encantador de serps que no li importa ni tot, ni res, només ell mateix.
Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine, octubre de 2021.

Sinopsi normal, fitxa tècnica completa i crítiques a:

Biografia del director:




diumenge, 7 de novembre de 2021

TITANE. Directora, Julia Ducournau.

UNA OBRA AMB UNA POSADA EN ESCENA ACLAPARADORA CAPAÇ D'ESCOMBRAR LES CONVENCIONS DEL GÈNERE, EL BON GUST, LA VERSEMBLANÇA I EL SENTIT DEL DÈCORUM QUE, S'HA CONVERTIT EN UNA PEÇA DE CULTE PELS AMANTS DEL CINEMA FANTÀSTIC AMB ESCENES DALT VOLTATGE. MALGRAT AIXÒ, NO ÉS UNA PEL·LÍCULA DE GÈNERE QUALSEVOL, SINÓ UN FILM DE GÈNERE TRANSGÈNERE.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine octubre de 2021.
Guió, Julia Ducournau.
França, 2021
Duració, 108 minuts.
SINOPSI
La fam homicida que té la jove Alex la posarà en un seguit de problemes i haurà de fugir de la persecució policial. La traurà d'aquest embolic el capità de bombers Vincent que, busca desesperadament al seu fill desaparegut.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21.

La directora, Julia Ducournau.
La francesa Julia Ducournau es consagra amb la faula macabra i no binària de Titane, Palma d'or del Festival de Cannes de 2021.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21.
Feia molt de temps que el cinema fantàstic no manifestava amb tanta força la seva capacitat de reflectir el món i de prendre-li el pols als temps.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.
(...)Julia Ducournau torna amb una pel·lícula que aglutina temes del seu debut (la transformació del cos, l'expressió de les emocions per mitjà del violent), però molt superior(...)I, és temerària per l'increïblement connectat amb el present.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.

INFLUÈNCIES segons Manu Yáñez.

He de reconèixer que el treball de Cronenberg em va marcar profundament en un moment que estava construint la meva identitat, en l'adolescència, a 16 anys. Les seves pel·lícules van emancipar els meus gustos, no només dels meus pares, sinó també dels de la majoria de la societat. La gent veia horror en les seves pel·lícules, i a mi em semblaven bellíssimes.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21, en una entrevista amb la directora.

INFLUÈNCIES segons Desirée de Fez.
En la primera meitat de la pel·lícula, Ducournau sembla recrear l'estil de tres directors homes que han definit la representació d'aquests temes en el cine (Gaspar Noé en el pla seqüència del ball, David Cronenberg en l'escena de sexe del cotxe i Quentín Tarantino en l'escabetxada de la casa) per, en la segona, dinamitar-ho tot i explicar-ho a la seva manera.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.

NÚRIA opina.

És difícil parlar d'un film en termes de m'agrada o no m'agrada, quan pretén alguna cosa més que distreure'ns Però també resultat difícil prescindir de la part incomoda i desagradable, i fins i tot repulsiva en què, la pel·lícula et situa un cop estàs asseguda al cine veient-la.
Si pots prescindir de tots aquests elements, potser ja pot parlar de la pel·lícula des d'una perspectiva més lúcida i actual. Aquest és un film de què he sentit parlar molt i esperava gairebé amb delit- no perquè hagi guanyat la Palma d'Or de Cannes- sinó per les qüestions que planteja i la resolució estètica que en fa trencant gèneres cinematogràfics i sexuals d'identitat.
Des de totes aquestes òptiques, considero que és un film imprescindible de veure per entendre les qüestions que s'estan movent en aquest moment des del punt de vista estètic i filosòfic. És un film valent, atrevit i amb un munt de qüestions plantejades a cor obert i sense cap resposta definitiva o consoladora.
Prescindible per totes aquelles que busquin en el cine altres aspectes més enllà del legítim il·lustrar-se o distreure's.

MARTINA opina.
S'aixeca el taló i apareix un pare i un fill en un cotxe. És just el moment previ a un accident fatídic tot i que no mortal. Causat per la distracció del conductor i atribuïda a l'avorriment d'una criatura en cerca d'atenció.
Aquesta seqüència de fets, amb sang i fetge al detall i patiment posat en escena expressament és només el tret de sortida. La continuïtat és un relat histriònic d'una relació que es col·loca a mig camí entre la ficció i la realitat. El que, jo personalment, no puc definir és on m'ha portat. Però sí que puc destacar que tot plegat et manté en un patiment constant fins a arribar al final. 
Aquesta peça ha guanyat la Palma d'Or al festival de Cannes i subjectivament només puc dir que em va proporcionar unes dues hores de mal fer. El que em preocupa és que, aquesta salvatjada que a més no vaig poder seguir, ha sigut la proposta guanyadora. Des de la curiositat, em pregunto què valora aquest guardó. Francament, tot i que intento donar-li voltes i més voltes, no puc veure-li virtuts.

ACLARIMENTS SOBRE LES QÜESTIONS de FONS del FILM fets per ÀNGEL QUINTANA
Si repassem d'una manera molt concisa i simple algunes qüestions de la teoria queer veurem que la noció de gènere porta associada una identitat, un sentiment de pertinença a un gènere que és complementari al sexe assignat en el moment de néixer. Michel Foucault va definir el sexe com el conjunt d'efectes produïts en els cossos, els comportaments i les relacions socials deguts a una tecnologia política concreta. I, així es considera que les persones cisexuals són aquelles en què la construcció de gènere s'identifica amb el sexe en què van néixer. I, una persona transsexual és aquella que s'identifica amb el gènere contrari que li varen assignar en néixer pel que pot sotmetre's a una operació de reassignació per adequar al seu gènere a la seva sexualitat. I, una persona transgènere, no transacciona per arribar al gènere oposat, sinó que vol trencar amb el sistema binari d'home i dona, per quedar-se en un estadi d'identitat transmitja.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine octubre de 2021
UNA HISTÒRIA D'AMOR
Vaig decidir que en aquesta pel·lícula la cara més essencial de l'amor havia d'estar en el centre de la història. (...)Em vaig reinventar una història d'amor entre dos éssers que, sobre el paper no tenen res en comú. Per mi són, dues apocalipsis caminants, dues criatures abocades a la destrucció. Malgrat tot, una necessitat mútua els uneix i genera una resplendor impensada.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21, en una entrevista amb la directora.
Fitxa completa i crítiques:


dilluns, 1 de novembre de 2021

MADRES PARALELAS. Director, Pedro Almodóvar.


Primer cartell censurat per Instagram i posteriorment acceptat...

Cartell alternatiu al primer...

ACABA SENT LA PEL·LÍCULA MÉS OBERTAMENT POLÍTICA DEL SEU DIRECTOR, COM MOLT BÉ HO DEMOSTREN LES SEVES DUES ÚLTIMES IMATGES, ALTAMENT PROBLEMÀTIQUES, I PER AIXÒ, MOLT OBERTES AL DEBAT I LA REFLEXIÓ.
Israel Paredes en la crítica, “Maternidad y memòria històrica”, Dirigido por, setembre de 2021.

ARGUMENT o SINOPSI llarga

Janís (Penèlope Cruz) coneix a Arturo (Israel Elejalde) durant una sessió de fotografia, ella és fotògrafa i ell paleontòleg. Janís explicarà a l'Artur, que ella juntament amb altres habitants del poble, fa molts anys que estan intentant excavar una fosa comuna en la que es troben les restes del seu besavi, represaliat per l'aixecament militar feixista, poc temps després de començar la guerra civil.
L'Artur es compromet a ajudar-la i així comença una relació d'on naixerà una nena. Durant els moments previs al part, Janís coneixerà a Ana(Milena Smit), una noia menor embarassada que, no vol tenir aquest fill. Ambdues pariran el mateix dia. La impossibilitat d'Artur d'acceptar la seva paternitat convertirà a Janís en mare soltera; continua mantenint contacte amb l'Ana, però menys que abans, però per un descobriment que fa, talla el contacte, però després tornen a recuperar-lo d'una manera més propera.

El director, Pedro Almodóvar amb Penélope Cruz.

NÚRIA opina

Cal dir que sóc una incondicional d'aquest director, he vist totes les seves pel·lícules, algunes més d'una vegada i per tant ningú podrà ser enganyat en pensar que sempre que vaig a veure la seva nova estrena, estic més que predisposada que m'agradi.
Malgrat això dit, és un film que m'ha agradat, però no m'ha emocionat, tot i que la història té tots els ingredients per fer-ho, en parlar de la memòria històrica a España, on dissortadament encara no hem pogut tancar el tema de la guerra civil i vist el panorama polític actual, cada vegada estem més lluny de poder-ho fer amb una certa dignitat i sense polèmiques estúpides, incultes i desalmades.
Estic contenta, orgullosa i satisfeta que l'Almodóvar s'hagi decidit a tocar un tema general i públic d'una manera clara i decidida i que, en aquest enrevessat guió que ha construït aquesta serveixi per posar el llaç final, encara que aquest sigui prou fred, per no fer-nos plorar.
Un Almodóvar molt depurat estèticament i potser per aquest motiu una mica fred.
No us la podeu perdre, encara que sigui per criticar-la.

MARTINA opina.

Submergir-se al món Almodóvar segurament no és per tothom, crec que implica un estat mental d'evasió i probablement cal també que no et sentis aclaparat per cap dels seus personatges que, sempre són volgudament pintorescos.
Sorprèn que en aquesta obra es tracta una història amb contingut expressament polític, que succeeix en femení i entre les microhistòries d'uns personatges profunds. Uns protagonistes, que com sol fer aquest autor, són construïts amb tota la intenció que donin molt de si. Tot en un univers, que et permet ubicar allò en la immensitat de la capitalitat madrilenya i mitjançant ficció que tot i que és extravagant també podria ser veritat.
Pel meu gust novament un divertiment, una oportunitat per gaudir del món a través del color i unes històries humanes que passen sense que et semblin properes i t'hi hagis d'involucrar.
Fitxa completa i altres informacions: 





dimecres, 20 d’octubre de 2021

MEDITERRÀNEO. Director, Marcel Barrena.

 

MEDITERRANI ÉS UNA PEL·LÍCULA MOLT NECESSÀRIA, JA QUE, NO PODEM TANCAR ELS ULLS DAVANT D'AQUESTA TRAGÈDIA.

Paraules d'Eduard Fernández a Fotogrames, en una entrevista feta per Ana Santos, octubre de 2021.

Guió, Danielle Schleif, segons la història de Òscar Camps i Marcel Barrena.

España, Grecia, 2021.
Duració, 112 minuts.


SINOPSI

Tardor de 2015. Dos socorristes, Òscar i Gerard, viatgen a l'illa de Lesbos Grècia impactats per la fotografia d'un nen ofegat a les aigües del Mediterrani. Un cop allà descobreixen una realitat escruixidora: milers de persones arrisquen cada dia la seva vida, creuant el mar en embarcacions precàries i fugint de conflictes armats. Amb l'Esther en Nico i altres membres de l'equip, lluitaran per donar suport a les persones que ho necessiten i salvar les seves vides. Per tots ells aquest serà un viatge iniciàtic que suposarà una veritable odissea que marcarà les seves vides.
Filmaffinity.

SINOPSI INTERPRETADA per Fernando Bernal

És la història de la fundació de l'ONG Open Arms que va sorgir de la vocació de salvar les vides dels refugiats que arrisquen les seves vides creuant les aigües del Mediterrani en viatges fets en condicions infrahumanes per tal de trobar un futur lluny dels seus països d'origen, fugint de la pobresa la repressió i la guerra. Esquivant la complaença, el film es centra en l'evolució del seu protagonista real, Òscar Camps, un socorrista català que després de veure la foto d'un cos sense vida d'un nen tirat a la platja, decideix viatjar fins a Lesbos amb un amic seu per iniciar la tasca d'ajuda humanitària a l'aigua, davant de la manca d'acció que demostren les autoritats de la zona i el govern europeu.
Caimán Cuadernos de Cine, octubre de 2021.

El director, Marcel Barrena.

NÚRIA opina.

Estic molt d'acord en la crítica que Fernando Bernal fa a Caimán Cuadernos de Cine, quan diu que, aquesta és una pel·lícula necessària per a què diu i en el moment en què ho diu.
És d'aquelles pel·lícules que, al marge de les seves qualitats estètiques que les té, cal veure. Unes interpretacions magnífiques, amb un to dramàtic necessàriament emfatitzat.
Al marge que crec que aquesta pel·lícula l'haurien de veure els polítics i els ciutadans que volen ignorar aquesta realitat perquè es molesta i desagradable... Unes persones que fugen d'una realitat, que cap de nosaltres voldríem per a nosaltres, ni cap dels nostres. Unes persones que es juguen la vida per intentar millorar la seva vida i la de les seves famílies. Unes persones que tenen el mateix dret que nosaltres a tenir una vida decent i que, nosaltres ens pensem que tenim algun dret a negar-los l'entrada i deixar-los ofegar al mar.
Aquesta pel·lícula va d'algú que, va pensar que no hi havia dret que aquestes persones s'ofeguessin en l'intent, i va anar al lloc on això passava per ajudar-los.
Pel·lícula per tots els públics... Imprescindible i necessària.

MARTINA opina.

Aquest film explica com va néixer el projecte de l'ONG Open Arms, de quina manera van anar desenvolupant el seu sistema d'ajut i qui en són els seus integrants.
Per mi l'enfocament és sensacionalista, volent destacar les vulnerabilitats humanes, però penso que potser quan el més calent ja és a l'aigüera, proposar un relat que centri el seu esforç a arribar a la màxima audiència, quantitativament esdevé una estratègia sensata.
A mi m'agrada quan una tragèdia humanitària, pot arribar a traspassar a les persones com una oportunitat de ser millor humans i en aquest cas aquesta crònica l'he rebut així. Potser sóc conformista, però d'aquesta manera de fer relats, amb intenció d'entrar missatges per les emocions, em costa veure-li la part negativa.
Dit això em quedo amb el detall i aquest Nadal compraré jerseis de l'organització com a regals de reis. Veja'm si jo també puc aportar el meu granet de sorra en tot això.

Fitxa completa a Filmaffinity:
Quim Cases, ens fa la seva crítica:


dissabte, 2 d’octubre de 2021

MAIXABEL. Directora, ICIAR BOLLAIN.

 

LA CINTA AVANÇA SENSE ESTRIDÈNCIES, ARRIBA A PROVOCAR UNA EMOCIÓ PROFUNDA AMB LA SEVA SENZILLESA, SENSE EXCESSOS FÀCILS.

De Juan Pando en la seva crítica a la revista Fotogramas, octubre 2021.

Guió, Isa Campo i Iciar Bollain.

España 2021.
Duració, 115 minuts.
Premi del cine Basc 2021, al festival de Donostia.

SINOPSI
Maixabel Lasa perd al seu marit, Juan María Jáuregui, assassinat per ETA. Onze anys després rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba), en la que està complint condemna, després d'haver trencat els seus lligams amb la banda terrorista. Malgrat els seus dubtes i dolor, Maixabel accedeix a trobar-se amb les persones que van matar al seu company des dels seus setze anys.
Tret de Filmaffinity.

La directora, Iciar Bollaín.

NÚRIA opina.

No tinc paraules per qualificar i jutjar una pel·lícula amb un tema tan complicat i tan controvertit...
En la meva opinió té el to adequat, no per intentar complaure a tothom, sinó per abordar el tema amb valentia, però amb prudència i respecte.
És d'aquelles pel·lícules que és impossible oblidar-te del tema i entrar en els aspectes més cinematogràfics, ja que, el tema pesa massa.
Malgrat tot, el guió és rodó, el tempo també i el desenvolupament i densitat dramàtica, pel meu gust sobradament equilibrada... A mi m'ha permès plorar al final i estar atenta als esdeveniments durant tot el film.
Crec que films com aquest, per poder reflexionar sobre la nostra història, no n'hi ha masses, perquè és difícil mullar-se en els temps que corren sense sortir-ne esquitxat...
Imprescindible per historiadors, filòsofs, cinèfils i curiosos en generals- en femení, també.
MARTINA opina.
Aquesta peça imprescindible per la construcció de la història, ens presenta una raresa que fa posar els pèls de punta, amb l'apropament entre una víctima i un exmembre de la banda armada ETA.
Un relat que al capdavall és objectiu, donat que en concret explica com va anar aquesta mediació i ho presenta amb tots els elements, per entrar en la complexitat d'un conflicte armat.
Per mi té tots els ingredients: una panoràmica diferent, un duel entre dues grans figures de l'escenari, un fil que omple de soroll fins i tot els silencis, oxigenant la digestió de la causa i una feina enorme per buscar com aportar en explicar, les conseqüències irreversibles d'exercir la violència.

BLANCA PORTILLO INTERPRETA UN PERSONATGE REAL, QUE EXISTEIX.

I ens diu que:
La lliçó de la seva vida ha sigut la impartida, per la més generosa de les mestres, per la veritable Maixabel, que l'ha acompanyat en aquest commovedor viatge al centre del conflicte basc des d'una perspectiva desconeguda.(...)
La gran troballa d'Iciar Bollaín és haver furgat en la part humana dels esdeveniments, aquest que, oblidem tantes vegades, en el que jo m'he apropat amb el màxim respecte perquè és impossible viure el mateix que ella (Parlant de Maixabel Lasa).(...)
Fent la pel·lícula m'he adonat que sempre ens ha faltat molta informació, ens arriba esbiaixada per tots els costats. Quan no tens informació emets judicis de valor sense entendre. Atenció que entendre no vol dir justificar, per cap concepte pot justificar-se la violència. És més fàcil i còmode escollir entre blanc o negre, jo soc bona persona i l'altra és dolent, punt.(...)
Paraules tretes de l'entrevista feta per Sonia Guijarro a Blanca Portillo i publicada a Fotogramas, setembre de 2021.
Més informacions a Filmaffinity:
Pivota sobre un nucli dramàtic i moral d'alt voltatge, és en ell mateix pura dinamita... Carlos Heredero:








diumenge, 19 de setembre de 2021

CHAVALAS. Directora, Carol Rodriguez Colàs.

UNA PROMETEDORA APOSTA PER LA NECESSITAT DE MOSTRAR A DONES REALS QUE COMPARTEIXEN, ES DIVERTEIXEN I PARLEN DE FUTUR ENCARA QUE SIGUI INCERT.
Paraules d'Elsa Tésar en la seva crítica de setembre de 2021 per Caimán Cuadernos de Cine.

Guionista, Marina Rodriguez Colás.
España, 2021.
Premi del Public al Festival de Màlaga, 2021.
Duració, 91 minuts.
SINOPSI
Marta, Desi, Soraya i Bea, són amigues inseparables d'un barri de la perifèria de Barcelona. Marta torna al barri, obligada per les circumstàncies i es trobarà amb les seves amigues que la reben amb els braços oberts. Tot fent pinya, passaran els seus encontres i desencontres i en aquests anar fent cadascuna d'elles trobarà el seu camí.
La directora Carla Rodriguez Colás s'estrena en la direcció de ficció amb aquest llarg, escrit per la seva germana Marina i rodat en el extraradi que la veure créixer, Cornellà de Llobregat, com a homenatge a un lloc bell allunyat dels estereotip aliens.
Tret de la revista Fotogrames, setembre de 2021.

NÚRIA opina.

No estava convençuda de proposar anar a veure aquesta pel·lícula, pensava que potser seria la típica comèdia d'adolescents de barri “desmadrades”, a la catalana. Finalment vaig considerar la possibilitat d'estudi antropològic d'una edat que cada vegada em queda més allunyada...
Res més allunyat de les meves pobres i tristes expectatives, m'ha agradat molt.
M'ha agradat molt perquè és una història autentica, fresca i real que com aquell que no vol et planteja moltes qüestions interessants: la importància de tenir una identitat per poder assolir una tasca creativa amb autenticitat, la importància de sentir-se acomboiat per un entorn que et coneix, t'accepta tal com ets i t'estima, no cal donar explicacions per ser acollida... I, posar a “pique” i qüestionar la societat que estem acceptant sense reserves, on és més important el que aparentes ser que, allò que en realitat ets, perquè t'acabes volent creure la teva pròpia mentida. També he trobat interessant des de la perifèria de la ciutat, criticar el mite que, tot cosa important passa al centre a la gran ciutat...
Aposto per aquestes directores o tors que furguen en el seus orígens sense por i amb molt talent i creativitat.
Felicitats Carol Rodriguez per oferir-nos aquesta teva primera i bona pel·lícula!

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula crec que reafirma el talent en l'ecosistema català a diferents nivells. El més significatiu és el repartiment, amb uns personatges molt ben construïts, d'una realitat plena d'autenticitat i amb un relat capaç d'acotar bé allò que explica.
Potser el que menys m'ha agradat és el ritme, fins arribar al desenllaç la història. Donat que el fet identitari, considero que és el que requereix de més reflexió i en aquest sentit en aquesta història suma segur.
La recomano, i m'ha fet pensar que, quan parlen de que "la cultura és local",  és justament el que m'ha passat al veure aquesta obra. Vull dir que només el nom de "Sant Idelfons" per mi significa un barri molt dens, lleig, gris i que està connectat amb la ciutat amb línia blava del Metro. Amb això no vull dir que, caldria rascar que volen dir aquestes idees preconcebudes d'aquest entorn, senzillament ho destaco pel fet de que l'experiència segur que hagués sigut diferent sense les mateixes i pensava en el valor afegit o no d'aquesta realitat.
En poques paraules, m'agrada molt el retrat d'unes noies sofisticades, de costums, vitals i que defensen el seu treball en acceptar d'on vénen per viure millor.

Fitxa completa i altres crítiques:
Entrevista amb la directora:


ANNETTE. Director, Leos Carax.

UN SUBSTRAT LÍRIC PRENYAT DE NEGRES PRESAGIS I QUE SEMBLA DESAFIAR-SE A ELL MATEIX- Leo Carax- EN CADA NOVA PEL·LÍCULA QUE DIRIGEIX.
Paraules de Sergi Sanchez en la seva crítica, “Contra la ley de la gravedad”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2021.

França, Mèxic, EUA, Suïssa, Bèlgica, Japó, Alemanya, 2021.
Premi al millor director al Festival de Cannes, 2021.
Duració, 140 minuts.
SINOPSI
Henry és un monologuista còmic d'humor incisiu i fosc. Ann és una cantant de renom internacional. Junts són el centre d'atenció de totes les mirades i formen una parella feliç i envoltada de glamur. L'arribada de la seva filla Annette, excepcional i misteriosa els canviarà la vida.
El director Leos Carax.
NÚRIA opina.
Tenia ganes de veure aquesta pel·lícula, ja que, el seu director Leos Carax m'interessa força, sobretot perquè és capaç de sorprendre't en cada un dels seus films i així ha estat en aquest.
Una fantasia metafòrica plena de berrugues i referents culturals, Pinotxo, la Bella i la Bestia, Èdip, Faust i altres.
Seguint la moda i sense trencar els rols de gènere que a cadascú li pertoca, les dones guanyen per bones, per intel·ligents i perquè estimen de veritat i els homes perden per dolents per enamorar-se sense arribar a estimar, per egoistes i per manipuladors a través del domini i la seducció... no vull continuar perquè potser és massa evident i simple tot allò que puc arribar a dir.
És un film que amb el pas dels dies i la maduració de l'efecte inicial, s'ha anat desinflant i tot i que és un film ben treballat, per part de l'equip d'actors i equip artístic i tècnic, no li trobo altre valor que el d'un musical original i ben fet que distreu per passar una estona.
Ja és tota una qualitat en el cinema, però m'agrada que em sacsegin una mica més!

MARTINA opina.
Aquesta obra permet entrar en un món de fantasia, sense necessitat d'haver de reflexionar en res concret. Embolicada la història en aquest món va fent tombs sense un dibuix clar.
Personalment, Adam Driver embadaleix amb el seu carisma, talent i capacitat per, representar com a actor, tots els registres  i en aquest sentit, allà on actuï em costa veure gaire més. M'agrada molt com treballa, la seva profunditat i sobretot em deleixo amb la seva capacitat per submergir als espectadors en la seva complexitat, de persona civilitzada però, individual i particular.
Pel que fa a la història, comentar només que darrere de la dramatúrgia, aquesta obra, s'allarga un xic massa i té un final que tampoc em va portar enlloc. Però, aquesta observació, per mi és menor i en general, tot i encara rascar a on volia anar a parar, m'ha traslladat a un món sense moral, on com sempre l'amor trenca amb el confort.

Fitxa tècnica completa i crítiques al Filmaffinity:

Existeix res més a contracorrent, avui, que abraçar un cert elitisme?
diu Manu Yañez en la seva crítica a Fotogrames:

Tres minuts parlant del film amb Adam Driver, també:

Petita presentació a Cannes amb el director i Marion Cotillard:


dissabte, 18 de setembre de 2021

LA MUJER QUE ESCAPO. Director, Hong Sangsoo.

EN EL FONS EL CINEMA DE HONG SANGSOO ÉS MOLT MÉS FÀCIL I ACCESSIBLE DEL QUÈ SEMBLA. NOMÉS HEM D'APROPAR-NOS A ELL AMB LA MATEIXA ACTITUD HUMIL I SENSE PREJUDICIS QUE EXHIBEIXEN ELS SEUS PERSONATGES, I FINS I TOT ELL MATEIX A L'HORA DE FILMAR LES SEVES IMATGES.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.

Corea del sud, 2020. 

Duració, 77minuts.

SINOPSI

Gam-hee (Kim Min-hee), s'escapa per veure unes velles amigues i així alliberar-se del seu marit, mentre aquest està de viatge de negocis, amb el qual ha passat cada dia dels seus últims cinc anys. Seran els seus primers dies de llibertat d'ença que es va casar i ella ho atribueixi al seu amor incondicional, però hi ha un cert cansament...

El director Hong Sangsoo.
NÚRIA opina.
En la majoria de pel·lícules d'aquest director t'explica moltes coses, però no passa res.
Habitualment els protagonistes són persones que viatgen pel país i es troben amb altres persones del lloc on van i en els encontres i en les situacions noves, es qüestionen coses per la persona que arriba i pels altres, tot això passa d'una forma assossegada i tranquil·la.
Podríem dir que per allò què es busca avui, moltes imatges visuals amb poc temps, amb una emoció i resolució ràpides, són inadequades.
M'agrada aquesta manera de narrar que per alguns pot ser avorrida.
Fins i tot m'agrada el seu sentit de l'humor, basat en la sorpresa que causen petites circumstàncies xocants i absurdes, res espectacular, que fa somriure més que riure.
També trobo interessant, el contrast cultural que provoquen aquests films en els espectadors d'aquesta zona oest.
Crec que són films que ens agraden a gent que, ens posem davant de la pantalla per espiar vides alienes de gent normal amb vides normals i problemes normals. Sempre que posem en qüestió el concepte de normalitat, lligat a persones i fets.

MARTINA opina.
En el cinema que ens ofereix aquest director quasi sempre passa el mateix, la gent que hi compareix està en un moment social, menjant i compartint una estona.

Suposo que el minimalisme d'aquestes històries, de gent de veritat, amb vides plenes i també banals, fa que sigui un relat preuat per molts.

Personalment em deixa boniques imatges, una postal d'una societat que em queda lluny i a la vegada, una falsa sensació de no haver entès res.

INTERESSANT INTERPRETACIÓ de CARLOS LOSILLA

Que es pot fer a part de menjar i beure, actes que tant es repeteixen en les pel·lícules de Hong, o de viure històries d'amor com si fossin ficcions plenes d'el·lipsis i de forats, incògnites i interrogants? Doncs potser atrapar un d'aquests moments privilegiats i mostrar-los despullats, una cosa que, el cine de Hong intenta fer d'una forma no gens sofisticada, més aviat directa i franca: en lloc de moviments de càmera elegants i al·lusius, el seu cinema sovint fa servir el zoom, el reenquadrament sobtat. I, aquesta és la metàfora de la seva ars poètica, de manera que intenta fixar per sempre, allò que s'escapa, allò que es desvia, tant si és una part de la narració o un sentiment fugaç. Re-enquadrats el pla i l'espai (però també el temps i la ficció, aquest relat que constantment es desborda) per tal d'aturar-los i posseir-los, el cinema de Hong Sangsoo intenta fer visible tot allò que, si no es perdria en el transcurs dels dies, entre les paraules i les coses.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica, “Las palabras y las cosas” de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.





 

 

 




FIRST COW. Directora, Kelly Reichardt.

QUAN SEMBLAVA QUE EL GÈNERE- WESTERN- HAVIA TRANSITAT PER TOTS ELS CAMINS POSSIBLES, UNA VACA (LA PRIMERA DE TOTES, I MIRA QUE HEM VIST RAMATS EN ELS WESTERNS!) ENS ENSENYA COSES QUE NO HAVÍEM VIST MAI ABANS. EL GRAN CINEMA POT FER MIRACLES.
Paraules de CarlosF. Heredero en l'editorial de la revista Caiman, maig de 2021.

Guió Kelli Reichardt i Jonathan Raymond.
EUA.
Duració, 121 minuts.

SINOPSI

Explica la història d'un cuiner (Jonh Magaro), contrartat per una expedició de caçadors de pells en l'estat d'Oregon el 1820, també d'un misteriòs xinés
(Orion Lee) que fuig d'uns homes que el persegueixen i de la creixent amistat entre tots dos que es desenvoluparà en un territori hostil.
Tret de Filmafinnity.
La directora Kelly Reichardt

NÚRIA opina.

Aquest és un cinema que captiva a través de la imatge amb una narració lenta i pausada que t'obliga a entrar en la història a traves de les vides d'uns personatges que, acostumen a ser perdedors. És per mitjà d'ells que et vas situant en el context social o espacial on es desenvolupen.
Cinema per gent que no vol tenir pressa i pot estar atenta als detalls i furgar més enllà de la superfície.
Una visió molt interessant sobre el naixement de qui després serà una gran nació EUA i malgrat la seva evident decadència, encara es mostra atractiva per molta gent que, creu que en aquell país tindrà una oportunitat per millorar les seves condicions vitals.
Kelly Reichardt, una directora que admiro i que està marcant pautes en la història del cinema independent els EUA.
Per cinèfiles o “disfrutadores”.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula teníem ganes de veure-la, donat que la directora és d'una creativa a qui la Núria té molta admiració i de qui se'n parla força positivament i perquè diuen que, és capaç de parlar d'allò que l'imaginari col·lectiu vol sentir, però des de l'òptica dels que mai són escoltats.
A mi em sembla que és una d'aquelles propostes que, conceptualment m'agrada més que no pas com la visc quan estic fent-ne d'espectadora. Doncs avança lentament, apropant el focus del seu objectiu amb una visió molt artesanal, on els personatges es van construint a foc lent. Crec que per mi, tanta profunditat i a ritme de tortuga tranquil·la m'enfosqueix aquesta marxa.
Crec que, novament puc dir que gaudeixo profundament de poder compartir el cine amb la Núria. Tot i que vivint-lo des de llocs molt diferents. Vull dir, que sobretot amb opcions com aquesta obra, m'adono de com m'agrada tenir unes preferències divergents, sense renunciar a conèixer el que ella vol veure. Segurament sumen les expectatives o el que espero o puc processar, al seure en una butaca després de treballar tot el dia darrera una pantalla fent burocràcia. Crec que amb la diversitat s'aprèn, m'enriqueix el que ella tria i amb el què em suggereix, he pogut anar definit els meus propis criteris.

Filmografia de la Kelly Reichardt:
Fitxa completa del film i veureu la quantitat de premis que ha guanyat:
La crítica que fa Eulàlia Iglesies en el "Confidencial", aporta elements d'interpretació nous, pel que fa a qüestions de gènere:




diumenge, 16 de maig de 2021

QUO VADIS, AIDA


ÉS UNA PEL·LÍCULA GESTADA PER UNA DONA, PROTAGONITZADA PER UNA ALTRA DONA I DEDICADA A LES DONES DE SREBRENICA I ALS SEUS 8.372 FILLS, PARES MARITS, GERMANS, COSINS I VEÏNS ASSASSINATS. UN FILM QUE TORNA A DEMOSTRAR L'ENORME CAPACITAT DEL CINEMA COM A EINA PEDAGÒGICA I EL SEU VALOR AMB RELACIÓ A LA MEMÒRIA HISTÒRICA.
Escrit per Albert Galera en el seu article, “La masacre de Srebrenica” per Dirigido por , abril de 2021.

Direcció i guió, Jasmila Zbanic.

Bòsnia i Hercegovina, Àustria, Romania, Holanda, Alemanya, Polònia, França, Noruega, Turquia, 2020.
Duració, 101 minuts.

EL TÍTOL

La realitzadora parteix d'un títol bíblic que, remarca les virtuts d'algunes persones, les mares i dones de Srebrenica que, malgrat haver perdut tots els homes de la seva família, no busquen venjança, sinó la veritat i la justícia.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

SINOPSI

L'onze de juliol de 1995 més de 8.000 homes i nens musulmans bosnians van ser assassinats a Srebrenica per les forces sèrbies en una zona que, en principi, estava sota la protecció d'un destacament holandès de l'ONU.
Aida, una traductora de les Nacions Unides, intenta salvar a la seva família quan les tropes del general Mladic prenen la ciutat.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

La directora Jasmila Zbanic.
L'OBRA DE LA DIRECTORA
Gira tota ella al voltant del conflicte que la va marcar quan era una adolescent i va viure en primera persona el setge de Sarajevo.
Guanyadora de l'Os d'Or amb el seu primer llarg, Grbanica (El secreto de Esma) 2006.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.
LA DIRECTORA DIU:
Un rol fictici que es mou en un escenari real... per això tenia clar que el relat s'havia d'ajustar a què va passar, fins arribar a l'extrem que, tots els diàlegs del general Mladic- l'executor de la massacre- són transcripcions dels vídeos que es van gravar aquells dies.
Que es conegui i es recordi aquesta tragèdia és el millor premi.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

NÚRIA opina.
Aquesta és la pel·lícula imprescindible de l'any... Sobretot perquè la denúncia i el coneixement dels fets horribles que han passat o, estan passant al costat de casa nostra- i avui casa nostra és el món- és el primer pas per poder fer justícia i també per una finalitat pedagògica necessària, perquè els fets no tornin a succeir.
Malgrat que podríem pensar que, la narració de fons de l'Aida intentant salvar la seva família, esborrona la narració substancial de fons, és tot el contrari i, ja que situa a l'espectadora en una situació d'empatia dramàtica que, ens permet transitar per la narració encaminadament.
Crec que no cal dir gaire cosa més llevat no sigui gràcies, Jasmila Zbanic per la teva terrible i preciosa pel·lícula i a veure si aprenem a no deixar que aquestes coses passin...

MARTINA opina.

Aquesta proposta necessària i per desgràcia real, explica un punt de vista del conflicte bosnià, que potser és conegut per molts, però que no per aquest fet, crec que sigui en si menys significatiu.
Una intèrpret que treballa per l'ONU, una veu que ha de traduir ordres i que en directe pateix la salvatge guerra que sacrifica la vida dels seus. Un marc erroni, on s'evidencià un cop més, la falta d'eines del sistema per frenar la barbàrie.
Aquesta proposta, tot i el fons complex del seu relat, considero que suma en la construcció de la memòria. A més crec que aporta una perspectiva que simbòlicament representa moltes coses. Entre d'altres, en destaco la figura de la mediació, com a voluntat d'intervenir en un conflicte i en aquest cas per la falta de capacitat per fer-ho positivament.
Pel meu gust val la pena, ja que, potser parlant de les debilitats de l'engranatge que hem construït, tot i que implica posar el dit a la llaga, també pot fomentar la tristesa col·lectiva. Una consciència de grup, que qui sap si pot deixar per tot l'interior dels individus, una forta càrrega que ens responsabilitzi de cada un dels nostres actes.
Un pes que tant de bo ens empenyi cap a la millora.

PEL·LÍCULES QUE CAL VEURE PER APROPAR-SE A LA GUERRA DE BOSNIA.
Underground. Emir Kusturica, 1995.
En tierra de nadie. No Man's Land. Danis Tanovic, 2001.
As If I Am Not There. Juanita Wilson, 2010.
Halimin put. Harsen A. Ostojic, 2012.
Krugovi. Srdan Golubovic, 2013.
Grbavica. Jasmila Zbanic, 2006.

La fitxa completa, premis i crítiques: