dissabte, 31 d’octubre del 2015

EL NUEVO NUEVO TESTAMENTO. LE TOUT NOUVEAU TESTAMENT. Director Jaco Van Dormael.

Bèlgica, 2015
Duració, 113 minuts
Comèdia.

SINOPSI
Déu viu entre nosaltres, concretament a Brussel·les, capital universal de l'avorriment, des d'allà belluga els fils del món. Es dedica a crear lleis per amargar l'existència a la humanitat, és el responsable de tots els nostres mals, ho passa bé veient-nos patir. La veritable protagonista del film Ea, filla de Déu i germana de Jesucrist és qui decideix desarticular l'entramat del seu pare...
Tret d'una part de la crítica escrita per Javier H. Estrada, pel Caimán cuadernos de cine. Octubre 2015. Núm. 42.



El director, Jaco Van Dormael
El crític de la revista Caimán, Javier H. Estrada fa una molt dolenta valoració del film.
Aquí trobareu algunes de les coses que diu:
Jaco Van Dormael és l'eterna promesa del cine fantàstic europeu, amb aquesta pel·lícula torna a topar-se amb els mateixos problemes que varen frustrar les seves anteriors obres. A l'igual que en els seus anteriors films, “Toto el héroe”1991, “El octavo dia”1996, “Las vidas posibles de Mr. Nobody” 2009, el seu nou film té idees valuoses i originals i un inici molt esperançador que acaba truncat per la seva inconsistència narrativa i el seu gust pel barroquisme que, acaben desarticulant els bons propòsits (...)
El començament del Nou Nou testament és frenètic. Els cops d'imaginació se succeeixen en aquesta inspirada introducció, però el dispositiu de Van Dormael s'esgota aviat. El seu estil visual és proper en estil i pompositat al de Jean-Pierre Jeunet, però cau en la pura exhibició es torna repetitiu(...)
La pel·lícula podia haver reflexionat la vulnerabilitat de la fe i reconfigurar l'imaginari sagrat des de l'humor, però queda en una oportunitat perduda, és una broma limitada a la que li falta ironia i un humor més incisiu (...)
Tret d'una part de la crítica escrita per Javier H. Estrada, pel Caimán cuadernos de cine. Octubre 2015. Núm. 42.

NÚRIA opina
Comèdia belga, amb un regust molt francès a l'estil d' Amely o Delicatessen...
carregada d'imaginació. Utilitzant la innocència i candidesa d'una nena de deu anys llesta, per dirigir la narració i fer una crítica mordaç i benintencionada en contra de la invulnerabilitat de les creences màgica religioses de les jerarquies clàssiques.
Retrat d'un Déu malintencionat, capritxós, tirànic i massa afeccionat a veure cervesa. Dèspota en general, amb la humanitat sencera i en particular amb la seva dona i els seus fills.
Amb aquest punt de partida i la rebel·lió de la seva filla, apareixeran un seguit de desheretats i desgraciats personatges que faran un canvi a la seva vida.
Encara que la història no és del tot rodona i en segons quin moment es fa una mica pesada, trobo que es divertida i original i amb alguna pinzellada de genialitat.
És una comèdia que no arrenca grans rialles, però a mi m'ha divertit força.
La recomano a tothom que tingui ganes de passar l'estona amb una pel·lícula
sensible i intel·ligent, encara que no sigui una gran pel·lícula.

MARTINA opina
Aquesta creació cinematogràfica et submergeix en un univers particular, amb clau d'humor afrancesat. L'obra explica una història on un Déu decrèpit i vulgar, des d'un fosc apartament situat a Brussel·les, redacta les normes de la humanitat. Amb l'afegit que aquestes contenen les excentricitats repugnants d'un ser inapreciable però, qui reparteix situacions desagradables de forma aleatòria i sense cap estima cap als éssers que les han de viure.
Aquest personatge, qui a més, és un dèspota amb la seva família, es veu sorprès per l'enginy de la seva filla. Aquesta amb només 10 anys és qui projecta l'acció i decideix repartir informació del seu ordinador, lloc on aquest senyor redacta dades sobre la humanitat i es dedica a decidir-ne el seu destí.
La pel·lícula retrata un univers enrarit pel fet que els seus habitants saben quants dies els hi queden per morir i s'adapten en funció d'aquesta circumstància. Provocant que la gent decideixi de forma conscient en que vol invertir el temps que li queda de vida.
La veritat és que l'idea m'ha agradat, és original i està ben desenvolupada, a més l'escenari on es desencadenen els fets et transporten en un paradigma particular, estrany i et permeten gaudir d'una atmosfera irritant i enginyosa, però en la que de forma senzilla et sap fer qüestionar el protagonista.
Reconec però que per ser una comèdia, i pel meu gust, li he trobat a faltar una mica de llum o fins i tot d'alegria. Tot i així he gaudit d'un director que és conegut per la seva particular sensibilitat amb les persones que tenen discapacitats físiques o mentals.

Aquí, trobareu la cartellera de Barcelona d'aquesta setmana i així sabreu on la fan:
http://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera?gclid=CjwKEAjwzdGxBRC3rPWZq83FzyUSJAB9IC5iSNi3Pa9Zt-H8e3P3gemTQhihg7uAXZA-djBf1UYduxoCTxfw_wcB

dissabte, 24 d’octubre del 2015

EL CLUB. Director, Pablo Larrain.

Xile, 2015.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI
En una casa aparentment tranquil·la, allunyada del soroll de la ciutat hi viuen uns capellans que, l'església els ha inhabilitat de les seves tasques, per haver comès algun tipus de delicte, els han apartat ..., però malgrat l'allunyament, són gent que, no pagaran pels seus delictes perquè mai seran jutjats per la llei ordinària que regula tots els actes de la resta d'humans. 





El director Pablo Larrain.
NÚRIA opina
Jo, si hagués hagut de definir el gènere d'aquesta pel·lícula, indubtablement l'hauria qualificat de terror.
Feia temps que no anava a veure una pel·lícula que em deixés tan astorada.
El curiós del film és que, sense explicitar massa cosa, ni entrar en detalls sobre les barbaritats que han fet, els capellans reclosos en aquella casa de retir, de càstig o de presó per capellans... t'arriba a entrar fins a l'ànima per flagel·lar-te-la.
Uns religiosos, sense cap mena de religiositat, absolutament ancorats en el més pervers del terrenal. La religió no com a creença, sinó com a un seguit de rutines que marquen la monotonia del pas durant el dia.
La culpabilitat, el penediment, la penitència, són per ells, ens estranys, lluny del seu univers.
El color, el clímax, l'ambient... tot és tan sòrdid i tancat que, resulta absolutament asfixiant.
És una pel·lícula molt solida, feta amb el desig d'explicar una realitat per mitjà de l'expressió absoluta del medi cinematogràfic, si l'hagués de comparar amb algunes pintures, ho faria amb alguna de Bacon o el crit d'Edward Munch.
No és una pel·lícula de denúncia del que passa a l'església catòlica, sinó més aviat una descripció magnífica d'allò que succeeix, en els ambients de creences tancats, on no es deixa entrar aire de fresc de fora.

Una gran pel·lícula sense crits, sense denúncies. Sense estridència, ni literatura... pura imatge feta expressió d'un terror. Pura filigrana, genial.

MARTINA opina


El director Xilè Pablo Larrian ha fet una trama obscura i que no et pot deixar indiferent. Una història, on la vida dels seus protagonistes es narra a la inversa, no gaire detalladament però suficientment i on el fil conductor, és el fet que, cadascun d'ells ha fet alguna cosa que, els ha apartat de les seves funcions religioses. 
Els quatre capellans retirats dels seus càrrecs, estan reclosos en una casa situada en una regió costanera recòndita. Sota la custòdia d'una cuidadora, qui procura acompanyar un procés on la institució eclesiàstica vetlla pels seus súbdits, tot i haver-se descarrilat. 
Per mi, aquesta obra molt més enllà d'un trist retrat de les extravagàncies de determinats essers que, altrament han comés actes que, pel meu gust no mereixen quedar impunes. Presenta també un fet sorprenent, com pot ser que després d'aquests fets, l'església encara els hi doni refugi. 
M'ha agradat, ja que, potser ens trobem davant d'una d'aquestes obres, que més enllà del sentit literal del propis fets o paraules, ens permet veure una tara més d'aquest sistema que constitueix l'església, o que, potser fins i tot, es podria extrapolar a la majoria dels sistemes.

Per qui vulgui més informació sobre aquesta pel·lícula:

Els actors opinen, abans d'anar cap el festival de Berlín on va tenir un os de plata:


dissabte, 17 d’octubre del 2015

TAXI TEHERÁN. Director, Jafar Panahi.

EL CINEASTA IRANIÀ JAFAR PANAHI ENS RECORDA QUE FER CINEMA ÉS UN GEST DE COMPROMÍS, ENLLUERNAMENT I NECESSITAT VITAL. Frase treta del Time Out
Iràn, 2015.
Duració, 82 minuts.
Sinopsi
Jafar Panahi agafa un taxi i fa de taxista a Teheran. Per mitjà de les persones que entren en el seu taxi, ens fa una petita crònica de la ciutat.








El director, Jafar Panahi.
NÚRIA opina
Com glossava el títol de la seva darrere pel·lícula..., aquesta és una pel·lícula que no és una pel·lícula.
O, potser podríem dir, aquesta és una pel·lícula limitada en els seus mitjans perquè no acabi de semblar una pel·lícula.
Jafar Panahi utilitza totes les limitacions ideològiques i de mitjans per fer una pel·lícula i que aquesta acabi sent una gran pel·lícula pel seu gran valor de resistència i lluita.
Ara que el director ja no té un arrest domiciliari però que no pot fer cine. En continua fent, malgrat les autoritats que li han prohibit. Agafa un taxi i es posa a fer de taxista per Teheran i barreja realitat i ficció en una pel·lícula empresonada dins d'un taxi, com el seu director, Però no per això mancada d'imaginació. Sentit de l'humor i reflexió.
Per mi aquest director és un heroi. Segons diu ell en la seva darrera pel·lícula, només sap fer cinema, no sap fer cap altra cosa,,, i tampoc vol renunciar a viure al seu país, malgrat allò que hi està passant no li agradi,
Aquest film és un acte d'heroïcitat i valentia que, no mereix altra cosa que el nostre reconeixement, suport i aplaudiment. Al marge que és una crònica de parcial de la ciutat, però força interessant.
Només cal acabar donant les gràcies a Panahi, per compartir en nosaltres el seu cinema, els seus problemes per fer cinema, amb ironia i humor.

MARTINA opina
El director iranià, Jafar Panahi, va ser castigat per les autoritats iranianes a no poder viatjar ni poder fer cinema, el 2010.
En una primera instància, en contra d'aquest règim prohibitiu, va fer un relat des de casa seva. On explicava de quina manera havia superat el període d'un any sota arrest domiciliari. Posteriorment va fer una altra obra i aquest 2015 ja va per la tercera pel·lícula que aconsegueix crear des d'aleshores.
Aquest desdient del regim restrictiu del seu país, amb una obra anomenada «Esto no es cine», rodada el 2011, va saber saciar les seves ganes de fer allò que segons ell, millor sap fer. Denunciant mundialment la seva situació i un cop més buscant formes experimentals o maneres alternatives d'adaptar aquest art a la seva situació personal. Això el va posicionar i li va donar reconeixement com a intel·lectual internacionalment.
Des de l'inici de la seva condemna, va declarar públicament que mai deixaria de produir i un cop més, a les sales de tot el món, podem veure una obra seva.
Des de dintre d'un taxi que ell mateix condueix, fa un retrat de la societat amb qui conviu. Al meu entendre ens la presenta com a acolorida, interessant, diversa i fins i tot extravagant.
Potser se'm va fer més difícil del que m'esperava, suposo que pel fet que tot el relat transcorre dintre del mateix escenari. Un vehicle, on l'artista col·loca una càmera a la part davantera i on van entrant diferents personatges.
Tots els que pugen al seu taxi contribueixen a aquest retrat de la societat d'aquest país, que de manera personalitzada aquest director ens vol presentar. Un recull de personalitats ben diverses que, conviuen en una ciutat que se'ns ensenya com a imprevisible i frenètica.
Reconec que pel meu gust em va semblar més interessant la idea del director, com a tal, que no el resultat obtingut. Potser perquè se'm va acabar fent una mica lenta i fins i tot massa monòtona. Tot i així, crec que és una pel·lícula molt recomanable, ja que, ell com a persona té un carisma especial.


IRRATIONAL MAN. Director, Woody Allen

EUA, 2015
Intèrprets, Joaquin Phoenix, Emma Stone.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI
Abe (Joaquin Phoenix), és un professor de filosofia que se'n va a treballar a la costa Est d'Amèrica. En les seves classes parla de Kant, Kierkegaard i del concepte de llibertat individual, recuperant algunes de les reflexions plantejades per Dostoievski en les seves novel·les.
(...) Abe és un home educat en la teoria i intenta donar respostes a l'existència a partir del llegat dels grans pensadors (...)
El món interior d'Abe està en crisi i no troba respostes al seu món existencial (...)
La seva vida solitària ja no té al·licients, no hi ha res que el reconforti més enllà d'unes classes on dóna explicacions sobre la vida que, no fan res més que augmentar la seva impotència i frustració, perquè no pot portar-les a la pràctica.
Informació treta del Caimán Cuadernos de Cine. Setembre2015. Artícle escrit per Àngel Quintana: Irrational Man. Delitos i faltas de la teoría.








El director Woody Allen

NÚRIA opina
Una historieta més de la filmografia d'en Woody Allen. Ens parla, com sempre, de les seves obsessions amb un toc d'ironia i autocrítica, d'una societat fonamentada en la banalitat i en la falsa il·lusió de control. La banalitat, d'una classe social que en Woody Allen coneix molt bé perquè és la seva. S'estén a tots els territoris, fins i tot a l'intel·lectual que, presumeix de tenir diferents nivells de profunditat i diferents camins per arribar-hi, tot depenent si ho fa amb Kant, Kierkegaard o qualsevol altre dels que s'han dedicat a aquests afers.
Aquesta vegada, ens situa en el món acadèmic universitari, amb els seus tics i tocs i per tant allò que prima, si més no aparentment, és l'especulació intel·lectual. L'ingredient substancial d'aquest cas és força original i amb un punt de genialitat, com ens té acostumats en Woody Allen, en els seus seguidors.
Pot un crim convertir-se en un acte de generositat? I, pot esdevenir un crim perfecte, degut a la manca de mòbil passional?. Es pot lliurar de la seva càrrega moral un crim intel·lectual?. Però, malgrat tot, hi ha altres factors que no es tenen en compte i que podem jugar a favor o en contra nostre.
Així recuperem en Woody Allen de “Delitos y faltas” i de “Match Point” o “Scoppi” Més encertat pel meu gust que, el de les darreres cròniques socials, amanides amb els seus tocs d'originalitat.
La contradicció és que, un fet no passional permet al seu executor, recuperar el seu alè de vida, amb passió, sexe inclosos... i producció intel·lectual.
L'atzar però, fa les seves trapelleries i trenca tots els esquemes racionals de planificació.
Un bon retrat, crític i irònic d'una societat que ha arribat a tals
nivells d'ociositat que pot convertir qualsevol especulació intel·lectual, en un motiu vital, d'una forma absolutament amoral i immoral, en el moment que aquesta esdevé acció.
Com gairebé sempre, ens té acostumats en Woody Allen en els seus seguidors, la pel·lícula és motivadora, intel·ligent i plaent. Ens permet reflexionar si en tenim ganes o simplement entretenir-nos si no en tenim.
Un cine relaxat i ben fet, sense emocions fortes.

MARTINA opina
Aquesta obra del gran mestre Woody Allen, explica la història d'un professor de filosofia que es traslladat a una universitat de la costa est dels EUA. Ell, es troba en plena crisis existencial però, aviat s'integra en un ambient que es presenta obert i torna a trobar sentit a la vida.
Com no, venint d'aquest artista, el fil conductor és una historia d'amor a tres bandes on cada una de les parts té una historia ben diferent al seu darrere.
Personatges interessants, rics i cultes que fan canvis radicals en les seves quotidianitats per pur sentiment. Sers passionals, com ho deu ser el creador d'aquestes identitats, que giren entorn d'una divertida versió d'un crim perfecte.
El que més m'agrada d'aquest senyor és que, contextualitza de forma molt senzilla els entorns on es desenvolupen les seves històries. De forma que en aquest cas, de manera força superficial, però pel meu gust suficient, l'espectador pot gaudir d'alguns debats filosòfics que segurament dintre d'aquesta ciència, són d'allò més bàsics. Però que per la majoria de la societat, o si més no per mi, són complexes o allunyats del nostre dia a dia i enriquidors. En definitiva admiro d'aquest director, la seva capacitat per crear un clímax adequat al context on vol situar la seva historia.
Una vegada més aquest artista, mostra una cara de la societat americana on els seus protagonistes viuen en una closca de confort material però, on sens dubte el seu interior pot veure's pertorbat per alguns desequilibris emocionals.

Sense més expectatives crec que, com a adepta d'aquest director, segueixo contenta amb el seu cinema. Però reconec que, en els darrers anys, no ha fet cap film que al meu entendre pugui ser considerat com una obra mestra. Això si, sempre cinema de qualitat, històries estrambòtiques, divertides, amb un rerefons intel·ligent i en la cerca d'alguna crítica sarcàstica al gènere humà.