dijous, 22 de desembre del 2022

AS BESTAS. director, Rodrigo Sorogoyen

EL TEMPS LI HA DONAT LA RAÓ AL DIRECTOR I HA ACABAT RODANT UNA PEL·LÍCULA AMB TANTES CAPES QUE, EN ELLA ES FONEN EL TRILER RURAL, EL WESTERN DESLOCALITZAT I EL DRAMA MÉS INTENS, AMB UNS ACTORS EN ESTAT DE GRÀCIA.
Escrit per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de 2022.
Guió, Isa Peña i Rodrigo Sorogoyen.
España i França 2022
Duració, 137 minuts.
    

                                                                                                                                                      SINOPSI INTERPRETADA                                                                                                              Basada en fets reals i protagonitzada per un matrimoni francès (absolutament excepcionals en els seus papers antagònics i la vegada complementaris, Marina Foïs i Dennis Ménochet) que s'instal·len en un poblet gallec, quasi abandonat, per començar una nova vida i viure dels recursos que els ofereix la natura.
Escrit per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, novembre 2022.

SINOPSI

L'arribada de dos forasters crea un clima de tensió en un poblet gallec, on la violència sempre sembla que estigui a punt d'esclatar. Malgrat tot, l'amor farà de catalitzador del dol i del rancor.
Escrit per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de 2022.

Isab Peña i Rodrigo Sorogoyen.

ORIGEN DE LA HISTÒRIA

El 2014, Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) va llegir en un diari la notícia que, en un paratge recòndit de la Galícia profunda havien trobat el cos d'un holandès que havia desaparegut quatre anys abans. Encara no hi havia proves, però tampoc dubtes, de que els autors del crim havien sigut dos germans que eren els únics veïns del poblet, on l'holandès vivia amb la seva dona.
El projecte va quedar ajornat i ha germinat molts anys després.
Escrit per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de 2022.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula, segons el meu criteri, ho té tot i és rodona.
Una bona història, amb un guió molt elaborat en el seu contingut i en els tempos, per tal que l'espectadora pugui anar paint, una història sobre alguns aspectes de la naturalesa, dita humana, durs, molt durs, carregats amb el rerefons d'una història d'amor i de compromís que, traspassa fronteres reals i metafòriques.
Una banda sonora elaborada perquè l'espectadora es prepari per al clímax d'allò que passarà...
Unes imatges molt belles, sobre un entorn natural poderós i majestuós que romandrà allà en la seva essència, malgrat la fragilitat dels éssers que la gaudeixen i a voltes, la pateixen.
Una opció dura que de cap manera ens podem perdre, ja que no fa trampes i no juga amb els nostres sentiments i és honesta.

MARTINA opina.

Només puc començar aquesta crònica avisant que em serà difícil no seguir el discurs generalitzat, que determina que aquesta obra, ha sigut una de les millors de l'any. És la radiografia d'un assassinat, també del que implica perseguir un somni, així com un brindis a l'amor i un relat que explica de manera molt neta, la complexitat dels entorns tancats. Llocs on es fan més evidents les imposicions vingudes per màximes alegals absurdes, com la que els hi eren abans, tenen més Dret que els altres.
Per mi el més destacable d'aquesta peça és com cavalca, aguantant el suspens de manera extremadament elegant, ensenyant moltes capes de la complexitat emocional de cada membre d'una comunitat i no revelant la veritat de com va acabar aquell episodi de barbàrie, fins que no s'acaba el viatge.
M'ha agradat sobretot per com tot i explicar el que passa, amb imatges que van tornant entre una bellesa natural absolutament envoltant, cap conversa passa en va i sobretot perquè crec que no és una pastura per misèries humanes, sinó que més aviat sap concloure coses més enllà i que, considero molt nobles. A mi per exemple, em va semblar evocador un missatge ocult, on vaig concloure que tot i que la justícia és lenta, arriba i al final existeix per castigar la irreparabilitat del que ha succeït d'una manera sofisticada.

A Filmaffinity trobareu la fitxa completa i algunes crítiques interessants:


                                                                                                                                                                               


dimarts, 20 de desembre del 2022

SIMONE, LA MUJER DEL SIGLO. SIMONE, LE VOYAGE DU SIÉCLE. Director, Oliver Dahan.

LA MEVA AMBICIÓ ERA FER UN FILM PER TOTHOM, NO SOBRE LA VIDA DE VEIL, SINÓ SOBRE EL SEU LLEGAT EN QUESTIONS MOLT RELLEVANTS COM L'AVORTAMENT, LA GUERRA, LA SALUT I LA JUSTÍCIA.
Paraules del director, escrites per Ana Santos i publicades per Fotogrames, desembre de 2022.


Guió, Oliver Dahan.
França 2021.
Duració, 140 minuts.

SINOPSI

Un recorregut per la vida de Simone Veil, des de la seva infantesa feliç a Niça, passant pel camp de concentració Auschwitz, fins a acabar formant part del govern francès com a ministra de Sanitat, per més tard passar a ser la primera presidenta de Parlament Europeu en 1979. Un exemple, pràcticament desconegut de pràctica del feminisme sense declaracions d'intencions, ni cridòria.

El director Oliver Dahan.

LES INTENCIONS DEL DIRECTOR
La vida de Simone Veil està perfectament documentada, però jo he triat aquells aspectes que em permetien transmetre un missatge.
Paraules del director, escrites per Ana Santos i publicades per Fotogrames, desembre de 2022.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula que té una qualitat principal i és que, ens permet conèixer una dona que va ser un veritable personatge en la defensa de la justícia, la no discriminació i el dret de les dones a l'avortament. La primera presidenta del Parlament Europeu i malgrat tot, una veritable desconeguda per raons força obvies, encara que, sospitosament injustes. Potser, per ser dona i tenir una determinada filiació política i amb uns valors de defensa dels drets de les dones i les minories. Massa d'esquerres pels de dretes i massa de dretes pels d'esquerres, és així com pots quedar-te, com penso que és el cas, en territori de ningú... Hi ha molt a reflexionar sobre aquest tema.
Film necessari per a fer justícia a un personatge i posar-lo en el seu lloc en la història de França i d'Europa.
Una pel·lícula amb valors i per finalitats educatives.
MARTINA opina
Queda una setmana per Nadal, moment de tradicions i trobades amb amistats o familiars i quan molta gent optarem per compartir una estona en una sala de cinema. Pel que fa a les estrenes, òbviament està previst i és quan en major mesura, podrem triar, alguna proposta de la cartellera, que signifiqui un interès general. I, aquesta peça d’art, crec que és molt recomanable si voleu veure una obra completa, pausada i que aporta molt de contingut per allargar un posterior viatge intel·lectual fins a l’infinit.
Diria que vam coincidir amb la Núria, que era una narrativa intencionadament lenta, per fer valdre el fet que fer memòria implica, deixar aflorar sentiments i haver de pair el dolor d’alguna ferida ocasionada per situacions forçades pels altres. És el retrat d’una figura interessantíssima, una honorable dona d’una profunditat immensa i també una persona que sortint d’un trauma enorme va lluitar imbatible per aportat valor. Sempre fidel a la societat on hauria de conviure, després del seu pas per Auschwitz, destí que mai ningú podrà comprendre del tot.
M’ha portat a molts llocs, indiscutiblement el més significant, és l’admiració cap a d’altres que es destinen a impulsar les millores col·lectives. Però potser la reflexió més profunda, que voldria compartir, és que per fi, he pogut comprendre una mica millor, perquè de vegades em dol tanta reflexió entorn del gran mal ocasionat pel nazisme. Quan el temps és limitat i al món actual és ple de brutals injustícies, privilegis que es viuen amb total inconsciència i impunitat i molta misèria imposada de la qual no es vol parlar. Evidentment, no tindria sentit abordar aquest tema amb major detall en aquest espai, així que només en faig menció i aprofito per recordar que crec que aquesta època de l’any, és una bona oportunitat per aprofitar aquests dies i compartir l’art del cinema amb propostes com aquesta amb persones estimades. Això uneix, crec que ens fa més forts i sobretot conscients.

La veritable Simone Veil
Biografia de Simone Veil:
https://european-union.europa.eu/principles-countries-history/history-eu/eu-pioneers/simone-veil_es
UNA DADA DE LA PEL·LÍCULA
Quan els fills de Veil, van llegir el guió em van enviar algunes notes d'aclariment i quan van veure la pel·lícula, em van trucar emocionats. Va ser molt reconfortant comptar amb la seva aprovació, afirma Dahan. No li va passar el mateix amb Grace de Monaco on. Va d'haver d'afrontar el boicot de la família real monegasca, encara que no havien vist el film, es lamenta Dahan.
Paraules del director, escrites per Ana Santos i publicades per Fotogrames, desembre de 2022.

Informacions de filmaffinity:









dijous, 8 de desembre del 2022

HASTA LOS HUESOS: BONES and ALL. Director, Luca Guadagnino.

TANT DE BO QUE, LES NOVES GENERACIONS DESCOBREIXIN UNA MANERA DIFERENT D'EXPLICAR HISTÒRIES; ESPERO QUE, NO ELS SEMBLI UNA PEL·LÍCULA LENTA, LACÒNICA O AVORRIDA, SINÓ QUE PERCEBIN LA VIBRACIÓ REAL DEL QUE VOL DIR ENAMORAR-SE I AL MATEIX TEMPS ESTAR LLUITANT AMB ELS DIMONIS INTERIORS. I, TOT AIXÒ SENSE EL SOROLL CONSTANT DE L'ERA DE LA INFORMACIÓ.
Paraules de Timothée Chalamet, dites en l'entrevista de Manu Yañez amb Timothée Chalamet al Festival de Venècia. Publicada per Fotogrames, novembre de 2022.

Director, Luca Guadagnino.

Guió, Dave Kajganich. Novel·la de Camille DeAngelis.
Itàlia, EUA, 2022.
Duració, 129 minuts.

SINOPSI

Maren Yearly (Taylor Russell) emprèn un viatge per l'Oest Mig americà després de ser abandonada pel seu pare. En el camí coneix a Lee (Timothée Chalamet), qui comparteix amb ella la necessitat de devorar a altres persones.
Entrevista de Manu Yañez amb Timothée Chalamet al Festival de Venècia. Publicada per Fotogrames, novembre de 2022.

Luca Guadagnino.
Luca Guadagnino construeix un espectacle d'horror i vísceres que vestirà amb sentiments a flor de pell.
De la crítica de Mariona Borrull, per Fotogrames, novembre de 2022.
NÚRIA opina
Anar a veure aquest film ha estat una proposta de la Martina, altrament no hauria estat dins de les meves prioritats, així i tot no m'ha semblat gens malament veure-la, tot i que he passat moments conflictius per ser massa desagradable, allò que estava veient, tot i no allunyar-me mai de la consciència que estava sempre dins de la ficció...
Veure-la en aquest gran tresor que és el cinema Phenomena, no deixa de ser un incentiu més per veure una història amb tota la seva intensitat o crueltat.
Abans que, tothom hagués traspassat la classificació dels gèneres i tots s'hagin barrejat, l'haguéssim classificat com una pel·lícula de terror. Quan era jove m'encantaven les pel·lícules de terror... sospito que, posaven sobre la taula les meves pors i els meus límits per suportar-les. Ara que ja soc vella, ja he superat aquesta necessitat.
Potser és, un conte del món actual carregat de metàfores per fer-te pensar, o potser una al·legoria del món actual, on cap jove pot escapar d'una possible
predeterminació a moltes menes de canibalisme, malgrat que no ho vulgui acceptar i on només l'amor ens pot indicar una via de sortida i salvació, allunyats i fora d'aquest món que et determina, marca i assenyala.
És una d'aquestes petites rara avis, que potser passarà sense pena, ni glòria, només reservada a uns quants friquis.
Indicada pels que els agrada explorar sensacions i possibles interpretacions.

MARTINA opina.

El cinema, per mi, és definitivament el millor lloc on gaudir de l'enginy humà. Deixant portar-te, pels seus molts registres, segons convingui i podent seguir el treball de molta gent que fa carrera i marca el seu propi estil. En aquesta proposta, crec que trobem, un munt d'ingredients: una distopia, un contingut metafòric molt potent, un relat ple de moral, un western, un repartiment que enamora, un diàleg farcit amb una història d'amor pur i la construcció d'una realitat absolutament bàrbara.
De fet, només puc dir que aquesta proposta del director Luca Guadagnino et transporta a un lloc nou, és original i sobretot et posa en escena a un munt de talent. Construeix una història en abstracte, plena de dolor, afectuosament i mitjançant la passió dels que la protagonitzen. Presenta un món que sorprèn i és més et deixa sense paraules. 
En poques paraules a mi m'ha posat en tensió, horroritzat i fet patir. Però en cap cas m'ha deixat a un mal lloc. Tot el contrari, el viatge ha sigut agradable i només puc dir-ne bones paraules. En suma, crec que és, un fabulós divertiment.

El film guanya valor escoltant a Luca Guadagnino i Timothée Chalamet:
Fitxa completa i crítiques al:




diumenge, 27 de novembre del 2022

LAS LEYES DE LA FRONTERA. Director, Daniel Monzón.

DANIEL MONZÓN RESTITUEIX LA IDENTITAT D'UN CINEMA “QUINQUI”, APLICANT-LA ALS TEMPS ACTUALS. (...) ACCIÓ, I UNA SORT DE REALISME SOCIAL, AIXOPLUGAT SOTA L'ESPECTRE D'UNA SÒLIDA MOSTRA DE CINEMA POPULAR. 
Quim Cases, pel Periodico.

Guió, Jorge Guerricaechevarria, Daniel Monzón, sobre una novel·la d'en Javier Cercas.

España. 2021.
5 PREMIS GOYA, 2021.
Duració, 129 minuts.


SINOPSI

Estiu de 1978. Ignacio Cañas és un estudiant de 17 anys, introvertit i un xic inadaptat que viu a Girona. En conèixer a Zarco (Chechu Salgado) i a Tere (Begoña Vargas), dos joves delinqüents del barri xinès de la ciutat, es veu implicat en un seguit de furts, robatoris i atracaments. És la història de Nacho, on es farà gran, travessant la línia que hi ha entre el bé i el mal, entre la justícia i la injustícia.
Adaptació de la novel·la de Javier Cercas.
Tret de Filmafinitty.

El director, Daniel Monzón.

NÚRIA opina

Aquesta, ha estat una bona proposta de la Martina, la d'aprofitar una iniciativa popular per acostar al cinema als barris. Nosaltres hem anat al gòtic, al Pati Llimona, allà he pogut gaudir d'una bona pel·lícula, en un lloc de referència a la ciutat i amb una bona companyia, la de la Martina i la de tota la gent que s'ha desplaçat per veure tots junts, aquest film.
El text de origen del guió no el conec, però coneixent una mica l'obra d'en Javier Cercas, el director ha potenciat i respectat tots els signes d'identitat d'aquesta, una reflexió sobre la procedència social i la pèrdua de la innocència que, marca i pot determinat el present i futur de les persones. Curiosament, l'autor no fa judicis morals sobre les persones, però imprimeix el seu sentit crític en els esdeveniments que determinen a les persones i les seves oportunitats a la vida, d'una manera o d'una altra, en funció del seu origen social.
Cinema acció, centrat en un grup de joves delinqüents que el director, tracta amb cura i delicadesa, per no marginar-los en escena, però tampoc per mitificar-los, simplement mostrant-los, com a persones que fan el que fan, moltes vegades sense plantejar-se perquè ho fan.
Pel·lícula d'acció i entreteniment amb molta dignitat.
Per si alguna persona està interessada en el programa de projeccions als centres cívics: https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca/activitat/nove-pantalla-barcelona-nou-pellicules-i-onze-centres-civics

MARTINA opina.

D’aquest film, ubicat en el temps de la Girona de 1978, només tinc algunes consideracions àmplies. Començant, per valorar el gènere cinematogràfic de suspens i vist que, penso que, en l’ecosistema creatiu del nostre entorn, darrerament existeixen moltes propostes interessants i entre elles, sense cap mena de dubte, estan les del director d’aquesta obra. A més, afegir que per mi, gaudint dels carrers i memòries d’un lloc concret, et condueix en un fluir entre el teu propi imaginari d’aquell entorn i el que te’n mostren, que omple de màgia l’experiència.
I per continuar, afegir que crec que l'adaptació d’aquest text, del gran escriptor Javier Cercas, permet observar un retrat d’una part del món, de manera inquietant i sense jutjar cap de les persones que en formen part. Dels detalls, se m’ha explicat, que la majoria del relat està rodat a Manresa. Ja que el barri vell i els carrers de Girona el dia d’avui, ja no et traslladaven en aquell moment i contràriament, es va considerar que sí que ho feien els d’aquesta altra ciutat.
Per acabar, voldria assenyalar que personalment penso, que de la grisor del que conclou, és a dir que la justícia no és igual per tothom i que el destí està bastant escrit en funció del teu punt de partida, puc dir que opino que tot i ser una sentència plena de moral, en aquest cas crec que la vesteixen de molta poesia i sobretot color. M’ha fet pensar, que malgrat algunes màximes difícils de destruir, totes les persones que en són protagonistes, deixen molt d’espai perquè sigui la mateixa audiència qui pugui decidir molta part de com vol que siguin. I aquest joc, per mi, és extremadament necessari en els ingredients d’una peça ben compensada i que permet construir una visió crítica amb una opinió pròpia de cada cosa.




dissabte, 19 de novembre del 2022

EL AGUA. Directora, Elena López Riera.

UN RELAT TEIXIT PER LES CRESCUDES DEL RIU SEGURA AL LLEVANT, ON EL REALISME SOCIAL CONVIU AMB EL MITOLÒGIC I QUE PARLA DE DONES, DE POBLES I DE FALTA D'HORITZONS.
Escrit per L.P. en una entrevista a la directora, a Fotogrames de novembre de 2022.     


Guió, Philippe Azoury, Elena López Riera.
España, Suissa, França, 2020.
Duració, 104 minuts.

SINOPSI

És l'estiu, i Ana viu amb la seva mare i la seva àvia, en un entorn del qual vol fugir perquè intueix que no li pot oferir massa coses. Mentrestant va escoltant històries de mites relacionats amb l'aigua del riu.
La directora Elena López Riera.

UNA RELACIÓ PARTICULAR de la DIRECTORA amb l'AIGUA

A la meva terra tenim una relació molt singular amb ella, perquè sovint hi ha inundacions terribles que ho arrasen tot. Jo recordo la de 1987, quan era una nena i la de 2019, que apareix al film. Tothom allà, ha perdut a algú o alguna cosa a les riades: la casa, el cotxe, els animals, la collita... L'aigua està molt unida a la por.
Paraules d'Elena López Riera, en la seva entrevista per Fotogrames, novembre de 2022. Escrit per L.P.

NÚRIA opina.
Un primer llarg d'una directora àmpliament consolidada per mitjà dels seus curts.
Forma part d'aquest planter d'excel·lents directores que tenim que, saben copsar l'essència d'un entorn i narrar qualsevol història amb una bellesa tan sincera i propera que resulta difícil no sucumbir al seu encís... així tenim a Carla Simó, Pilar Palomero i d'altres que potser em deixo i que van fent camí...
Una bella història de tres generacions de dones que conviuen en un entorn, on es transpira una certa hostilitat cap a unes dones lliures i independents que, tenen les seves creences i mitologia que les arrelen i lliguen al seu entorn, sense empresonar-les.
Una història que transita sense obstacles per tres substrats diferents: el de la història del primer amor d'una adolescent, el mitològic lligat l'entorn del riu i de l'aigua i el dels esdeveniments reals lligat a l'aigua i al riu que, de tant en tant, surt de mare i provoca tràgiques riuades. Una tragèdia lligada als esdeveniments meteorològics i a la fúria de l'aigua d'un riu i d'un poble que viu amb por històricament.
Un film on tothom podrà gaudir-lo a diferents nivells. 

MARTINA opina.
Hi ha vegades que tens una recomanació, per part d'alguna persona a qui aprecies i vas a veure aquella opció, amb dos filtres. Per una banda, el teu i per l'altre, el que vol saber per què li ha semblat tot allò que et va fer la recomanació. I en aquest cas, havent-se donat això que deia, he tingut ocasió de viure aquestes dues coses en una mateixa experiència.
En tot cas, d'entrada, estava disposada que a mi també, m'emocionés aquesta història i crec que puc dir que va passar bastant.
Pel meu gust, es tracta d'un relat que enfoca una narració des d'una perspectiva pròpia, original i que t'aporta una visió crítica dels entorns tancats. Et sap conduir molt suau allà on vol i en conseqüència, sense que te'n puguis adonar, els personatges d'exageració i carregats de perjudicis per ser qui són, només te'ls pots mirar afectuosament.
M'ha semblat una obra molt completa, profunda i m'ha deixat moltes escletxes on voler furgar més. Potser el seu major valor, per mi, és la capacitat de convertir una història en un marc temporal concret, en també una metàfora de la relació amb el territori i l'entorn social, que segons com, sempre pot ser motiu d'ofec.
Crec que el talent de la seva autora és evident i per ser-ne una primera peça d'art, només puc esperar amb moltes ganes, que pugui continuar creant i així poder veure la seva següent història.

Més informacions al Filmaffinity:
Entrevista amb la directora:
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

dimecres, 16 de novembre del 2022

UN AÑO, UNA NOCHE. Director, Isaki Lacuesta.

EL FILM ES CONVERTEIX EN UNA SIMFONIA D'IMATGES QUE PALPITEN QUE, ENS CONDUEIXEN DEL DOLOR A L'ESPERANÇA, DE LA FRUSTRACIÓ A LA CATARSI, DEL PARTICULAR A L'UNIVERSAL PER PARLAR DE LA POR AMB TOTES LES SEVES FORMES.
Beatriz Matínez, en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2022.

Guió, Fran Araújo, Imma Campo i Isaki Lacuesta, segons el llibre autobiogràfic, Paz, amor y death metal de Ramón González.

España, França 2022.
Duració, 120 minuts
SINOPSI
Ramon i Céline són una parella de joves que són a la sala Bataclan de París la nit del 13 de novembre de 2015. Durant l'assalt dels terroristes, cadascun d'ells salva la seva vida perquè aconsegueixen refugiar-se en un camerino. Quan surten ja no són els mateixos i les seves vides han canviat i ells potser encara no ho saben. Adaptació del llibre ”Paz, amor y Death metal” escrit per Ramon Gonzàlez, un dels supervivents, amb algunes variacions.
Tret de Filmaffinity, més o menys.

ELS FETS
La nit de tretze de novembre de 2015, París va patir un seguit d'atemptats on van haver-hi 130 morts, trets en bars i restaura, explosions al costat de Stade de France i una massacre a l'interior de la sal Bataclan, on cents de fans gaudien de la música de la banda Eagles of Death. Un d'aquest era l'espanyol Ramón González que hi va anar amb la seva novia Mariana (que la ficció converteix en Céline i una altra parella amiga. En aquest quatre està dedicat aquest film, inspirat en el llibre que González va publicar sobre la seva experiència, Paz, amor y death metal.
Tret de l'entrevista feta per Àlex Montoya, a Isaki Lacuesta, per Fotogrames, octubre de 2022.


Isa Campo i Isaki Lacuesta
NÚRIA opina
Una molt bona pel·lícula, ja que explica amb molta destresa, com uns fets traumàtics que els protagonistes viuen, s'imprimeixen en forma de records de manera diferent i singular en cadascun d'ells i com aquesta particularitat, converteix aquesta vivència amb quelcom incompatible de ser compartit sense conflicte. I també, com el record ens permet construir, reconstruir i fer-nos reaccionar per tal de tirar endavant unes vides, que mai podran ser com abans. Tota aquesta construcció argumental ens pot portar a una reflexió més general, sobre les repercussions d'aquest tipus de terrorisme tenen en nostre l'imaginari col·lectiu, ja que, l'ona expansiva i l'atmosfera que aquesta crea ens acaba afectant d'alguna manera o altra, a tots.
Una obra mestra, per gaudir d'una narració que no té res d'agradable, valgui l'oxímoron.

MARTINA opina.
Aquesta peça, cruenta i dolorosa, et recorda una realitat del món que queda molt a prop. Parla dels fets, que van passar a la nit del 13 de novembre de 2015, a la sala Bataclan de París.
Indubtablement és una aposta tremenda, la que adapta la novel·la escrita sobre la vivència per part d’una víctima d’aquell episodi de violència i donant veu a un individu qui va ser al lloc dels fets aquella data. Pel que sé de l'obra literària, parla majoritàriament de la nit que va passar allò, contràriament aquesta pel·lícula, camina en un relat de què va passar a aquella persona, en Ramón, després dels fets i havent de tornar endarrere per guarir-se'n. Recuperant així la història darrere del trauma, reconstruint una memòria i havent-la de confrontar amb la de les persones del seu entorn. Altres a qui els hi va succeir allò mateix, però de manera força diferent, a la de les pròpies vivències.
Amb la seva parella, procuren guarir un trauma, exposats al conflicte de sentir enormes diferències en cada una de les seves realitats i amb necessitats tant divergents que ocasionen tensions evidents. La persona espectadora, crec que no pot evitar trobar, en totes dues maneres, molt de significat i emfatitzant amb ambdues per igual.
Reconec que l'experiència, personalment, la vaig viure de forma amargant. Fins i tot repulsiva. De fet, la quantitat de violència que acumulen el seguit d'imatges, em va ocasionar un rebuig enorme i aquella nit no vaig poder descansar ni una mica. És més, confesso que confosa, d’entrada ho vaig ubicar en alguns clixés de construcció del gènere, la classe i fins i tot de la perspectiva en com abordar el conflicte des d'una òptica cultural. Però amb els dies, crec que he aconseguit anar-ho col·locant, en un altre ordre dels fets i agraeixo haver compartit aquesta experiència.

Una mica més d'informació:




dissabte, 15 d’octubre del 2022

EN LOS MÁRGENES. Director, Joan Diego Botto.

NO COSTAVA IMAGINAR COM SERIA UNA PRIMERA PEL·LÍCULA DE JUAN DIEGO BOTTO: HONESTA, FRONTAL, DIRIGINT LA MIRADA SOBRE COSES QUE LES PEL·LÍCULES QUE MIREM DIA A DIA NO EXPLIQUEN, NO ÉS PER RES QUE EL NOSTRE HOME ÉS, EN EL SEU OFICI I EN LA VIDA, ALGÚ QUE MAI S'HA CALLAT DAVANT DE LES INJUSTÍCIES.
De la crítica de Mirito Torreiro, per Fotogrames, octubre de 2022.

Director, Juan Diego Botto
Guió, Juan Diego Botto i Olga Rodríguez
España, 2022
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

El compte endarrere de tres personatges amb històries encreuades, que tracten de no enfonsar-se i sobreviure a unes 24 hores claus que poden canviar els cursos de les seves vides.
El film explora l'efecte que una situació d'estrès personal i com l'afecte econòmic té sobre la vida i les relacions i com l'afecte i la solidaritat poden ser un impuls per tirar endavant.
El director novell i actor, Juan Diego Botto.

QUE DIU EL DIRECTOR SOBRE EL FILM
Creia que això funcionaria en la mesura que, l'espectador pensés que estava veient un tros de vida, com si sortís a la finestra com si espies un fragment de la realitat.(...) Hi ha una reflexió, perquè totes les decisions d'estil encaixessin el fons de la història amb la manera d'explicar-la.
Paraules de Juan Diego Botto, dites a l'entrevista de Fotogrames, octubre de 2022, feta per Laura Pérez.

NÚRIA opina

Una pel·lícula com aquesta mereix un respecte i una bona crítica.
Encara que jo trobo moltes coses amb què, la podria criticar, crec que seria una injustícia fer-ho, des de la meva posició de privilegiada espectadora, asseguda a la meva butaca del cinema o al sofà de casa, tant es val.
Després d'haver llegit l'entrevista que la Laura Pérez li fa al director, Juan Diego Botto, des de Fotogrames, només agraïment, admiració i respecte per gent que es dedica a fer pel·lícules com aquesta que parlen d'allò que passa al nostre entorn i que la majoria de vegades, no tenim ganes de visualitzar o que algú ho visualitzi per mostrar-ho i menys encara, en el nostre apreciat temps d'entreteniment.
Una pel·lícula amb una història poc complaent, però necessària. Espero també que tingui llarga vida, en circuits educatius i reflexius.
Cal anar-la a veure i si es vol, criticar-la i fer quota. 

MARTINA opina

Per mi, el més destacable d’aquesta obra, és com mitjançant un repartiment de luxe, facilita “ipso facto” que els personatges siguin complets, profunds i plens de realitat. La construcció de la trama, mitjançant històries que venen derivades d’aquestes persones que hi intervenen, esdevé amb diferents capes i jugant amb una figura de la qui sabem més que de les altres. 
Potser, amb aquesta original manera de crear una pantalla entre uns i altres, s'aconsegueix una barrera molt més clara del que està en el focus i també del que s'està explicant. Reconec, que d’entrada vaig sentir-me molt incòmode, i tot i que imagino que forma part del que les persones espectadores hauríem de saber que ens trobarem, no m'ho esperava. Diria que és perquè et fas conscient immediatament, del fet que el relat, només són 2 de les 400 històries de desnonaments, que passen al nostre país diàriament.
Potser, tenia al cap alguna cosa que em va condicionar o senzillament la realitat que explica confesso que em va increpar i arribar a les entranyes. Tot i pensar prèviament que, era conscient del que anàvem a veure.
Esdevé de forma simple, mitjançant el retrat dels homes més o menys en condicions econòmiques estables mirant a terra, les dones com a víctimes de misèries múltiples per haver de destinar més temps que, la resta a la cura no remunerada dels altres i el sistema que, no procura de cap manera per posar límits i socialitzar els recursos adequadament, per filtrar uns mínims a totes les persones que som part de la humanitat.
Potser, podria semblar un pamflet, però sense dubte planteja reptes i horitzons entorn de problemàtiques col·lectives. Realitats, que sembla mentida, que esdevinguin com són. Espero que havent-les portat al cinema, serveixi perquè a la llarga, quan hagím superat aquesta salvatjada permesa, parlem civilitzadament d’allò que abans deixàvem fer impunement.

APUNTS SOBRE EL TREBALL DELS ACTORS

En aquest film, sobretot destaca els impressionants treballs actorals que aconsegueix el neodirector, que salva el film de qualsevol crítica amarga: allò que fan aquí Tosar i Cruz és senzillament enlluernador i commovedor, ell en el seu rol d'atribolat picaplets conscienciat i ella, una reposadora de supermercat en lluita per la seva casa, algú aliè a qualsevol idea de glamur.
Escrit per Mirito Torreiro en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2022.
De què més orgullós em sento és del treball dels actors. Sentia una gran responsabilitat, ja que, companys amb un enorme talent havien confiat que jo podia dirigir-los. Estant tots molt bé i això m'agrada. (...) En les escenes de les assemblees dels afectats per la hipoteca, apareixen les persones reals amb les quals he passat anys reunint-me per documentar-me.
Paraules de Juan Diego Botto i publicades a Fotogrames, octubre de 2022.

Crítiques, fitxa completa i altres informacions:




dilluns, 10 d’octubre del 2022

MODELO, 77. Director Alberto Rodríguez

AMB UN ESTIL DEPURAT, CURA EN LA CONSTRUCCIÓ DE PERSONANTGES I ABSOLUTA FIDELITAT AL MANTRA DE L'ENTRETENIMENT.

Àlex Montoya, per Fotogrames, octubre de 2022. 
Guió, Alberto Rodríguez i Rafael Cobos.
España, 2022.
Duració, 125 minuts.

DE QUÈ VA?

Un jove comptable s'enfronta a una pena desproporcionada per un petit desfalc. Amb altres presos lluitarà per la justícia i l'amnistia.
Fotogrames, setembre de 2022.

El director, Alberto Rodríguez

NO ÉS UNA LLIÇÓ D'HISTÒRIA, PERÒ CREC QUE S'ASSEMBLA FORÇA A ALLÒ QUE DEURIA DE PASSAR.
Paraules del director, recollides en l'entrevista feta i escrita per Laura Pérez a Fotogrames, setembre 2022.
EL DIRECTOR DIU
Em va interessar la paradoxa de veure la Transició des de l'últim lloc on va arribar que, van ser les presons. Allà hi havia gent jutjada per les lleis de la dictadura que van continuar a la presó durant la democràcia i em va atrapar veure com ells van entomar aquesta enorme injustícia. És una pel·lícula sobre la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha) i, sobretot sobre la justícia social.
Entrevista al director, feta i escrita per Laura Pérez a Fotogrames, setembre 2022.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula d'entreteniment ben feta i amb la que fa memòria d'uns esdeveniments històrics que van passar a les presons espanyoles, i dels que pràcticament ningú recorda.
El director Alberto Rodriguez, fa un cinema d'entreteniment ben teixit, situat a diferents llocs d'España i en diferents èpoques, sobretot li agrada fer un repàs de l'España postfranquista.
El podríem situar dins el cinema d'acció o triler, amb una temàtica politicosocial de fons que ens ajuda a fer una incursió a altres realitats que, altrament desconeixeríem.
Aquest tipus de cinema que aquest director ha anat definint, crec que és molt necessari i situa al cinema d'entreteniment i acció en un territori de ficció històrica, sense ànim historicista ni acadèmic molt lloable.
Amb aquesta pel·lícula el director fa un pas més, amb el dibuix sense judicis que fa dels protagonistes principals i secundaris, unes persones amb les seves històries, les seves parts fosques i clares, les seves il·lusions, com qualsevol altra persona del carrer.
Molt recomanable.

MARTINA opina

Aquesta obra té moltes capes i per començar et trasllada a la presó Model de Barcelona, a principis de l'any 77 en plena transició democràtica i quan els presos comuns es van unir per reclamar l'amnistia, després que moltes persones haurien pogut sortir d'aquell calvari, a causa de l'alliberament per llei dels presos polítics. Concretament, explica el cas d'un jove comptable, de classe humil i que la seva vida havia esdevingut l'espera per un judici, que probablement únicament serviria, per consolidar la seva desgràcia.
El que més m'ha seduït, és la senzillesa amb la qual mitjançant una història determinada, detalla molts conceptes abstractes. Concretament, qüestions que tenen a veure amb els instruments que han significat la suposada evolució històrica, de tota la trama administrativa que vesteix l'estat de dret. Fent des del meu punt de vista, d'aquesta peça, un instrument necessari per poder disseccionar una mica millor, tot el procés d'alliberament, d'un país que va viure una de les dictadures més eternes del seu l'entorn.
A més, els personatges construïts per succeir en la trama, són complexes i donen molt de si. No només són d'una manera, sinó que en la seva persona, tant hi ha llum com zones fosques. Això, per mi, els fa absolutament humans i comprensibles. A més, també parla mitjançant l'evolució d'unes persones que viuen sense un horitzó, del significat de la institució penitenciària, plantejant la necessitat de revisió integral d'aquest element de contenció que la humanitat hem construït.
Crec que passa gaudint, sobretot per les interpretacions dels artistes i amb tot, facilitant l'entesa d'un llenguatge estrident i que aporta moltes frases demolidores com per exemple "Este, es un país para los hijos de los dueños, nada va a cambiar".

COM S'HA DOCUMENTAT EL FILM
Hem passat molt temps a l'hemeroteca. Els diaris de l'època van recollir moltes notícies sobre totes aquestes revoltes de les presons, però malgrat tot, és un tema que s'ha oblidat completament. També hem entrevistat a alguns presos implicats i a dos membres dels Joglars, que en aquells moments estaven a la presó. Els llibres van completar la tasca, vàrem llegir, Vigilar y castigar, M. Foucault, per entendre que són i signifiquen les presons en la nostra societat.
Paraules del director, recollides en l'entrevista feta i escrita per Laura Pérez a Fotogrames, setembre 2022
FILMOGRAFIA del DIRECTOR:
Entrades d'aquest blog que parlen dels seus films:
- 2016, "El hombre de las mil caras"
- 2014, "La isla mínima"
Fitxa completa:
ENTREVISTES amb Alberto Rodríguez:
Dias de Cine,
Moobys, entrevista amb el director y guionista,




dilluns, 3 d’octubre del 2022

CRIMES of the FUTUR. Director, David Cronenberg.

EN UN MOMENT EN QUE POCS CINEASTES S'ATREVEIXEN A POSAR-SE EN EL JARDÍ DELS GRANS TEMES DEL PRESENT I ABRAÇAR EL CAOS, LA CONFUSIÓ I LA IGNORÀNCIA AL VOLTANT D'ELLS, ELL, NO NOMÉS ELS ABRAÇA, SINÓ QUE TAMBÉ ELS PROJECTE CAP A EL FUTUR.
Escrit per Desirée de Fez a Fotogrames, setembre de 2022.


Director i guionista, David Cronenberg.
Música, Howard Shore.
Canada, Regne Unit i Grècia, 2022.
Duració, 107 minuts.

SINOPSI

A mesura que els humans ens adaptem en un entorn sintètic, el cos pateix transformacions i mutacions. Saúl Tenser, famós artista de la performance, mostra públicament la metamorfosis dels seus òrgans en actuacions avantguardistes amb la seva companya Caprice. Timlín, una investigadora de Registre General d'Òrgans, segueix obsessivament els seus moviments. Llavors, apareix un grup misteriós : volen aprofitar-se de la fama de Saül per revelar al món, la pròxima etapa de l'evolució humana.
Full informatiu dels cinemes Renoir.
David Cronenberg, torna al cinema fantàstic dels seus primers anys, però si més no, des d'una perspectiva més intel·lectualitzada i sense fer concessions als espectadors.
Escrit per Tomás Fernández Valentí, en la seva crítica “La belleza interior”, al Dirigido por, setembre de 2022.

El director, David Cronenberg.
CRONENBERG... UN VISIONARI
Crimes of the Futur, porta a un altre nivell alguna cosa que sempre s'ha sabut, que David Cronenberg és capaç d'aventurar amb molt de marge de temps, els canvis en l'ésser humà, des de tots els angles possibles: físic, tecnològic, psicològic i moral.
(...)El primer guió de la pel·lícula és de 1998; com és possible plantejar, 25 anys abans possibles respostes a preguntes que l'ésser humà comença a fer-se ara?
Escrit per Desirée de Fez a Fotogrames, setembre de 2022.
(...) Ara es parla dels microplàstics que estan en el mar, però també s'han detectat en la sang de la gent, en els cossos, en la carn. Ell ja es va avançar en això en el guió.
Dit per Viggo Mortensen en l'entrevista feta per Beatriz Martínez, Fotogrames setembre de 2022.

NÚRIA opina
Inquietant pel·lícula, no gens agradable, però que crec que cal veure-la; les persones interessades en el cinema com a fenòmens artístic que, ens qüestiona i ens fa pensar. Altrament, no cal.
Com a film que mereix un interès de cinèfil s'han consumit alguns litres de tinta o de llum, parlant d'ell i des de totes les seves possibles perspectives, seria molt presumptuós per la meva banda, pensar que puc dir alguna cosa nova d'ell...
Malgrat tot, allò que m'interessa més és el discurs sobre l'art i el cos com a protagonista d'aquest, com a element manipulable, transformable i com aquest discurs, pot esdevenir en una paradoxa de la buidor, ben plena, perquè no hi ha res més.
És una pel·lícula romànticament lletja i fastigosa, i la seva bellesa rau en un discurs fet amb molta elegància i sense escrúpols sobre cap a on anem o no anem?
Cadascú que digui la seva i escoltem-nos amb interès com el cos transformat
de l'home ple d'orelles per poder escoltar, amb tota la intensitat possible, però sense la boca cosida que, surt al film.
Una història fosca, només apta per ments lluminoses!
MARTINA opina.
Aquest relat de ficció sobre l'evolució sintètica de l'espècie humana, on les persones s'han adaptat a una vida totalment allunyada de la seva naturalesa, et transporta a un món on els seus personatges viuen en absoluta llibertat, sobre els seus cossos i destins. De fet, obre un munt de preguntes, potser infinites sobre les formes que hem adoptat per prendre el control de nosaltres mateixos i et condueix mitjançant la història de dos performers per un univers irreal, però determinat a ser una metàfora de molts dels mals actuals.
Per mi, l'experiència és sincerament ingrata, macabra i plena de grisos. Tot i això, crec que veure-la m'ha portat forces coses positives, així he pogut després d'aquest trànsit amarg, sentir que he compartit inquietuds desconegudes. A més, desitjant que la sobre estimulació que et provoca, surti en uns dies de les entranyes. Potser quan hagi tingut temps, per oxigenar i arribar a reflexionar sobre les moltes capes que presenta aquesta proposta d'un director que, es caracteritza per mai deixar-te indiferent.
El més destacable, pel meu gust, és un repartiment excepcional. Amb tanta profunditat i carisma que converteixen la foscor en una bellesa subtil que, sobretot té llum. I és que, aquesta proposta és pura filosofia, reflexionant entorn del control de l'espècie sobre el nostre propi cos i en si la vida és realment quelcom, del que, no es pot disposar. També sobre el paper de l'art en les nostres vides, l'evolució sexual, o la pròpia renuncia als privilegis d'una possible vocació d'exercir un servei qualificat...

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Versió primera de la mateixa pel·licula de 1970: