divendres, 31 de març del 2017

THE FOUNDER. "EL FUNDADOR". Director, John Lee Hancock.

(...)DISPOSAT A PRACTICAR LA CANIBALITZACIÓ DEL NEGOCI ALIÈ DESPRÉS DE QUEDAR FASCINAT PER L'EFICAÇ CADENA DE MUNTATGE APLICADA AL FUNCIONAMENT D'UNA HAMBURGUESERIA, OBRA DELS GERMANS MAC,DONALD'S 
Tret de l’escrit de Miquel Zafra, per el cuaderno crítico, de la revista Caimán, març 2017.
EUA, 2016.
Duració, 115 minuts.
El director John Lee Hancock

ARGUMENT
La pel·lícula explica la història de la fundació del popular i conegut imperi de menjar ràpid, MC Donalds. Segons el seu director, relata també que és el capitalisme.
El tret de sortida és el 1954, quan Ray Kroc, qui en aquell moment era un venedor ambulant de màquines per esprèmer vegetals, coneix als germans Mac Donald en un dels seus viatges de promoció del producte pel sud de Califòrnia. Aquests, qui anteriorment havien sigut conductors de camió durant la gran recessió dels EUA, van descobrir els potencials beneficis del menjar ràpid, tot regentant un negoci de Hot Dogs que va trobar un bon equilibri entre la velocitat i el bon servei de baix cost. El lloc va evolucionar en un procés de millora de l'eficiència, en el que els Srs. Mac Donald van optar per oferir un menú de pocs productes, que concentrava els seus esforços en el fet que la preparació dels aliments fos el més ràpid possible i garantint un estàndard determinat. Invertint en el control, per exemple: de la cocció de la carn, el nombre de cogombres de cada entrepà, la consistència del pa, etc. Es tractava d’un servei de menjar ràpid, resultant d’un procediment mecanitzat i controlat, sense marge per les variables i que garantís que el client rebria el producte sempre igual.
Aleshores, aquest trio fa una aliança i Ray passa a ser l'assessor comercial dels dos germans. Es firma un contracte on procuren lligar les competències de cada un d'ells i el repartiment dels possibles guanys. En tot cas, algunes qüestions queden com un acord verbal, que posteriorment serà difícil de poder provar-se, i que acabarà per deixar fora als qui van donar nom a aquesta marca.
La voluntat expansiva del negoci no evoluciona de manera coordinada entre els tres caràcters, i esdevé determinant el moment en el qual Ray coneix a un agent del sector immobiliari, que li dóna una idea que acaba sent la causa perquè el negoci faci el seu creixement global i perquè posteriorment els germans quedin fora de l'equació d'aquest negoci. La clau rau a comprar terrenys que llogarà a les futures franquícies de MCDonald’s.

El 1961 amb aquesta ocurrència, el Sr. Kroc predicant que la persistència és l’única manera d’obtenir l'èxit, compra la participació dels dos germans que queden fora de joc. Per contracte els seus drets havien quedat delimitats dintre dels restaurants i finalment aquests han de canviar el nom del seu negoci inicial per competència deslleial, al rei del menjar escombraria anomenat com ells.
Escrit segons la versió de la Martina Fuster.


NÚRIA opina
Curiosa crítica a una icona del somni americà, el negoci de la cadena de menjar ràpid i, ara també “basura”, Mc.Donald’s. Franquícia d’hamburgueses i patates fregides que la trobareu arreu del món.
És molt curiosa la seva història i evolució. Els germans Mc.Donald’s, creadors de la marca, eren uns emprenedors honrats que volien donar un servei ràpid i de qualitat i van idear tot un sistema. Un rapinyaire dels negocis, Ray Kroc va veure la seva oportunitat tot convertint el model en una franquícia que, més tard amb una estratègia empresarial va comprar i es va convertir amb l’explotador d’una cadena de menjars ràpids que a poc a poc, va anar perdent qualitat per tal de poder incrementar els beneficis. Una curiosa història que desconeixia totalment i que té el seu interès històric. Malgrat tot, la pel·lícula que, no és un documental, no té altre interès que l’esmentat. L’actuació del que fa de protagonista, Michael Keaton és excessivament histriònica i sobreactuada, i no per això el fa més abominable i la pel·lícula resulta més crítica.
Pot ser interessant per conèixer una mica més la història del capitalisme i la seva evolució.  

MARTINA opina.

Per mi no s'ho val veure-la, ja que tant el relat com el personatge tenen un to irritant. Tot i que no crec que això sigui el que m'ha desagradat d'aquesta pretensiosa obra. Per mi li falta ritme, no exposa adequadament els punts interessants de la història i a més a més, no és objectiva.

dimarts, 21 de març del 2017

DOÑA CLARA. Guió i direcció, Kleber Mendonça Filho.

Direcció i guió, Kleber Mendonça Filho.
Brasil, 2016.

Duració, 145 minuts.

SINOPSI
Clara és una dona de 65 anys jubilada com a crítica musical que, viu tranquil·lament en un apartament davant la platja de Boa Viagem a Recife, el Brasil. Aquesta casa és la depositària del llegat biogràfic de la família i través d’aquesta, s’explica la història de Doña Clara.
Una immobiliària a comprat tots els apartaments de l’edifici menys el d’ella que, no el vol ni vendre, ni marxar.


El director, Kleber Mendonça Filho.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula excessivament llarga pel meu gust, no m’ha fet ni fred, ni calor... tampoc m’ha aportat res de nou.
Aquesta crònica lenta i pausada d’una dona de la meva edat, no m’ha permès poder aprofundir, ni en el personatge, ni en la situació immobiliària al Brasil actual. Pel que fa al tema de l’especulació immobiliària que, jo em pensava que era el tema principal, al final ha resultat absolutament accessori.
No és que la pel·lícula no estigui bé, sinó que  per mi, no ha tingut cap significació.
Pels crítics de Caimán està molt bé, ja que hi dediquen unes quantes pàgines de la seva revista del març i li donen una valoració de 7,4 sobre 10, després d’haver estat valorada per 7 crítics, això vol dir que, el film deu tenir les seves qualitats i que ha agradat i agradarà i que deu tenir unes qualitats que potser jo, no he sabut apreciar.

MARTINA opina.
Aquesta obra està bastant ben considerada per la crítica, tot i que jo, no acabo de compartir aquesta opinió, en cap de les virtuts que en general la gent li atribueix. Nosaltres vàrem escollir-la, ja que fa dies que veient cine americà i volíem canviar de registre. Suma com a punt en contra el fet que, reconec que només llegint la sinopsi, ja em va semblar que no seria el tipus d'història que m'enganxa. No obstant això, estava totalment disposada a deixar-me portar pel que a la meva mare li vingués de gust de veure i aquesta havia estat la seva elecció per la nostra sessió setmanal.
Així les coses, quan feia 45 minuts que miràvem el film, ja em vaig començar a avorrir i així fins a les dues hores i pico que va durar aquest relat. El problema rau en una història que, al meu entendre, no aprofundeix en res. No obstant això, crec que pretén explicar moltes coses. 
No m'ha agradat com està composta, ni m'ha captivat l'ús d'un llenguatge,  per mi, massa neutral, impersonal i fred. M’ha semblat com si m'expliquessin quelcom des de fora, sense entrar-hi, no sé massa bé com explicar-ho. Sembla com si fossis espectador d'una història que, el seu narrador no té clar on ha de centrar el focus d’atenció, tampoc he sabut interpretar que és el què explica. Potser parla del boom immobiliari, del pas dels anys , de les generacions, de les marranades per diners,..sincerament no ho sé. Crec que, hagués estat bé que, el seu director hagués sigut més clar a l’aportar el seu granet de sorra, per fer-la interessant.
A més el fet que, es presenti en tres capítols, no li he trobat cap gràcia. Aquesta manera de fragmentar el relat, no li veig el sentit i tampoc entenc amb els criteris que ha estat fet.
En definitiva, sort que la protagonista és una gran dona, amb una planta increïble i una bellesa perenne. Tanmateix, m'haguera semblat un obra de la que no cal ni parlar-ne.

dilluns, 13 de març del 2017

NO RESPIRES, EL AMOR ESTÀ EN EL AIRE. Director, Joan Potau.

Espanya, 1999.
Duració, 101 minuts.
Comèdia.

SINOPSI
Després d'una fallida econòmica, un empresari barceloní es perd per la Barceloneta amb l'ànim de suïcidar-se. Allà es trobarà amb un altre suïcida que, ho vol fer per un amor no correspost. El salva i aquest li presentarà a la seva fascinant i peculiar família, sobretot la germana.



El director, Joan Potau.
Informacions sobre el film i la trajectòria d'en Joan Potau:
Notícia sobre la seva mort:

ALTRES INFORMACIONS SOBRE JOAN POTAU.
Neix a Barcelona al barri el Raval el 1945, mort el febrer de 2015 a Barcelona.
La seva activitat professional va ser triple, com a actor, com a guionista i com a director.
Per la faceta que se'l coneix més és com a guionista, va ser premiat amb un Goya el 1992, pel seu guió de “El rey pasmado” del director Imanol Uribe.
Com a director va dirigir la pel·lícula del simpàtic i popular personatge de l'Elvira Lindo, “Manolito Gafotas”.

Amb la directora Isabel Coixet, a part de ser amics, va col·laborar en alguns dels seus projectes, com a guionista o com a actor. “Demasiado viejo para morir joven” 1989, el seu debut com a directora, “A los que aman” 1998, com a actor. “Mapa de los sonidos de Tokio”, com a actor. 

NÚRIA, opina.
 Aquesta vegada hem rendit homenatge a en Joan Potau anant a la Filmoteca.
El passi tenia un triple al·licient, la peli, la presentació d'aquesta per part de la Isabel Coixet i la Carme Elies... tot i que, la Carme no hi ha pogut assistir.
Anar a la Filmoteca sempre és un plaer de l'espectadora, ja que les condicions són espectaculars i si hi ha una presentació, com és el cas, té un valor afegit.
La Filmoteca de Barcelona, té una programació excel·lent i impressionant, podries passar-hi la vida. Crec que aprofitem poc aquest equipament.
La pel·lícula que hem vist és una comèdia d'amor, simpàtica i poc convencional, amb una història original i explicada d'una manera molt amable i amb bon gust. M'ha recordat les primeres comèdies de l'Almodovar, crec que estan en aquesta línia, però a la catalana, és a dir, menys estridents.
També m'ha agradat el retrat que fa de la Barceloneta, com a barri popular, on tothom es coneix, abans que fos assaltada pel turisme.
Tot plegat, una estona molt agradable.

MARTINA, opina.
Joan Potau va produir aquesta comèdia l'any 1999, un any on la Barcelona moderna estava en plena expansió. Sense dubte, durant aquesta transició, seguia latent tota l'essència de cada un dels racons d'aquesta ciutat plena de microrealitats.
A mi m'ha fet riure i a més a més, he connectat amb la idea de poder viatjar dintre d'un barri que, coneixes però com a foraster. Un retrat d'una Barceloneta, on per mi el seu principal valor rau en el fet que està ubicada privilegiadament. Segur que encara avui hi ha un poti-poti de gents i realitats diferents, però el més important és que tots els seus habitants comparteixen el fet de viure connectats amb una realitat, la d'estar al costat de mar.
La pel·lícula és una comèdia sense filtres, d'una altra època però, pel meu entendre, totalment vigent. Una opció diferent i que, sobretot m'ha fet adonar que la nova filmoteca és una gran infraestructura, amb una oferta interessant, diversa i que cal aprofitar-ne més el seu potencial.

dilluns, 6 de març del 2017

SPLIT. MÚLTIPLE. Director, M.Night Shymalan.

EUA, 2016.
Duració, 116 minuts.



                                           
SINOPSI
Kevin pateix un trastorn de desdoblament de personalitats múltiples, segons la seva psiquiatra n'ha arribat a assolir 23... però ni resta una que, està decidida a dominar totes les altres.
Kevin segresta tres adolescents, després de la festa d'aniversari, d'una d'elles. Ni ell mateix sap que passarà, quan emergeixi la seva personalitat dominadora de totes les altres...


El director Night Shymalan.
NÚRIA opina.
Dues pel·lícules d'aquest director que, recordo haver vist i haver-me agradat força
són, El sexto sentido i El bosque, per això em feia gràcia veure aquesta darrera proposta.
Sento dir que, l'he trobat fluixeta i força decebedor. Una de les parts dèbils d'aquesta, és un guió on no hi ha sorpreses i tot és massa evident i previsible. Fa servir tots els trucs del gènere, aportant només un element original i creatiu que, és el moment que la bèstia decideix perdonar el sacrifici d'una de les noies, perquè descobreix que és una víctima patidora, fet que li fa un gir interessant que, després no sap aprofitar, per tant acaba no tenint massa sentit. Per acabar, com que l'assassí no ha sigut capturat, potser deixa la porta oberta a una possible continuació.

Ho he passat bastant bé, perquè és un gènere que em diverteix força, però he vist coses millors.

MARTINA opina.
Split, dirigida pel mateix director del <Sexto Sentido>, és capaç de crear una clara distància entre el relat i l'espectador. Qui pot jutjar amb perspectiva la incertesa d'un personatge ple de misteris i amb una patologia que ni la seva psiquiatra de confiança, una dona d'edat avançada amb prestigi i experiència, pot controlar. Per mi, aquesta barrera, entre la història i el qui la veu, es converteix en la gràcia d'aquest thriller psicològic de por. Ja que, et fa jutge d'un episodi on un malalt perd el control del seu trastorn, afectant tercers innocents.
El protagonista, qui fins aleshores portava una vida estable, de cop perd el control de les 24 personalitats amb les quals conviu. A partir d'aquí, es desenvolupa una trama sense floridures ni molta llum, però que et manté sostingut en una línia de confusió permanent fins al final del relat.
Aquesta pel·lícula és una opció per aquells que els hi agradi passar por veient cinema. A mi personalment, de tant en tant, m'agrada aquest gènere i reconec que, aquesta obra m'ha captivat prou. A més crec que, tant la Núria com jo, hem tornat a casa amb poques ganes de creuar-nos amb ningú. Cosa que sense cap dubta és una mostra de què ens ha remogut. És a dir, et genera un estat similar a una ressaca d'angoixa, estat d'incertesa creixent durant la trama de 120 minuts i que, et manté en un estat d'alerta, que no et tortura, però si que t'inquieta de manera constant i creixent.
En definitiva, una d'aquelles de patir, amb denominació d'origen a l'americana i en la que tots els estàndards de bona praxi creativa del típic cinema d'aquella regió, es compleixen amb un resultat previsible però que pel meu gust, fa el fet.