dissabte, 22 de setembre del 2018

TODOS LO SABEN. Direcció, Asghar Farhadi.


EM SEDUEIX ALLÒ QUE HI HA DARRERE DE TOT AIXÒ, ALLÒ QUE ES POT PALPAR D'UN TEMPS PASSAT QUE INFLUEIX EN EL PRESENT DE FORMA DECISIVA.
Paraules d'en Carlos Losilla, en la seva crítica del film a Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2018.

Espanya, França, Itàlia 2018.
Duració, 130 minuts.


SINOPSI
Laura viatja des de Buenos Aires amb el seu fill i la seva filla, per assistir el casament de la seva germana, en un poble de Toledo. De sobte, en mig de la gresca, succeeix un tràgic esdeveniment que ho capgirarà tot. 


Penélope Cruz i el director Asghar Farhadi.

NÚRIA opina.
He tingut la sort de veure tres pel·lícules d'aquest director- dues estan comentades al blog- aquesta és la quarta i cal dir que, també m'ha agradat.
Les interpretacions les he trobat immillorables i especialment encertades les de les dues dones protagonistes, la Penélope Cruz que interpreta Laura i la Barbara Lennie que interpreta la dona de Paco, l'exnovio de la Laura.
Aquesta història té una primera lectura, per mitjà de la crònica d'un casament d'un poble rural de l'Espanya interior que, s'acaba amb tragèdia... i és en aquest sentit, que no té res d'original, ja que hem vist aquest mateix esquema repetit en altres pel·lícules originals, actuals i molt ben fetes com, Isla Mínima de l'Alberto Rodríguez. És aquesta resolució del guió que, no m'acaba de fer el pes. El desenllaç final del segrest és bastant fluix com idea, però el retrat i la reacció dels personatges implicats té una força emocional contundent.
Històries del passat que, esclaten en un moment concret, tenyint el present i determinant-lo d'una forma que, fa reflexionar. Esclaten quan es col·loquen en el moment i en el lloc precís i acaben esquitxant amb més o menys intensitat, a tot el seu entorn. Llavors, afloren tots els prejudicis àmpliament arrelats i amagats, momentàniament: de classe, comptes pendents, amors frustrats, drets sobre la terra, paternitats, enveges, gelosies, etc.
Aquest no és cinema espanyol, però si interpretat per un conjunt de les nostres millors actrius i actors d'aquests moments i veure'ls treballar junts, per mi, ha sigut un goig.
Crec que és un film que pot agradar a molta gent diferent i per diferents coses.

MARTINA opina.
Asghar Farhadi és un director iranià que, hem vist alguns films de la seva filmografia, i si hi penso, diria que m'agrada per la seva honestedat. De fet, aquesta peça crec que és especial, no només per la mirada objectiva que vol fer de la cultura espanyola, sinó també perquè al meu entendre posa a la graella, mitjançant un triler, el xoc de cultures entre una parella mixta. Una unió on ella és una “Española” apassionada i agraciada, Penélope Cruz, i ell és un conquistador i profund “Argentino”, Ricardo Darin.
Tal com procedeix la història, és pausada intencionadament, deixant a l'audiència pensar en totes les opcions, en cada una de les instàncies de la trama, i com més endins va més complicat és l'escenari del crim. A priori, un entorn rural, un poble de Toledo, on la família terratinent de la regió celebra un casament i responen a la interrupció de la festa, a causa d'un segrest.
A mi personalment m'ha agradat força, és més, li veig quasi tot favorable i per tant us en recomano l'opció.




diumenge, 16 de setembre del 2018

SIEMPRE JUNTOS. Benzinho. Director Gustavo Pizzi.


Duració, 95 minuts.
Brasil, Uruguai, Alemanya, 2018.

SINOPSI

Irene és una mestressa de casa de Rio de Janeiro que, té quatre fills i ha acollit a la seva germana i el seu fill, víctimes de maltractaments. Junt amb el seu marit formen un clan molt unit que ha d'afrontar molts problemes en el seu dia a dia.
Tret de Filmaffinity.


El director, Gustavo Pizzi.

NÚRIA opina.
Una actuació immillorable de Karine Tebles per interpretar el retrat d'una dona que va pel món amb quatre fills i un marit, venent llençols amb una furgoneta per mal guanyar-se la vida.
El personatge de la mare m'ha semblat una mica sobre actuat i exagerat, pel meu gust i amb un protagonisme massa pesant i al final acaba desfigurant una crònica de costums, d'un país on tot cau a trossos de vell i tronat o de mala qualitat, menys les cases dels molt rics que, cada vegada són més.
La veritat és que estic d'acord amb alguna opinió crítica que remarca que sembla una pel·lícula banal, però no ho és i que darrere d'un rerefons de crònica familiar s'hi amaga una anàlisi d'un país Brasil que, va cap on va...com tots els que s'han apuntat a un capitalisme salvatge que ho arrasa tot, per tal que, quatre obtinguin uns beneficis desmesurats.
Pel·lícula interessant pel que els agrada esbrinar tot allò que es pot trobar darrere d'una aparença nímia.
M'ha agradat, però.

MARTINA opina.
Suposo que aquesta obra tenia sentit que l'anéssim a veure només pel fet de fer-li honor a la nostra tradició, de mare i filla, ja que tracta d'una mare i de la família i tal. A més a més, em sembla que a la Núria li venia de gust perquè té alguns guardons i la crítica l'ha deixat molt bé. I en tot cas, tampoc no teníem altra opció en ment que, ens semblés més atractiva.
A mi personalment, m'ha semblat un retrat correcte, ben fet, ens ensenya les entranyes d'una família del Brasil de classe mitjana. Un viatge en aquest context. Un entorn, on tot gira, al voltant d'una dona forta que sosté, ferma, el pilar de la seva gent.
En tot cas sincerament no m'ha aportat res estimulant, cal dir que fins i tot m'ha avorrit, ja que me li ha faltat marxa i algun ingredient de sofisticació. Potser és massa sosa pel meu gust, mancada de sentit de l'humor amb el qual connectar, o màgia, o acidesa, o crítica. Rebem molta informació, veiem imatges constantment i aquest tipus de registre, cinema de relat, cada cop em costa més.
Potser és cosa meva, sento que hem passat una estona, però la que no podria definir com a estimulant. Seria en tot cas un temps transcorregut sense cap matís. No pretenc ser contundent contra el treball aliè, en qualsevol cas crec que sobretot la feina del repartiment està molt ben feta, i sospito que, el fet que veiem cine cada setmana, provoca en conseqüència, viure l'experiència de manera menys estrident.



divendres, 14 de setembre del 2018

LAS DISTANCIAS. Directora, Elena Trapé.


PROVOCA EMPATIA PERQUÈ PARLA D'ALGUNA COSA QUE TOTS CONEIXEM MOLT BÉ I QUE FA MAL: LA DECEPCIÓ.
Tret de la fitxa del Verdi.

Guió, Josan Hatero.
Duració, 99 minuts.
Espanya, 2018.

SINOPSI
Olivia, Eloi, Guille i Anna viatgen a Berlín per visitar per sorpresa al seu amic Comas que, farà 35 anys. Aquest no els rep com ells esperaven i durant el cap de setmana, suren les seves contradiccions i la seva amistat es posa a prova. Junts descobriran que el temps i les distàncies ho pot canviar tot.
Tret de la fitxa del Verdi.


La directora, Elena Trapé.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula m'ha agradat força i com més hi penso, més m'agrada. Crec que és una bona pel·lícula.
És la crònica d'una trobada entre uns amics que fa temps que no es veuen i que acaba essent una desavinença. Els esdeveniments succeeixen durant tres dies intensos per cadascun d'ells. Durant aquests, aniran xocant individualment amb la seva realitat i es posarà en evidència la ruptura d'aquesta amb els seus desitjos, somnis i il·lusions.
El retrobament, dissortadament, acaba essent un detonant per fer aflorar a la superfície, tot allò que estava ben amagat, dels protagonistes de l'encontre.
Una generació, la dels 35 anys, que va viure la seva infantesa i joventut, sense preocupacions, ni problemes i que de sobte s'han trobat amb unes expectatives retallades per tot arreu i amb un futur incert.
Un retrat ben fet, amb una ambientació estètica dels fets, per la planificació, l'angle de visió i la llum, interessant i encertada.
Vaga la pena veure-la.


MARTINA opina.
Aquesta obra és un relat actual, interessant pel seu tema, entorn la diferència entre el que un espera o desitja i el que realment són les coses. Considero a més que està posada en escena de manera austera, original i fins i tot elegant. En definitiva, té un estil que podria ser del meu gust, tot i això no n'he gaudit.

Considero que, tot i que m'agrada com et trasbalsa i t'acompanya a reflexionar per on crec que vol, a mi personalment me li ha faltat color. És a dir matisos, i també ritme, i fins i tot una mica de sentit de l'humor o acidesa per poder envestir el que pretén tractar.

Tot i això m'ha agradat veure-la i probablement, tot i que repeteixo que no l'he gaudit del tot, crec que un no perd res en escollir aquesta opció de la cartellera. I  potser és pel meu estat actual, post vacacional i perjudicada per la borratxera de la llibertat estiuenca, però crec que senzillament m'ha semblat avorrida i massa previsible, insípida i més aviat una narració hivernal per aquelles èpoques introverties, on un té temps per reflexionar introspectivament sobre els matisos de les crisis personals.


En definitiva, a diferència de la meva marona, per mi, hem començat el nou curs de cinema mareifilla, sense haver escollit la millor opció.

Entrevista a la directora Elena Trapé feta per Enric Albero i publicada per Caimán Cuadernos de Cine, setembre 2018:
www.caimanediciones.es/entrevista-elena-trape-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-74/

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity:
www.filmaffinity.com/es/film108072.html