dissabte, 30 de novembre del 2019

VENTAJAS de VIAJAR en TREN. Direcció, Aritz Moreno. Opera prima.


LA VERSEMBLANÇA ESTÀ SOBREVALORADA.
Tret de la pàgina dels Premis Goya, on surt la informació del film.


Guió, Javier Guillón. Basat en la novel·la del mateix nom d'Antonio Orejudo
España, 2019.
Duració, 102 minuts.


SINOPSI
Una jove editora Helga Pato és abordada amb una desconcertant pregunta per un company de seient del tren on viatja:
-Li ve de gust que li expliqui la meva vida?
El company resulta ser el psiquiatre Angel Sanagustín, expert en trastorns de personalitat.
Aquest li explica a l'Helga la sòrdida i delirant història del pitjor cas clínic, amb el que mai s'ha hagut d'encarar, el de Martín Morales de Ubeda, un malalt paranoic extremadament perillós i obsessionat entre moltes altres coses, pel poder de les escombraries com a element de control.
Aquest encontre fortuït al tren, marcarà el futur de l'Helga i de tots els personatges involucrats en la trama.

El director Aritz Moreno.
NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que reivindica el poder de la ficció per explicar històries inversemblants i riure's del món i d'un mateix, a través del sarcasme.
Una pel·lícula molt agosarada pel seu plantejament narratiu d'històries que, van sorgint unes dins les altres i que al final es van retrobant per donar-nos unes certes claus per la seva interpretació. Un relat salvatge i imaginatiu.
M'ha agradat molt l'òpera prima d'aquest director basc que, em pensava que era una dona i que em tenia intrigada una certa mirada masculina que jo, li he trobat al film.
Bon cinema espanyol per passar una bona estona, amb un elenc d'actors prodigiós. 

MARTINA opina. 
L'inici d’aquesta obra ja és “pel·liculer”: un espai neutral com és un tren, dos personatges compartint un viatge amb un destí indeterminat i un que li pregunta a l’altre, si vol que li expliqui la seva història... D’aleshores en endavant, mitjançant una manera de relatar força original, sofisticada i cronològicament desendreçada, tot i no ser gens caòtica, s’anirà dibuixant un relat d’intriga  que, ens portarà a entendre una mica més dels protagonistes.
Pel meu gust cinema ben fet, diferent i amb personalitat. Amb un repartiment de primera, una posada en escena cuidada i una bona dosis de sarcasme frívol, el ritme esdevé pausat, tot i l’atmosfera inquietant, de tot plegat.
Mitjançant un misteri i mirades des de tots els angles, aquest autor demostra, que té un estil seu i molt estrident. En un moment de la segona part de la història vaig perdre el fil, però va ser momentani i potser en destacaria sobretot la cerca de nous llenguatges. On parlar de la complexitat humana no esdevé necessàriament desagradable.

Una petita broma de l'autor del text:

Entrevista escrita amb el director:

Crítica a Fotogrames:

Fitxa completa, crítiques i cines on la podreu veure:




JOKER. Director, Todd Phillips.


ALLÒ QUE ÉS REAL, ÉS TAMBÉ L'UNIVERS GESTUAL AMB EL QUAL TREBALLA JOAQUÍN
PHOENIX PER DESENVOLUPAR LA SEVA SORPRENENT INTERPRETACIÓ, UNA REVINDICACIÓ DE L'ACTOR COM A COAUTOR DE LA POSADA EN ESCENA.
Paraules d'en Sergi Sánchez en la seva crítica “El poder y la sangre” per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de l'octubre de 2019.

Guionistes, Todd Phillips i Scott Silver.
EUA- Canada, 2019.
Duració, 121 minuts.
Lleó d'Or al Festival de Venècia per la Millor pel·lícula.


SINOPSI
Arthur Fleck, viu amb la seva mare a Gotham. Li agrada ser còmic i fer riure a la gent. Però la malaltia mental que pateix, li ocasiona molts problemes i impedeix que moltes vegades la gent l'entengui.

El director Tood Phillips i l'actor Joaquín Phoenix.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula no només no m'ha agradat, sinó que, m'ha desagradat profundament. He passat dues hores patint davant d'un personatge absolutament desolat i que com ell mateix afirma, “a la meva vida, no he fet altra cosa que patir”. Com era d'esperar en aquest món fictici de conseqüències fatals, acaba convertint-se amb un ésser despietat. Aquest personatge, treu la seva ira i el seu malestar en contra altres humans- que potser no tenen massa qualitat moral- infligint la seva cruel violència justiciera, aleatòria i indiscriminada. Un malestar que, esdevé sobretot provocat per la seva desconnexió d'un món, amb el que no connecta i amb uns humans amb els quals no té cap mena d'empatia, tot plegat provocat per la seva malaltia.
Vaig sortir del cine força trasbalsada i desconcertada, però amb la sensació que m'havien enganyat que m'havien donat gat per llebre, sense que jo me n'assabentés.
A força d'anar-hi pensant he començat a descobrir els mecanismes amagats, d'un cert engany que m'han provocat confusió i desconcert, a l'hora d'entendre aquest film.
Aquest film sense la interpretació que fa d'en Joker en Joaquín Phoenix, no seria allò que és, ja que, la seva interpretació és sublim i absolutament creïble. L'autoria de la història és gairebé tota seva, malgrat que darrere hi hagi un guió que, no té gens d'importància, ja que, és força absurd.
En Joaquín Phoenix ha humanitzat un personatge que fins aquest moment, era només un personatge de ficció de còmic malvat i pervers. Li ha donat entitat humana, sents el seu patiment i la seva incomprensió del món que el rodeja i se l'empassa, un món injust i cruel que l'ignora, l'aparta i el desestima.
La trampa rau precisament en aquesta empatia i credibilitat que el personatge estableix i que com a l'espectadora t'atrapa.
En Joker no pot tenir empatia però, l'espectadora si, i així és com es produeix una trampa paradoxal i perversa.
De tota manera crec que quan un personatge d'aquesta categoria trenca la barrera de la ficció per atrapar-te amb la seva veritat, ha de ser per alguna cosa, si això no es dóna, acaba sent gratuït i innecessari, a mi no em cal.
Si he d'anar al cine, al teatre a patir amb la ficció, vull que sigui per alguna cosa i aquesta cosa és, per aprendre alguna cosa del món on visc, dels humans amb els que convisc i de mi mateixa. Si no és això, NO PAGA LA PENA.

MARTINA opina.
Suposo que inevitablement l'experiència cinematogràfica és immersiva, exposada a la pròpia subjectivitat i lligada a l’estat d'ànim propi. Per aquesta raó no puc evitar comentar, que tot i que em va sorprendre, la irritació que li va crear a la Núria aquesta obra, m’ha obligat a pensar-hi una mica més enllà. A priori, tot i inquietar-me el relat, sentia que pel meu gust havia complert amb les expectatives que en tenia i n'he gaudit, sense gaires sacsejades.
Havent-ho deixat reposar un parell dies, allò que tinc clar és que admiro el treball realitzat per Joaquin Phoenix, amb un doble joc gairebé màgic. Interpretant el món intern i també l’extern, d’una persona amb una ment que el trasbalsa i qui, pel meu gust, treballa d’una manera gens superficial. Clarament hi ha artistes, qui els papers de personatges que no estan dintre dels paràmetres, els hi encaixen de meravella i penso que per aquesta obra ell era un candidat ideal.
Tot i això, respecte al fons de l’argument, he arribat a la conclusió que trepitja tots els tòpics sense cap mena de sensibilitat i desvirtuant la metàfora profundíssima que podria incloure la figura d’un pallasso deprimit. Probablement per convertir-lo en un retrat pel gran públic. Tot i això m’agrada, pel fet que per mi quan l'audiència tenim ganes no només de veure històries de persones amb vides genials, és símptoma d’una capacitat per voler comprendre la realitat.  

Interessant opinió de la sobrevaloració de la pel·lícula:
https://www.espinof.com/directores-y-guionistas/joker-esta-siendo-terriblemente-sobrevalorada-estas-razones

A la crítica Maria Lovera  tampoc li ha agradat la pel·lícula:
https://as.com/epik/2019/10/13/portada/1570960045_507713.html

Fitxa completa i crítiques al FilmaFfinity:





dissabte, 16 de novembre del 2019

L'ALTERNATIVA 2019. 26 Festival de cinema independent de Barcelona.


                           https://alternativa.cccb.org/2019/ca/

Com cada any la Martina i jo procurem assistir a alguna de les projeccions d'aquest festival, a vegades l'encertem i altres no. Però creiem que s'ho val, veure films que altrament no veurem en sala comercial
S'ACABA EL 17. NO DESAPROFITEU L'OCASIÓ D'ANAR A VEURE ALGUN FILM ¡

L'ESCRIPTOR D'UN PAÍS SENSE LLIBRERIES.
Director Marc Serena.
Espanya i Guinea Equatorial, 2019.
Duració, 82 minuts.

 

SINOPSI
Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya fa 50 anys i ara s'ha convertit en un dels països més aïllats d'Àfrica, sotmès a la dictadura de Teodoro Obiang, la més longeva del món.
Hi entrem acompanyats de l'escriptor més traduït del país, Juan Tomás Àvila Laurel, que des del 2011 viu refugiat a Sant Cugat del Vallès.
Els seus llibres ens introdueixen a un racó d'Àfrica on es troben algunes de les víctimes més invisibles del franquisme i que, encara ara, pateix les conseqüències de dos segles de dominació colonial.

El director Marc Serena.


Núria opina.
La voluntat de fer evident un problema i visualitzar-lo, sempre em sembla una tasca molt honorable, justa i necessària.
Si un cop vist, la manera de fer-ho, em convenç més o menys, aquestes són figues d'un altre paner. Però com que darrere de qualsevol d'aquests intents hi ha molt d'esforç i treball seria injust posar-se a criticar qualsevol aspecte concret que no sigui de fons.
Un film sobre una realitat conseqüència d'unes intervencions fetes despietadament, exclusivament per enriquir-se, apropiant-se d'allò que no et pertany.
Un continent devastat històricament que en paguen i paguem, les conseqüències. 

MARTINA opina. 
Ja fa 50 anys d'ençà que Guinea Equatorial es va independitzar, tot i això encara avui, els seus habitants pateixen la conseqüència d'un règim, on les persones eren agents secundaris.
Aquesta obra l'he trobada carismàtica i original des del punt de vista que es presenta amb un format molt diferent del cinema amb el qual estem acostumats. Tot i el ritme és pausat i la falta d'acció en el relat, només puc dir que en absolut m´ha molestat, podent gaudir d'una mirada d'algú qui ens endinsa al seu món i convidant-nos a viure'l, sense gens de vergonya ni intenció d'adaptar-nos en el format.
Potser m'ha pesat una mica massa, la intensitat d'un personatge contemplatiu i qui dedica molt de temps a pensar, viure conscient i reflexionar sobre les seva condició. Que a més en aquesta obra, es constitueix com el centre absolut de la narració. No obstant he gaudit de veure com un festival com aquest ha congregat a un munt de persones i omplert la sala amb propostes no convencionals.

PARASITOS. Gisaengchung. Director Bong Joon Ho


LES SEVES IMATGES- ja en plena maduresa després de l'amable fabula Okja (2017)- TORNEN A ESTAR IMPREGNADES D'AQUEST ESTRANYAMENT I HUMOR DISTANCIAT, CAPAÇ DE GENERAR DESASSOSSEC I PERPLEXITAT DAVANT DE LA INESTABILITAT GENERADA PER COMPORTAMENTS NO CODIFICATS, NI PREVISIBLES.
Paraules de Carlos F. Heredero en la seva editorial de la revista Cuadernos de Cine, octubre de 2019. 

Guió, Bong Joon-ho i Jin Won-han
Corea del Sud, 2019.
Duració, 132 minuts.
Premis, Palma d'Or a Cannes 2019.


SINOPSI
Ki-taeck, el pare d'una família sud-coreana, està sense feina, la seva dona i els seus fills, també. Quant en el seu fill, li surt una feina de professor d'anglès en una casa de gent benestant, els Parks, s'establirà una interrelació entre ambdues famílies molt sorprenent i imprevisible.




El director, Bong Joon-Ho.

És la consagració definitiva d'un creador originalíssim, el seu cine passa amb fluïdesa i sense solució de continuïtat del realisme a la sàtira, del patètic al tràgic, del drama a la paràbola política, de la crònica social a la metàfora ideològica i de l'esperpent grotesc a la lluita de classes, sense mitjançar cap advertiment, ni marca denotativa, en el curs d'una mateixa seqüència o fins i tot dins d'un mateix pla.

Paraules de Carlos F. Heredero en la seva editorial de la revista Cuadernos de Cine, octubre de 2019.
Filmografia anterior d'aquest director:

NÚRIA opina.
No tinc massa a dir d'una pel·lícula que és tan complexa i té tants registres. I a més a més, sobre la que s'ha escrit tant per part de la crítica especialitzada que, es fa difícil aïllar-se'n per dir alguna cosa singular o diferent. Cal no oblidar que, el seu director ha guanyat la Palma d'Or a Cannes, reputat guardó, i que ja tenia una bona reputació deguda a la seva filmografia anterior.
Si però, que puc dir que m'ha agradat molt i que la tornaré a veure per tal d'acabar de copsar tota la seva intensitat i per poder-me fixar amb detalls que m'han passat desapercebuts...
A la pregunta que em faig sobre per què m'ha agradat tant, tampoc puc obtenir una resposta simple, ja que el film no s'ho mereix... És una pel·lícula que sorprèn per la seva història, pels girs insospitats d'aquesta i pel seu final resolutiu, però amb moltes esquerdes no omplertes i que cadascú les pot omplir com vulgui... És metafòrica, però no hi ha ni absolutament bons, ni absolutament dolents, cadascú té el seu paper dins d'una estructura establerta, però fràgil i que es pot trencar en qualsevol moment quan aflora més aviat o més tard l'instint de supervivència. És irònica, sarcàstica i burlesca i una mica surrealista i per tant et permet, situar-te com a espectadora, en el territori més còmode per cadascú.
I per acabar, t'interroga i et fa pensar, si vols.
La recomano molt, tot i que penso que és una pel·lícula per estimar o detestar, la Martina n'és un exemple molt clar...

MARTINA opina.
Aquest relat et proporciona una lectura de les desigualtats d'allò més àcida. En un entorn on el liberalisme ha arribat a tal extrem tòxic, on ja, ni rics ni pobres lluiten pel seu estatus. Amb una història on l’absurd està justificat, suposo per una clara voluntat de mofa.
Havia llegit que aquesta proposta era necessària, explosiva i amb una clau d’humor molt contundent. A mi, sincerament m’ha semblat pedant, altiva i fins i tot impertinent. Una mirada d'algú, qui segur que no passa gana, ni misèries i des d’una més aviat insultant fredor, qüestiona la postura conformista dels altres.
Fins a l’últim moment he procurat deixar-me conquistar, sorprendre'm i fins i tot he fet l'esforç de lligar l’intent de tancar la història, de manera oberta que fa a l’acabament de l’obra. Però sincerament he fracassat, he quedat indiferent i reconec que el no m’agrada és com dient moltes coses, no hi ha voluntat d’utilitzar un llenguatge planer.
En suma una opció critica, però no del meu gust. 

Voleu escoltar la cançó d'en Gianni Morandi que surt el film:
https://www.youtube.com/watch?v=otoPziWVLUc&lc=z13rh3fbkqevihwmu22kcz4pkmesxpnid04

Crítiques per tots els gustos i fitxa completa al FilmAffinity: 


diumenge, 3 de novembre del 2019

A RAINY DAY in NEW YORK. Director, Woody Allen.

ELS MEUS PERSONATGES SEMPRE TENEN UNA CRISI EMOCIONAL. ELS PERSONATGES QUE NO LA TENEN, PER MI NO SÓN INTERESSANTS, NI DIVERTITS. NO M'INTERESSA LA GENT HABITUAL, M'INTERESSA LA GENT AMB PROBLEMES, SOBRETOT EMOCIONALS.
Woody Allen. 
Paraules dites a l'entrevista publicada a la revista dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.
Direcció i guió, Woody Allen.
EUA, 2019.
Duració, 92 minuts.


SINOPSI
Una parella de dos joves universitaris, Ashleigh i Gatsby, deixen la universitat on estudien per anar a passar un cap de setmana a New York. L'excusa és que ella entrevistarà a Roland Pollard, un director de culte de cinema. Gatsby porta a terme una organització del cap de setmana molt estricte per poder-li ensenyar a Ashleigh tots els llocs que ell té mitificats, intentant per tots els mitjans que la seva mare no descobreixi que es troba a la ciutat, altrament haurà d'anar a la important festa que la seva mare fa cada any. De tota manera les coses no surten exactament com ell preveia.
Text tret de la crítica “Autoretrato neoyorquino”, escrita per Israel Paredes Badia, per a la revista Dirigido por... de l'octubre de 2019.
El director Woody Allen.
La IRONIA per en Woody Allen.
La ironia és una de les armes més poderoses del cine. Però no creu que, ja no es fa servir, o si més no, és una amenaça per la correcció política, cada vegada pitjor entesa?
Hi ha un públic que vol missatges molt clars: a què et refereixes i què és allò que defenses... però hi ha una part- més reduïda- que és més sofisticada i que no espera que deixis la ironia.
Paraules d'en Woody Allen dites a l'entrevista publicada a la revista dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.

NÚRIA opina.
En Woody Allen ha passat a ser un clàssic, sobretot per totes aquelles que ens agrada.
En Woody Allen no té pretensions, ni les necessita. Fa allò que vol i com vol, i no crec que l'interessin ni les quotes de pantalla, ni els diners recaptats. Mentre ell pugui fer les pel·lícules que vol, ja en té prou.
És un veritable artista, en el sentit més melancòlic i decadent, una espècie que ja no s'estila, en extinció, crec que és per això que li sóc fidel i m'agrada.
Té el seu estil propi, sap inventar històries i explicar-les. És per aquest motiu que, ell té el seu públic, no pretén ni vendre, ni trencar quotes, ni res de res. Pretén fer pel·lícules, si agraden bé i si no, tant li és mala sort. No crec ni que llegeixi les crítiques...
Hi ha gent que aquesta actitud li molesta i li desagrada, però a mi m'encanta la gent que es dedica a la creació i que no es ven i que passa del rotlle capitalista que si no guanyés- tant se val què- no comptes, no existeixes, no vals res. Tinc clar però que, per arribar a aquest nivell, has de tenir garantida la subsistència, ell la té.
Després de tot aquest argumentari per justificar la meva afiliació al Woody Allen, passo a dir que la pel·lícula està bé i pels que simpatitzen amb les seves històries, intel·ligents, un punt crítiques i iròniques i que fan somriure, s'ho passaran bé.
Llàstima que, en aquests moments la cartellera està farcida de propostes més creatives i estimulants. 

MARTINA opina. 
Sovint es diu que, en Woody Allen no et deixa indiferent. Segons tinc entès hi ha força gent que l’adoren i molta altra que, no el poden veure.
Tot i això, crec que jo, com a fidel fan del seu treball ho visc d’una manera menys d’extrems i senzillament, em diverteix entrar en la seva proposta anual. Sobretot, gaudint de les diverses petites històries que aprofundeixen en la vida de cada un dels personatges que, mai intervenen en va o de manera superficial.
Considero que les seves històries sempre toquen l’amor com a eix temàtic, el que tot i ser un llenguatge universal i altament explotat en les arts, està clar que en la vida interna d’aquest home és infinit i ric, en matisos. A més, afegint-hi l’art d’explicar-ho amb senzillesa, fan de l'experiència lúdica, un format que se’m presenta com a consum d’oci fresc.
En aquest relat parla de dos joves, que viuen experiències creuades a Nova York i perillosament es deixen persuadir pels misteris de les tenebroses sendes de l’amor, explorant sense pors ni tabús.
Pel meu gust, novament considero que, hem pogut gaudir d’una proposta d’humor de fàcil digestió. Crític de les classes benestants apoltronades de la societat americana, amb personatges genuïns i sofisticats, construïts amb molta profunditat i que novament m’ha fet preguntar com deu ser la ment d’aquest creador, en la vida real. M’imagino un món intern que, tal com se’ns presenta m’és estimulant i fàcil, mitjançant el joc de que de cada persona hi penja un nou relat.

Fitxa completa i crítiques: