divendres, 25 de gener del 2019

CARMEN y LOLA. Directora Arantxa Echevarria.


HI HA OBRES DE FICCIÓ QUE, EL SEU ASPECTE MÉS VALUÓS RESIDEIIX EN LES SEVES IMATGES QUE TENEN UNA MIRADA DOCUMENTAL.
Paraules d'en Juanma Ruiz en la seva crítica de la pel·lícula, per la revista Caimán de  setembre de 2018.
Directora i guionista, Arantxa Echevarria.
España, 1918.
Duració, 103 minuts

SINOPSI

Carmen i Lola són dues gitanes joves de diferents barris de Madrid que s'enamoren, és el seu primer amor. En un context gitano aquest tipus de relació no són massa ben acceptades i això obliga a les noies a amagar la seva relació, fins que serà descoberta.



La directora Arantxa Echevarria.


NÚRIA, opina.
No seré tan contundent com la Martina perquè no em toca ni per edat, ni per convicció.
En primer lloc m'agradaria expressar la valentia de la directora, per posar sobre la taula dos temes delicats: l'homosexualitat femenina i aquesta, dins un marc marcadament jerarquitzat, normativitzat i masclista, com és el de la cultura gitana.
Tot i que anava a veure aquesta pel·lícula bastant informada, em va sobtar el tractament del context, on per un costat hi ha un clar desig de mostrar els costums i rituals d'una cultura amb respecte i distància i per l'altre, el desenvolupament d'una trama, on el xoc amb aquest context era evident...
La directora, explica en les entrevistes que he mirat que, allò que ella volia explicar era la singularitat, puresa i innocència d'un primer amor. Crec que això ho fa molt bé i la narració de l'enamorament i la seducció, és exemplar.
La directora però, no l'encerta quan barreja coses i situa la història en el context que ho fa, barrejant una narració amb l'altra i deixant a la del context, tan superficialment i poc tractada que pot ser perillós, sobretot en un moment on el feixisme està despertant de la seva letargia i els judicis s'emeten sense cap mena d'argumentació, ni justificació, amb una contundència tan esgarrifosa que fa posar la pell de gallina. Al meu entendre és aquí on grinyola tota la pel·lícula.

MARTINA opina.
Em sap greu no poder veure res constructiu en aquest relat, el que a priori reconec que, mentre seia a la butaca de la sala fosca em va mantenir immersa en la narració. Però encara no tres dies després d’haver-la vist i criticat, mentre sopàvem, fins i tot tinc dubtes de si es tracta d’una provocació, o d’una falta greu al respecte, per pura desídia.
En tot cas, ser que si puc declarar que, m’ha semblat una mirada cap a una gent amb un to indignant, altiu i amb supèrbia. Primerament, per la simplicitat, pel meu gust pretensiosa, de jutjar a una gent amb uns barems pròpiament materials. També per la manera hermètica, de sense gens de respecte, ni cura, prioritza explicar una història d’amor veraç i fins i tot bonica i sincera, tot menystenint el respecte cap a una minoria ètnica o part de la població del nostre país.
A més, construït amb una estructura narrativa de manera extremadament lineal, a la manera de les pel·lícules de Walt Diseny, on les coses són blanques o negres o les persones bones o dolentes. I sobretot, allò que més m’inquieta, és entendre com el repartiment d’actors han acceptat participar-hi.
Sincerament entenc la llibertat d'expressió com una mostra sofisticada de principis, on el respecte ha de permetre assentar unes bases per conversar i poder acostar-nos els uns als altres, facilitant l’empatia. Per aquesta raó i en general, em molesta no poder tenir paraules cordials cap al treball creatiu d’un altre. Però en aquest cas, a mi personalment, m’ha semblat una obra molt egocèntrica i amb un discurs amb un nivell de profunditat gens interessant.


La polèmica està servida, a les feministes d'una associació gitana, no els ha agradat:



divendres, 18 de gener del 2019

ATARDECER. "Napszállta". Director, László Nemes


TANT DE BO QUE L'ESPECTADORA SE SUBMERGEIXI EN UN MÓN DESCONEGUT, ON LES PERSONES PARLIN LLENGÜES DIFERENTS I ES FORCI A ELIMINAR ALGUNES BARRERES.
Paraules de László Nemes publicades a “Notas del director” de la fitxa dels cinemes Verdi.


Guió, Lászlo Nemes i Clara Royer.
Hungria, 2018.
Duració, 144 minuts.

SINOPSI
1913 al cor d'Europa, Budapest. Després d'haver passat la seva infantesa en un orfandat, Irisz Leiter amb 20 anys torna capital hongaresa, amb l'esperança de trobar feina a l'antiga botiga de barrets dels seus pares. Però Oszkar, el nou propietari la rebutja. També haurà d'enfrontar-se al seu passat quan descobreix un germà que no sabia que existia. La seva tossuderia per trobar-lo li farà descobrir molts secrets, mentre el país es prepara per al caos de la Primera Gran Guerra.



El director, László Nemes


NÚRIA opina.
Interessant pel·lícula que m'ha submergit en l'univers de Dostoievski, si fos que li hagués de buscar una representació cinematogràfica.
És un film històric d'un moment d'aquesta on auguraven moltes coses, potser bones, potser dolentes?, per una Europa en plena convulsió política i intel·lectual.
Dissortadament la balança va acabar inclinant-se cap a la Primera guerra mundial i una guerra no aporta mai res de bo.
La pel·lícula no explica massa coses i les que explica, ho fa d'una manera parcial i confosa, és com una pel·lícula abstracta sobre uns fets concrets que fonamenta la seva expressivitat en la insinuació, el suggeriment i la confusió i al final ha de ser l'espectadora qui ha de decidir, si ha entès alguna cosa i si li ha agradat. Jo contesto que sí.
Tot i repetir l'experiment de “El hijo de Saúl”- pel que va ser molt elogiat, i en aquesta repetició, molt negativament criticat- el tema, li és adequat per fer-ho.
No sé si la recomanaria, però m'ha agradat força.

MARTINA opina.
A conseqüència que vaig arribar tard, més de 40 minuts des de l'inici de la sessió, crec que no tinc tota la informació per opinar. Tot i això, i bàsicament per no perdre el rigor en les tradicions boniques, faré una breu crònica de l’experiència.
Entrar en un relat, tot i que reitero ja en marxa, on la protagonista és el centre de la història, crec que afavoreix que l'espectador pugui submergir-se en qüestions menors i acabi arribant allà on l'autor el vol portar. I aquest és el punt que des del meu punt de vista cal destacar; explicar una cosa de manera peculiar.
A més en aquest cas, crec que és una història interessant de lluita, de cerca de la veritat i on gràcies a un cas concret l’espectador pot entrar dràsticament en les barreres de classes del començament de la primera guerra mundial.
Entenc i valoro en positiu el fet que la història giri entorn d’una casa de barrets, segurament quelcom simbòlic, un joc buscat que encaixa de primera. Igualment la protagonista està molt ben trobada, bellesa amb molta llum i qui m'ha permès en tot moment gaudir de la seva profunditat.
En conjunt un divertiment visual, mostra de cinema fet amb art i amb l’ús de tots els mitjans que aquest llenguatge permet. En suma, recomanable per una sessió de cinema de relat.

Primera Gran Guerra- Primera Guerra Mundial. Com va esclatar i altres informacions:
https://www.prensalibre.com/hemeroteca/historia-de-la-primera-guerra-mundial/

Entrevistes amb el director, László Nemes:
Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a25855484/laszlo-nemes-atardecer-entrevista/
El Periodico:
https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20190112/entrevista-laszlo-nemes-atardecer-7242395

Crítiques i altres informacions al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film259575.html

Fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/atardecer_bcn.pdf









dissabte, 12 de gener del 2019

EL VIAJE DE NISHA. Directora Iram Haq.


(...) FOU MOLT DIFÍCIL VIURE AL MIG D'AQUESTES DUES CULTURES: PER MI, AQUELL VIATGE FORÇAT VA TENIR UN FORT IMPACTE, PERÒ ENTENC QUE AVUI SÓC QUI SÓC, PERQUÈ VAIG VIURE AQUELLA EXPERIÈNCIA.
Paraules de la directora Iram Haq, dites per telefon des d'Oslo, on viu, per l'agencia EFE i publicades el 16/8/2018.
Noruega 2017.
Duració 106 minuts.

SINOPSI
Nisha és una noia de 16 anys que viu a Noruega i és d'origen pakistanès. Es comporta com qualsevol noia de la seva edat. Un dia el seu pare l'enxampa a la seva habitació amb el seu "novio" i això desencadenarà un veritable martiri per la noia i un desig punitiu per part de la família per evitar que es comporti segons els paràmetres de les noies del país d'adopció.


La directora Iram Haq.
Obra inspirada en l'autobiografia de la directora:

NÚRIA opina. 
Pel·lícula que hem anat a veure sense cap informació prèvia: volíem anar les dues meves filles i jo al Texas, cine al qual anem sovint a rescatar algun film que en el seu moment se'ns ha escapat.
D'aquesta no n'havia sentit dir res, però em semblava interessant veure com es tractava el tema, des del nord, d'una noia jove que rep l'educació pròpia del país on viu, però que els valors traspassats xoquen amb els prejudicis d'una família pakistanesa que ignora el nou lloc on viu i continua defensant els mateixos principis com si estigués vivint a Pakistan. Aquesta situació crea un xoc i pot ser interessant veure on i com s'estableix.
Ben mirat la pel·lícula planteja molts temes complexos i complicats, tot i que aquesta els desenvolupa d'una manera lineal i simple, deixant potser que sigui l'espectador qui es faci preguntes, com:
Ha amarat l'economia neoliberal salvatge, l'ànima del món, fent-la tan envejable i desitjable que, tothom vol assolir el seu trosset de pastís, costi allò que costi?
És que les famílies que emigren per millorar el seu estatus econòmic, com és el cas d'aquesta, la cultura del país on s'instal·len no els interessa gens i creuen que poden prescindir-ne, preservant la seva en l'àmbit familiar?
Les noies d'aquestes famílies que van a l'escola on s'educa en una suposada igualtat de gèneres i llibertat, com viuen el xoc amb un àmbit familiar que les limita i els nega uns drets que, les seves famílies creuen que no tenen, pel sol fet d'haver nascut dones i els determina un rol predefinit de naixença?
Com es pot compaginar i pair per una noia que ha vist un món de llibertat per ella, amb una cultura jeràrquica i masclista que li imposa la seva família, sense entrar en conflicte amb ella mateixa i amb la seva família?
Ha de renunciar a la seva família per poder ser lliure?
Aquesta pel·lícula això ens ho posa fàcil perquè el retrat de la família que fa és tan nefast que, potser sense saber-ho, ni voler-ho, la Nisha ha de marxar.
Sembla ser que ha la directora noruega, li va passar això que explica i és conscient dels perills que això implica. Malgrat tot ho ha volgut explicar, perquè això encara passa.
A partir d'aquí s'obren un munt de preguntes sobre l'àmbit econòmic, social i cultural, molt punxants i àrdues...que potser algun dia i amb molta calma, podrem anar desgranant i responent.
Al meu entendre aquesta pel·lícula, tracta un tema molt complex i espinós, amb una simplicitat que, ens pot portar en caure en dogmatismes i conclusions poc recomanables. El cor em porta sense fissures, al costat d'una noia que pateix injustament i entenc el punt de vista de la directora i estic al seu costat per reivindicar els seus drets, primer com a dona.
El tema m'ha semblat molt interessant i el tractament poc reeixit.

MARTINA opina.

Aquesta història crec que més enllà del propi relat, afronta el xoc cultural entre orient i occident, i potser sense ser neutral, però amb una visió profunda sobre la dificultat de posar-hi simbologia.
Una història que, si més no, contribueix al debat relatiu a la incongruència dels judicis que no busquen l’empatia. Ni l'anàlisi de la gestió dels conflictes, i el considero més greu, quan aquests són amb els éssers més pròxims i volguts.
Al meu entendre també planteja una àcida reflexió entorn de la família i la convivència, amb la diferència senzillament que aquesta, no és pacifica.
A mi m’ha atrapat, sacsejat un cop més en mantenir-se l’alerta en la necessitat de lluitar en contra de la violència de gènere i buscar el més enllà dels fets.
Permet un viatge entre Noruega i Pakistan i a més, et trasllada en una étapa de la vida adolescent on les persones procuren sentir-se part d’una societat que els aculli. Pel meu gust és dura, però molt recomanable.



divendres, 11 de gener del 2019

BOHEMIAN RHAPSODY. Director, Bryan Singer.

CONSTRUEIX AMB LA INESTIMABLE AJUDA DE RAMI MALEK, UN MONUMENT A QUEEN I MERCURY, CONVERTINT CADA ACTUACIÓ EN UN ESPECTACLE AUDIOVISUAL RODAT AMB DETALLISME I MUNTAT AMB ENTUSIASME.
Paraules de Tomás Fernández Valentí en la seva crítica per la revista Dirigido por... novembre de 2018.


Guió, Anthony McCarten, sobre un argument d'ell i Peter Morgan.
EUA i Regne Unit, 2018.

Duració, 134 minuts.

SINOPSI
És un biopic del grup Queen i la seva música. Centra la seva mirada en el seu líder i cantant Freddie Mercury que, es va convertir en un dels showmans més controvertits del moment.
Fa un recorregut per l'ascens de la banda i la creació dels seus temes més coneguts.
Malgrat els seus dalts i baixos la banda va funcionar sempre com una família.

Acaba amb els 20 minuts reals de l'actuació en l'escenari de l'estadi de Wembley, durant el concert benèfic de Live Aid de 1985, amb el seu líder sentenciat a mort per la sida.


INFORMACIÓ del TÍTOL.

Aquesta pel·lícula agafa el títol d'un dels temes més coneguts i originals de Queen, inclòs en el seu àlbum, “A Night at the Opera”. Aquest fou un pilar de l'èxit i popularitat de la banda:

Bryan Singer el director del film, fins que el van acomiadar i va entrar en escena Dexter Flertcher.
NÚRIA opina.
En veritat aquest film m'ha agradat i ho he passat molt bé amb la música de Queen, he descobert un grup, pel que fins ara no havia tingut gens d'interès i d'ençà que he vist la pel·lícula no paro d'escoltar.
L'actor que interpreta Fredie Mercury. Rami Malek, li dóna un toc tan singular que, crea un altre personatge que, m'atreviria a dir que supera amb força la de l'original.
La pel·lícula ve envoltada de polèmiques i de premis, curiosa paradoxa.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula biogràfica de Freddie Mercury, val la pena per veure'l actuar en pantalla gran i també per conèixer millor el fons del projecte artístic que hi havia darrere de Queen. A mi personalment m’ha fet plorar com una magdalena, tot i que penso que això probablement deu ser cosa meva, a banda que, segurament el format del relat també ajuda.
Es tracta d’una retrospectiva magnificada de la figura d’un ésser que patia la soledat del clam aliè. Un grup que van crear una família i que van tenir la sort de trobar-se en un moment de plena expansió personal, sumant forces, guanyant potència en les qualitats individuals i fent plegats una cosa molt gran.
Un relat amb un llenguatge senzill, universal i fet per atraure a tots els públics. On certament juga a buscar la salsa rosa del que explica. Treien suc als excessos i descontrol de la joventut i guanyant punts en atraure a un públic determinat. Però on tot i això, està fet amb una profunditat, que a mi personalment m’ha permès entrar en un interessant univers i endinsar-me en qüestions paral·leles a les vivències de tot un moment de la història. Una etapa on la música era un producte de consum massiu que, movia infinits diners.
Com sovint em passa, m’ha creat certa controvèrsia en el nostre context social, posant en qüestiò el retràs de l'horitzó de la nostra societat i magnificant la cultura anglosaxona. On la cultura artística i la seva capacitat de moure masses, ens ensenya com la integració social, la lluita per la llibertat d'expressió i la diversitat ja van ser una gran victòria als anys 70.

Algunes informacions sobre el polèmic comiat del director Bryan Singer:
https://elpais.com/elpais/2019/01/09/icon/1547047956_982092.html
https://elpais.com/cultura/2019/01/10/actualidad/1547076171_363324.html