diumenge, 23 de febrer del 2020

SYNONYMES. Sinónimos. Director, Nadav Lapid.


NO ESPEREU TROBAR AQUÍ UNA TRAMA FÀCIL O CONFORTABLE. EN EL SI D'UNA POSADA EN ESCENA EXTREMADAMENT FÍSICA, LAPID UTILITZA EL COS I EL LLENGUATGE DEL SEU ACTOR PER ENFRONTAR-LO VIOLENTAMENT AMB L'ENTORN(...)
Paraules de Carlos Losilla, en la seva crítica publicada al Time Out, del 13-19 de febrer de 2010.


Guió, Nadav Lapid, Haim Lapid.
Duració, 123 minuts.
França, Israel, Alemanya, 2019.

SINOPSI
Yoav després d'haver acabat la seva prestació obligatòria amb l'exèrcit israelià, se'n va a París, on es vol quedar a viure. Allà coneix a diferent gent i li passen diferents coses, en l'intent de formar part d'allò que vol esdevenir.


El director, Nadav Lapid.
Continuació de la frase inicial i el paràgraf:
(...) amb els parisencs que coneix i amb la ciutat que vol conquerir, i fer-lo testimoni d'una Europa decadent incapaç de reconciliar-se amb les seves arrels.
Paraules de Carlos Losilla, en la seva crítica publicada al Time Out, del 13-19 de febrer de 2010.
ALGUNS ASPECTES AUTOBIOGRÀFICS per entendre el sentit de la pel·lícula.
Aquest film està inspirat en l'experiència d'immigrant que va viure el director després d'haver acabat el seu compromís obligatori amb l'exèrcit israelià.
Ens diu:“Moltes de les coses que es veuen a la pel·lícula van passar de veritat, fins i tot aquelles que poden semblar massa exagerades. Vaig prendre notes de tot allò que vaig viure a París, perquè sentia que estava vivint alguna cosa important. Allò que volia no era recrear els esdeveniments que vaig viure, sinó rememorar els sentiments i sensacions que em va provocar.
A diferència de Yoav, Nadav Lapid sí que va tornar a Israel per fer cine.
Tret de la revista Fotogrames d'una entrevista amb el director feta per Daniel Martínez Mantilla i publicada el febrer de 2020.


NÚRIA opina.
Segons afirma Carlos Losilla al Time Out, 13-19 de febrer, “Sinónimos esdevé per ara la millor pel·lícula de la cartellera”.
Potser té raó, si més no hi ha un cinema que, alguns anomenen cinema d'autor, que no és altra cosa que aquells que busquen a través del llenguatge fílmic, expressar alguna cosa més que una història narrada, segons un procés i una concepció més enllà de la narració literària que, intenten aprendre el llenguatge per esprémer en totes les seves possibilitats, en cada pel·lícula que fan. Aquest anar a totes, a vegades surt molt bé i d'altres no, per l'autora cada film és una experiència única d'aprenentatge i al mateix temps una obra, amb valor per si mateixa . Cada obra cinematogràfica és un producte molt complex en la que intervé un considerable equip de gent.
Aquest film es mou dins d'aquests paràmetres, expressant-nos la materialitat d'un personatge que fuig del seu lloc de naixement i dels seus orígens, tot buscant un territori on poder seure la seva materialitat, tot descobrint que la tasca no és gens fàcil. A vegades res ho facilita, ni permet abandonar la pròpia càrrega identitària, ja que, està allà mostrant presència material amb el cos, encara que siguis occidental blanc.
Res en aquest film és casual, cada element, cada moviment, cada paraula, cada so cada música...busca significar-se en el context general del film.
Film molt recomanable pels que les agrada, asseure a la butaca del cinema i deixar-se anar per veure que els expliquen. Pels que creuen que cada pel·lícula és una experiència irrepetible que, no cal perdre.
Aquesta pel·lícula em va agradar però, a mesura que l'he anat recordant i pensant, molt més. 

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula dramàtica, intensa i profunda aposta per la metàfora. El simbolisme de l’entorn on esdevé, els personatges construïts i el mateix relat com a recurs per parlar d’una realitat complexa. El projecte d’una joventut estroncada, per un drama relatiu a una guerra d’estat, que aprofita els recursos humans més joves del seu país. Un estat on el servei militar obligatori, de dos anys per les dones i tres anys pels homes, sotmet a la seva població en una espiral d’obligatorietat que els marquen i que si no compleixen seran expulsats. Obligant-los a participar, impulsant directament una situació d'imposició i havent de ser part de la primera línia de foc del conflicte palestí-israelià.
Una obra que es presenta amb molt de color, contrast entre els diferents protagonistes i amb una història capaç d’obrir molts interrogants.
Personalment m’ha fet recordar quan he viatjat i he conegut a joves israelites. A molts destins en trobes, ja que en acabat el servei, la gran majoria es prenen un any sabàtic. Moment que com a ciutadans d’un país ric, poden anar a viatjar i procuren digerir allò que els hi ha tocat durant el servei militar. Gent, que amb qui he interactuat personalment m’han tocat el cor, en veure entranyes pertorbades.
Aquest film crec que crea un relat que mostra una mica de consciència, d’una societat que podríem dir que, son botxins, així com víctimes del seu sistema.

 Fitxa completa, filmografia director i algunes crítiques al FilmAffinity:
Premi, Os d'Or a la millor pel·lícula a la Berlinale 69edició, 2019:






dissabte, 15 de febrer del 2020

DARK WATERS. Aguas oscuras. Director, Todd Haynes.

TODD HAYNES EN TOT MOMENT REBUTJA CELEBRAR L'HEROISME DEL SEU PROTAGONISTA, DEIXANT CLAR QUE EL BON FER OCASIONA LES SEVES OMBRES.
Frase d'Andrea Morán en la seva crítica de “Aguas oscuras”, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2020.


Guió, Mario Correa i Matthew Carnahan, basat en l'artícle de Nathaniel Rich al New York Times, 2016.
EUA, 2019.
Duració, 126 minuts.


SINOPSI
Reconstrueix la història real d'en Robert Billot, un advocat d'un prestigiós bufet especialitzat en la protecció jurídica d'empreses químiques que es va interessar per la mort d'una sèrie de caps de bestiar a Parkersburg, West Virginia, a conseqüència d'un seguit d'abocaments tòxics a l'aigua i a l'aire. Així va començar el llarg i costos procés judicial en contra de l'empresa responsable.
Tret de l'article d'en Tomás Fernández Valentí, “David y Goliat” Aguas oscuras, escrit per la revista Dirigido por... febrer de 2010.

El director, Todd Hayne.
DESCOBRIMENTS REALS DEL CAS
Aprofundint en el tema, va acabar descobrint que les toxines emeses per una de les corporacions químiques més grans i poderoses del món, DuPont, contenien àcid perfluorooctànic, també conegut com a PFOA i C8, una substància altament cancerígena associada també a altres terribles patologies que va arribar a afectar a la salut de més de 70.000 residents. Més encara, DuPont coneixia des de feia dècades la toxicitat del producte, originàriament utilitzat pel revestiment de tancs i després fet servir per elaborar el tefló, un producte antiadherent amb el qual es recobrien les paelles per cuinar i altres productes d'ús domèstic. Mai va assabentar del perill, aprofitant el buit legal que hi havia.
Tret de l'article d'en Tomás Fernández Valentí, “David y Goliat” Aguas oscuras, escrit per la revista Dirigido por... febrer de 2010.

NÚRIA opina.
Sabia que aquesta era una bona pel·lícula però, no era la meva proposta. Jo volia veure “Solo queda bailar”, per opcions d'horari no ha pogut ser. Uns certs entrebancs ens han portat a començar a veure el film a tres quarts de vuit, en lloc d'un quart. En Balmes és un cine que a mi m'agrada molt perquè el tinc a prop de casa i l'espai és molt còmode i confortable, però té altres inconvenients, és car, són abusius amb la publicitat (com a mínim un quart d'hora), i quan hi ha un inconvenient tècnic, com que aquesta molt motoritzat, triguen a resoldre'l i a vegades, no de la millor manera.
La pel·lícula però, vaga la pena.
La narració cronològica dels fets és austera, rigorosa i contundent i et va endinsant en la dimensió tràgica dels fets, a través del seu protagonista, l'advocat Robert Bilott, interpretat per Mark Ruffalo que, també és un dels productors. El fet és molt greu perquè és l'enverinament massiu d'un entorn produït per una substància química que tots hem consumit amb les nostres paelles antiadherents, de Teflon. El bo del cas és que inicialment, s'ha de demostrar legalment que la indústria DuPont que la produeix, incompleix la llei en algun aspecte, quan no hi ha regulació per les possibles irregularitats...
Vivim en una societat de bojos, on un pot es pot fer d'or emmalaltint el seu entorn, sense que ningú li pugui dir res i continuem consumint els productes que porten a aquesta situació.
Es pot matar legalment, perquè no està regulat que això sigui matar i et quedes tan bé amb les butxaques cada vegada més plenes.
En tema és molt actual, perquè la manca de reacció i regulació a Internet, està convertint les nostres vides i sentiments, en objectes de gran negoci i venda.
El film també expressa molt bé, el sentiment de l'advocat protagonista, a través del llarg procés, on pots quedar-te sol com una col i sentir por i vulnerabilitat... Res més lluny de la figura de l'heroi triomfador, més aviat és el perdedor que, ha canviat de bàndol, per defensar els perdedors, més perdedors de la nostra societat, cosa no gens habitual, ni fàcil.
A mi m'incita a pensar que el punt important avui i ara, és arribar a la veritat amb contundència i tenacitat per destapar les crueltats i injustícies de l'establishment.
Una paleta de colors foscos i molt estudiats, acaben de donar profunditat i crear el clímax desitjat.
Una molt bona pel·lícula, tant de bo marqués tendència de com cal actuar.

MARTINA opina
En aquest cas etern i complex, mitjançant una demanda massiva contra el fabricant de Tefló, s’aconsegueix connectar moltes malalties i morts amb les externalitats negatives provocades per aquesta indústria. Un relat, on els ciutadans lluiten contra els interessos d’una gran empresa, on novament queda pales que, tot i que s’imparteix justícia, així com que se n’ha fet una pel·lícula, res canviara pels afectats.
A mi sovint m’agrada el cinema que és capaç d’exportar a la gran pantalla situacions reals, de manera sintètica, ordenada i recollint només allò que els autors de l’obra consideren important. Això considero que si més no genera un debat, transcendint la pròpia historia del relat, alimentant la quantitat d'informació entorn al tema i potser podent fomentar la memòria històrica. Per mi aquesta obra busca filtrar només informació de qualitat, amb un bon ritme i sabent donar espai als missatges senzills que vol entregar a l'audiència.
De manera sintètica crec que és una opció pels qui vulguin conèixer les conseqüències d’aquesta indústria, passant una estona d’angoixa però guarnida amb el clàssic estil americà i on finalment, els bons guanyaran. 

Fitxa completa, filmografia del director i crítiques:

DÓNA informacions molt interessants sobre la gestió del film i el cas real:

UNA OPINIÓ interessant...

Aguas oscuras em sembla, juntament amb la magnífica i subvalorada “Legitima defensa” (John Grisham's The Rainmaker, 1997 Francis Ford Coppola), una de les pel·lícules que millor ha expressat l'aridesa i els aspectes més desagraïts de l'ofici d'advocat i això només ho diu el que ho escriu, si no també algun advocat de Barcelona amb número de registre a Il·lustre Col·legi d'Advocats
Paraules escrites per Tomás Fernández Valentí, “David y Goliat” Aguas oscuras, escrit per la revista Dirigido por... febrer de 2010.


diumenge, 9 de febrer del 2020

DONNE-MOI DES AILES. VOLANDO JUNTOS. Director, Nicolas Vanier.


MÉS DE QUATRE MILIONS D'AUS, MOLTES D'ELLES D'ESPÈCIES ÚNIQUES, HAN DESAPAREGUT EN ELS ÚLTIMS ANYS I A CAP PERSONA SEMBLA IMPORTAR-LI AQUESTA TRAGÈDIA.
Frase dita pel director Nicolas Vanier i recollida per Fausto Fernández en l'entrevista al director i publicada a Fotogrames de febrer de 2010.




Guió, Nicolas Vanier i l'ornitòleg Christian Moullec que ho va fer.
Duració, 113 minuts.
França, Noruega 2019.


SINOPSI
Un ornitòleg empren un viatge amb el seu fill adolescent. Una expedició en la qual guiaran pels aires, un estol d'aus en perill d'extinció. De la regió de la Camarga francesa fins a Noruega, el film segueix al pare i al fill, en un artefacte volador seguint i guiant a aquestes aus.
Tret de la revista Fotogrames, febrer de 2020.

El director Nicolas Vanier.
ANTECEDENTS
Inspirada en els fets reals, l'odissea de l'ornitòleg Christian Moullec i amb una semblança més que raonable amb la pel·lícula “Volando libre” de Carroll Ballard, 1996.
Tret de la revista Fotogrames, febrer de 2020.

EL DIRECTOR
Aventurer, escriptor francès, esdevingut director de cinema. Nascut a Dakar, Senegal. Les seves pel·lícules totes tenen trets semblants, pel que fa al tema de les relacions dels humans, amb els altres animals.

NÚRIA opina.
Si voleu anar al cinema amb nens i nenes, aquesta és una bona pel·lícula, té tots els bons ingredients per passar una bona estona amb missatge. Natura, ocells i nen; bones imatges, una causa justa, aventura i perill sense passar-se i un final feliç.
Jo ho he passat bé mirant aquest film i veien que les causes que poden semblar petites també són importants, per trencar la tan necessària visió antropocèntrica del món, que hem tingut durant molt temps i que encara està molt arrelada.
Film aconsellable a anar-lo a veure en la circumstància descrita inicialment.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula em va cridar perquè planteja dos temes que sempre m'han fascinat: la voluntat humana de buscar camins per aconseguir els desitjos i la fal·lera dels aventurers per volar i creuar territoris.
Amb un ultralleuger, aquest relat d’aventures, ens convida a fer un viatge de fantasia des dels països bàltics fins a la França mediterrània. Ens planteja una història simple, naïf i amb molts ingredients que la fan ideal per un públic infantil. El protagonista és un adolescent en plena expansió, que traspassa les expectatives dels seus i això crec té potencial, ja que genera sinergies amb alguns dels debats contemporanis
A mi personalment m’ha divertit, entretingut i m’ha semblat que és prou completa per la manera com planteja algunes metàfores que m’agraden. En suma, una opció de cinema lleuger que fa una projecció més enllà i declara bones intencions.

Video sobre el vol real que va fer l'ornitòleg Christian Moullee: 
https://www.youtube.com/watch?v=5jh_Cf2XKoM

Informacions del film i filmografia director al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film218012.html
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Nicolas%20Vanier







dissabte, 1 de febrer del 2020

ALICE et le MAIRE. Los consejos de Alice. Director, Nicolas Pariser.


PERÒ ES QUE LA MANERA MÉS CIVILITZADA DE CONFRONTAR IDEES O DE DEBATRE LA RELACIÓ ENTRE AQUESTES I LA PRAXI ÉS LA PARAULA, EL DIÀLEG.
Paraules de José Enrique Monterde en la seva crítica, “Revindicación de la palabra” per a Caimán Cuadernos de Cine, gener de 2020.

Direcció i guió, Nicolas Pariser.
França, 2019.
Duració, 104 minuts


SINOPSI
L'alcalde de Lyó està en crisi intel·lectual, els seus assessors corrents no li serveixen massa de res per superar la seva crisi d'idees i per això busca l'assessorament d'una filòsofa.



El director, Nicolas Pariser.

NÚRIA opina.
Pel·lícula ideal pels que ens agrada un cert cinema francès- Godard,....- i una certa discussió política, més fonamentada en la teoria d'allò que hauria de ser que, en el que és.
La veritat és que hi he passat molt bé amb els diàlegs i personatges d'aquest film, un alcalde socialista molt convençut de la seva dedicació i una intel·lectual jove que sap moltes coses però que, encara no ha tingut temps d'aprendre gairebé res.
Un bon relat i uns personatges ben dibuixats i ben interpretats.
Recomanat a totes les que no troben ni pesat, ni pedant un cert cinema francès que pot parlar i parlar de tot i de res, com si això fos el més important i interessant del món, amb un sentit crític i irònic força envejable.

MARTINA opina.
En aquest relat un alcalde d’una ciutat important Lyó, implicat i conseqüent, després de trenta anys dedicats a la política i podent optar a retirar-se, es troba en un moment de crisis existencial. Així doncs contracta una jove que té la meitat de la seva edat, amb la idea de trobar la calma i mentrestant veure’s exposat a un constant diàleg entre els ideals i el pragmatisme.
Aquesta pel·lícula, divertida, dinàmica i de caràcter marcadament francès entaula una interessant conversa entre dues generacions. Al meu entendre un debat necessari entre la gent de l'època de la meva mare, que van responsabilitzar-se de creure en la democràcia, i la meva, que ens hem allunyat d’un projecte compartit per territoris, per viure al món global i connectats mitjançant xarxes sense fils.
Personalment m’he divertit, tot i que crec és un tipus d’obra clarament destinada a un públic determinat, el que pretengui que el cinema el convidi a pensar. En destacaria el fet que mitjançant uns personatges amb molta identitat, aconsegueix crear un relat, el que a més considero que aporta una lectura no només entretinguda, també sofisticada. 

Entrevista amb el director: 
On la fan?
Fitxa completa, critiques i filmografia: