QUIEN A HIERRO MATA. Director, PACO PLAZA.

ELS PERSONATGES ENS EMPENYEN A MIRAR-NOS ALS ULLS I A FURGAR EN EL NOSTRE INTERIOR PER FER-NOS UNA PREGUNTA FONAMENTAL: LES NOSTRES DECISIONS ENS CONSTRUEIXEN O ENS REVELEN?

Tret i traduït de les paraules del director, editades en la fitxa dels cinemes Renoir.

Guió, Juan Galiñanes i Jorge Guerricaechevarría.

España, 2019.

Duració, 107 minuts.

SINOPSI

En un poble de la costa gallega viu Mario, un home exemplar en l'àmbit familiar i professional que està esperant el seu primer fill. A la residència de gent gran, on treballa d'infermer, tothom l'aprecia. Quan arriba a la residència acabat de sortir de la presó Antonio Padín, el narco més conegut de la zona, Mario es desviu perquè se senti a la residència com si estigués a casa. Fugint dels seus fills, Kike i Toño, al comandament del negoci familiar, Padín anirà agafant més confiança en el seu infermer Mario. L'engany d'un soci i el deute amb un proveïdor colombià, portaran al fill petit Kike a la presó i al gran Toño recorrent a l'infermer

perquè intenti convèncer al seu pare per tornar a casa i pagar el deute. Però Mario té els seus plans...

Tret de la fitxa del Renoir.

El director Paco Plaza.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula m'ha agradat molt i em sembla molt equilibrada en tots els aspectes, només n'hi ha un que no m'ha acabat de fer el pes, tot i que no voldria fer un spoiler, i aquest és que, no s'acaba bé... Jo sóc de la generació del programa doble en la sala de cinema del barri o poble. Aleshores el cinema era simplista pel que fa als seus plantejaments ideològics: un món de bons i dolents, on sempre guanyaven els, suposadament bons- tot i que amb el temps vas descobrint que això no és categòricament cert i fins i tot que moltes vegades ens han enganyat i és fals. Ara prima una certa veritat falsejada- això és un oxímoron- on moltes vegades al final i amb tinta invisible diu: potser t'hauria agradat que, acabés bé, però la realitat és més dura i crua.

Un guió ben tramat, unes actuacions magistrals, un ritme creixent que permeten a l'espectadora anar-se situant i incomodant davant d'una història de rancúnia, venjança i odi que, et va inquietant i que saps que no pot acabar bé, perquè, ningú es redimeix amb la venjança i la violència que genera.

També he trobat prou interessant la manera prou fosca i ambigua de tractar els records amb les imatges, ja que, en aquells que hi ha molt dolor i desesperació incorporats, la narració no és lineal i de sobte ens assalten un munt d'imatges inconnexes però molt significatives i doloroses que en el Mario, se li van despertant progressivament, amb la presència del cap del carter de la droga gallec, a la residència on ell treballa. Llavors és el moment on ell haurà de prendre decisions que seran crucials en la seva vida.

Un altre ingredient molt important per mi en l'art és que, des del cas particular que t'està presentant et permet anar, a reflexionar sobre qüestions universals. T'emportes l'essència del film a casa per anar-li donant voltes a qüestions com el mal, la rancúnia, el perdó, la violència, la venjança i com podem anar-los gestionant.

Pel·lícula molt recomanable per tots els que els agrada reflexionar sobre aquestes qüestions. No recomanable pels que volen anar a passar una estona per distreure's.

MARTINA opina.

D’aquesta tria només he de comentar que, un cop més, amb aquest director hem pogut gaudir veient cinema amb un llenguatge estrident que, si et deixes portar, penetra ben endins.

Procuraré explicar-ho, ja durant el passi m’he sentit una privilegiada. Un sentiment honest, com si sent una aficionada d’aquest art i podent incomodar-se en aquest relat visual, fos una experiència vital.

Ben segur que es nota que les vacances són d’agrair, que ens oxigenen i que precisament és gràcies al temps de qualitat que, hom recupera la capacitat receptiva.

Però més enllà, crec que aquesta producció, disposa de tots els ingredients per fer-ne una obra d’exquisida. Feia temps que no em submergia dins d’una obra d’aquesta manera: fins i tot sentint-me obligada a qüestionar-me els meus valors.

Però no és tan sols el relat, també els protagonistes, la banda sonora, els espais, l’atmosfera incomoda... etc.

D’una banda, amb una narració a un ritme lleuger, amb el que l’espectador pot anar descobrint les entranyes dels protagonistes. Cada un sofisticat, i no per com és en si, sinó per com està construït. Et presenta persones que són com a una caixa de pandora. Fet que es presta a endinsar-nos en els microrelats de tots i cada un dels que intervenen.

Per l’altra, el joc de la senzillesa, trobo que és molt sofisticat. Podent centrar els focus en una història de fàcil lectura que, amb molt d’art, combina el suspens amb la moral. Fins que inevitablement, et va transportant a les decisions alienes, mitjançant un debat obscur i complicat, obligat a fer-te preguntes i no podent evitar qüestionar-te com hauries actuat en el seu cas.

En suma, pel meu gust, cinema de qualitat.

Fitxa completa, informacions i crítica a filmaffinity:
 https://www.filmaffinity.com/es/film713289.html 

Aquesta pel·lícula ha agradat molt desigualment a la crítica:
https://ocio.laopinioncoruna.es/cine/criticas/quien-hierro-mata-cronica-gallega-tragica-demoledora-nws760858.html 

Una de bona de Fotogrames:
https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a28794384/quien-a-hierro-mata-critica-pelicula/