diumenge, 29 de setembre del 2019

LITUS. Director, Dani de la Orden.


UNS DIÀLEGS QUE OSCIL·LEN ENTRE LA COMÈDIA I LA TRAGÈDIA, BEN RESOLTS PELS SEUS ACTORS I ACTRIUS PROTAGONISTES.
Paraules de Fernando Bernal, escrites en la seva crítica per la revista Caimán Cuadernos de Cine, de setembre de 2019.



SINOPSI
Un grup d'amics es troben a casa d'un d'ells i antiga casa d'un que, s'havia suïcidat sis mesos abans.
En aquesta trobada el germà, els vol donar unes cartes que el mort els ha deixat per cadascun d'ells.





El director, Dani de la Orden.
NÚRIA opina.
Penso que pot ser difícil fer una pel·lícula amb un text teatral i que tingui la mateixa força que, té en un escenari on els personatges els tens davant teu i aquest sol fet, pot crear una atmosfera molt especial i arrauliment que t'arrossega amb la història. A mi em passa, que sempre sóc molt més exigent amb el cinema que amb el teatre. Per mi en el teatre, amb un bon text i una bona interpretació, ja en tinc prou... El cine ja és tota una altra cosa perquè la imatge, el so, l'espai i el temps ens poden transportar a mons molt llunyans, de la presencia física dels intèrprets que, gaudim al teatre.
Què esperava trobar en aquesta història?
Un retrat generacional d'un grup d'adult de trenta anys que, han patit la pèrdua per suïcidi d'un dels amics del grup.
Que he trobat?
Un grup de personatges, en general força immadurs que, treuen els seus drapets al sol quan se senten tocats, no pel fet en si, sinó per un hipotètic comiat del suïcida.
Estic d'acord amb alguna crítica que he llegit que diu que semblen més un grup d'adolescents que, d'adults.
Es pot anar a veure quan no hi hagi una altra opció més bona a la cartellera- cosa que passa- o si es vol donar suport al cinema espanyol que, sempre és una bona opció. 

MARTINA opina. 
Aquesta obra de teatre portada a la seva versió cinematogràfica es digereix agradablement amb un ritme de comèdia malgrat el seu contingut tràgic.
Realista, profunda i sense massa caràcter, converteix una trobada d’amics reunits per acomiadar a un dels membres de la colla qui feia poc s’havia suïcidat, amb una manifestació a favor de la vida.
Cada personatge està construït amb geni, però pel meu gust de manera superficial. Sincerament m’ha semblat un producte d’oci, d’entreteniment. Allò que li he trobat a faltar  és una voluntat d’entrar de veritat en els temes que, impliquen el relat sense convertir tot l’argument en banal.
En resum, pel meu gust, una opció de cinema sense sorpreses ni debat. Un format que bàsicament juga a triar un repartiment de joves guapos i frescos, per tal de captivar a un tipus d’audiència, la que no pretengui pensar gaire durant la trama.

Per completar la informació i veure les crítiques que ha tingut aquest film:

dissabte, 14 de setembre del 2019

LA VIRGEN DE AGOSTO. Director, JONÁS TRUEBA.


UN COMMOVEDOR ESTUDI SOBRE LA IDENTITAT FEMENINA QUE ES DESENVOLUPA EN ELS FORATS DE L'ANATOMIA MITOLÒGICA DEL MADRID ESTIUENC.
Frase d'Emilio M. Luna en el seu article, “Presente en evanescencia”, a la revista Dirigido por... Setembre de 2019.


Director, Jonás Trueba.
Guió, Itsaso Arana i Jonás Trueba.
Duració, 125 minuts.
España 2019.


SINOPSI INTERPRETADA
Primera quinzena del mes d'agost a Madrid. Eva s'instal·la al pis d'un conegut que, li deixa al barri de “La Latina”.
Eva té trenta-tres anys i es planteja la vivència 'aquests dies (temps vuit igualment rohmerià) com un parèntesi d'oportunitats per buscar un sentit a la seva vida, sense que per això la pel·lícula es contagiï d'ínfules existencialistes.
L'itinerari està pautat per unes cartel·les que ens recorden deliberadament als procediments d'Éric Rohmer.
Paraules dites per Carlos F. Heredero en el seu article, “Una epifanía laica”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, juliol-agost de 2019.

El director, Jonás Trueba.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula lluminosa i senzilla. Una pel·lícula que no pretén, però és; cosa bastant difícil en la concepció de moltes d'elles avui, on és més gran la parafernàlia que, el lloc veritable on arriben.
Retrat d'uns joves adults que, d'infants als seus progenitors ens semblava que ho tindrien fàcil i a resultat una predicció molt allunyada de la realitat actual.
Una nova versió, actualitzada, renovada i personalitzada, d'un model narratiu com és el del gal Éric Rohmer.
Una història massa elegant i subtil, per uns temps on prima la barroeria, l'estridència i la vulgaritat per veure qui fa ,més soroll.
Una de les petites, grans sorpreses d'aquest estiu.
Molt i molt recomanable.

MARTINA opina.
Aquesta obra consisteix en un personatge, que es construeix mitjançant un retrat del seu dia a dia, i durant un període on es dedica espai i temps, per conviure amb ella mateixa. Consisteix en el relat del temps de qualitat d’aquesta persona, és a dir durant unes vacances que pren i que passa a Madrid tot i ser, la seva ciutat de residència.
Els dies passen a poc a poc, entrant en tot i cada un dels detalls visuals que envolten l’entorn de la noia i donant a l’espectador ingredients per poder anar construint aquest personatge.
Francament he gaudit de com m’han acompanyat pels carrers de la ciutat, la seva gent i la història tal com caminava. Aconseguint entrar en un món particular, des de la distància. Però sense forçar cap judici, ni qüestionament cap a la protagonista.
De fet m’agrada, ja que crec que és sincera i penetra a l’interior dels qui hi intervenen, però sense necessitat de manipular els fets, perquè consideris les coses des d’un punt de vista concret.
En resum, potser una opció molt d’estiu, on aparentment no passa massa res. Però on de retruc, ens ensenya com amb tranquil·litat, om gaudeix de poder conversar amb un mateix. Avança pausadament, amb tots els detalls de cada escenari on es dóna l’acció, molt ben cuidats. 
Pel meu gust compleix amb tots els paràmetres per ser una opció suculenta, quan un està disposat a passar una bona estona.

Fitxa completa, informacions i crítiques:
https://www.filmaffinity.com/es/film789659.html 

Interessant entrevista amb el director: 
http://www.rtve.es/alacarta/videos/version-espanola/version-espanola-reconquista-coloquio/4600463/





dissabte, 7 de setembre del 2019

QUIEN A HIERRO MATA. Director, PACO PLAZA.


ELS PERSONATGES ENS EMPENYEN A MIRAR-NOS ALS ULLS I A FURGAR EN EL NOSTRE INTERIOR PER FER-NOS UNA PREGUNTA FONAMENTAL: LES NOSTRES DECISIONS ENS CONSTRUEIXEN O ENS REVELEN?
Tret i traduït de les paraules del director, editades en la fitxa dels cinemes Renoir.

Guió, Juan Galiñanes i Jorge Guerricaechevarría.
España, 2019.
Duració, 107 minuts.



SINOPSI
En un poble de la costa gallega viu Mario, un home exemplar en l'àmbit familiar i professional que està esperant el seu primer fill. A la residència de gent gran, on treballa d'infermer, tothom l'aprecia. Quan arriba a la residència acabat de sortir de la presó Antonio Padín, el narco més conegut de la zona, Mario es desviu perquè se senti a la residència com si estigués a casa. Fugint dels seus fills, Kike i Toño, al comandament del negoci familiar, Padín anirà agafant més confiança en el seu infermer Mario. L'engany d'un soci i el deute amb un proveïdor colombià, portaran al fill petit Kike a la presó i al gran Toño recorrent a l'infermer
perquè intenti convèncer al seu pare per tornar a casa i pagar el deute. Però Mario té els seus plans...
Tret de la fitxa del Renoir.


El director Paco Plaza.

NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula m'ha agradat molt i em sembla molt equilibrada en tots els aspectes, només n'hi ha un que no m'ha acabat de fer el pes, tot i que no voldria fer un spoiler, i aquest és que, no s'acaba bé... Jo sóc de la generació del programa doble en la sala de cinema del barri o poble. Aleshores el cinema era simplista pel que fa als seus plantejaments ideològics: un món de bons i dolents, on sempre guanyaven els, suposadament bons- tot i que amb el temps vas descobrint que això no és categòricament cert i fins i tot que moltes vegades ens han enganyat i és fals. Ara prima una certa veritat falsejada- això és un oxímoron- on moltes vegades al final i amb tinta invisible diu: potser t'hauria agradat que, acabés bé, però la realitat és més dura i crua.
Un guió ben tramat, unes actuacions magistrals, un ritme creixent que permeten a l'espectadora anar-se situant i incomodant davant d'una història de rancúnia, venjança i odi que, et va inquietant i que saps que no pot acabar bé, perquè, ningú es redimeix amb la venjança i la violència que genera.
També he trobat prou interessant la manera prou fosca i ambigua de tractar els records amb les imatges, ja que, en aquells que hi ha molt dolor i desesperació incorporats, la narració no és lineal i de sobte ens assalten un munt d'imatges inconnexes però molt significatives i doloroses que en el Mario, se li van despertant progressivament, amb la presència del cap del carter de la droga gallec, a la residència on ell treballa. Llavors és el moment on ell haurà de prendre decisions que seran crucials en la seva vida.
Un altre ingredient molt important per mi en l'art és que, des del cas particular que t'està presentant et permet anar, a reflexionar sobre qüestions universals. T'emportes l'essència del film a casa per anar-li donant voltes a qüestions com el mal, la rancúnia, el perdó, la violència, la venjança i com podem anar-los gestionant.
Pel·lícula molt recomanable per tots els que els agrada reflexionar sobre aquestes qüestions. No recomanable pels que volen anar a passar una estona per distreure's.

MARTINA opina.
D’aquesta tria només he de comentar que, un cop més, amb aquest director hem pogut gaudir veient cinema amb un llenguatge estrident que, si et deixes portar, penetra ben endins.
Procuraré explicar-ho, ja durant el passi m’he sentit una privilegiada. Un sentiment honest, com si sent una aficionada d’aquest art i podent incomodar-se en aquest relat visual, fos una experiència vital.
Ben segur que es nota que les vacances són d’agrair, que ens oxigenen i que precisament és gràcies al temps de qualitat que, hom recupera la capacitat receptiva.
Però més enllà, crec que aquesta producció, disposa de tots els ingredients per fer-ne una obra d’exquisida. Feia temps que no em submergia dins d’una obra d’aquesta manera: fins i tot sentint-me obligada a qüestionar-me els meus valors.
Però no és tan sols el relat, també els protagonistes, la banda sonora, els espais, l’atmosfera incomoda... etc.
D’una banda, amb una narració a un ritme lleuger, amb el que l’espectador pot anar descobrint les entranyes dels protagonistes. Cada un sofisticat, i no per com és en si, sinó per com està construït. Et presenta persones que són com a una caixa de pandora. Fet que es presta a endinsar-nos en els microrelats de tots i cada un dels que intervenen.
Per l’altra, el joc de la senzillesa, trobo que és molt sofisticat. Podent centrar els focus en una història de fàcil lectura que, amb molt d’art, combina el suspens amb la moral. Fins que inevitablement, et va transportant a les decisions alienes, mitjançant un debat obscur i complicat, obligat a fer-te preguntes i no podent evitar qüestionar-te com hauries actuat en el seu cas.
En suma, pel meu gust, cinema de qualitat.

Fitxa completa, informacions i crítica a filmaffinity:
 https://www.filmaffinity.com/es/film713289.html 

Aquesta pel·lícula ha agradat molt desigualment a la crítica:
https://ocio.laopinioncoruna.es/cine/criticas/quien-hierro-mata-cronica-gallega-tragica-demoledora-nws760858.html 

Una de bona de Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a28794384/quien-a-hierro-mata-critica-pelicula/