dissabte, 18 de setembre de 2021

LA MUJER QUE ESCAPO. Director, Hong Sangsoo.

EN EL FONS EL CINEMA DE HONG SANGSOO ÉS MOLT MÉS FÀCIL I ACCESSIBLE DEL QUÈ SEMBLA. NOMÉS HEM D'APROPAR-NOS A ELL AMB LA MATEIXA ACTITUD HUMIL I SENSE PREJUDICIS QUE EXHIBEIXEN ELS SEUS PERSONATGES, I FINS I TOT ELL MATEIX A L'HORA DE FILMAR LES SEVES IMATGES.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.

Corea del sud, 2020. 

Duració, 77minuts.

SINOPSI

Gam-hee (Kim Min-hee), s'escapa per veure unes velles amigues i així alliberar-se del seu marit, mentre aquest està de viatge de negocis, amb el qual ha passat cada dia dels seus últims cinc anys. Seran els seus primers dies de llibertat d'ença que es va casar i ella ho atribueixi al seu amor incondicional, però hi ha un cert cansament...

El director Hong Sangsoo.
NÚRIA opina.
En la majoria de pel·lícules d'aquest director t'explica moltes coses, però no passa res.
Habitualment els protagonistes són persones que viatgen pel país i es troben amb altres persones del lloc on van i en els encontres i en les situacions noves, es qüestionen coses per la persona que arriba i pels altres, tot això passa d'una forma assossegada i tranquil·la.
Podríem dir que per allò què es busca avui, moltes imatges visuals amb poc temps, amb una emoció i resolució ràpides, són inadequades.
M'agrada aquesta manera de narrar que per alguns pot ser avorrida.
Fins i tot m'agrada el seu sentit de l'humor, basat en la sorpresa que causen petites circumstàncies xocants i absurdes, res espectacular, que fa somriure més que riure.
També trobo interessant, el contrast cultural que provoquen aquests films en els espectadors d'aquesta zona oest.
Crec que són films que ens agraden a gent que, ens posem davant de la pantalla per espiar vides alienes de gent normal amb vides normals i problemes normals. Sempre que posem en qüestió el concepte de normalitat, lligat a persones i fets.

MARTINA opina.
En el cinema que ens ofereix aquest director quasi sempre passa el mateix, la gent que hi compareix està en un moment social, menjant i compartint una estona.

Suposo que el minimalisme d'aquestes històries, de gent de veritat, amb vides plenes i també banals, fa que sigui un relat preuat per molts.

Personalment em deixa boniques imatges, una postal d'una societat que em queda lluny i a la vegada, una falsa sensació de no haver entès res.

INTERESSANT INTERPRETACIÓ de CARLOS LOSILLA

Que es pot fer a part de menjar i beure, actes que tant es repeteixen en les pel·lícules de Hong, o de viure històries d'amor com si fossin ficcions plenes d'el·lipsis i de forats, incògnites i interrogants? Doncs potser atrapar un d'aquests moments privilegiats i mostrar-los despullats, una cosa que, el cine de Hong intenta fer d'una forma no gens sofisticada, més aviat directa i franca: en lloc de moviments de càmera elegants i al·lusius, el seu cinema sovint fa servir el zoom, el reenquadrament sobtat. I, aquesta és la metàfora de la seva ars poètica, de manera que intenta fixar per sempre, allò que s'escapa, allò que es desvia, tant si és una part de la narració o un sentiment fugaç. Re-enquadrats el pla i l'espai (però també el temps i la ficció, aquest relat que constantment es desborda) per tal d'aturar-los i posseir-los, el cinema de Hong Sangsoo intenta fer visible tot allò que, si no es perdria en el transcurs dels dies, entre les paraules i les coses.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica, “Las palabras y las cosas” de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.





 

 

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada