HI
HA OBRES DE FICCIÓ QUE, EL SEU ASPECTE MÉS VALUÓS RESIDEIIX EN LES
SEVES IMATGES QUE TENEN UNA MIRADA DOCUMENTAL.
Paraules
d'en Juanma Ruiz en la seva crítica de la pel·lícula, per la
revista Caimán de setembre de 2018.
Directora
i guionista, Arantxa Echevarria.
España,
1918.
Duració,
103 minuts
SINOPSI
Carmen
i Lola són dues gitanes joves de diferents barris de Madrid que
s'enamoren, és el seu primer amor. En un context gitano aquest tipus de relació no són
massa ben acceptades i això obliga a les noies a amagar la seva
relació, fins que serà descoberta.
 |
| La directora Arantxa Echevarria. |
NÚRIA,
opina.
No
seré tan contundent com la Martina perquè no em toca ni per edat,
ni per convicció.
En
primer lloc m'agradaria expressar la valentia de la directora, per
posar sobre la taula dos temes delicats: l'homosexualitat femenina i
aquesta, dins un marc marcadament jerarquitzat, normativitzat i
masclista, com és el de la cultura gitana.
Tot
i que anava a veure aquesta pel·lícula bastant informada, em va
sobtar el tractament del context, on per un costat hi ha un clar
desig de mostrar els costums i rituals d'una cultura amb respecte i
distància i per l'altre, el desenvolupament d'una trama, on el xoc
amb aquest context era evident...
La
directora, explica en les entrevistes que he mirat que, allò que
ella volia explicar era la singularitat, puresa i innocència d'un
primer amor. Crec que això ho fa molt bé i la narració de
l'enamorament i la seducció, és exemplar.
La
directora però, no l'encerta quan barreja coses i situa la història
en el context que ho fa, barrejant una narració amb l'altra i
deixant a la del context, tan superficialment i poc tractada que pot
ser perillós, sobretot en un moment on el feixisme està despertant
de la seva letargia i els judicis s'emeten sense cap mena
d'argumentació, ni justificació, amb una contundència tan
esgarrifosa que fa posar la pell de gallina. Al meu entendre és aquí
on grinyola tota la pel·lícula.
MARTINA
opina.
Em
sap greu no poder veure res constructiu en aquest relat, el que a
priori reconec que, mentre seia a la butaca de la sala fosca em va
mantenir immersa en la narració. Però encara no tres dies després
d’haver-la vist i criticat, mentre sopàvem, fins i tot tinc dubtes
de si es tracta d’una provocació, o d’una falta greu al
respecte, per pura desídia.
En
tot cas, ser que si puc declarar que, m’ha semblat una mirada cap a
una gent amb un to indignant, altiu i amb supèrbia. Primerament, per
la simplicitat, pel meu gust pretensiosa, de jutjar a una gent amb
uns barems pròpiament materials. També per la manera hermètica, de
sense gens de respecte, ni cura, prioritza explicar una història
d’amor veraç i fins i tot bonica i sincera, tot menystenint el
respecte cap a una minoria ètnica o part de la població del nostre
país.
A
més, construït amb una estructura narrativa de manera extremadament
lineal, a la manera de les pel·lícules de Walt Diseny, on les coses
són blanques o negres o les persones bones o dolentes. I sobretot,
allò que més m’inquieta, és entendre com el repartiment d’actors
han acceptat participar-hi.
Sincerament
entenc la llibertat d'expressió com una mostra sofisticada de
principis, on el respecte ha de permetre assentar unes bases per
conversar i poder acostar-nos els uns als altres, facilitant
l’empatia. Per aquesta raó i en general, em molesta no poder tenir
paraules cordials cap al treball creatiu d’un altre. Però en
aquest cas, a mi personalment, m’ha semblat una obra molt
egocèntrica i amb un discurs amb un nivell de profunditat gens
interessant.
La
polèmica està servida, a les feministes d'una associació gitana,
no els ha agradat:
