dissabte, 28 d’abril del 2018

LE BRÍO. UNA RAZÓN BRILLANTE. Director, Yvan Attal.


UN RELAT ENTORN DE DOS PERSONATGES CONDEMNATS A ODIAR-SE, PERÒ QUE EL FINAL ACABEN CONVERTINT-SE EN UN MODEL DE TOLERÀNCIA I RESPECTE.
Paraules de Beatriz Martínez. 28/03/2018.

Director, Yvan Attal.

França, 2017.
Duració, 95 minuts.

SINOPSI

Una estudiant universitària francesa d'avis algerians ( vital i estupenda Camèlia Jordana , és humiliada per un arrogant professor ( entre odiós i desvalgut, Daniel Auteil), en el seu primer dia de classe. La direcció de la Universitat decidirà unir-los per la seva participació al Concurs Nacional d'Oratòria.
Paraules adaptades i traduïdes per mi, de Jordi Costa, 31/3/2018 pel diari “El País”, crítica de cinema d'aquesta pel·lícula.



El director, Yvan Attal.


NÚRIA opina.
Tant a la Martina com a mi ens agrada el cinema francès. Amb més intensitat o amb menys, connectem bé amb les seves propostes.
Aquest film tracta el difícil tema dels francesos nets d'immigrants que, es veuen sotmesos a subtils formes de discriminació i això dificulta la igualtat real, enfront d'altres tipus de francès que ho tenen més fàcil. Si a tota aquesta discriminació encoberta li afegeixes el fet de ser dona, la dificultat augmenta un grau més i si a aquesta li afegeixes els trets físic d'origen àrab, abans i després dels atemptats, un altre més. La polèmica en aquest cas es genera en l'àmbit acadèmic, on un professor políticament molt incorrecte, s'acarnissarà amb una alumna el seu primer dia de classe. Però després, s'haurà d'entendre amb ella, li agradi o no. Utilitza una estratègia de desenvolupament clàssic en el cinema, on dos contraris es veuen obligats a entendre's per l'assoliment d'una tasca comuna.
El tema està tractat en format comèdia, jo diria ponderada que, va molt bé per desdramatitzar els temes, però no per treure-lis importància, ans al contrari, dóna llibertat per posar sobre la taula qüestions que altrament, serien difícil de tractar.
Crec que els francesos són els reis (resulta paradoxal fer servir aquest terme, pels que van guillotinar als seus) de l'autocrítica i de la ironia, la cadència de la seva llengua, els va de perles. No en va són els inventors de la Revolució Francesa, la Marsellesa i la Il·lustració. Que lluny estem nosaltres encara de tot això, quan l'estat republicà és ja una antigalla clàssica que cal renovar i nosaltres encara estem a segles d'arribar-hi...
Que trist, quina vergonya!!
He passat una estona divertida i distreta amb una comèdia, a la que podríem fer alguna crítica ideològica, si filem prim, però crec que té un plantejament i desenvolupament, molt correcte i satisfactori.

MARTINA opina.
Aquesta comèdia crítica, passional i dialogant, ens presenta mitjançant una història ben senzilla però plena de contingut, la part més fosca del racisme actual, obcecat, enquistat i inherent en les societats benestants.
El poder de la paraula, ens presenta aparentment una història totalment naïf i previsible, on un professor de dret insatisfet té una última amonestació i oportunitat per no perdre la seva plaça. Haurà de preparar a una jove procedent dels suburbis per un concurs nacional d'oratòria. I, amb aquest relat que sembla banal, ens mostra en clau de sàtira, com els perjudicis de classe es perpetuen en els estaments acomodats, qüestionant l'ètica i la moral. Amb la sàtira, ataca a tots aquells que es protegeixen sota la seva closca d'amargura.
A més a més, l'entrellat de la mateixa narrativa ens permet, sense haver de pensar gaire, veure moltes qüestions. Acompanyant a l’espectador a reflexionar més enllà, sobre temes com: el valor del poder, els privilegis de classe, els danys de la ira o la força de la gelosia... I, retratant el rol d’un mestre, capaç de conduir als seus alumnes fora de la seva zona de confort, tot sacsejant-los per tal de fer-los sortir, les seves millors habilitats.
A mi personalment m’ha semblat un relat interessant, que convida al diàleg i proposa sortir de la comoditat de la comèdia.
Per concloure, em sembla molt coherent i potent el missatge que transmet. La importància de no perdre la capacitat d’explicar les coses de manera senzilla. Es a dir, pel meu gust, molt recomanable.


diumenge, 22 d’abril del 2018

BARBARA. Director Mathieu Amalric.


VOLÍEM TRANSMETRE LA SENSACIÓ QUE, LES IMATGES PODIEN CAPTAR ALGUNA COSA COM L'ESPERIT DE BARBARA.
Tret de l'entrevista que Carlos Losilla va fer a Mathieu Amalric en el festival de Sevilla i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, abril 2018.


Guió, Mathieu Amalric i Philippe Di Folco.
Duració, 98 minuts.
França, 2017.
Premis:
2017, Festival Cannes. Millor narrativa poètica (Un Certain Regard )
Festival Sevilla. Millor direcció.
Premis Cèsar. Millor actriu, Jeanne Balibar i so.


SINOPSI possible, interpretada per Àngel Quintana.
No és un biopic, ni és un documental sobre la cantant Barbara.
Mathieu Almaric proposa un doble joc de miralls: filmar a Balibar fent de Barbara, però també fent d'ella mateixa. Per això la imatge d'amb dues actrius no para de confondre's i fusionar-se. No es tracta només d'un treball meticulós de caracterització i aprenentatge detallat per la seva gestualitat, sinó també d'un treball notable centrat en la possible vampirització de la seva aura. Sense l'aura de l'actriu, mai hagués pogut existir ni el mite, ni la llegenda.
Fragment tret de la crítica “Vampirización de un aura” de l'Àngel Quintana, per a Caimán Cuadernos de Cine, abril 2018.

El director i actor, Mathieu Amalric.
Filmografia del director:



NÚRIA opina.
Aquest personatge de Barbara, per mi, està carregat de simbolisme melangiós: l'escoltava repetitivament a divuit anys al menjador de la meva nova llar de Valldoreix, tot just estrenada al món dels adults. Mentre intentava entendre-ho tot, sense entendre res, però amb un candor i empenta que, ara penso que, feien esgarrifar.
El disc de la Barbara va quedar oblidat entre el munt de vinils que m'han acompanyat, casa darrera casa, de les múltiples que he estat. Finalment va anar a raure a la de Serrat, en un armari amb tots els altres discos i el tocadiscos.
Un bon dia, quan la Martina anava d'adolescent tot remenant l'armari per escoltar música, el va posar. Per mi va ser una gran flipada, la meva filla petita evocava els meus records d'adolescent llençada i insensata a traves d'una música antiga.
No vaig dir res... A la Martina sembla que la Barbara li va agradar, ja que cada vegada que venia a Serrat, la posava un cop aixecada, per anar-la escoltant mentre esmorzava.
Aquesta és la història mútua del nostre interès comú per la pel·lícula. Tenim un lligam molt directe amb aquesta veu avellutada i brillant que t'arrossega als llims sofisticats de la melangia, en versió francesa.
Crec que, malauradament, no he entrat en el joc de miralls que el director fa entre el mite creat pel personatge real i la seva representació per l'actriu que la interpreta i l'enamorament del director, per l'actriu i el mite de la cantant...
Desitjo que algú tingui més sort que jo i pugui gaudir d'aquesta bona pel·lícula.

MARTINA opina.
Aquest film, titulat amb el nom artístic de la dama de negre de la cançó francesa (Monique Andrée Serf), no ens el podíem perdre. Tot i que crec que no ha encaixat amb el que n’esperava. Primer, ja que, en realitat l’entenc com un homenatge a un caràcter molt interessant dels anys 60, un tribut a una artista que des de fa molt de temps m’ha fascinat i opino que, en aquesta narració es perd en el propi relat.
Però també perquè ella té una veu única, immensament densa i plena de vitalitat que omple molt d’espai i crec que en aquesta obra li falta espai. Tampoc és que personalment m’hagi desagradat el joc de miralls, que interpreto que hi ha entre l’actriu i la mateixa cantant. No obstant, he pecat en tenir unes expectatives que m’han condicionat, per poder entrar en allò que m'estaven explicant i com.
No ser si sabria explicar el motiu d’aquesta adoració per aquesta veu tant especial, ja des de fa molts anys tenim un vinil seu amb només 5 cançons i malgrat haver-lo escoltat infinites vegades, mai em cansen les seves melodies. Entenc que, sent així, es fa més complicat que pugui interessar-me veure’n algunes de les seves debilitats.
En qualsevol cas, diria que val la pena, només pel fet de que es tracta d’una pel·lícula que és diferent, autèntica i que parla de una gran cantant.

Parlant de l'encís que la seva veu ens ha provocat, no podien faltar aquí algunes de les seves més emblemàtiques cançons de la Barbara:
La meravellosa, Göttingen:
https://www.youtube.com/watch?v=s9b6E4MnCWk
Je ne sais pas dire:
https://www.youtube.com/watch?v=7ey61JKO2ow
L'aigle Noir:
https://www.youtube.com/watch?v=tk6YruMrx2s





dimarts, 17 d’abril del 2018

UN BEAU SOLEIL INTÉRIEUR. Un sol interior. Directora Claire Denis.


UNA OBRA TREMENDAMENT LLUMINOSA.
Paraules de Violeta Kovacsics al Caimán, abril 2018.

Guió. Claire Denis i Christine Angot.
França, Bèlgica, 2017
Duració, 96 minuts.


SINOPSI
Una dona independent i lliure, de trenta a quaranta anys, busca l’amor del sexe masculí, sense que acabi de trobar cap candidat que li faci el pes. Basada en els Fragments d’un discurs amorós d’en Roland Barthes.




La directora Claire Denis.

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula fa una reflexió sobre l’amor de parella i el discurs amorós que aquest comporta a partir del moment que, acceptem la seva presència.
El fet que la reflexió la protagonitzi una dona, crec que és molt important i essencial.
També són importants les característiques de la dona protagonista, lliure, independent, que ha experimentat la maternitat, que té una feina creativa que li agrada i a la que s’entrega.
Totes aquestes característiques són importants per poder articular una més intensa comprensió d’aquest relat i entendre la recerca promiscua de la protagonista.
Segons la meva interpretació, ella busca en cadascun dels seus amants, una possible resposta a la idea no definida, a la seva idea de l’amor i el discurs expressiu que aquest comporta.
Però... els amants busquen bàsicament satisfer les seves necessitats immediates i sexuals, a través d’una dona disponible, lliure, culta, bonica i molt atractiva.
Aquesta recerca que fa la protagonista, sense obtenir cap resposta del discurs, definible i satisfactori, està tenyida d’una certa desesperació sense tragèdia i amb certs tocs momentanis de comicitat que, destensa la situació i la fa més digerible.
Un prodigi d’atreviment creatiu, que algú hagi estat capaç de posar un exemple concret als Fragments d’un discurs amorós d’en Roland Barthes i que se n’hagi sortit tan bé. Això només ho podia fer una francesa, prioritzant el discurs oral i estètic, per sobre de l’acció, nus i desenllaç clàssica.
Molt i molt recomanable per qui estimi el valor de la paraula com a eina d’expressió, reflexió i elaboració de l’amor, tan si és hetereo, homo o bisexual...
Esplèndida.


MARTINA opina.

Claire Denis explora els destins de l’amor, les seves opcions i la gran dificultat d’entendre’s un mateix, per tal de gaudir-ne.
Mitjançant una novel·la amb clara identitat francesa, veiem a una protagonista brillant, transparent, insaciable, que procura lluitar contra la seva permanent insatisfacció, amb tots els candidats que la vida li proporciona.
Amb una narració basada en els diàlegs dels seus protagonistes, pel meu gust sense cap element sobrant i jugant a deixar obertes totes les possibilitats. 
Aquesta pel·lícula m’ha semblat genial.
M’ha fet pensar i emfatitzar en la complexitat de la metàfora inherent a la protagonista i m’ha obert una porta amb aquella frase banal que diu: “Mal de muchos consuelo de tontos”... Que a mi, com a tal, em serveix tot sovint per no sentir-me una marciana.

He trobat una pàgina de crítica de cine molt interessant, realitzada per un intel·lectual, Ignasi Mena:
http://cinedivergente.com/criticas/largometrajes/un-sol-interior

Informació més completa :

Una crítica força divertida:

divendres, 6 d’abril del 2018

LA FORMA del AGUA. Guillermo del Toro.


UN POÈTIC CONTE DE FADES AMB POLIÈDRIQUES ARRELS CULTURALS I CINEMATOGRÀFIQUES.
Paraules d'Antonio José Navarron en el seu artícle “Cuando la bella seduce a la bestia”, per la revista Dirigido por...febrer de 2018.

Guió: Guillermo del Toro i Vanessa Taylor.

Duració, 119minuts.
EUA, 2017.

SINOPSI interpretada.
Els protagonistes de “La forma del agua”, són figures desposseïdores d'una veu pròpia. És allò que li succeeix, en sentit literal, a Elisa (Sally Hawkins), que, treballa fent neteja en un laboratori secret els EUA que, estableix un vincle amb una estranya criatura que el govern manté en captivitat. Elisa és muda i l'home amfibi desconeix el llenguatge humà.
Paraules de Juanma Ruiz, en el seu escrit fet per Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018 i titulat “El cuento de los seres silenciados”.


Remenant he trobat aquest curiós curt publicat el 2015 a Holanda. Podria ser o la inspiració d'on ha sortit la pel·lícula o com alguns afirmen, un simple plagi... En tot cas i en cap cas, he vist que s'hagi fet cap referència a aquest:

Feu atenció als crèdits finals.

El director Guillermo del Toro.

NÚRIA opina.
Bonica versió del conte de La bella i la bèstia. En aquesta versió els protagonistes són uns diferents, desheretats i purs que busquen la seva redempció a través de l'amor i l'amistat. Els malvats els hi intentaran impedir.
I, com és corrent en els temps que corren, sense lliçó moral. Ja que, sembla que amb la seva diferència als dolents i malvats, també els haguem de salvar i així ens va...
Sense treure mèrits a la qualitat d'aquest treball i al gran esforç que hi ha darrere d'una pel·lícula com aquesta, potser ha estat una mica sobrevalorada o jo no he sabut descobrir totes les seves qualitats.
Una bona opció per distreure's i passar una estona agradable al cinema.

MARTINA opina.
Personalment, gaudeixo de poder estar al dia de quines han estat les nominacions de l’any i poder així també, fer-me una opinió del què està sent considerat, el cinema interessant de cada temporada. Motiu pel qual vaig ser força insistent en anar a veure aquesta pel·lícula, que em feia il·lusió de veure en la pantalla gran, malgrat que a la Núria potser no li cridava especialment.
El resultat ha sigut una experiència positiva i en la que hem gaudit d’un cinema de fantasia, amb tots els mitjans i amb una història naïf. L'estètica plena de color i detallista que m’agrada i vesteix una narració que, a mi m’ha transportat a un món submergit, desconegut i que m’ha permès penetrar en el fons d’aquesta.
Uns personatges autèntics, amb una lírica potser un pèl massa pausada i un final tràgic, serien per mi els elements que et permetrien definir aquesta obra. Una faula ben construïda i amb un joc de contrastos que et convida a anar més enllà de la seva reflexió metafòrica. Potser en relació a, el camí de com les diferències et porten a trobar el teu propi món. En resum i per mi, recomanable.

A Filmaffinity trobareu la fitxa completa, moltes crítiques i més tràilers:





dilluns, 2 d’abril del 2018

LADY BIRD. Directora, Greta Gerwig.


I RESULTA EMOCIONANT ASSISTIR A AQUEST PETIT MIRACLE QUE SUPOSA QUE UNA ARTISTA TROBI LA SEVA VEU I LLUITI PER IMPOSAR-LA.
Frase de Beatriz Martínez, “Reafirmar la identidad”. Lady Bird, de Greta Gerwig. Per a Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2018.

Directora i guionista, Greta Gerwig.
EUA, 2017.
Duració: 94 minuts.
SINOPSI interpretativa de Beatriz Martínez.

Lady Bird és una coming of age orgullosa de ser-ho. Té tots els tòpics del gènere:
ball de graduació, el primer cop..., les baralles entre amigues, la rebel·lia juvenil, l'enfrontament amb els pares. No hi ha res especial en la vida d'aquesta jove. Però
Gerwig aconsegueix quelcom molt difícil que fa que, aquesta pel·lícula es converteixi en quelcom gran: que les seves experiències intimes adquireixin un caràcter universal i a partir d'aquestes, parlar d'una manera lleugera de temes tan complexes com, la necessitat d'aprendre dels nostres errors, la pressió social entorn l'èxit o el fracàs o el buit i la desolació que hom sent al començament d'una nova etapa. També en la necessitat de fixar-nos millor en els petits detalls i de la importància reveladora que aquests tenen en les nostres vides, ja que, a la cap i a la fi, aquests ens defineixen.
Fragment de la crítica escrita per Beatriz Martínez, “Reafirmar la identidad”. Lady Bird, de Greta Gerwig. Per a Caimán Cuadernos de Cine, febrer 2018. Tria i traducció pròpies.



La directora, Greta Gerwig i l'actriu Saoirse Ronan.

NÚRIA opina.
Tanmateix si, un error d'horari no ens hagués portat a veure aquesta pel·lícula, no l'hauríem vist. Més que res per la seva temàtica. Ara, un cop vista la podria aconsellar a gairebé tothom.
Mentre l'estava veient no em va semblar res d'extraordinari. Però de mica en mica, l'empremta d'aquesta s'ha anat fent més evident i com més temps passa, més qualitats li veig.
És una coming of age, amb tots els ets i uts i com a tal passa per tots els requisits que aquest ha de tenir, però amb una qualitat molt important que, tot allò que fa, diu, sent i li esdevé a aquesta noia de disset anys, és creïble i sincer i això. La interpretació que l'actriu- Saoirse Ronan_ fa d'aquesta, és molt encertada i crec que singularitza més el personatge.
A partir de la història de la protagonista, la directora aprofita per fer-nos un retrat de l'entorn familiar i social del moment, situada a partir de 2011 als EUA.
Una bona pel·lícula, sense pretensions, per passar l'estona i si es vol per pensar-hi. 

MARTINA opina.
La veritat és que aquesta pel·lícula en realitat vam anar-la a veure per descart, ja que, els horaris ens anaven bé i de les opcions que ens encaixaven aquesta era l'única que, a la Núria li semblava interessant.
En conjunt crec que vam estar d'acord a dir que, Greta Gerwig ens havia sorprès en positiu, amb una narració amb fons i que la pots estirar força més enllà de la pròpia història. Indagant en les entranyes d'un nucli americà de classe mitjana, acomplexat i tant imperfecte com qualsevol altra. Es tracta d'una comèdia àcida i feta amb una protagonista molt encertada, que pel meu gust a més de tenir un guapo peculiar, fa una actuació deliciosa.
Diuen que la història que narra, la d'una adolescent en plena lluita per l'emancipació, és autobiogràfica. Un esperit aparentment lliure que vol prendre distància i poder així marcar el seu propi itinerari. Una noia força peculiar, però que sense trencar cap esquema dels patrons de conducta propis d'aquestes edats, busca respostes. Un caminar a base d'art i assaig, amb la innocència d'haver d'experimentar tot allò que des del cor li fa sentir emocions i sense més remei que aprendre de tot allò que la fa més adulta, poruga i madura.
Segurament una obra que no passarà a la història però, pel meu gust, una bona mostra de cine d'entreteniment, crític i fet amb qualitat. Humor de contrasts en una societat de l'espectacle, on les preocupacions van molt més enllà de la mateixa existència i on cada individu lluita per trobar el seu lloc sense tenir garantides la igualtat d'oportunitats. Una ocasió més per entendre una mica millor aquesta societat, on costa nord i sud són horitzons paral·lels i on crec que els seus adolescents en són la seva veu cantant.

Les sempre valorades fitxes del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/ladybird_bcn.pdf

Més informació de la directora i el film a Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film600146.html

De què tracta el gènere cinematogràfic, coming of age:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Coming-of-age_(g%C3%A8nere)

A Greta Gerwig, fins ara, se la considerava dins el moviment independent cinematogràfic, mumblecore:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mumblecore