diumenge, 22 de març del 2015

MAPS to the STARS. Director, David Cronenberg

EUA, Canada. Alemanya. França, 2014
Duració, 111 minuts.



El director, David Croneneberg. Neix a 1943 a Toronto, Canada
Darreres pel·lícules: Cosmopolis, 2012; A Dangerous Methat, 201; Promeses de l'Est, Una història de violència, 2005; Crash,1996; Inseparables, 1988.
Conegut en la seva etapa inicial per les seves pel·lícules fantàstiques que, li van reportar un gran nombre de seguidors que, no els agrada gaire la seva trajectòria última i enyoren al Cronenberg fantàstic. 

trailer

Sinopsi
En aquesta pel·lícula s'explica la història d'un seguit d'estrelles de Hollywood: Havana, una actriu en decadència perquè està fent vella; Àgata, que té el cos parcialment cremat acaba de sortir d'un centre psiquiàtric i anirà a treballar com assistent de l'Havana; Jerome, un conductor de limusines que, somia en fer carrera com a actor o guionista; Benjie, antiga estrella infantil- juvenil del cinema i la televisió que, té una forta addicció a les drogues, i els seus pares; el Dr. Weiss psiquiatre que, practica una curiosa teràpia psicomotriu a clients com l'Havana; i Christina, una dona que dedica tot el seu temps a supervisar la carrera del seu fill, en Benjie.
Les històries de tots aquests personatges quedaran entrellaçades per un destí tràgic.
Repartiment:
Havana: Julianne Moore; Àgata: Mia Wasikowska; Jerome: Robert Pattinson; Benjie: Evan Bird; D. Weis: John Cusack; Christina: Olivia Wiliams.


NÚRIA opina.
Pel·lícula que no està malament, tenia ganes de veure-la i  m'ha avorrit i no m'ha interessat gens, tot i que, sabia molt bé de què anava a veure.
Bona però, perquè està ben feta i té el to dramàtic, còmic i sarcàstic que, li correspon per les històries encreuades que ens narra. Un guió bastant reeixit amb un “crescendo” per tal d'arribar a un desenvolupament final absurd i dramàtic, però que no podia ser un altre i per acabar, unes interpretacions immillorables.
Traspassada la meitat de la història, aquesta perd una mica el gas, tot i que en teoria, vas descobrint aspectes i secrets, de la vida dels protagonistes. És en aquests moments, quan acabes de descobrir que tots són uns egocèntrics, egoistes i histèrics... i, que només viuen en el seu petit i reduït món de l'auto complaença i aparença... quan jo he pensat, quin rotlle! I aquí s'ha manifestat el meu avorriment que, no m'he pogut treure de sobre.
I, ara ve la part final, en acabar quan he pensat, aquesta història no m'ha interessat gens... mentre m'aixecava de la butaca i, tot sortint del cine i intentava superar la confusió de tornar al món real.
Crec però, que pel cine no hi ha temes bons o dolents. Ja que, quan una història et connecta amb alguna cosa teva que a vegades no saps que és i es fa difícil d'explicar, qualsevol tema pot ser bo, la història del cinema ens ho ha demostrat.
En aquest cas, això no ha passat, ho he trobat tot tan patètic, ridícul trist i superficial que, hagués necessitat alguna cosa més que, per mi no hi era o jo no he sabut captar.
Estic molt més amb la visió d'actriu que, en Ventura Pons, ens va oferir en la seva pel·lícula “Actrius”. Amb aquesta sí que vaig connectar.

MARTINA opina

Al director David Cronenberg se'l coneix per la seva capacitat crítica i per l’acidesa amb la qual és capaç de tractar temes d’actualitat de la societat occidental.
En aquest Film ens trasllada a un univers molt allunyat, on dos adolescents, fills d’estrelles de Hollywood, són víctimes directes de la buidor d'un estatus social i un entorn on per ells sembla que res té cap valor ni sentit.
Personalment m'he avorrit indagant per unes vides massa allunyades de la meva realitat. Certament m'ha semblat extrem però també fred i no he gaudit del tractament deshumanitzat que l'autor potser pretén donar-li a aquests personatges tan summament estancats en la seva pròpia closca amarga d'infelicitat.
Segurament les històries narrades, no desperten el meu interès o senzillament no he pogut resistir la temptació de submergir-me jo també en una foscor sense retorn. El cas és que m'he adormit i fins que no han començat les escenes macabres del desenllaç rocambolesc de la història, no he retornat al fil de la narració, sentint que no m'havia perdut res.


Crítiques il·lustrades

(...) el fet que Cronenberg hagi deixat endarrere el cinema fantàstic, no l'ha fet perdre ni personalitat, ni singularitat en les seves últimes obres.
(...) Maps to the Stars, torna a ser una exploració orgànica del costat fosc de l'ésser humà, tan virulenta com pot ser-ho Videodrome, 1983, amb la diferència que ara està mostrada de manera implícita. (...) amb el pas dels anys Cronenberg ha depurat el seu cinema, en el sentit que ha reduït el fet essencial les seves obsessions temàtiques i estilístiques que, li han donat una personalitat única i diferent.
(...) Els seus personatges són en cert sentit monstres, el seu recaragolament neix del seu interior malalt, de les seves pors, dubtes, de la seva dolenteria i del seu egoisme.
(...)no és un film fantàstic, encara que tampoc sigui una obra realista en el sentit estricte del terme.
(...) és una faula cruel sobre Hollywood, però també és una faula sobre la naturalesa humana que, Cronenberg més despietat que mai amb els seus repugnats personatges i amb un llenguatge despullat i directe. (...) així fa, una utilització interessantíssima del pla/contraplà, per expressar aïllament i separació total dels seus personatges, fins al punt que hi ha seqüències senceres en la que els personatges no comparteixen cap pla, cadascú va a la seva i són incapaços fins i tot de conversar racionalment.

Extracte de l'artícle, “Monstruos de Hollywood” per Tomás Fernández Valentí a la revista Dirigido por, 453 març 2015.


dilluns, 16 de març del 2015

TIMBUKTU. Director, Abderrahmane Sissako.


França-Mauritania. 2014
Duració, 97 minuts.
Nominada als Oscars 2015. Cesar a la millor pel·lícula, 2015.


(...) L'ESPECTADOR NO SAP GAIRÉ BÉ SI HA VIST LA PEL·LÍCULA MÉS BONICA QUE S'HA IMAGINAT MAI O LA MÉS BRUTAL HISTÒRIA D'UN POBLE SOTMÈS A LA INTEMPERÀNCIA DEL FANATISME EN NOM D'AL·LÀ-DÉU
Gregorio Moran. Sabatines Intempestives. La Vanguardia. 14/3/2015.



El director, Abderrahmane Sissako. Nascut a Mauritània i desplaçat a Mali des de la seva infantesa. És un cineasta de l'exili que, en els seus films, amb elements autobiogràfics relata el malestar del cor de les tenebres africanes.





SINOPSI
Aquesta pel·lícula està inspirada en fets reals. A la ciutat d'Aguelhok, al nord de Mali ocupat pels gihadistes, un home i una dona van ser lapidats fins a la mort, perquè s'estimaven i tenien dos fills, sense casar-se. Crim ocorregut el 29 de juliol de 2012. Va ser enregistrat pels seus autors i es va difondre per Internet.
Una família tuareg viu pacíficament als afores de Tombuktu, mentrestant la sharia s'imposa per un grup de gihadistes. Aquests dos fets conflueixen, situant al pare de família, Kidane, com la víctima principal de salvatgisme integrista.
El film mostra el progressiu acorralament d'un poble, l'aniquilació d'una cultura heterogènia i la implantació d'una altra sustentada en l'estricta submissió al dogma.
A Timbuktu, es mostra una comunitat sotmesa al terror i les prohibicions d'uns gihadistes que si han instal·lat: s'han acabat la música, les rialles, el futbol i la vida pública de les dones. Tota infracció és jutjada per uns tribunals que dicten sentències absurdes amb conseqüències tràgiques.

Entrevista amb el director,

una altra entrevista que també pot ser interessant,

NÚRIA opina.
Se'm fa molt difícil dir alguna cosa negativa, d'una pel·lícula que ha estat feta amb tanta cura per explicar una història, sense jutjar als protagonistes...i deixant que sigui espectador qui faci els seus propis judicis. Però també, tan poètica i amb tanta bellesa.
Per un costat ens mostra unes vides idíl·liques, viscudes amb harmonia amb la naturalesa i amb allò que aquesta t'ha donat..., la de la parella de ramaders amb la seva filla, la del pescador i d'altres dels habitants de Tumbuktu. Per l'altre uns pertorbadors d'aquest ordre que, vénen a imposar la seva llei amb la violència. Bellesa i bondat, en contraposició a allò que hi ha a l'altre costat fosc. L'esquema és tan simple que, no cal ni esmentar què hi ha.
Potser és això, què m'ha fet sentir incòmode en aquesta pel·lícula i m'ha impedit gaudir-la i patir-la amb tota la seva intensitat.
És una pel·lícula que crec que s'ha de veure, per mostrar el nostre rebuig a la barbàrie, la ignorància i la violència. I, la nostra incondicional adhesió a tot allò que siguin valors inspirats en la tolerància i el diàleg. Ningú del món, pot ser portador de la VERITAT i menys, considerada com a absoluta.

MARTINA opina.
Personalment i d'acord amb els temps que corren, recomanaria a tothom anar a veure aquesta pel·lícula dirigida i escrita pel natiu de Mauritània Abderrahmane Sissako.
Aquesta obra, relata de manera molt bella la realitat de la ciutat de Timbuktu en l'actualitat. Aquesta, situada al mig del desert, conviu amb un entorn força inhòspit i sota el control d'un règim autoritari que es fica en absolutament tots els assumptes dels seus ciutadans.
Mitjançant les històries d'algunes imposicions del règim, l'espectador pot entendre la possible impotència de les víctimes d'aquest abús de poder.
Però a més el tractament de la narració és extremadament bonic i lent. De manera que contrasta amb les realitats que explica, on la vida d'alguns habitants d'aquesta regió dóna un tomb de 360 graus en tan sols uns instants.
A mi m'ha captivat com està feta, el que m’ha suggerit i sobretot poder endinsar-me en un indret desconegut on conviuen cultures i concepcions de la vida diferents. On a més, les persones que apareixen en pantalla, gairebé només mitjançant imatges són capaces de copsar molt més que una història personal.
Jo crec que, després de veure-la et quedes sense massa paraules. Al cap d’uns dies, quan no t’ho esperes, et van tornant imatges o fragments de les històries al cap, amb les que et recorden que a Timbuktu hi han passant coses molt grosses.


dijous, 5 de març del 2015

FUERZA MAYOR. Turist. Director, Ruben Östlund

Suècia, 2014
Duració, 118 minuts.
Drama.
Sobre el significat del títol, la Martina fa un aclariment interessant en el seu escrit.



El director, Ruben Östlund.


DE LA PEL·LÍCULA
Ha guanyat el premi del jurat de Cannes, Un Certain Regard. 2014.
En aquest enllaç trobareu més informació sobre el film.

DEL DIRECTOR
Quan era jove es guanyava la vida com a càmera de pistes d'esquí. Seguia els jocs d'hivern de tot el món. Plantava el seu trípode a la neu i ho anava filmant tot, piruetes, salts mortals. Tenia menys de 25 anys i va fer-se les pistes d'Europa i Canadà. Quan va decidir estudiar a l'escola Gotling de cine, va presentar amb la seva sol·licitud, la seva col·lecció de documentals olímpics. El van acceptar.
És el seu quart llargmetratge.
En aquest altre enllaç el director parla del guió.

SINOPSI
Una parella sueca amb dos fills estan de vacances, durant cinc dies als Alps, esquien, caminen per la neu, descansen en l'habitació de l'hotel... tot ho fan d'una manera força mecànica, com si no s'estiguessin divertint massa... llavors, mentre estan dinant en una de les terrasses de l'estació una allau provocat sembla que se'ls vulgui empassar. Aquest fet serà un detonant per canviar el sentit d'aquestes vacances.

NÚRIA opina
Hem anat a veure aquesta pel·lícula a petició de la Martina, jo també la volia veure, però tenim pendent encara Timbuktu, i si no ens afanyem ens la treuran.
Moltes vegades, quan surts del cine, es fa difícil dir alguna cosa sobre la pel·lícula que acabes de veure. El cap i el cor són un garbuix i cal deixar sedimentar tot això, per entendre allò que ha passat davant dels teus ulls. Això m'ha passat a mi.
Cinc dies de la història d'una família sueca que, se'n va de vacances a esquiar en una estació, que segons sembla és a Xile, per relaxar-se i passar-ho bé.
Una estació on tot són comoditats, per crear un ambient distès i tothom, pugui gaudir d'unes vacances a la seva mida.
Els colors d'aquesta paleta clarament simbòlica, són el blanc brut, el grisos i uns impurs blaus clars, per expressar un paisatge bell, però al mateix temps fred i despietat. Per aixoplugar-se en una vall, on hi ha uns estatges on els colors són càlids per tal d'expressar un ambient de confort i protecció.
Uns sons molt ben planificats, entre el soroll de l'activitat de la vall intentant controlar la natura per seguretat dels seus estadants que, vénen a gaudir d'aquesta. I un silenci trencat per soroll dels esquis en lliscar sobre la neu, el so mecànic dels remuntadors i una música orquestral que ens transporta a una altra dimensió de la història que, no és només l'aparent i que es desenvolupa ràpidament en els soterrats túnels de la consciència.
Un final desconcertant, però que una altra vegada, cal buscar la resposta en clau simbòlica. Perduts tots ells, en un futur desconegut, desconcertant, ple d'incògnites però en el que cal caminar-hi per tal de poder-se'n sortir cap a algun lloc o altre, de moment tots junts.
Potser algú titllarà aquest film de massa lent, però aquesta lentitud, al meu entendre també té un sentit simbòlic, entre la rapidesa amb què canvien les coses i la lentitud amb la qual som capaços de percebre els petits canvis imperceptibles d'allò que passa en el nostre entorn més immediat i íntim.
Molt bona pel·lícula per amants d'en Bergman, o de les històries ben explicades sobre els conflictes de parella i família.

MARTINA opina
Una perfecta i típica família sueca; guapos, benestants i energètics, estan gaudint d'uns fabulosos dies plegats a un hotel de 5 estrelles als Alps.
Tot, entorn, paisatge i activitat apunten al fet que gaudiran de l'experiència, però l'espectador sap que d'aquesta vivència ideal no tindria sentit fer-ne una obra cinematogràfica.
L'article 48 del codi civil espanyol, defineix la "força major" en el sentit de justificar una actuació d'algú quan es dóna una circumstància imprevista que no el deixa reaccionar amb normalitat. Aquesta conducta eximent de responsabilitat, tal com es diria en Dret, actualment està contemplada en la majoria de legislacions civils.
Aquesta pel·lícula qüestiona la conducta d'un pare que davant d'un perill imminent opta per fugir abandonant la família. Finalment no els hi passa res, però després dels fets la mare ja no sap entendre la figura paterna, sense posar en dubte la correcció d'aquesta reacció.
Es tracta de només 5 dies, carregats d'emocions, densos i súper ben ambientats amb tots els recursos que un paisatge hostil i espectacular poden servir per il·lustrar un conflicte.
Personalment he gaudit d'aquesta obra on es tracta una qüestió complexa i de forma civilitzada però, obrint un debat paral·lel a la història narrada. On a més, un entorn increïble et situa en un context on no és terra de ningú i on el ser humà es limita a existir. M'ha semblat una història molt ben narrada i sobretot he gaudit del clímax creat, i en tot moment.