diumenge, 28 de setembre del 2014

EL NIÑO. Director Daniel Monzón


El director, Daniel Monzón




NÚRIA, opina
La història d'aquesta pel·lícula està narrada des de dues perspectives, la dels policies que realitzen la investigació d'una xarxa de tràfic de drogues i l'altra, dels que traslladen la droga per mar d'una costa a l'altra i que, la seva motivació principal és la gran quantitat de diners ràpids que guanyen.
Aquesta narració lineal, ara des d'un costat, ara des de l'altre ens permet empatitzar, sense complicitats, ara amb uns i ara amb els altres. Aspecte que, et permet seguir la narració des d'un punt de vista ideal com a espectador.
El relat arrenca i avança amb força, i a poc a poc, cap a la meitat va perdent gas.
Aquest és el maleït moment per l'espectadora que, s'avorreix i es distreu, amb algun pensament sobre quelcom que caldrà fer, o mira el rellotge.
Per sort, el relat es recupera cap al final i et deixa prou satisfet.
A mi, malgrat la pega que li veig, m'ha agradat força. Considero en Daniel Monzón com un bon director, que sap fer guions i així ho he pogut comprovar amb les seves dues pel·lícules que he vist, Celda 211 que, em va agradar molt i aquesta que m'ha agradat força.
La recomano a tothom, no ens explica res que no sapiguem sobre el tràfic de drogues però si que il·lustra molt bé certs aspectes d'aquest, a la franja geogràfica d'España, Marroc i El Peñon de Gibraltar, on afecta a tres països diferents.
A per cert, molt guapo i atractiu El Niño, Jesús Castro. Però, sembla ser que és del Real...és broma.

MARTINA opina
   Jorge Guerricaechevarría i Daniel Monzón s’han unit per fer el guió d’un triller emocionant sobre el narcotràfic a l’Estret de Gibraltar. Crec que el gènere escollit és molt adequat i trasllada a l'espectador a un estat o sentiment de secreció d’adrenalina que probablement és un part important d’aquest nínxol de negoci fora de la legalitat.
   Ens ensenyen un indret marítim que separa Africà d’Europa en només 16 Km, un territori complex i amb una càrrega extra per trobar-se entre tres jurisdiccions, la espanyola, l'anglesa i la marroquína.
   La història retrata de manera fresca, divertida i força imparcial, la cara de tots els elements que configuren l’entramat de relacions que participen en aquest negoci: els “narcos”, els agents del cos de seguretat “anti-narcos”, els joves residents involucrats en la xarxa a la recerca de diners fàcils i els qui produeixen la droga...,etc.
   Potser en algun moment m’ha semblat llarga però en tot cas no ha sigut quelcom que em molestés. A part de la temàtica abordada que, és molt interessant, reconec que tant el Luis Tosar com el Jesús Castro, són actors que trobo especialment atractius i que aquí fan un molt bon treball.


dilluns, 22 de setembre del 2014

BOYHOOD. Momentos de una vida. Director, Richard Linklater.


El director Richard Linklater

Nacionalitat: USA
Interprets: Ellar Coltrane, Lorelei Linklater, Patricia Arquette, Ethan Hawke.
Duració: 165 minuts
Pàgina web: www.boyhood-lapelicula.es

   Aquesta és una pel·lícula que ha estat rodada al llarg de dotze anys. Es trobaven cada any els actors i l'equip de producció i durant tres dies rodaven les escenes corresponents a l'any.
   És una pel·lícula “indie”, èpica, de baix pressupost. El IFC de Nueva York els va donar un parell de milers de dòlars l'any per poder rodar en cel·luloide i pagar el mínim del Screen Actors Guild. Mai van apujar el pressupost el llarg dels dotze anys.
Després Universal la va veure a Sundace i la va agafar per vendes internacionals.

   Quan va finalitzar la pel·lícula el 2013, la va estrenar al festival de Berlín on va guanyar l'Os d'Or al millor director.

SINOPSI
Aquesta és la història d'una família de classe mitjà baixa suburbana de l'est de Texas, amb tot allò que això pot significar de referències socials i culturals. Aquesta història succeeix al llarg de dotze anys i el `protagonista principal és un nen, Mason que quan comença la història té sis anys i quan s'acaba en té divuit i entra a la Universitat. La pel·lícula flueix cap endavant d'una manera suau, imperceptiblement i constant. Passa d'un any a l'altre relaxadament enllaçant situacions gens rellevants. Ens parla del pas del temps, sense ocupar-se del transcendent, però si, del transitori que, és el més important de la història.


NÚRIA opina


   Esperava aquesta pel·lícula amb un cert neguit, ja que havia llegit massa d'ella. No m'ha decebut gens ni mica, he passat les gairebé tres hores que dura la pel·lícula absorbida per la història, tot i que, en aquesta no passa res d'extraordinari. És un recorregut de dotze anys per la història d'una família, un pare, una mare, una filla i un fill que, és més o menys el protagonista.
   El personatge del nen Mason, de la germana Samantha i del pare, són autèntics i molt ben dibuixats. Pel que fa a la mare, com que és un personatge una mica més complex, queda més desdibuixat, ja que no aconsegueix trobar un equilibri satisfactori per la seva vida sentimental, tot i que sap fer de mare i ha sabut com resoldre la seva vida professional.
  Un experiment interessant i ben reeixit que, deixa satisfet, si no, busques sensacions fortes i et deixes portar pel fluir de la vida a la pantalla.


 MARTINA opina


   En aquesta producció les dades de com s’ha desenvolupat el projecte són importants. El director americà Richard Linklater, en 39 dies de gravació, ha rodat durant el transcurs de 12 anys la història d’en Mason. Aquest és un nen que a l'inici de la pel·lícula té 6 anys i acaba tenint-ne 18.
    La peculiaritat d’aquesta creació és que tots els protagonistes que configuren l’entorn humà de la criatura en qüestió, així com ell mateix, són els mateixos actors/rius. Per tant, persones pels qui els anys també passen i òbviament pel camí, es van fent grans. 
    El projecte consisteix a oferir a l'espectador aquesta evolució dels personatges. Tanmateix, en una sola pel·lícula pots veure el pas del temps d’una família americana fictícia però amb un realisme impactant, ja que el temps passa de forma real pels que hi compareixen.
   Durant tota la narració els canvis que enriqueixen i fan créixer aquest nen, es veuen no només en com canvia físicament ell i els del seu entorn,si no, també en com evolucionen com a persones, com els hi canvia el físic i de quina manera aprenen dels seus entorns.
    Diuen que, el pas del temps és una temàtica que li interessa molt a l'autor d’aquesta obra i jo crec que ho posa en escena amb una bellesa excepcional. Potser era un dia especialment sensible per mi, però,  sincerament m’ha emocionat molt.
   Potser és senzillament que, als espectadors se’ns ofereix la possibilitat de gaudir d’un entorn complex i canviant durant un període de temps molt llarg i tot en només tres hores.            Probablement també, el fet en si  crec que és força màgic, ja que un pot veure unes mateixes persones créixer, evolucionar i canviar. Però allò que he de dir al respecte, és que a mi, m’ha semblat una obra mestra.


diumenge, 14 de setembre del 2014

L'ENDEMÀ. Directora Isona Passola.




La directora Isona Passola de vermell i l'Hug Cirici, director artístic i productor, a l'esquerra.
NÚRIA opina
   Un documental ben fet que val la pena anar a veure, tot i que la gent ben informada, pot pensar que no li fa falta perquè no els dirà res de nou. Malgrat això, s'ha d'anar a veure. Ja que, el discurs narratiu està ben estructurat i darrere, hi ha moltes hores de treball per defensar un objectiu que cada vegada té més partidaris i que cada dia que passa, es fa més evident la necessitat de resoldre un conflicte que, una de les seves parts ni tan sols vol reconèixer la seva existència.
   Un guió ben estructurat, on especialistes van donant resposta a les diferents preguntes que, van plantejant dues parelles de joves que fan la funció de fil conductor i de narradors.
   Crec que té una funció didàctica evident i que com a tal, és acta per tots els públics. L'haurien de veure tots els nens i nenes de secundària de Catalunya, per tal de, poder iniciar un debat amb els que seran els dirigents d'aquest país.
   També proposo que, passin aquest documental en totes les televisions de l'Estat, per tal que tinguin altres informacions que, les que donen els dos partits estatals majoritaris.
   Tinc alguna crítica formal a algun aspecte que, no m'ha acabat de fer el pes. Però crec innecessari formular-la en aquest context, ja que no vull desvirtuar la bonança de tota la feina feta. En tot cas, en podem parlar quan ens trobem...i ho comentem.
   Vull agrair el gran treball fet, a tots els que en fet possible aquest documental.

MARTINA opina
   Aquesta pel·lícula crec que en el meu cas ha significat una dosis d'informació adient i ben plantejada, que a més m'ha interessat i resolt alguns dubtes. Experts, catalans i a favor de poder votar, de tots els àmbits que condicionen qualsevol procés de canvi nacional expliquen en què consistiria dintre del seu àmbit deixar de formar part d'Espanya.
   És potser també una qüestió d'oportunitat, on sens dubte qui més o qui menys tothom ens plantegem quina és la nostra opinió respecte d'aquest debat. Al meu entendre aquesta obra ens permet tenir una mica més d'opinió experta i diversa, cosa que mai no està de més.
  Sempre a tot se li pot criticar alguna cosa i potser en aquest cas podria dir que el paral·lelisme entre una ruptura en una relació d'amor i la manera com s'està entenent aquesta petició per part d'Espanya l'he trobada un tan "nyonya" o que no és fruit de la meva devoció.
   Pels qui els hi agradin les estrelletes, tindran ocasió de veure el molt honorable Xavier Sala, donant molt de si.
   També crec que cal felicitar als qui han dut a terme aquesta iniciativa, ja que és una mostra més que avui en dia amb un pressupost molt baix alguns dels del cine també s'han de reinventar i fer la seva feina ben feta.
   Seguim amb mèrits, ja que crec que les xifres també diuen coses, i és que és sorprenent que amb una campanya a Verkami es volien aconseguir 150.000 euros però els 8.101 mecenes finalment van sumar una quantitat total de 348.830 Euros.
   En tot cas jo no tinc gaire més a dir a part que aconsello a tothom que aprofiti per veure aquesta pel·lícula i fer-ho a la gran pantalla, ja que sempre es digereix tot molt millor.
   

dilluns, 8 de setembre del 2014

LUCY. Director Luc Besson.

2014. França.

El director Luc Besson
NÚRIA opina
Ho he passat bé veient aquesta pel·lícula que, no és gran cosa, encara que el començament té pretensions i semblava prometre. Al final però, és un producte comercial més per vendre a tot el món i treure'n calés, utilitzant com a reclam a una de les estrelles més cotitzades i sexis d'ara, Scarlett Johansson.

Un thriller, un wester, una pel·lícula d'acció, qualsevol d'aquests apel·latius serviria per anomenar-la. Em quedaria més amb el wester..., per l'acció que desenvolupa la seva protagonista Lucy, fent justícia pel seu compte. La protagonista, una noia innocent de la qual abusen i la volen fer servir de mula. Una droga nova estimularà el seu potencial intel·lectual fins als extrems més insospitats. La força que li dóna aquest nou potencial, li servirà per posar les coses al seu lloc amb els mafiosos que l'han volgut utilitzar a ella i a altres. També al final, cedirà tot el seu nou potencial a l'estudi científic.

Tot això fet amb uns efectes especials bastant simplistes i barroers..., però ho he passat força bé. Crec que em surt el subconscient femení i ho passo bé veient com una dona és capaç de vèncer a tots els despietats i malvats que surten en aquesta història que, només pensen a aprofitar-se i abusar dels altres en benefici propi.

Si salvem el fet que, és una pel·lícula que no passarà a la història del cinema i que té els seus defectes..., i voleu passar una estona divertida, us la recomano.


MARTINA opina

Luc Besson, en aquesta ocasió, ens presenta una obra de ficció totalment global i apta per tots els perfils d'espectadors. A mi, personalment, el cinema comercial, moralista, i vestit amb tots els tòpics no em diu gran cosa, però reconec que, en certs moments de poques llums intel·lectuals, m'entreté d'una forma més lleugera que pel·lícules més sofisticades, i el puc gaudir. És a dir, recomano que aquella gent que vulguin passar una estona entretinguda, ho facin amb aquest thriller.

És una pel·lícula que, segurament té més atractiu pels fans de Scarlette Johnson considerada en l'actualitat,com l'actriu més sexi, ja que ella en aquest cas, protagonitza una trama ben suada de pel·lícula d'acció. Una màfia coreana sense escrúpols, vol vendre una droga nova a occident i per fer-ho, utilitza persones europees que troba a una gran ciutat, crec que de la Xina, per fer de mules, en contra de la seva voluntat.

L'acció adquireix forma, quan la súper actriu que, compareix com a dona sexi però, com sempre, guapa i intel·ligent, té un vessament de la droga transportada a l'interior del seu cos. De manera que, li provoca tal viatge que, miraculosament pot augmentar la seva capacitat cerebral de l'habitual mitja del 8% al 10% del gènere humà, fins al 100%.

Amb tot aquest context entra en joc l'element ètic. Quan ella decideix entregar-se a la ciència i es posa en contacte amb el món acadèmic. Per tal que, els homes savis occidentals puguin beneficiar-se de l'efecte que li ha provocat la droga. Així també, la comunitat internacional, podrà obtenir un abans per la ciència.

La protagonista, heroica, malvada quan cal, i seductora, aconsegueix imposar-se als mafiosos, les forces institucionals i fins i tot als científics, presentant un final feliç acceptant que "la avaricia rompe el saco" i que tenir més, no ho és tot. Per tant, fins i tot, encara que no hi entrem gaire, el fons és políticament correcte.


diumenge, 7 de setembre del 2014

SHIRLEY. VISIONS OF REALITY. Direcció, Gustav Deutsch


el director austríac Gustav Deutsch
Un dels meus quadres preferits d'aquest pintor, del que en vaig fer una versió que tinc a casa.
Gustav Deutsch, dissenyador de producció, guionista, director i muntador d'aquesta pel·lícula, fa una minuciosa reconstrucció tridimensional de tretze quadres d'en Hopper, aquests ordenats cronològicament, serveixen de nexe continuat per expressar el pas del temps. Aquests tretze quadres van ser pintats del 1931- Hotel Room-, el 1965- Chair Car. La protagonista és una actriu de teatre fictícia que dóna títol a la pel·lícula, Stephanie Cumming.
Els quadres s'ordenen cronològicament sempre amb el mateix dia, 28 d'agost. Menys un en el que no hi ha personatges, Sun in an Empty Room.
La radio puntualment ens informa de l'actualitat mundial i les reflexions en off de Shirley, ens parlen de la seva vida i de la seva vinculació política a través del teatre; també introdueix moltes referències culturals, Emily Dickinson, Plató, Elvis Presley, Luigi Nono...
Tret d'un artícle d'en Jaime Pena a la revista Caimán


NÚRIA opina
Està clar que, aquesta pel·lícula no ha tingut un gran èxit. A la segona o tercera setmana en cartellera ja l'han relegat en un sol cine en tota la ciutat i en un sol horari, a primera hora de la tarda.
La vaig anar a veure, perquè sentia una gran curiositat per veure l'experiment d'utilitzar els quadres d'aquest pintor que, m'agrada molt, en escenaris d'una pel·lícula.
La idea era molt original, el resultat final és que, plàsticament s'ha fet un treball molt acurat de la reproducció escenogràfica dels quadres. Però aquesta és la qualitat substancial del film, perquè en els altres aspectes, el guió no està ben pensat i la posada en escena és lenta avorrida i mancada de ritme.
Crec que només és apta, per amants d'aquest pintor i del cine que, vulguin veure un experiment interessant.