diumenge, 19 de setembre del 2021

CHAVALAS. Directora, Carol Rodriguez Colàs.

UNA PROMETEDORA APOSTA PER LA NECESSITAT DE MOSTRAR A DONES REALS QUE COMPARTEIXEN, ES DIVERTEIXEN I PARLEN DE FUTUR ENCARA QUE SIGUI INCERT.
Paraules d'Elsa Tésar en la seva crítica de setembre de 2021 per Caimán Cuadernos de Cine.

Guionista, Marina Rodriguez Colás.
España, 2021.
Premi del Public al Festival de Màlaga, 2021.
Duració, 91 minuts.
SINOPSI
Marta, Desi, Soraya i Bea, són amigues inseparables d'un barri de la perifèria de Barcelona. Marta torna al barri, obligada per les circumstàncies i es trobarà amb les seves amigues que la reben amb els braços oberts. Tot fent pinya, passaran els seus encontres i desencontres i en aquests anar fent cadascuna d'elles trobarà el seu camí.
La directora Carla Rodriguez Colás s'estrena en la direcció de ficció amb aquest llarg, escrit per la seva germana Marina i rodat en el extraradi que la veure créixer, Cornellà de Llobregat, com a homenatge a un lloc bell allunyat dels estereotip aliens.
Tret de la revista Fotogrames, setembre de 2021.

NÚRIA opina.

No estava convençuda de proposar anar a veure aquesta pel·lícula, pensava que potser seria la típica comèdia d'adolescents de barri “desmadrades”, a la catalana. Finalment vaig considerar la possibilitat d'estudi antropològic d'una edat que cada vegada em queda més allunyada...
Res més allunyat de les meves pobres i tristes expectatives, m'ha agradat molt.
M'ha agradat molt perquè és una història autentica, fresca i real que com aquell que no vol et planteja moltes qüestions interessants: la importància de tenir una identitat per poder assolir una tasca creativa amb autenticitat, la importància de sentir-se acomboiat per un entorn que et coneix, t'accepta tal com ets i t'estima, no cal donar explicacions per ser acollida... I, posar a “pique” i qüestionar la societat que estem acceptant sense reserves, on és més important el que aparentes ser que, allò que en realitat ets, perquè t'acabes volent creure la teva pròpia mentida. També he trobat interessant des de la perifèria de la ciutat, criticar el mite que, tot cosa important passa al centre a la gran ciutat...
Aposto per aquestes directores o tors que furguen en el seus orígens sense por i amb molt talent i creativitat.
Felicitats Carol Rodriguez per oferir-nos aquesta teva primera i bona pel·lícula!

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula crec que reafirma el talent en l'ecosistema català a diferents nivells. El més significatiu és el repartiment, amb uns personatges molt ben construïts, d'una realitat plena d'autenticitat i amb un relat capaç d'acotar bé allò que explica.
Potser el que menys m'ha agradat és el ritme, fins arribar al desenllaç la història. Donat que el fet identitari, considero que és el que requereix de més reflexió i en aquest sentit en aquesta història suma segur.
La recomano, i m'ha fet pensar que, quan parlen de que "la cultura és local",  és justament el que m'ha passat al veure aquesta obra. Vull dir que només el nom de "Sant Idelfons" per mi significa un barri molt dens, lleig, gris i que està connectat amb la ciutat amb línia blava del Metro. Amb això no vull dir que, caldria rascar que volen dir aquestes idees preconcebudes d'aquest entorn, senzillament ho destaco pel fet de que l'experiència segur que hagués sigut diferent sense les mateixes i pensava en el valor afegit o no d'aquesta realitat.
En poques paraules, m'agrada molt el retrat d'unes noies sofisticades, de costums, vitals i que defensen el seu treball en acceptar d'on vénen per viure millor.

Fitxa completa i altres crítiques:
Entrevista amb la directora:


Publicat per a Cap comentari:

ANNETTE. Director, Leos Carax.

UN SUBSTRAT LÍRIC PRENYAT DE NEGRES PRESAGIS I QUE SEMBLA DESAFIAR-SE A ELL MATEIX- Leo Carax- EN CADA NOVA PEL·LÍCULA QUE DIRIGEIX.
Paraules de Sergi Sanchez en la seva crítica, “Contra la ley de la gravedad”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2021.

França, Mèxic, EUA, Suïssa, Bèlgica, Japó, Alemanya, 2021.
Premi al millor director al Festival de Cannes, 2021.
Duració, 140 minuts.
SINOPSI
Henry és un monologuista còmic d'humor incisiu i fosc. Ann és una cantant de renom internacional. Junts són el centre d'atenció de totes les mirades i formen una parella feliç i envoltada de glamur. L'arribada de la seva filla Annette, excepcional i misteriosa els canviarà la vida.
El director Leos Carax.
NÚRIA opina.
Tenia ganes de veure aquesta pel·lícula, ja que, el seu director Leos Carax m'interessa força, sobretot perquè és capaç de sorprendre't en cada un dels seus films i així ha estat en aquest.
Una fantasia metafòrica plena de berrugues i referents culturals, Pinotxo, la Bella i la Bestia, Èdip, Faust i altres.
Seguint la moda i sense trencar els rols de gènere que a cadascú li pertoca, les dones guanyen per bones, per intel·ligents i perquè estimen de veritat i els homes perden per dolents per enamorar-se sense arribar a estimar, per egoistes i per manipuladors a través del domini i la seducció... no vull continuar perquè potser és massa evident i simple tot allò que puc arribar a dir.
És un film que amb el pas dels dies i la maduració de l'efecte inicial, s'ha anat desinflant i tot i que és un film ben treballat, per part de l'equip d'actors i equip artístic i tècnic, no li trobo altre valor que el d'un musical original i ben fet que distreu per passar una estona.
Ja és tota una qualitat en el cinema, però m'agrada que em sacsegin una mica més!

MARTINA opina.
Aquesta obra permet entrar en un món de fantasia, sense necessitat d'haver de reflexionar en res concret. Embolicada la història en aquest món va fent tombs sense un dibuix clar.
Personalment, Adam Driver embadaleix amb el seu carisma, talent i capacitat per, representar com a actor, tots els registres  i en aquest sentit, allà on actuï em costa veure gaire més. M'agrada molt com treballa, la seva profunditat i sobretot em deleixo amb la seva capacitat per submergir als espectadors en la seva complexitat, de persona civilitzada però, individual i particular.
Pel que fa a la història, comentar només que darrere de la dramatúrgia, aquesta obra, s'allarga un xic massa i té un final que tampoc em va portar enlloc. Però, aquesta observació, per mi és menor i en general, tot i encara rascar a on volia anar a parar, m'ha traslladat a un món sense moral, on com sempre l'amor trenca amb el confort.

Fitxa tècnica completa i crítiques al Filmaffinity:

Existeix res més a contracorrent, avui, que abraçar un cert elitisme?
diu Manu Yañez en la seva crítica a Fotogrames:

Tres minuts parlant del film amb Adam Driver, també:

Petita presentació a Cannes amb el director i Marion Cotillard:


Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 18 de setembre del 2021

LA MUJER QUE ESCAPO. Director, Hong Sangsoo.

EN EL FONS EL CINEMA DE HONG SANGSOO ÉS MOLT MÉS FÀCIL I ACCESSIBLE DEL QUÈ SEMBLA. NOMÉS HEM D'APROPAR-NOS A ELL AMB LA MATEIXA ACTITUD HUMIL I SENSE PREJUDICIS QUE EXHIBEIXEN ELS SEUS PERSONATGES, I FINS I TOT ELL MATEIX A L'HORA DE FILMAR LES SEVES IMATGES.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.

Corea del sud, 2020. 

Duració, 77minuts.

SINOPSI

Gam-hee (Kim Min-hee), s'escapa per veure unes velles amigues i així alliberar-se del seu marit, mentre aquest està de viatge de negocis, amb el qual ha passat cada dia dels seus últims cinc anys. Seran els seus primers dies de llibertat d'ença que es va casar i ella ho atribueixi al seu amor incondicional, però hi ha un cert cansament...

El director Hong Sangsoo.
NÚRIA opina.
En la majoria de pel·lícules d'aquest director t'explica moltes coses, però no passa res.
Habitualment els protagonistes són persones que viatgen pel país i es troben amb altres persones del lloc on van i en els encontres i en les situacions noves, es qüestionen coses per la persona que arriba i pels altres, tot això passa d'una forma assossegada i tranquil·la.
Podríem dir que per allò què es busca avui, moltes imatges visuals amb poc temps, amb una emoció i resolució ràpides, són inadequades.
M'agrada aquesta manera de narrar que per alguns pot ser avorrida.
Fins i tot m'agrada el seu sentit de l'humor, basat en la sorpresa que causen petites circumstàncies xocants i absurdes, res espectacular, que fa somriure més que riure.
També trobo interessant, el contrast cultural que provoquen aquests films en els espectadors d'aquesta zona oest.
Crec que són films que ens agraden a gent que, ens posem davant de la pantalla per espiar vides alienes de gent normal amb vides normals i problemes normals. Sempre que posem en qüestió el concepte de normalitat, lligat a persones i fets.

MARTINA opina.
En el cinema que ens ofereix aquest director quasi sempre passa el mateix, la gent que hi compareix està en un moment social, menjant i compartint una estona.

Suposo que el minimalisme d'aquestes històries, de gent de veritat, amb vides plenes i també banals, fa que sigui un relat preuat per molts.

Personalment em deixa boniques imatges, una postal d'una societat que em queda lluny i a la vegada, una falsa sensació de no haver entès res.

INTERESSANT INTERPRETACIÓ de CARLOS LOSILLA

Que es pot fer a part de menjar i beure, actes que tant es repeteixen en les pel·lícules de Hong, o de viure històries d'amor com si fossin ficcions plenes d'el·lipsis i de forats, incògnites i interrogants? Doncs potser atrapar un d'aquests moments privilegiats i mostrar-los despullats, una cosa que, el cine de Hong intenta fer d'una forma no gens sofisticada, més aviat directa i franca: en lloc de moviments de càmera elegants i al·lusius, el seu cinema sovint fa servir el zoom, el reenquadrament sobtat. I, aquesta és la metàfora de la seva ars poètica, de manera que intenta fixar per sempre, allò que s'escapa, allò que es desvia, tant si és una part de la narració o un sentiment fugaç. Re-enquadrats el pla i l'espai (però també el temps i la ficció, aquest relat que constantment es desborda) per tal d'aturar-los i posseir-los, el cinema de Hong Sangsoo intenta fer visible tot allò que, si no es perdria en el transcurs dels dies, entre les paraules i les coses.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica, “Las palabras y las cosas” de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.





 

 

 




Publicat per a Cap comentari:

FIRST COW. Directora, Kelly Reichardt.

QUAN SEMBLAVA QUE EL GÈNERE- WESTERN- HAVIA TRANSITAT PER TOTS ELS CAMINS POSSIBLES, UNA VACA (LA PRIMERA DE TOTES, I MIRA QUE HEM VIST RAMATS EN ELS WESTERNS!) ENS ENSENYA COSES QUE NO HAVÍEM VIST MAI ABANS. EL GRAN CINEMA POT FER MIRACLES.
Paraules de CarlosF. Heredero en l'editorial de la revista Caiman, maig de 2021.

Guió Kelli Reichardt i Jonathan Raymond.
EUA.
Duració, 121 minuts.

SINOPSI

Explica la història d'un cuiner (Jonh Magaro), contrartat per una expedició de caçadors de pells en l'estat d'Oregon el 1820, també d'un misteriòs xinés
(Orion Lee) que fuig d'uns homes que el persegueixen i de la creixent amistat entre tots dos que es desenvoluparà en un territori hostil.
Tret de Filmafinnity.
La directora Kelly Reichardt

NÚRIA opina.

Aquest és un cinema que captiva a través de la imatge amb una narració lenta i pausada que t'obliga a entrar en la història a traves de les vides d'uns personatges que, acostumen a ser perdedors. És per mitjà d'ells que et vas situant en el context social o espacial on es desenvolupen.
Cinema per gent que no vol tenir pressa i pot estar atenta als detalls i furgar més enllà de la superfície.
Una visió molt interessant sobre el naixement de qui després serà una gran nació EUA i malgrat la seva evident decadència, encara es mostra atractiva per molta gent que, creu que en aquell país tindrà una oportunitat per millorar les seves condicions vitals.
Kelly Reichardt, una directora que admiro i que està marcant pautes en la història del cinema independent els EUA.
Per cinèfiles o “disfrutadores”.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula teníem ganes de veure-la, donat que la directora és d'una creativa a qui la Núria té molta admiració i de qui se'n parla força positivament i perquè diuen que, és capaç de parlar d'allò que l'imaginari col·lectiu vol sentir, però des de l'òptica dels que mai són escoltats.
A mi em sembla que és una d'aquelles propostes que, conceptualment m'agrada més que no pas com la visc quan estic fent-ne d'espectadora. Doncs avança lentament, apropant el focus del seu objectiu amb una visió molt artesanal, on els personatges es van construint a foc lent. Crec que per mi, tanta profunditat i a ritme de tortuga tranquil·la m'enfosqueix aquesta marxa.
Crec que, novament puc dir que gaudeixo profundament de poder compartir el cine amb la Núria. Tot i que vivint-lo des de llocs molt diferents. Vull dir, que sobretot amb opcions com aquesta obra, m'adono de com m'agrada tenir unes preferències divergents, sense renunciar a conèixer el que ella vol veure. Segurament sumen les expectatives o el que espero o puc processar, al seure en una butaca després de treballar tot el dia darrera una pantalla fent burocràcia. Crec que amb la diversitat s'aprèn, m'enriqueix el que ella tria i amb el què em suggereix, he pogut anar definit els meus propis criteris.

Filmografia de la Kelly Reichardt:
Fitxa completa del film i veureu la quantitat de premis que ha guanyat:
La crítica que fa Eulàlia Iglesies en el "Confidencial", aporta elements d'interpretació nous, pel que fa a qüestions de gènere:




Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)