diumenge, 7 de novembre de 2021

TITANE. Directora, Julia Ducournau.

UNA OBRA AMB UNA POSADA EN ESCENA ACLAPARADORA CAPAÇ D'ESCOMBRAR LES CONVENCIONS DEL GÈNERE, EL BON GUST, LA VERSEMBLANÇA I EL SENTIT DEL DÈCORUM QUE, S'HA CONVERTIT EN UNA PEÇA DE CULTE PELS AMANTS DEL CINEMA FANTÀSTIC AMB ESCENES DALT VOLTATGE. MALGRAT AIXÒ, NO ÉS UNA PEL·LÍCULA DE GÈNERE QUALSEVOL, SINÓ UN FILM DE GÈNERE TRANSGÈNERE.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine octubre de 2021.
Guió, Julia Ducournau.
França, 2021
Duració, 108 minuts.
SINOPSI
La fam homicida que té la jove Alex la posarà en un seguit de problemes i haurà de fugir de la persecució policial. La traurà d'aquest embolic el capità de bombers Vincent que, busca desesperadament al seu fill desaparegut.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21.

La directora, Julia Ducournau.
La francesa Julia Ducournau es consagra amb la faula macabra i no binària de Titane, Palma d'or del Festival de Cannes de 2021.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21.
Feia molt de temps que el cinema fantàstic no manifestava amb tanta força la seva capacitat de reflectir el món i de prendre-li el pols als temps.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.
(...)Julia Ducournau torna amb una pel·lícula que aglutina temes del seu debut (la transformació del cos, l'expressió de les emocions per mitjà del violent), però molt superior(...)I, és temerària per l'increïblement connectat amb el present.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.

INFLUÈNCIES segons Manu Yáñez.

He de reconèixer que el treball de Cronenberg em va marcar profundament en un moment que estava construint la meva identitat, en l'adolescència, a 16 anys. Les seves pel·lícules van emancipar els meus gustos, no només dels meus pares, sinó també dels de la majoria de la societat. La gent veia horror en les seves pel·lícules, i a mi em semblaven bellíssimes.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21, en una entrevista amb la directora.

INFLUÈNCIES segons Desirée de Fez.
En la primera meitat de la pel·lícula, Ducournau sembla recrear l'estil de tres directors homes que han definit la representació d'aquests temes en el cine (Gaspar Noé en el pla seqüència del ball, David Cronenberg en l'escena de sexe del cotxe i Quentín Tarantino en l'escabetxada de la casa) per, en la segona, dinamitar-ho tot i explicar-ho a la seva manera.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.

NÚRIA opina.

És difícil parlar d'un film en termes de m'agrada o no m'agrada, quan pretén alguna cosa més que distreure'ns Però també resultat difícil prescindir de la part incomoda i desagradable, i fins i tot repulsiva en què, la pel·lícula et situa un cop estàs asseguda al cine veient-la.
Si pots prescindir de tots aquests elements, potser ja pot parlar de la pel·lícula des d'una perspectiva més lúcida i actual. Aquest és un film de què he sentit parlar molt i esperava gairebé amb delit- no perquè hagi guanyat la Palma d'Or de Cannes- sinó per les qüestions que planteja i la resolució estètica que en fa trencant gèneres cinematogràfics i sexuals d'identitat.
Des de totes aquestes òptiques, considero que és un film imprescindible de veure per entendre les qüestions que s'estan movent en aquest moment des del punt de vista estètic i filosòfic. És un film valent, atrevit i amb un munt de qüestions plantejades a cor obert i sense cap resposta definitiva o consoladora.
Prescindible per totes aquelles que busquin en el cine altres aspectes més enllà del legítim il·lustrar-se o distreure's.

MARTINA opina.
S'aixeca el taló i apareix un pare i un fill en un cotxe. És just el moment previ a un accident fatídic tot i que no mortal. Causat per la distracció del conductor i atribuïda a l'avorriment d'una criatura en cerca d'atenció.
Aquesta seqüència de fets, amb sang i fetge al detall i patiment posat en escena expressament és només el tret de sortida. La continuïtat és un relat histriònic d'una relació que es col·loca a mig camí entre la ficció i la realitat. El que, jo personalment, no puc definir és on m'ha portat. Però sí que puc destacar que tot plegat et manté en un patiment constant fins a arribar al final. 
Aquesta peça ha guanyat la Palma d'Or al festival de Cannes i subjectivament només puc dir que em va proporcionar unes dues hores de mal fer. El que em preocupa és que, aquesta salvatjada que a més no vaig poder seguir, ha sigut la proposta guanyadora. Des de la curiositat, em pregunto què valora aquest guardó. Francament, tot i que intento donar-li voltes i més voltes, no puc veure-li virtuts.

ACLARIMENTS SOBRE LES QÜESTIONS de FONS del FILM fets per ÀNGEL QUINTANA
Si repassem d'una manera molt concisa i simple algunes qüestions de la teoria queer veurem que la noció de gènere porta associada una identitat, un sentiment de pertinença a un gènere que és complementari al sexe assignat en el moment de néixer. Michel Foucault va definir el sexe com el conjunt d'efectes produïts en els cossos, els comportaments i les relacions socials deguts a una tecnologia política concreta. I, així es considera que les persones cisexuals són aquelles en què la construcció de gènere s'identifica amb el sexe en què van néixer. I, una persona transsexual és aquella que s'identifica amb el gènere contrari que li varen assignar en néixer pel que pot sotmetre's a una operació de reassignació per adequar al seu gènere a la seva sexualitat. I, una persona transgènere, no transacciona per arribar al gènere oposat, sinó que vol trencar amb el sistema binari d'home i dona, per quedar-se en un estadi d'identitat transmitja.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine octubre de 2021
UNA HISTÒRIA D'AMOR
Vaig decidir que en aquesta pel·lícula la cara més essencial de l'amor havia d'estar en el centre de la història. (...)Em vaig reinventar una història d'amor entre dos éssers que, sobre el paper no tenen res en comú. Per mi són, dues apocalipsis caminants, dues criatures abocades a la destrucció. Malgrat tot, una necessitat mútua els uneix i genera una resplendor impensada.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21, en una entrevista amb la directora.
Fitxa completa i crítiques:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada