dilluns, 29 de gener del 2018

THE POST. Los archivos del Pentagono. Director, Steven Spielberg.


(...) SUPOSA UNA APASSIONADA VINDICACIÓ DEL PERIODISME VALENT I RIGORÓS COM A EINA INDISPENSABLE PER CONSERVAR LA SALUT DEMOCRÀTICA: UNA DEFENSA CONVENÇUDA I CONVINCENT QUE LES ROTATIVES MAI S'HAN D'ATURAR.
Paraules escrites per Enric Albero el seu article, “Defensa del periodismo” al Cuaderno crítico de la revista Caimán nº 67 de gener de 2017.

Guió, Liz Hannah i Josh Singer.
Duració, 115 minuts.
EUA, 2017.


SINOPSI
Kay Graham és la propietària del Washington Post, ha heretat la direcció del diari després de la mort del seu marit. Ha de prendre una decisió molt important, si publica o no, uns documents classificats. Aquests desvetllen una successió d'irresponsabilitats referides a la continuïtat de la guerra del Vietnam per part de les diferents administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johson i Nixon, quan hi havia informes desfavorables per part del comandament militar.


El director Steven Spielberg.
NÚRIA opina.
Aquest és un film molt ben fet i que té una clara aposta ideològica en uns moments que, això ens convé molt. La ciutadania ja no podem estar per “tonteries” i nimietats, ja que, vinguin d'on vinguin les propostes, ens cal que siguin clares i sense enganys. Som majoria al món els que no ens agrada que els nostres governants ens enganyin i ens tractin de babaus... la llibertat d'expressió i com a conseqüència la de premsa, és essencial per garantir un nivell d'informació adequada perquè puguem decidir sobre el nostre futur i exigir als polítics governants que actuïn en conseqüència. Mentre a la gent se l'enganyi i manipuli, els governants podran fer el que els doni la gana, tot defensant els seus interessos particulars i incomplint les seves promeses electorals.
Aquesta pel·lícula té un valor principal que és el que ja he dit, però afortunadament també en té d'altres. El cinematogràfic és essencial per defensar el valor narratiu d'una història amb tota la seva intensitat i aquest, el senyor Spielberg el broda amb una rigorositat exemplar. Tot, el càsting, el guió, el muntatge, la llum, el so, l'attrezzo, es coordina perquè l'espectador capti la plenitud del sentit d'aquesta història.
També em sembla fonamental, donades les circumstàncies actuals d'emmetzinament de premsa i poder que es donen massa sovint i en massa indrets. La importància de defensar i recordar la necessitat de la independència i llibertat de la premsa, per tal de poder donar una informació seriosa i veritable que, ajudi al lector a anar construint el seu propi relat sobre allò que està passant al món.
També m'agrada molt la seva defensa d'una intel·ligència femenina postergada a l'àmbit íntim i particular que quan surt, arranca amb força, carregada de valors a defensar.
En definitiva, tot aquest entusiasme és per defensar un film que, no necessita defensa, perquè tota la crítica qualificada ja ho ha fet.
Resultarà estrany dir que, aquests és el tipus de film que m'interessa i defenso, però que no és el registre que més m'agrada, quan em tanco en la foscor de la sala i la pantalla s'il·lumina...
Bona pel·lícula, per reflexionar sobre la llibertat a la informació i els límits al poder que aquesta, pot posar.

MARTINA opina.
En la meva opinió, avui en dia vivim temps difícils, on el sentit de l’ètica i les responsabilitats per les decisions, es desdibuixa en un entramat de relacions complexes. Una situació en què sovint costa posicionar-se i ser coherent amb un posicionament concret. En conseqüència estem en una situació on les desigualtats socials, econòmiques i de poder no estan del tot definides. Qüestió que al meu entendre, no afavoreix, que la llibertat sigui un objectiu determinat.
Motiu pel qual he gaudit de què el gran cineasta, Steven Spielberg, ens sacsegi amb una obra en què ens situa als Estats Units de l’any 1971. Quan la primera dona americana editora d’un petit diari (el Post) i el director del The New York Times es van unir, en la lluita contra l'intent de l’Administració Nixon, de restringir el desenvolupament normatiu de la llibertat de premsa.
Ens recorda un moment històric, on els rics i classes benestants, almenys parlaven de coses transcendents i prenien decisions que servien per denunciar uns valors que no afavorissin a les majories.
Aquest film parla d'un moment concret, on l’empresa ja tenia el poder de decidir sobre el seu rumb, podent determinar el sistema vigent d’un país. Una realitat que es va instaurar en primera instància als mitjans de comunicació, dibuixant els llindars del sistema vigent i posteriorment posant en marxa un procediment judicial que pretenia la construcció d’una democràcia que intentava ser deliberadament equilibrada.
Per mi és un relat transcendent, necessari i profund. Fet amb cert paternalisme i potser també, amb un punt de triomfalisme, però en tot cas una història que considero constructiva. En resum agraeixo la invitació a pensar, sobre la incidència del debat entorn de les decisions comunitàries i un cop més valoro que els qui tenen un nom dintre de la cultura,  l’utilitzin per il·lustrar els grans temes de debat, que tota societat sana hauria de tenir sempre en qüestió i poder anar modelant.

La veritable propietària del Washington Post, Katharine Graham i l'actriu Meryl Streep:

El veritable cap de redacció Ben Bradlee i l'actor Tom Hanks:

La sempre útil i variada informació del Filmaffinity:









divendres, 26 de gener del 2018

DARKEST HOUR. El instante más oscuro. Director, Joe Wright.

(...) ALLÒ QUE ÉS RELLEVANT EN AQUESTA PEL·LÍCULA, NO ÉS QUE LA NARRACIÓ S'ADEQÜI MÉS O MENYS A LA HISTÒRIA, SINÓ QUE PEL FET DE SER UNA NARRACIÓ FICCIONAL DE LA HISTÒRIA, ACTUA COM A CONSTRUCTOR IDEOLÒGIC.
Traducció i interpretació de la conclusió treta de l'article, de l'Israel Paredes “La sospecha de la ficción”, per la revista, Dirigido por..., gener de 2018.

Guió, Antony McCarten.
Duració, 125 minuts.
Regne Unit, 2017.

SINOPSI
1940, Segona Guerra Mundial. Narra els vint-i-cinc dies en els quals Winston Churchill (Gary Oldman), després de ser escollit Primer Ministre, haurà de prendre una decisió crucial: potenciar un tractat de pau amb Alemanya, on Itàlia serà el mediador, o tirar endavant i continuar lluitant, costi al que costi.
Tret de l'article, “La sospecha de la ficción”, d'en Israel Paredes per la revista, Dirigido por..., gener de 2018.


El director, Joe Wright.
NÚRIA opina.
A les revistes especialitzades en cinema hi ha un debat obert, sobre el cinema de ficció i la Història i la Història i el cinema de ficció. Aquest debat afectaria també als documentals i l'ús de les fonts i la introducció d'elements de ficció en aquests.
El fet de posar una paraula o una altra al davant, ja dóna certes pistes sobre la prioritat de l'enfocament en cadascuna d'aquests debats.
En la meva opinió, resulta evident que l'objectivitat no existeix a cap nivell que, és una fal·làcia inventada per esgrimir raons irrevocables pels que la utilitzen. Cada autor posa la rellevància allà on més l'interessa, segons les seves conviccions i valors. Fins aquí no hi ha res a dir.
El conflicte esdevé quan l'obra l'exposa hi entra en acció l'espectador. Aquí, les possibilitats de reacció i opinió són gairebé infinites, perquè depenen també de l'estat inicial de l'espectador, si sap o no sap res dels fets i fins a quin punt no s'ha creat un imaginari personal, sobre aquests.
El meu imaginari sobre en Churchill i no tenia res a veure amb el personatge que ens presenta en aquesta pel·lícula i he tingut un xoc i no m'ha agradat.
Potser aquí també, afloren els meus prejudicis sobre allò que ha de ser un governant, res més lluny del personatge, tou, capritxos i innocent, però brillant i amb unes conviccions fermes, sobre els valors que el Regne Unit havia de defensar en un moment molt transcendents per la història d'Europa.
Potser aquest és el quid de la qüestió i el més important a remarcar per part d'en Joe Wright, en un Regne Unit que pel Brexit, una vegada més ha entrat en discrepància en el tarannà de la resta de La Unió Europea. I, s'han de convèncer a ells mateixos que, a vegades, quedar-se sol té els seus avantatges i potser la història a la llarga els donarà la raó...
No em sap gens de greu haver-la anat a veure.

MARTINA opina.
Aquesta obra ambientada en l’any 1940, quan Winston Churchill (Gary Oldman) es va convertir en primer ministre britànic, retrata un moment essencial de la història europea i permet que l'audiència s’endinsi en la intimitat del personatge.
Una obra cinematogràfica que crec que pretén acostar a l'espectador, mitjançant la tècnica d’explicar anècdotes d’un moment determinant i sense endinsar-te en les entranyes del conflicte en qüestió. Només filmant la vida d’un dels seus els seus protagonistes i permetent que darrere dels actes hi hagi una història humana. Una persona amb qualitats i defectes... facilitant que tothom puguem emfatitzar amb la seva causa.
En aquest cas un personatge que, es considerava responsable davant del futur d’una guerra mundial, i mitjançant la seva vivència, ens permet tenir un retrat d’un moment concret. El director crec que utilitza la ficció per acostar-nos al personatge, potser buscant humanitzar-ne la seva figura.
Cal destacar que avui mateix ha tingut sis nominacions als Òscars. En resum, és una producció que compleix els paràmetres de qualitat que marca Hollywood.
No obstant això, a mi personalment m’ha sorprès el reconeixement que, es refereix al seu actor principal. En realitat no poso en qüestió la seva feina, sinó que estic d’acord amb la reflexió que feia la Núria acabada la sessió, considerant que la tria del personatge potser no havia estat del tot encertada, en quant que li trobava a faltar el carisma que, aparentment buscava donar-li el director.
En definitiva al meu entendre una opció popular, de fàcil digestió i de les que et fa sentir que a més de veure cinema, consolides alguns dels pilars de la història del continent europeu. 

Un documental llarg i interessant, 51 minuts, sobre la vida d'aquest personatge:
www.youtube.com/watch?v=7CK7bGAZnYk  

Moltes crítiques han elogiat l'actuació de Gary Oldman, com Churchill:
https://www.filmaffinity.com/es/film821742.html





diumenge, 14 de gener del 2018

PERFECTOS DESCONOCIDOS. Director, Alex de la Iglesia.

(...)UNA CATARSI DE LA INTIMITAT, UNA MOSTRA PERTORBADORA DE LA DIFERÈNCIA ENTRE SINCERITAT I TRANSPARÈNCIA.
Paraules de Daniel Reigosa. en la seva crítica sobre la pel·lícula a Caimán Cuadernos de Cine, desembre 2017. Nº 17.

Guió, remake segons la italiana “ Perfetti sconosciuti” de Paolo Genovese, 2016. Adaptat per Jorge Guerricaechevarria i Alex de la Iglesia.
Espanya-Itàlia, 2017.
Duració, 97 minuts.


SINOPSI
Set amics, sis d’ells emparellats entre ells, decideixen reunir-se per sopar, en un sopar aparentment rutinari. Una d’elles proposa un joc que promet trencar la monotonia del sopar: en l’estona que duri el sopar, es llegiran en alt i es contestaran públicament totes les trucades que, arribin els seus mòbils, per demostrar que ningú té res per amagar. I tot, sota la influència d’una inquietant lluna de sang.
Adaptació i traducció pròpies, tretes de Daniel Reigosa en la seva crítica sobre la pel·lícula a Caimán Cuadernos de Cine, desembre 2017. Nº 17.




El director, Alex de la Iglesia.
NÚRIA opina.
Una obra que m’ha divertit veure-la, però que no em deixarà cap empremta en la meva memòria cinèfila. Això no serveix per treure-li els seus mèrits com a cinema d’entreteniment, ben fet.


MARTINA opina.
Alex de la Iglesia sap fer cinema, d’entreteniment i sobreeixint parlant de qüestions d’actualitat.
En aquesta obra en clau d’humor, l'autor ens posa en escena un sopar d’amics, on per amanir-ho decideixen jugar a què durant la vetllada compartiran tot el que entra als seus telèfons i tot en consonància amb una nit especiada per un eclipsi lunar que provoca fenòmens paranormals.
Aquesta comèdia procedeix amb elegància, entre converses creuades que lliguen la història i uns personatges amb profunditat que il·lustren molts dels prototips socials.
Una opció simpàtica, de cinema apte per tots els públics que, a mi personalment no em transcendirà però que crec que, en general et permetrà passar una bona estona i inclús reflexionar sobre l’amor, l’absurd de les mentides i la dificultat de construir un espai propi quan es conviu en parella.

Una entrevista amb el director Alex de la Iglesia:
www.youtube.com/watch?v=NclRrygiofw

Més informació, fitxa completa, tràilers i crítiques interessants a :
www.filmaffinity.com/es/film914473.html






dimecres, 10 de gener del 2018

EN LA PLAYA SOLA DE NOCHE. "Bamui Haebyun-eoseo honja". Director, Hong Sangsoo.


HONG RELATA AMB UNA SUBTILITAT COMMOVEDORA, AMB EL PLA D’UNA ACTRIU ATURADA SOTA EL SOL D’HIVERN, EL DESAMOR, AQUEST ESTAT QUE NOMÉS POT ELABORAR-SE PER MITJA DE LA PARLA I EL TEMPS.
Paraules de Violeta Kovacsic, en el seu article pel Cuaderno crítico, Un sol en invierno, a la revista Caimán, desembre 2017.

Direcció i guió, Hong Sangsoo.
2017, Corea del Sud.
Duració, 101 minut.


PREMIS
2017: Festival de Berlín: Os de Plata - Millor actriu (Kim Min-hee)
2017: Festival de Gijón: Miullor actriu (Kim Min-hee)

SINOPSI
Després d’haver tingut una relació amb un home casat, l’actriu Yonghee, va de viatge a Hamburg, però aquesta llunyania física, no la pot allunyar del seu estat emocional.





El director, Hong Sangsoo.
NÚRIA opina.

Una pel·lícula de cinema d’autor de les que agraden als amants d’aquest tipus de cinema. A mi també, però amb les meves reserves.
Una història senzilla, vulgar i corrent. Una dona jove perduda després del trencament, forçat i no desitjat, amb la seva parella, busca com reconduir la seva vida en una solitud no buscada.
Una història de com empassar-se el desamor, sense estridències, ni grans drames, però si com un tràngol xocant que omple de tristesa, melangia i sorpresa a la persona que l’ha de passar. Situa a la persona en un deambular interiorment, entre el record, el somni i el desig... Tot allò que passa més enllà del teu estat, se situa en un territori inevitable, la vida i el temps flueix en l’espai i el temps, però aquest replegament interior que provoca el desamor, només el pot guarir, la voluntat de viure i el pas del temps. Parlo amb la veu de l’experiència...
Poema del desamor que, només pot precedir a l’amor i que posa en evidència la solitud, compartida o no, de la nostra existència. Bellament sostingut, per una bona narració audiovisual.
Una pel·lícula que si l’hagués de puntuar sobre deu, tindria un set i mig.


MARTINA opina
 Aquesta obra és autobiogràfica, parla d’una història d’amor, però suposo que en conjunt també de les relacions socials i dels desequilibris que comporta aquesta realitat no sempre senzilla de conciliar.
 Per mi és una narració d’una profunditat exhaustiva, sincera, particularment bonica i una clara demostració de complicitat sabent fer una fotografia de la feminitat del personatge principal del relat.
 La Núria em comentava que les crítiques la deixen molt bé i en parlen meravelles. Qüestió que en part no m’estranya, explica un cas real i propi, qüestió que avui en dia suma valor al projecte. A més ho fa amb una narració capaç de transportar-te a una altra realitat.
 Però val a dir que, per la part que em toca a mi amb el cinema asiàtic, quasi sempre em passa el mateix: se’m fa lent, em sento allunyada de les històries i em costa relaxar-me tot deixant-me de qüestionar si estic entenent-ne la totalitat del seu context.
 No obstant m’ha deixat un bon regust, imatges que em retornen al llarg dels dies i un sentiment d’empatia en valorar la valentia dels que, declaren la seva innocència per haver-se enamorat d’algú sense haver-ho triat deliberadament.

Per tenir més informació i llegir algunes crítiques, tràilers i més:
www.filmaffinity.com/es/film895507.html

Aquí podeu escoltar la música referent a tota la pel·lícula, el quintet de corda, adagio d'en Schubert:
https://www.youtube.com/watch?v=qv2teyjXwmo