MASAAN. Director, Neeraj Ghaywan.

Índia, França 2015.

Duració,103 minuts.

Premis: Cannes 2016, Un Certain Regard, premi FIPRESCI i premi L'Avenir.

                                     Potser, altres premis que, no he pogut acabar de determinar.

Sinopsi

Situat al Benarés actual, segueix la trama de dues històries separades que convergeixen en el temps.

La primera explica la història de Devi i Piyush, companys d'estudis que es troben en una habitació d'hotel i són interromputs durant les relacions sexuals, per la policia...

En la segona, els protagonistes són en Deepak i la Shaalu. Ell, és un noi de Varanasi de la comunitat Dom (una casta baixa de cremadors de cadàvers), la família treballa en un ghat de cremació al costat del riu Ganges, en aquest lloc es fa la crema de les pires funeràries. Deepak estudia enginyeria civil i coneix a Shaalu que, és d'una casta superior i comencen una relació...

Informació treta de l'argument de la Wikipedia.

El director i coguionista Neeraj Ghaywan.

NÚRIA opina.

   Aquesta pel·lícula m'ha agradat. És una mirada tendra, lúcida i des de dins, a l'actual societat de Benarés, amb una joventut que lluita per conquerir la llibertat, actuant en el dia a dia, segons les seves conviccions i unes tradicions i dinàmiques socials aclaparadores que, o frustren les seves expectatives o les fan més difícils.

   Se'm fa molt difícil entendre, com a hores d'ara, una cosa tan aberrant i sinistre com és el sistema de castes encara sobrevisqui en l'àmbit real, malgrat fou abolida a l'Índia des de 1950 i consta en l'article 17 de la seva Constitució.

Aquesta mirada que, el director retrata cap a la llibertat que fan els joves m'ha agradat molt, a part que he pogut tenir accés a una realitat que, altrament no coneixeria i et fa reflexionar sobre com hi haurien i podrien conviure les tradicions i religions, amb la llibertat de cada persona.

   Tanmateix, de les històries que desenvolupa el film, per mi la més xocant i completa, és la de la noia que es cita amb el seu estimat en un hotel i aquest i allà el seu estimat es suïcida. A partir d'aquí, ella és extorsionada psíquica i econòmicament, per la mateixa policia. En aquesta, hi entra tot, la corrupció moral, l'extorsió econòmica en funció d'una concepció de la dona, masclista cent per cent: l'assetjament sexual d'un superior a la feina, el servilisme filial amb el pare...Una societat, encara estructurada pel domini públic de l'home i on la dona si surt d'allò que s'estableix explícitament per aquest, té molts problemes i ho passa molt malament.

   La visió tràgica, però al mateix temps esperançada d'aquesta història és bonica.

   Al final, m'ha semblat una mica forçat com connecta les històries, per tal de, tancar-les.

   Òpera prima del director Neeraj Ghaywan que, caldrà tenir en compte i seguir.

MARTINA opina.

   Aquesta pel·lícula, consisteix un profund retrat de Benarés, la ciutat santa al costat del Ganges. Explica 4 històries creuades que mostren com la tradició, l'emancipació de la dona i les desigualtats de classe són temes que, posen en debat als seus habitants.

   Una ciutat que se'ns presenta com a dinàmica, oberta i disposada al canvi. El seu director, Neeraj Ghaywan, ha fet el seu tribut mitjançant una coproducció francesa i reivindica que és una pel·lícula diferent del gènere de Bollywood que abunda al país.

   Una obra molt completa; té molta llum, és trista i alegre, dura i tendre, real i sorprenent. Per tant una bella metàfora sobre la vida, que en aquell indret concret té una dimensió coral i en constant canvi.

   Personalment, m’ha submergit en un relat que reivindica el canvi social i la capacitat de superació dels seus protagonistes. El que a més mitjançant la poètica i una commovedora essència fa un enfocament preciós sobre la vida.

Per completar la fitxa tècnica, una altra sinopsi i obtenir més informació

http://www.filmaffinity.com/es/film909610.html

TARDE PARA LA IRA. Director, Raúl Arévalo.

Espanya, 2016
Guió: Raúl Arévalo i David Pulido.
Duració: 92 minuts.
Thriller o triler.

Sinopsi

Madrid, agost de 2007, Curro entra a la presó per haver participat en un atracament en una joieria. Vuit anys després surt i tot just està intentant refer la seva vida, quan apareix un personatge desconegut, Jose que, el portarà a través de l'odi i la venjança, a un viatge al passat, on hauran de remoure la merda d'aquest i tots dos hi acabaran enfonsats.

Això no és un tràiler corrent, però és un fragment essencial per entendre aquest triler.

L'actor, director i guionista novell, Raúl Arévalo.

Núria, opina.

   Aquest film té un bon guió i una bona direcció. És cinema espanyol del bo i millor, fa un retrat de les parts més fosques de l'ànima humana, les de l'odi i la venjança que, no ens deixen viure fins que l'hem perpetrada i quan ho hem fet... morim literalment, perquè la nostra ànima queda colgada en la foscor i mai més podrem estimar, si no ens redimim d'alguna manera.

   La construcció de la narració en forma de triler i amb un guió immillorable, ens permet durant els primers 30 minuts, avorrir-nos i cansar-nos d'uns personatges, bastant sòrdids i força misteriosos i inquietar-nos, i canviar de posició a la butaca del cinema, per deu minuts més tard, entrar en una espiral d'esdeveniments, on al final tot queda perfectament lligat i encaixat, en un puzle complex, però no complicat que ens deixa astorats a la butaca quan s'obre el llum i podem fer, buf !.

   Hi ha dues coses d'aquesta pel·lícula que m'han semblat genials, el guió i l'actuació del protagonista, Jose, interpretat per Antonio de la Torre que, dibuixa un personatge fred i calculador que es deixa arrossegar per una passió trossejadora. Ell, la porta com un secret, però la seva vida, gira al voltant d'aquesta sense cap altre objectiu, durant vuit anys, brodat. Llàstima que al cinema no serveixi de res fer un bon aplaudiment i un bravo...

   Ah, per cert, en la meva opinió i sense voler-ne desmerèixer cap, ni desacreditar ningú, L'Enric Ros al Quèfem de 09/09/2016, afirma que en Jose està enamorat deL'Anna, la dona del Curro.. L'Anna, crec que, només és un pretext per arribar al Curro per tal de portar a terme el seu atac de venjança, no hi ha amor, ni enamorament, ni n'hi pot haver.

MARTINA, opina.

   Val a dir que aquesta obra està molt ben considerada per la crítica. Segurament per la gran feina d’un director que, ens presenta la seva primera gesta en aquest rol. Raúl Arévalo ha canviat de registre i ens mostra que no només sap actuar sinó que és capaç de dirigir de manera intrigant i original, un relat fosc i inquietant, sobre un personatge ferit i a la recerca de venjança per uns esdeveniments del seu passat. 

   M’agrada com el relat està fet a la inversa. Es construeix mitjançant uns personatges aparentment senzills que, es presenten força reals i que van deixant entreveure el molt més enllà de cada una de les conseqüències d’un entramat de causes que, finalment descobriràs que tenen un gran efecte a la vida del personatge principal. 

    Aconsegueix crear un ambient que de per si està carregat i que no podràs entendre’l del tot fins que no s’acabi la pel·lícula. És a dir una d’aquelles obres que et fan estar-ne dintre fins que arribin els títols de crèdit. 

   Personalment m’ha agradat la trama tot i que més enllà em sembla que busca una reflexió feixuga, profunda i obscura de determinats comportaments irracionals. Retrata una part trista i extremadament salvatge d’un home que té com a objectiu, tenir com una mena de recompensa o satisfacció les seves penes o desgràcies.

Crítiques, fitxa tècnica i altres informacions del film a pàgina de Filmaaffinity:

http://www.filmaffinity.com/es/film509296.html

CAFË SOCIETY. Direcció, Woody Allen.

EUA, 2016.
Guió, Woody Allen.
Interprets: Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell, Sheryl Lee.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI, interpretada per Angel Quintana.

En Café Society, som els anys 30 davant del somni americà que, està omnipresent en el cor de diferents societats. A Hollywood, el glamur tot ho disfressa, Bobby _ àlter ego de Woody Allen-, vol visitar al seu oncle per poder abandonar la seva grisa existència de la seva família jueva. A Los Angeles, existeix la possibilitat de conquerir el món, però també és possible descobrir-hi el costat amarg dels somnis.

En mig d'aquest món sorgeix l'enlluernadora Vonnie que, és la secretària del tiet de Bobby- genial Steve Carell-. Ella sembla recrear els ressons d'una certa edat de la innocència del cine, però el seu amant és un productor ambiciós que, no para de parlar de les seves trobades amb Fred Astaire i Ginger Rogers o del contracte que pensa tancar amb Joel McCrea. Davant d'aquest món, a la Costa Est, operen les bandes de gàngsters que conquereixen els baixos fons i converteixen els locals nocturns en tapadores del somni i l'aparença. La família de Booby està marcada per la delinqüència i per una tragèdia familiar. Els nous herois romàntics de Café Society es mouen per mitjans intel·lectuals, entre els rituals de les famílies jueves, al costat d'especuladors de poca monta. Volen auto imposar-se els seus somnis, però estan condemnats al fracàs. Només la malenconia que provoca l'absència pot avivar la flama del que és irremeiablement perdut.

Angel Quintana a Cuadernos Crítico de la revista Caimán Cuadernos de Cine. Julio-Agosto de 2016. Nº 51 (102 ) Traducció meva.

El director, Woody Allen

NÚRIA opina.

Una nova pel·lícula d'en Woody Allen com sempre i com si el temps no passes per ell, fresca, intel·ligent i ben feta... i cada vegada més clàssic, si entenem per clàssic un cinema ben fet que aprèn i usa de les seves fonts, i és a temporal per l'espectador.

Sense que arribi a ser una pel·lícula genial o una obra mestra, és una de les seves millors pel·lícula dels darrers anys, pel meu gust.

Crec que, el genial d'aquest director és que, arribi a fer una pel·lícula cada any i aquesta sempre estigui bé, encara que unes siguin més bones que altres.

A en Woody Allen no se li acaben les idees i sempre té una nova història per explicar-nos. Un director que, no té cap ambició per trencar quotes de públic o guanyar premis, però si per, explicar les històries que a ell li agraden i continuar fent cine.

Les seves pel·lícules, sempre crítiques amb les classes socials que ell coneix que ell tracte, amb un sentit de l'humor que és allò que, més aprecio d'ell.

És un film per passar una bona estona i gaudir d'una història d'època, els anys 30, ben explicada.

MARTINA opina.

Woddy Allen, en la seva obra més pòstuma novament ens mostra, la seva predilecció per l'estil de la gent de New York. Després de tants anys seguint-li el rastre a aquest artista, crec que he entès que ell podria separar els Estats Units o fins i tot, la humanitat, en dos estils de persones: els de la ciutat que ell defensa a ultrança i vesteix sempre amb carisma, fonaments i gent cultivada, i els de l'elit fetitxista, extravagant i consumista fins a l'absurd. És a dir, els de New York i els altres.
El món intern d'aquest artista m'agrada, em diverteix i sempre em pregunto, com se li deuen ocorre les històries que ens explica. En aquesta obra vaig pensar que, era un romàntic, extremadament optimista, que sense tabús, ens justificava com es podia estar enamorat, de dues persones a la vegada.
A més a més, ens retrata també el món de Hollywood des de l'òptica pròpia. Mitjançant la història d'un jove jueu provinent del Bronx que, volia provar sort a la ciutat de l'èxit i la fama. Ens argumenta, perquè ell considera que és molt millor el rerefons, i fins i tot la moral dels rics  New York.
En definitiva, pels amants del seu cine ens trobem en el moment dolç, de la fabulosa cita anual, amb el nostre cada dia més madur, Woody Allen.

En aquest link, podeu trobar la fitxa del Verdi on hi ha informació bàsica i interessant d'aquest film:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/cafe_society_bcn.pdf