 |
| El director, Yorgos Lanthimos. |
LES BONES INTENCIONS del DIRECTOR
Crec
que el món ha canviat en aquests deu anys últims, com a mínim a Occident, hem estat veient pel·lícules que, parlen de la percepció
que tenim de la posició de la dona en la societat. A poc a poc ens
n'hem adonat com això ha estat construït i limitat(...)Crec que la
majoria de la gent està intentant entendre una mica millor la
situació per poder-la canviar. Això ha ajudat a la recepció que
està tenint Pobres criatures.
Fa
poc encara no s'entenia les raons per les quals és important
explicar la història d'una dona que està intentant de construir el
seu propi camí i vol conèixer al món a la seva manera, i no com la
societat li vol imposar. Ara això és més comprensible i les raons
per les quals cal explicar-ho, són més clares.
(...)la
bona recepció és deguda a l'obertura mental de la gent, que pot
mirar en darrera i preguntar-se com és que en aquells temps ens
podíem comportar d'aquella manera. Com és que, llavors aquest món
ens semblava normal? Estic segur que d'aquí estarem dient el mateix
d'alguna altra cosa.
Crec
que un fa pel·lícules o qualsevol treball artístic, per poder
il·luminar temes complexos, fer preguntes i generar sentiments i
reaccions a l'audiència.
Espero
que, ho fem d'una manera prou oberta perquè depenent de qui sigui
cada persona pugui reaccionar a la pel·lícula de forma harmònica
amb la seva personalitat, a les seves experiències, a la seva
cultura i el seu entorn social.
(...)
Estic molt còmode sentint-me incòmode i sent una mica estrany.
Simplement espero que allò que faig tingui algun impacte cap a els
altres.
Paraules
de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la
revista Dirigido, gener 2024.
NÚRIA
opina.
He
de confessar que, durant l'estona que vaig estar al cine vaig gaudir
de l'espectacle que es desenvolupava davant dels meus ulls i que em
va captivar, malgrat les parts fosques de la història i una estètica
complaent i excessivament efectista i recarregada.
Confessat
això, ja puc posar sobre la taula tots els dubtes que m'ha generat
la pel·lícula i que m'està voltant pel cap a mesura que passa el
temps i efecte i impacte es va desdibuixant. En primer lloc, una
certa sensació que tota aquesta autocomplaença que he citat, estava
relacionada amb una forma d'enganyar-me, de colar-me alguna cosa que
no sé, que no veig i no sé si vull o no vull.
Continuo
donant voltes als meus dubtes que voldria compartir: és simplement
un conte, una espècie de faula, sense moral que, converteix les
conclusions morals, en una manca de moralitat, simplement pel fet que
no pretén alliçonar en res, ni treure conclusions sinó mostrar-nos
una història d'alliberament a l'estil actual
postcapitalista-feminista-provocatiu- avançat, on tot s'integra al
sistema sense remei, per tal de donar-li un nou rendiment i defensar
que, s'ha de viure com a una li dona la gana?
Passa
l'alliberament avui, pel fet exclusivament individual i
individualista, on cadascuna s'ho munta per viure a cor que vols, amb
tota la parafernàlia inclosa de consum, com més luxós millor, tant
si ets dona, com si ets home, com si no ets ni dona ni home?
Al
que si està clar és que, els homes potser podran continuar dominant
el món, però, hauran de canviar les formes que han emprat fins ara,
en la seva relació amb les dones.
Tot
és forma, en aquesta pel·lícula, fins i tot l'aprenentatge i
alliberament de la Bella?
Potser
no cal menjar-se tant el coco i gaudir d'aquest producte comercial,
espectacular i ben fet que, està dins les tendències temàtiques
actuals d'empoderament de la dona, ja que, allò que pretén és
simplement fer-te passar una bona estona?
He
arribat a la conclusió que aquesta pel·lícula, afirma
pretensiosament massa coses que, no sé gairebé quines són. I,
això no m'agrada en els temps que corren, on falten menys
afirmacions i més compromisos.
Si
l'aneu veure, ja em direu?
MARTINA,
opina.
Aquesta
faula potser es pot reduir en haver creat un relat del clàssic
Frankenstein en clau femenina, subordinat a un món oníric visceral
i on l’estètica enlluernadora dels colors escollits, omplen de
profunditat cada escena per la qual es transita.
Crec
que durant les més de dues hores d’aquest fantàstic viatge que,
t’atrapa, és molt difícil notar el pas del temps. A més diria
que tant la quantitat d’elements secundaris de cada un dels espais,
com la pretesa exuberància de les indumentàries de cadascú, només
poden divertir. Igual que l’evolució de la narració, que manté
una coherència absoluta en descompondre tots els motlles, donant
molta llum a unes realitats que han quedat relegades anteriorment i
pretesament en l’oblit.
Però
per tot això, sense mirar llarg, això que només sembli pura
glòria, confesso que m’inquieta. Potser és cosa dels temps que
corren, on la gent que ens preocupa quedar-nos en la superfície, hem
interioritzat això que la “lletra sin sangre no entra”. Vull dir
que, inevitablement em genera certa tensió, aquesta aparent
senzillesa amb què es dignifica la llibertat de creació d’una
identitat pròpia, l'emancipació de la sexualitat femenina,
l’acceptació sense por a la diversitat, la ciència còsmica o el
poder experimentat amb l'amor lliure, qüestionant sanguinàriament
la idea clàssica de la construcció de les relacions esforçades que
sembla que, ens sustenta.
Premis, fitxa completa i altres informacions:
LENTS,
FORMAT
Havíem
provat amb Robbie, durant el rodatge de “La favorita”, les lents
d'ull de peix que crea un cercle, però no les vam utilitzar(...)
crea una imatge força irreal, ja que tanca els personatges d'una
manera que no sembla d'aquest món. Robbie va pensar que si fèiem
servir una lent de 16 mm que no cobria tot el pla de 35 mm, això
podia ser molt interessant. Ho vàrem provar i ens va agradar.
(...)
Vàrem filmar algunes escenes amb Ektachrome, que és un tipus de
cel·luloide que s'havia deixat de produir i que Kodak va tornar a
fer amb 16 mm. Els vam demanar que ens fessin una partida de 35 mm
pel nostre rodatge, amb això vàrem filmar els exteriors i també
vàrem filmar negatius pels interiors.
Paraules
de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la
revista Dirigido, gener 2024.
L'oclusiu
i esfèric ull de peix( producte fotogràfic, en aquest cas, d'una
lent que no cobreix tot l'enquadrament propi de 35 mm) aquí es
converteix en expressiva metàfora de la impotència visual del film
per explicar allò que suposadament vol explicar.
Paraules
de CarlosF. Heredero, en el seu article, “Art pompier”, per a
Caimán CdC, febrer de 2024.
